Els costos ambientals dels models urbans dispersos

73 SALVADOR RUEDA I PALENZUELA Biòleg i psicòleg. Director de l'Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona ELS COSTOS AMBIENTALS DELS MODELS URBANS DISPERSOS PAPERS. REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA núm. 36, maig 2002, pàgs. 73-104 74 SUMARI 1. Els costos ambientals dels models dispersos 2. La ciutat difusa: l'expansió de la regió metropolitana de Barcelona 3. Descripció i anàlisi d'alguns components del creixement de la regió metropolitana de Barcelona 3.1. El cotxe, l'habitatge unifamiliar i els artefactes de comunicació amb memòria: unitats autònomes que alimenten el model actual d'ocupació del sòl 3.2. Les tipologies urbanes: la parsimònia i l'acceleració en el creixement 3.3. Els nuclis urbans s'estructuren en la frontera 4. L’impacte de la ciutat difusa en el medi 4.1. La impermeabilització del sòl i les seves conseqüències 4.2. L’apropiació humana de l’aigua de la conca 4.3. La fragmentació del territori i la pèrdua de biodiversitat 4.4. La pèrdua de sòl fèrtil 4.5. El desordre de la ciutat difusa i el seu impacte al paisatge: l’ocupació del sòl no urbanitzable 4.6. L’acceleració del metabolisme en el model de ciutat difusa 5. L’impacte que imposa la ciutat dispersa a la ciutat central 6. La vida ciutadana i la segona residència 7. La segregació social dels models dispersos 8. Sobre alguns criteris clau per al planejament del territori Al llarg dels darrers anys la regió metropolitana de Barcelona ha vist accelerar el seu procés històric de simplificació del territori, és a dir, de reducció de la seva complexitat amb el propòsit, generalment, d'augmentar la seva productivitat. L'ocupació urbana representa el darrer pas d'aquest procés i esdevé especialment greu, no únicament perque suposi un nivell de simplificació més gran que el dels estadis anteriors, sinó també pel major consum de recursos que comporta i pel seu caràcter irreversible. Quan aquesta ocupació urbana pren la forma d'urbanització dispersa, els impactes són especialment importants, no només a nivell ambiental sinó també a nivell social i territorial. Aquests costos de la urbanització dispersa porten a la necessitat de replantejar el model d'ocupació del sòl cap a variants que permetin la reducció de les disfuncions que genera. En aquest sentit, el model de ciutat mediterrània, compacta i complexa, esdevé un referent clau. A lo largo de los últimos años la región metropolitana de Barcelona ha visto acelerar su proceso histórico de simplificación del territorio, es decir, de reducción de su complejidad con el propósito, generalmente, de aumentar su productividad. La ocupación urbana representa el último paso de este proceso y es especialmente grave, no únicamente porque suponga un nivel de simplificación mayor respecto a los estadios anteriores, sino también por el mayor consumo de recursos que comporta y por su carácter irreversible. Cuando esta ocupación urbana adopta la forma de urbanización dispersa, los impactos son especialmente importantes, no sólo a nivel ambiental sino también a nivel social y territorial. Estos costos de la urbanización dispersa llevan a la necesidad de replantear el modelo de ocupación del suelo hacia variantes que permitan la reducción de las disfunciones que genera. En este sentido, el modelo de ciudad mediterránea, compacta y compleja, se convierte en referente clave. During the last years, the metropolitan region of Barcelona have seen an acceleration of its historic process of territory simplification, so to say, of reduction of its complexity with the purpose, generally, of increasing its productivity. The urban occupation represents the last step of this process and becomes especially grave, not only because it means an higher level of simplification with regard to former stages, but also for the greater comsumption of resources and for its irreversibility. When this urban occupation shapes in a disperse urbanization, the impacts are especially important, not only in the environmental level but also in a social and territorial level. These costs of disperse urbanization lead to a necessity of set up a new model of land occupation, to a approaches that enables the reduction of the disfunctions it creates. In this sense, the model of Mediterranian city, compact and complex, becomes a key reference. Au cours des dernières années, la région métropolitaine de Barcelona a vu s'accélerer son procés historique de simplifications du territoire, c'est-à-dire, de réduction de sa compléxité avec, généralement, le propos d'augmenter sa productivité. L'occupation urbaine représente le dernier échelon du procés et devient spécialement grave, non seulement parce qu'elle suppose un niveau de simplification plus grand que celui des états antérieurs, mais aussi à cause de la consommation plus elevée des ressources qu'elle demande et de son caractère irréversible. Lorsque cette occupation urbaine prend la forme d'urbanisation disperse, les impactes sont spécialement importants, non seulement au niveau environnement, mais aussi au niveau social et territorial. Ces coûts d'urbanisation disperse ont pour conséquence de remettre en question le modèle d'occupation du sol vers des variantes qui pemettront la réduction des disfonctions produites. C'est ainsi que le modèle de ville mediterranéenne compacte et complexe, devient un point clé ABSTRACTS 75 tampoc ho són els motius. Amb la introducció i extensió de l’agricultura l’home va simplificar (en termes de diversitat) amplis territoris que abans havien acollit sistemes amb complexitats més elevades. La intenció era aconseguir que els territoris tinguessin una elevada productivitat, que no complexitat, canalitzant els productes conreats cap a l’home, que podien fixar els seus assentaments en un territori i reduir les incertituds que, per a la supervivència, tenia el nomadisme. La conseqüència no ha estat nefasta, entre altres raons, perquè part dels territoris conreats poden tornar a la situació d’origen –el procés, per tant, és reversible– i perquè la biodiversitat resultant del mosaic territorial amb peces conreades és raonablement elevat. En aquests moments, un bon manteniment d’àrees naturals consisteix a conrear àrees més o menys perifèriques per subministrar aliment a les àrees més madures. L’ocupació urbana del territori té, com en el cas de l’ocupació agrícola, una simplificació de les peces ocupades, en especial, una simplificació dels ecosistemes urbans. En efecte, l’actual fòrmula planificadora d’anar disposant peces urbanes d’un sol ús i/o una sola funció té un sentit similar a la substitució d’un bosc madur per un camp d’oliveres. Si hom observa algunes fotos aèrees preses a diferent alçada d’un camp d’oliveres ben arrenglerades i d’algunes urbanitzacions extenses, amb cases unifamiliars disposades simètricament i ben afilerades (el cas nord-americà és paradigmàtic) difícilment podrà apreciar la diferència del "camp" de cases i el camp d’oliveres. Abans es plantaven vegetals, ara es "planten" cases, que és més rendible. Els gestors de les plantacions són diferents, en un cas són els pagesos, en l’altre l’engranatge esmentat (els que fan país). L’engranatge econòmic d’una i altra activitat no és comparable ja que el consum de recursos d’una àrea urbana és molt superior a una àrea agrícola, i el consum d’una àrea urbana dispersa ho és encara molt més en sòl, energia, aigua i materials, i el que és més important, el tournover de consum de les unitats constituents de la ciutat dispersa és més elevat en aquests teixits urbans que en qualSALVADOR RUEDA I PALENZUELA ELS COSTOS AMBIENTALS DELS MODELS URBANS DISPERSOS 1. Els costos ambientals dels models dispersos D’un temps ençà, l’engranatge dels diferents agents: polítics, financers, immobiliaris, planificadors, etc., "encarregats" de transformar els territoris està prou lubricat per aconseguir que les ciutats ocupin regions senceres. No és casual que l’objectiu del nostre Pla Territorial General de Catalunya sigui fer del Principat una ciutat-regió. Com Catalunya, altres regions han endegat (algunes ja ho han aconseguit!) el viatge de conquesta urbana dels territoris respectius, amb l’excusa "d’equilibrar-los" i fer-los més competitius. Malauradament, l’estratègia per competir està basada en el consum de recursos, entre altres, el consum del territori. L’engranatge abans esmentat es vanagloria que cada any augmenten les taxes de consum de "tot": materials, aigua, energia i sòl (el consum del territori es diu amb la boca petita o amb paràmetres indirectes). Les taxes de creixement econòmic, el PIB i altres paràmetres macroeconòmics demostren amb dades, més o menys críptiques, aquest procés, un procés que per al territori és explosiu. Els missatges que acompanyen la transformació i que, en part, la justifiquen, s’adrecen als nodes de la consciència que ens fan o, millor, ens atancen als poderosos, als més rics, als més... Amb aquestes idees de "progrés" hem estat capaços d’ocupar la costa sencera en escassament 15 anys, duplicar el consum de territori metropolità en menys de 20 anys i pretenem fer de Catalunya una ciutat-regió en 25 anys, en una sola generació. El territori és solament un camp de joc d’un monopoly gegant on sembla que hi hagi pressa per acabar de comprar totes les peces de la urbanització. En el joc, les variables que no siguin econòmiques o pseudoeconòmiques no hi caben; les ambientals, és clar, ben poc. En termes ecològics, la tendència actual de produir ciutat és, en certs aspectes, similar als processos que l’home va implantar al Neolític. Les conseqüències, no obstant això, no seran les mateixes, com 76 2. La ciutat difusa: l'expansió de la regió metropolitana de Barcelona L'expansió urbana dispersa en la regió metropolitana de Barcelona inicia la seva ferma materialització en la dècada de 1960 i s'accentua de manera manifesta en el període democràtic del nostre país. En efecte, el territori urbanitzat els anys 1956-1957 era de 10.000 ha; en 15 anys, en el període 19571972, aquesta xifra va passar a ser aproximadament de 20.000 ha, és a dir, en tres quinquennis es va ocupar tant territori com en tota la història de la regió. Els mapes següents fixen la imatge dels establiments urbans en ambdós períodes, cosa que va des de l'Edat Mitjana fins a l'any 1957 i el període que transcorre des de l'any 1957 fins a l'any 1972. sevol altre lloc. Amb aquesta estratègia és clar que l’economia creix, però, com és palpable, a costa del territori, que, en el nostre cas, és molt escàs. Les conseqüències d’anar plantant edificacions i ocupar el territori amb sòl urbà són de gran calat i, a més, irreversibles. Els costos ambientals d’aquesta estratègia són incalculables ja que les repercussions no es poden circumscriure només a escala local i regional, sinó que l’impacte s’ha d’avaluar també a escala global. En qualsevol cas, pot ser interessant analitzar alguns d’aquests costos (en termes ecològics) objectivant algunes dades d’una àrea com és la regió metropolitana de Barcelona. Figura 1. Assentaments urbans des de l'Edat Mitjana fins al 1956-1957 Font: Pla Territorial Metropolità de Barcelona (PTMB), 1992. 77 General Metropolità (1976), la veritable explosió, en aquest interval de temps, es va produir en la corona exterior als límits marcats pels 27 municipis de l'àrea al voltant de Barcelona. En aquesta època, es va generalitzar la possessió familiar de l'automòbil, per arribar a convertir-se en l'article més igualador del consum. Si la dècada de 1970 havia representat una profunda crisi de les activitats transformadores, els anys vuitanta es va iniciar una nova reactivació industrial amb noves característiques fruit de la reforma a fons d'un percentatge important del teixit industrial (el 60% de les empreses existents es van readaptar) i de la introducció de les noves tecnologies, les quals van permetre donar salts qualitatius en els sectors manufacturers de Catalunya, que havien estat els impulsors de la industrialització catalana. Els anys seixanta, al nostre país, és l'època de l'obertura al món, del creixement econòmic i de l'explosió turística, dels grans moviments migratoris, dels grans polígons d'habitatge obrer, de les segones residències i del sis-cents. És una època d'aproximació accelerada al món occidental. Però el veritable esclat del creixement es va produir els següents 15 anys; en aquest període que va des de l'any 1970 a l'any 1986, es van ocupar 20.000 ha del territori, la qual cosa representa multiplicar per dos el creixement dels 15 anys anteriors, i duplicar, un altre cop, la superfície urbana de tota la història. L'any 1986 s'havien ocupat amb assentaments urbans 40.000 ha de la regió metropolitana. Tot i que en els límits de l'àrea metropolitana hi havia una certa contenció del creixement com a conseqüència de l'aplicació del Pla Figura 2. Creixement urbà des de l'any 1957 fins a l'any 1970 Font: PTMB, 1992. 78 persa amb vincles profunds amb Barcelona que va passar a tenir un paper de centre direccional del sistema industrial amb el desenvolupament d'un gran centre terciari. Els pobles antics de segona corona van anar creixent i experimentant una requalificació urbana potenciada amb parcs i equipaments comercials seguida de l'acció industrial dels diferents municipis. La construcció del tercer cinturó i dels túnels de Vallvidrera van connectar els diferents nuclis. El sòl industrial seria promogut per la Corporació Metropolitana de Barcelona i l'Institut Català del Sòl, que promouen 800 i 1000 ha, respectivaNoves empreses amb perfils diferents i una aportació de noves inversions i tecnologies en els camps de la informàtica, l'electrònica, la indústria química i els plàstics, la indústria auxiliar de l'automòbil, etc., van omplint les zones d'urgent reindustrialització (ZUR) i en especial la Depressió Prelitoral i el Baix Llobregat d'acord amb la mateixa pauta creada al llarg dels anys seixanta. La instal·lació del parc tecnològic del Vallès en la mateixa àrea, el creixement de la Universitat Autònoma de Barcelona, la construcció de grans superfícies comercials, etc., van anar farcint el territori que va des del riu Besòs al riu Llobregat pel darrera de la serra de Collserola, conformant una metròpoli disFigura 3. Evolució de l’ocupació urbana a l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB-65), 323.000 ha (1880-1997) Font: Elaboració pròpia, ampliant Serratosa, A., "Els espais oberts en el planejament metropolità: realitats i propostes". Papers, núm. 20. 79 ment, la primera institució en l'àmbit metropolità i la segona principalment fora de l'àrea. El capital inversor de les noves activitats industrials, fruit de la internacionalització de l'economia, era en gran part estranger, i en el període entre 1975-1990 el 43% del capital estava en les seves mans (Sànchez, J. E. 1991). Posteriorment, el període 1986-1992, el ritme de creixement, tot i ser més accentuat que l'interval dels anys seixanta, no va arribar a les dimensions del creixement dels anys setanta i va ser la meitat del dels anys vuitanta. Aquest període va suposar la consolidació de la ciutat dispersa amb paisatges i entorns de vida heterogenis i variats, que va des del moll de la ciutat compacta, passant per la vida en ciutats petites i mitjanes, fins a urbanitzacions minúscules envoltades de natura. És la barreja del camp i la ciutat. Van ser Friedmann i Miller els qui l'any 1965 van publicar un famós treball als Estats Units d'Amèrica on es definia el terme urban field, que podria traduirse com a 'camp urbà' o també 'territori urbà'. La divisió entre camp i ciutat quedava difuminada tant en la seva realitat física com socioeconòmica. La ciutat ja no es concebia com un artefacte físic ben delimitat i visualment abastable i comprensible, sinó com un complex sistema de localitzacions concretes i de fluxos interconnectats de persones, Figura 4. Creixement urbà des de l'any 1970 fins a l'any 1986 Font: PTMB, 1992. 80 informacions, mercaderies i diners. Els mateixos autors postulaven que l'any complet era el període temporal significatiu per mesurar els intercanvis i desplaçaments a l'interior del ‘camp urbà’, perquè a les clàssiques relacions quotidianes d'habitatge-treball, havien d'afegir-se les de cap de setmana i les pròpies de les activitats recreatives de temporada. Aquest nou model de societat urbano-industrialsuburbanitzada, que es va desenvolupar els anys cinquanta i seixanta, es va exportar progressivament a la resta de les ciutats occidentals i, amb un cert retard, va caracteritzar també el nou paisatge urbà de les grans ciutats europees (López de Lucio, R., 1993). En efecte, van ser els nord-americans i els anglesos els precursors del paisatge suburbà, i van convertir l'automòbil en un objecte de consum bàsic i massiu. Les noves ciutats van ser la referència permanent i predominant per als sistemes urbans de tot el món. Va ser la consolidació del model de les New American Cities (NA) aquí descrit per Mateo (1993) de la manera següent: –Establiment d'una xarxa de mobilitat homogènia, que possibilitava una dispersió quasi indefinida de l'àrea urbana. –Destrucció del centre històric i sobre les seves restes i en el fragment més qualificat es consFigura 5. Creixement urbà des de l'any 1986 fins a l'any 1992 Font: PTMB, 1992. 81 truïa el centre de negocis, abandonant la resta a una progressiva degradació i marginació. –Aparició generalitzada al territori de la perifèria de nous centres que competien entre si i establien un entramat inestable. Es tractava d'una ciutat que s'anava configurant pràcticament amb els mecanismes quasi autònoms del mercat i l'especulació. El creixement no es va aturar amb la democràcia i el sòl urbà potencial l’aportaren els PGOUS aprovats, sobretot al principi de la dècada de 1980, que van classificar més de 30.000 ha com a sòl urbanitzable. La febre de consum de sòl no solament es va posar en qüestió, sinó que, per contra, es va projectar el seu creixement a ritmes de la millor època consumidora de sòl Tot i que els centres històrics de les nostres ciutats no han patit el grau de transformació i degradació que han sofert moltes de les ciutats del món occidental, aquest model no ens és estrany, més aviat ens resulta familiar: quants pobles amb una economia agrícola s'han convertit en denses concentracions d'habitatge col·lectiu, tenint al costat extensos polígons industrials; quants pobles petits propers a Barcelona s'han desenvolupat acceleradament influïts per la metròpoli; fins i tot, quantes ciutats de bell nou s'han volgut construir (ACTURS) a semblança de les new town britàniques o les villes nouvelles franceses, tot i que aquí no han reeixit gaire bé, però que, en qualsevol cas, s'han convertit en teixits alternatius lligats a grans centres urbans. D'altra banda, la xarxa segregada d'autopistes a la regió metropolitana és cada dia més extensa i la planificació aprovada té per objecte aconseguir un territori isòtrop i de mobilitat homogènia. Al final, la forma i els límits es fan difusos, i es formen extenses àrees suburbanes de baixa densitat que presenten una apreciable disbauxa on l'estructura i els lligams els proporciona la xarxa de mobilitat horitzontal per carretera. Les ciutats d'una gran potència en altres parts del món, immerses en aquesta dinàmica, han projectat molt lluny la seva àrea d'influència, i han arribat a Figura 6. Ocupació urbana del sòl (actual i potencial) Font: PTMB, 1992. 88 noves vies segregades exerceixen com a motors del creixement econòmic, no solament per la inversió necessària per a la seva construcció sinó també, sobretot, perquè n'arrosseguen moltes altres, ja siguin inversions relacionades amb la residència, els serveis o la indústria. Les oportunitats de connexió i de mobilitat que ofereix la proximitat a una autopista és avui un dels criteris utilitzats pels inversors immobiliaris i per les multinacionals ja siguin de serveis (grans superfícies, oficines centrals, etc.) o industrials, per decidir la implantació d'un nou establiment potencial al territori. La construcció de noves vies comporta naturalment noves edificacions, especialment als nusos de la xarxa i també a l'interior de les parcel·les que dibuixa la nova via amb altres vies de transport o amb algun límit geogràfic. En la figura 12 es pot apreciar amb més detall l’efecte frontera que exerceixen les xarxes de mobilitat per carretera. Figura 10. Estructuració dels nuclis urbans des de l'Edat Mitjana fins a l'any 1957, seguint la línia del litoral i els cursos d'aigua Font: PTMB, 1992. 89 Figura 11. Creixement accelerat dels establiments urbans al voltant de les vies de comunicació: 1957-1992 Font: PTMB, 1992. Figura 12. Detall dels establiments urbans al voltant de les vies de comunicació Font: PTMB, 1992. 90 4. L’impacte de la ciutat difusa en el medi 4.1. La impermeabilització del sòl i les seves conseqüències L’ocupació creixent de sòl dedicat a infrastructures, urbanització, periurbans i hivernacles suposa que la velocitat d’una gota d’aigua caiguda en qualsevol punt de la conca fins arribar al mar vagi augmentant en proporció a l’ocupació del sòl. Aquesta velocitat es veu augmentada en la mesura que es van canalitzant les lleres; canalitzacions que es justifiquen per les desgràcies que suposen les inundacions. Com se sap, l’aigua dels rius i les rieres acaba ocupant, tard o d’hora, les seves respectives lleres extraordinàries, i se sap també que tot allò que s'hi construeixi acabarà sent arrossegat per les aigües; l’augment de sòl ocupat suposa que els cabals d’avinguda vagin augmentant en proporció a l’ocupació; per exemple, al Maresme hi ha 128 rieres, algunes de les quals tenen cabals d’avinguda 18 vegades superiors a les de fa uns anys, a causa de la sobreimpermeabilització de la conca. S’ha comprovat també que els cabals d’avinguda "ordinària" poden augmentar fins al 700% en conques petites (PTMB, 1992). El salt que l’home fa a les "normes" de funcionament de la natura vol apaivagar-lo amb la canalització de les lleres. La seva construcció redueix significativament els danys sobre els béns humans: construccions i béns materials; no obstant això, incideix negativament en un aspecte que és estratègic per al desenvolupament de la regió ja que la canalització augmenta la velocitat de l’aigua caiguda fins arribar al mar. Incideix també en la pèrdua de biodiversitat que tant floreixent és quan les lleres del riu no estan artificialitzades i el riu es prou net. Dic que és estratègic perquè és probable que l’aigua sigui el factor limitant del nostre desenvolupament. La pèrdua d’aigua a velocitat creixent en la nostra regió, que està immersa en un clima semiàrid, és poc prudent. Des d’una posició més raonable haurien de desenvolupar-se mesures per aconseguir que l’aigua caiguda a qualsevol conca de l’àrea fes el recorregut més llarg i lent possible abans no arribés al mar. Els nostres rius són, sobretot, subterranis i part de les superfícies planeres, els indrets d’infiltració de l’aigua. L’augment de la velocitat de l’aigua caiguda per ocupació urbana i canalització és contrari a la lògica que hauria d’imperar i que no és altra que aquella que permet l’adaptació dels sistemes a les condicions del medi. Deixar de banda aquest criteri i suplir-lo amb l’aportació d’aigua, per exemple, des del Roine, seria una "barbaritat" des de diversos punts de vista, en primer lloc, ecològic i en segon terme, de la seguretat i la salut, car les aigües que vindrien passen prèviament per diversos sistemes de refrigeració de sengles centrals nuclears, una d’elles de reprocessament de plutoni que, com se sap, és especialment contaminant. Des d’una perspectiva ecològica sembla que seria raonable abandonar les propostes que permeten fugues endavant, tenint en compte només l’existència o no d’aigua com a criteri, i prescindint dels cicles i el funcionament dels sistemes. Les solucions respecte a l’ús o pèrdua de l’aigua han de venir, segurament, per la via de l’ordenació del territori, aplicant nous criteris procedents de l’ecologia. Ordenació i criteris que pràcticament no han aparegut en la discussió pública sobre el transvasament del riu Ebre i que són, al meu parer, els que poden justificar o no (segurament, no) el dit transvasament. 4.2. L’apropiació humana de l’aigua de la conca La dècada de 1950 s’ocupaven menys de 10.000 ha de sòl de baixa densitat i es passava a tenir quasi 50.000 ha el 1980. En bona part eren edificacions de segona residència sense gaire ordre ni control. El procés va continuar i encara no ha parat; de fet, l’ocupació explosiva del territori té en l’habitatge unifamiliar el principal responsable. Una tipologia edificatòria que s’estén pel territori sense que la topografia sigui un factor limitant. El consum d’aigua d’aquesta tipologia edificatòria és molt elevat ja que incorpora els estils de vida anglosaxons. Un dels indicadors de la qualitat de vida als Estats Units d’Amèrica és, justament, el nombre 91 d’aixetes a l’habitatge. La casa ideal és unifamiliar, amb piscina i amb gespa "escocesa"; les superfícies de cada peça dependran de la capacitat econòmica familiar. Mantenir la piscina i el jardí suposa un consum elevadíssim d’aigua que sol acompanyar-se amb un consum afegit de neteja del cotxe (suposo que l’avorriment pot ser una causa probable per explicar la mania de netejar el/s cotxe/s) en més ocasions que en altres teixits urbans. La quantitat d’aigua consumida suposa una creixent apropiació de l’aigua de les conques, reduint el volum d’aigua que els ecosistemes terrestres necessiten. Tots els organismes necessiten l’aigua per viure. Apropiar-se de parts creixents d’aigua que abans era utilitzada directament pels organismes no humans, té conseqüències importants per als sistemes continentals: sistemes terrestres i sistemes d’aigua dolça. L’apropiació humana d’aigua que ha estat sempre patrimoni dels sistemes terrestres explica, en bona mesura, la quantitat i les dimensions dels incendis forestals. En efecte, aquesta apropiació redueix el nivell d’evapotranspiració i exsudació dels sistemes forestals, tot reduint, al seu temps, la humitat relativa del bosc que, com se sap, és la millor barrera contra el foc. Si aquesta reducció coincideix amb un període de sequera prolongat, només cal posar-hi l’espurna que sol provenir de pràctiques urbanites en el bosc: pas de vehicles tot-terreny, burilles de cigarretes, deixalles escampades, etc., o també d’interessos per urbanitzar o d’infrastructures per a la urbanització (línies elèctriques). Quan l’estrés hídric és manifest, les plantes del bosc mediterrani solen emetre substàncies hidrocarbonades oloroses que tenen un índex d’inflamabilitat elevat, potenciant encara més les condicions per a l’inici d’un incendi i, quan aquest comença, propiciant el seu escampament en àrees extenses. L’abandonament de l’agricultura i altres factors associats acaben d’explicar el fenomen dels incendis forestals i les dimensions que adquireixen últimament. L’impacte ecològic i ambiental dels incendis és terrible a les nostres contrades ja que destrueix part dels sistemes vius i potencia la debilitat dels nostres sòls i la seva biofertilitat, augmentant els processos d’erosió i pèrdues de sòl, dificultant la retenció de l’aigua, etc. L’explicació d’aquests impactes desastrosos té a veure amb el model d’ocupació del territori i, relacionat amb ell, amb l’apropiació humana de la major part de l’aigua de la conca. En la propera planificació de l’àrea metropolitana seria convenient, primer, derivar el model de ciutat difusa cap a un model polinuclear que s’ajusti al model de ciutat mediterrània compacta i complexa, com vinc plantejant des de principis de la dècada dels noranta; en segon lloc, caldria avançar en el repartiment de l’aigua de les conques en les següents proporcions generals: un terç de l’aigua hauria de ser per als sistemes terrestres, un terç per als sistemes marins i un terç per al ser humà. Amb aquesta regla ja veuríem quantes piscines hi caben, quanta gespa es rega, quanta aigua malbaratem per fuites de la xarxa, quina és la velocitat de l’aigua caiguda en la conca i com frenar-la, etc. L’aigua és un element estratègic en la planificació del territori; no obstant això, els planificadors solen incloure-la en el sentit "que aigua no en falti", sense endinsar el cicle hídric i les seves implicacions complexes en la planificació i en la resta de sistemes. Els planificadors, d’entrada, haurien de comptar, com a màxim, amb el terç que ens pertoca i procurar que el retorn de l’aigua usada als sistemes hídrics fos de qualitat. Les característiques de l’aigua dels nostres rius, tot i que ha millorat, no arriba a tenir la qualitat per fer-ne un ús no restrictiu. El cabal escadusser dels nostres rius no permet la dilució que sí tenen altres rius més al nord, que amb les solucions de gestió i tecnològiques a l’ús aconsegueixen qualitats d’aigua més acceptables. Les solucions adoptades fins ara per l’Administració catalana són, a totes llums, insuficients, entre altres raons perquè el Pla de Sanejament, que vaig tenir el plaer de redactar, no ha estat desenvolupat més que en part. Els programes sectorials del Pla han estat endegats parcialment i sense la interconnexió amb d’altres, igualment estratègics, com puguin ser els programes sobre la matèria orgànica (vegeu entrevista a Rueda, Revista, núm. 29, Medi Ambient i Cultura) o els lligats a l’erosió del sòl, etc. 92 La combinació d’una mala qualitat de les aigües abocades amb una apropiació excessiva d’aigua és nefasta per als sistemes marins que, com sabem, es nodreixen de l’aigua del continent per generar la seva vida. La vida marina es concentra més del 95% en la plataforma continental, i això és així, entre altres raons, perquè els organismes del mar s’alimenten en gran part amb els aportaments de nodrients provinents de terra endins. Els pescadors bé ho diuen: "Quan la sardina va grassa, la pluja en el continent ha estat abundosa". D’aquí que les afirmacions que diuen que "aigua que arriba al mar és aigua perduda" i que formen part de l’argumentari dels transvasaments, siguin filles de la més absoluta ignorància. Una altra de les conseqüències de l’apropiació excessiva d’aigua té a veure amb els processos de regressió de la costa, en general, i del delta del Llobregat, en particular. La construcció d’embassaments i la captació excessiva d’aigua redueix el volum de sediments que, de manera secular, han arribat a la costa. Aquest flux de materials influeix, en un procés dinàmic amb el mar, en la conformació dels sistemes de l’infralitoral, i és una part essencial d'aquests. La regressió de la línia de costa, en especial a les àrees de delta, i la manca d’aportació de substrat als sistemes del circalitoral suposen un impacte als sistemes marins que ve a afegir-se als impactes abans indicats. La intrusió marina s’explica també per efecte d’una apropiació excessiva d’aigua per part del ser humà. En la regió metropolitana, la intrusió es manifesta al delta del Llobregat, tot i que el grau d’explotació actual de l’aqüífer és menor que la intrusió de fa unes dècades. 4.3. La fragmentació del territori i la pèrdua de biodiversitat La conformació les últimes dècades de la ciutat dispersa, i amb ella la possessió massiva de vehicles privats, ha projectat una xarxa cada cop més densa de vies que constitueixen, a l'àrea interior de les poligonals que configuren el seu perímetre, les noves intervies de la desurbanització. Amb l'augment del nombre de vehicles i la proliferació de la casa unifamiliar aïllada, les vies constitueixen els eixos estructuradors dels assentaments que van resseguint els camins i carreteres a banda i banda, per acabar omplint les parcel·les interiors a ritmes diferents. Aquesta contraurbanització, com l'anomena Leo Klassen (1982), que pot plantejar problemes greus quan manquen uns nivells infrastructurals adequats, es vol remeiar amb la projecció d'una xarxa atapeïda de vies segregades creadora d'intervies superiors que donin sentit al conjunt d'assentaments que hi hagi al seu interior. Les autopistes constitueixen aleshores els carrers de parcel·les de diferents quilòmetres quadrats amb densitats diverses. La repetició d'aquestes pastilles urbanes, sota el principi de la mobilitat contínua, el prohibit prohibir i que tot el territori pla tingui com a destinació prioritària ser urbanitzat (principis sustentadors del PTGC) porta a una malla densa de vies segregades que ocupa d'entrada Catalunya, tot sent la voluntat de l'autor de la proposta ocupar tota Espanya i tota Europa. Es crea una mena de circuit sense fi, on el creixement urbà a les intervies fa que la capacitat de les vies se saturi, justificant la construcció d'una nova via segregada, que dóna lloc a noves intervies que donen lloc a nous assentaments els quals arriben a saturar de nou el conjunt de vies segregades i que justifiquen... Aquest malbaratament de sòl i d'energia ja ha estat assajat en altres països occidentals i ara ja tenen la congestió instal·lada en un radi, des del centre de la ciutat, de 100 o inclús 200 quilòmetres en alguns casos. Les propostes infrastructurals contingudes en el Pla de Carreteres de Catalunya, en general, i la seva concreció en la regió metropolitana, dibuixen, com hem dit, una malla tupida de carreteres i vies segregades que ocupen tot el territori, amb polígons d’uns quants quilòmetres de costat. Aquesta malla insularitza els sistemes naturals provocant una pèrdua d’espècies irremeiablement, que serà major en la mesura que es vagin tancant i empetitint els costats de la malla. 93 La reducció de la superfície natural d’un hàbitat o el seu aïllament comporta una pèrdua d’espècies ja que l’extinció supera la immigració. S’ha comprovat que aquesta pèrdua d’espècies és més ràpida en illes o reserves petites i més lenta a les grans (Gorman, M. L. 1991). La fragmentació provocada per les infrastructures de mobilitat i, en alguns casos, serveis, s’accentua amb la concepció que els planificadors tenen dels espais que cal protegir. En efecte, la delimitació de les àrees protegides sense un règim de continuïtat amb àrees properes que fan de tampó o proveïdores, suposa un desconeixement preocupant i un handicap pels organismes dels espais naturals. Aquest és també el criteri que el Consell de Protecció de la Natura proposava l’any 1991, cercant vies de compensació de l’aïllament dels espais naturals: "Els espais protegits són considerats com a santuaris, aïllats d'un entorn més ampli, del qual actuarien com a refugi de fauna i flora d'interès. No s'incorpora la idea de tampó o banda de trànsit, equivalent al pre-parc dels parcs naturals, en la qual tenen lloc alguns dels processos que permeten la subsistència de l'àrea inclosa. La singularitat i la persistència d'algunes zones protegides depenen de la de zones més extenses, de les quals cal limitar l'explotació dels recursos hídrics, etc. La fragmentació dels espais protegits i el seu aïllament es troben en franca contradicció amb les recomanacions dels experts que, basades en la teoria de la biogeografia insular, postulen espais grans o, si són petits, molt interconnectats, per impedir-ne l'empobriment i la regressió. Com a solucions possibles s'aporten les següents: –Ampliació de les àrees previstes i fusió d'algunes d'elles ara separades. –Unió d'espais ara separats mitjançant corredors d'hàbitat protegits, de grandària i característiques diferents segons les dels espais d'interès naturals. –Garantia d'un grau de protecció mínima de les àrees no protegides intersticials i també legislació en el sentit de protegir corredors d'hàbitat avui degradats o malmesos: marges, bardisses i paravents." Figura 13. Mapa xarxa de carreteres i espais lliures Font: PTMB, 1992. 94 Aquesta és una visió que supera la visió únicament proteccionista dels espais inclosos en el Pla d'Espais d'Interès Natural, i se li dóna tanta importància a l'estructura urbana com al sistema complex d'espais oberts interrelacionats entre ells. Com en el Randstad Holland 1900 (planifica l'anell urbà format per Amsterdam, Rotterdam, la Mais i Hutredat), la zonificació de l'espai rural s'ha de fer més complexa i particularitzada i el mateix pla d'escala regional ha de donar normes per a tres tipus de política estructural a desplegar sobre l'espai rural: La conservació activa, l'ajustament actiu i la renovació activa (de Jong, K., 1991). Aquestes aportacions haurien de fer reflexionar sobre l'oportunitat d'executar el Pla de Carreteres i en concret el traçat del quart cinturó, perquè les zones per on passa tenen avui un paper fonamental d'interrelació d'espais naturals, i actuen de tampó i reducció dels impactes potencials sobre les reserves naturals existents. Aquesta estructura contínua d'espais oberts hauria de garantir l'equilibri territorial entre àrees molt explotades, poc explotades i lliures d'explotació, per tal de garantir la desitjable diversitat ecològica dins del medi físic que habitem (Margalef, R., 1988), i s'hauria de tenir molt més en compte a l'hora de prendre decisions sobre l'ordenació del territori i la gestió. Ampliant la proposta d'en J. M. Carreras (1992), dins d'aquesta estructura contínua podríem establir les següents tipologies espaials en l'àmbit de la regió metropolitana de Barcelona: a) Grans masses forestals a les serralades Litoral i Prelitoral. b) Extensions agrícoles com la del Penedès i un altre nivell, però no de menys importància al delta del Llobregat. c) Corredors continus a les valls fluvials del Llobregat i el Besòs. d) Manteniment de la franja agrícola i forestal al nord del Vallès Oriental i l'Occidental i dels dits agrícoles i forestals que formen una pinta complementària als tendons de la ciutat contínua del Vallès. e) Fils articuladors, que poden seguir en molts casos les rieres secundàries dels sistemes hidrogràfics principals, les rieres del Maresme, etc., tot penetrant els teixits edificats i vertebrant possibles sistemes de parcs urbans. En altres casos aquests fils poden ser fins i tot itineraris o vies urbanes amb presència del verd (ajardinaments, arbrat). f) Separadors intersticials que permetin encara reconèixer la individualitat dels diferents nuclis urbans de la ciutat contínua com a valor de referència territorial. Aquest seria entre altres un paper assignable a l'horta del Maresme. g) Illes dins la ciutat compacta. És a dir, els tradicionals parcs urbans de més o menys extensió. 4.4. La pèrdua de sòl fèrtil Els assentaments de la població i les infrastructures de transport es concentren, normalment, en superfícies planes (de poc pendent), en els sòls de més bona qualitat i potencialitat d'usos. En la geografia catalana en general, i en la regió metropolitana en particular, aquests sòls no són especialment abundants, per la qual cosa la incidència de l'ocupació urbana del sòl i el paper segregador de les infrastructures de transport són especialment greus en la desestructuració i simplificació dels sistemes agrícoles i naturals. La superfície amb un pendent menor al 10% (en principi podríem considerar aquest pendent con a sòl "planer") a l’AMB és, tan sols, del 33%; és a dir, 106,7 km2 de la regió. El percentatge actual de sòl urbà que ocupa sòl amb pendent menor al 10% a l’AMB s’aproxima al 50% i passarà a ser de prop del 80% quan s’executin els PGOU aprovats. En l’actualitat, una part reduïda de l’ocupació artificial del sòl es dóna en superfícies amb pendent entre el 10% i el 20%, la qual cosa reduiria una mica els percentatges apuntats. Si a aquesta ocupació urbana li afegim els periurbans, les infrastructures de transport, les xarxes de serveis i les seves servituds, la proporció augmenta significativament donant com a resultat (al menys perceptivament) l’ompliment del conjunt de sòls relativament planers de l’AMB. Les conseqüències ambientals de tal ocupació són diverses. Una de les destacables és la derivada del consum de sòl fèrtil. Una conseqüència preocupant ja que, a causa del marc legal i el règim de la propietat privada, el pas de sòl fèrtil a sòl urbà és pràcticament irreversible un cop executat. Aquesta pèrdua de sòl fèrtil es comprova en les xifres de l’evolució de l’espai forestal i agrícola en la regió metropolitana de Barcelona (Clusa, J., 1991): 95 –En el període 1982-1989, malgrat el planejament especial aprovat i la gestió feta als parcs naturals de Collserola, el Garraf, Montserrat, Montseny i Montnegre-Corredor, la superfície forestal va disminuir en 6.717 ha. Si es considera aquesta evolució com a tendència, l'any 2006 s'haurà perdut el 17% de la superfície forestal actual. –En el mateix període, la superfície conreada va minvar 14.955 ha i, fent la consideració anterior, l'any 2006 s'haurà perdut el 64% de l'àrea conreada a l'actualitat. –Pel que fa a la superfície agrària total (forestal, conreus, pastures i d'altres), la tendència esmentada donaria per a l'any 2006 una pèrdua del 30% de la superfície agrària total. Figura 14. Espai ocupat per sòl urbà, sòl urbanitzable, usos periurbans, xarxes de transport i xarxa d’energia elèctrica Font: PTMB, 1992. Taula 1. Evolució dels espais oberts a l'àmbit de la regió metropolitana de Barcelona i tendència (2006) en hectàrees 1989 Diferència en % 2006 Diferència en % 1982-1989 1989-2006 Superfície agrària total 180.269 –22.242 126.221 –30 Superfície forestal 96.187 –6.717 79.865 –17 Superfície conreus 57.866 –14.955 21.525 –62 Superfície pastures 2.802 Altres superfícies 23.414 –1.636 19.439 –17 Font: Clusa, J., Característiques i previsions socioeconòmiques del Pla Especial de la serralada Marina. AMB, 1991. 96 Aquestes dades posen en evidència que, a més d'una pèrdua considerable d'espais oberts dins l'àrea, s'està produint una fortíssima degradació per culpa de la decadència de l'activitat agrícola sobre el territori. 4.5. El desordre de la ciutat difusa i el seu impacte en el paisatge: l’ocupació del sòl no urbanitzable Un viatge que creui la regió metropolitana de Barcelona, no importa en quina direcció, ens mostrarà la veritable cara de la disbauxa, la desubicació i en molts indrets "la lletjor". La visió d’infrastructures diverses: carreteres, línies de telèfon, d’electricitat, edificacions sense continuïtat entre elles, àrees ermes o sense contingut, configuren un paisatge no massa edificant, un pastiche de grans dimensions. Com que tots tenim drets, i alguns propietats, es tracta d’exercir-los com sigui (penseu en el recent conflicte de Llagostera). La voluntat i els drets de cadascú, barrejats amb les idees i els interessos dels emprenedors, dels polítics i d’altres, configuren quelcom substancialment bo per a les nostres consciències, que és el creixement econòmic. Mentre l’economia creixi, tot s’hi val, tot es justifica. Avui trobem, al territori metropolità, infinitat d’activitats disperses en sòl no urbà com si fos una perdigonada amb milers d’impactes. Es comptabilitzen més d’11.000 fragments estesos per tota l’àrea metropolitana, i cadascun d’ells és una activitat, un equipament, un habitatge o una urbanització. Cementiris de cotxes, camps de caravanes, circuits de curses, gasolineres, parcs d’atraccions, aeroports, camps de golf, presons, complexos hotelers, depuradores, abocadors, superfícies comercials, centrals integrades de mercaderies, etc., conformen avui un paisatge metropolità fragmentat i caòtic, i dificulten la diferenciació (visual i normativa) en el sòl urbà i el sòl rural (o no urbanitzable) (PTMB). Aquest conjunt d’activitats conforma part de la ciutat difusa que acaba exigint transports col·lectius, Figura 15. Usos periurbans Font: PTMB, 1992. 97 serveis o equipaments semblants als dels centres urbans, quan la dinàmica no justifica els costos socials de certes dotacions col·lectives (PTMB). Les activitats periurbanes emmascarades dins els sòls no urbanitzables representen el 10% (9.600 ha) de tot el sòl "artificialitzat" de l’àmbit metropolità. El sòl artificialitzat té les dimensions d’una nova comarca esmicolada arreu de l’àmbit metropolità. A l’interior dels usos periurbans no hi ha vies ni carrers de pas oberts al trànsit general de caire urbà, tot i que busquen tenir bona accessibilitat. Com a norma habitual, els sistemes locals del seu interior tenen una finalitat lligada a l’ús predominant de la instal·lació i no estan al servei normal dels habitants de l’entorn més proper (PTMB). La mirada d’un mapa a certa escala impedeix observar els periurbans que s’acompanyen, ja que els colors solen representar la característica principal del territori. Per exemple, en els colors verds del Espais Naturals Protegits (67.000 ha) s’hi troben 1.260 ha de sòl artificialitzat entre habitatges (485 ha), activitats extractives (338 ha), abocadors, cementiris, etc. La simplificació que incorpora la imatge virtual és enganyosa, ja que incorpora en el seu si una artificialització que en no processar-se proporciona un cert grau d’informació quan no de desorientació (PTMB). Aquesta allau d’activitats on conviuen les patates amb les presons, les carxofes amb l’aeroport, suposa un problema legal i de planificació de primera magnitud, tot i que la pròpia classificació inclosa en la Llei del Sòl entre sòls urbans (o urbanitzables) i els no urbanitzables ja destil·la un cert regust que denota que l’interès de la pròpia classificació és la urbanització, mentre que la resta és el reservori del què tard o d’hora acabarà sent urbanitzat. Quan als sòls urbanitzables se li afegeixen, a més a més de les activitats periurbanes, les xarxes de mobilitat i de serveis amb les seves servituds corresponents, l’impacte paisatgístic és monumental. L’esmicolament del territori fa difícil distingir el que és urbà del que és rural, donant peu a la urbanització dels intersticis. La no distinció entre camp i ciutat, entre urbà i no urbà, suposa, al meu entendre, el perill principal per endreçar la disbauxa territorial actual. Aquesta promiscuïtat sense control facilita els pensaments que justifiquen el "tant se val, ja està prou empastifat!" i el "no s’hi pot fer res!". La insània psicològica que acompanya aquest paisatge s’incorpora a l’inconscient col·lectiu, que acaba acceptant que és millor acabar urbanitzant el territori i endreçar aquests territoris "marginals". Aquesta visió hauríem de rebatre-la, ja que el valor dels sistemes naturals és únic i irrepetible perquè contenen la flora i la fauna autòctones ja prou amenaçades. Crec que, per contra, seria convenient anar pensant en desprogramar part del sòl urbanitzable, sobretot el que pot generar una veritable xarxa verda. D'altra banda, eviten l'erosió, un dels fenòmens preocupants a les nostres contrades. Cal recordar també aquí la necessitat que tenim d'aquests espais lliures com a equilibradors a escala local i planetària de les disfuncions ecològiques que l'activitat humana introdueix. Avui més que mai s'està prenent consciència d'aquesta necessitat i és també a escala local i regional que aquesta consciència s'ha de mostrar amb l'afavoriment de masses vegetals que produeixin oxigen, regulin el CO2, permetin la ventilació i compensin els desequilibris climàtics introduïts pels nuclis urbans (Parés, M., 1992). Els sistemes naturals i agrícoles són també reservori de recursos naturals perquè tenen un enorme potencial com a zones de proveïment d'aliments, d'aigua, d'aire net, de fusta, de materials geològics i vegetals, de sòl... És en la cura dels sistemes naturals que ens proveeixen que estem assegurant el nostre present i el nostre futur. Són, amb la ciutat compacta, el nostre capital fix més important. Els espais lliures són definidors d'un paisatge que compleix una funció d'esplai i de repòs psicològic, relació aquesta amb la natura potser més passiva que la que es vol significar amb la paraula recreació, però molt necessària. Tot sovint, el valor paisatgístic d'un indret es basa en la combinació d'elements del patrimoni natural i del patrimoni històric, i en resulta un conjunt d'interès especial (Parés, M., 1992). 104 vitat econòmica es preveu el creixement del sector terciari, la qual cosa obre unes expectatives immillorables per encabir-la en la trama urbana densa, orientant-la, en el seu cas, cap a la centralització d’àrees que avui no estan estructurades. De la mateixa manera, el corrent actual de descentralització i esmicolament de l’activitat productiva, amb la incorporació de tecnologies netes, va a favor de la implantació, a la trama urbana, de totes aquelles activitats compatibles amb d’altres usos i funcions urbanes, potenciant la mixtura i, en conseqüència, la complexitat. En sentit contrari, caldria aturar definitivament la implantació d’activitats que debilitessin la complexitat urbana, en especial les que potencien el model de ciutat difusa. Les grans superfícies comercials perifèriques es beneficien de la no assumpció d’externalitats que, de fer-ho, no els permetria mantenir-se. A part de prohibir noves ubicacions, caldria caminar cap a una transitorietat consensuada amb data de caducitat. El comerç urbà suposa l’enfortiment del model proposat alhora que exerceix uns papers que van més enllà dels estrictament comercials, com els de seguretat, creació de xarxes socials, etc., que, a més a més, són pròpies de la cultura mediterrània. La complexitat en l’àmbit social pot permetre reduir alguns dels paràmetres actuals de descohesió social. La segregació social que potencia el model de ciutat difusa pot ser reduït significativament barrejant rendes al territori. Aspectes com els de seguretat o, també, aquells lligats al creixement de la comunitat són la base per aconseguir una major estabilitat i cohesió social.