Enquesta de la Regió de Barcelona 2000 : primers resultats

13 La conurbació barcelonina és una de les més importants de l’Europa meridional. També és una de les més interessants, des de tots els punts de vista –cultural, econòmic, lingüístic, polític, urbanístic–, del nostre continent. L’Enquesta de la regió de Barcelona, en totes les seves edicions, ha estat sempre molt conscient de la complexitat i la riquesa de dades i fenòmens amb els quals s’enfronta. Aquest apartat, en el qual comentarem algunes tendències generals com a introducció als tres temes específics que hem triat per il·lustrar de manera més aprofundida les troballes i constatacions de l’edició de l’ERB 2000, presentarà a grans trets tot un seguit de temes que no s’exploren amb detall en els capítols específics, dedicats a la mobilitat per motius de treball, la mobilitat opcional, la residencial i, finalment, la distribució territorial dels ingressos familiars. El mer esment d’aquests aspectes de la vida social a l’àrea metropolitana indica que, si d’una banda són fonamentals per definir-la i assenyalar les seves tendències, d’una altra no cobreixen tot el que és d’interès per a qualsevol ciutadà que vulgui conèixer a fons la situació social del conjunt barceloní. Una situació reflectida a través d’uns sondejos que segons els criteris metodològics emprats, són referits principalment a fets socials i situacions objectives més que no pas –amb les degudes excepcions– a opinions i actituds. Això explica que, tal com ha estat concebuda, l’ERB exclogui dels seus objectius l’estudi del sistema de valors, actituds i creences dels ciutadans, malgrat la importància que té el seu coneixement. Les dades i trets als quals ens referim en aquest apartat seran, a més, una observació general sobre la natura de les grans tendències de la conurbació barcelonina: la feina i l’ocupació; els estocs educatius de la població i els aspectes lingüístics; l’estructura i les tendències de les unitats familiars; l’estalvi i el consum; la implantació domèstica de les noves tecnologies, especialment de la informació i la comunicació; i, a l’últim, les expectatives de la població per a l’esdevenidor. L’evolució de les tendències a la regió metropolitana, més enllà del fet fonamental de l’ampliació sistemàtica de l´àrea d’estudi de cada enquesta, demostra la validesa de pràcticament totes les extrapolacions que hom ha pogut fer des del primer moment. En altres paraules, durant els darrers dos decennis, l’evolució de Barcelona i la seva àrea de creixement ha estat sistemàtica i previsible. No hi ha hagut grans ruptures, malgrat el creixement accelerat, tot i que Barcelona no ha estat mancada de sotracs, com ara l’allau immigratòria a partir de 1939, però hom pot dir que als darrers decennis l’evolució ha estat relativament suau però contínua. La seqüència d’enquestes demostra que en gran mesura les previsions de futur semblen justificades a la llum de les tendències que assenyalen. Això no significa que tot sigui previsible o que permeti una prospectiva més o menys irresponsable. Ans al contrari, fenòmens nous com ara l’arribada d’immigrants extracomunitaris (magrebins, centramericans i sudamericans, africans en general), no recollits en l’Enquesta per motius estrictament metodològics (es tracta de col·lectius difícilment accessibles mitjançant registres oficials i enquestes dissenyades per a població general), ens han de recordar els límits de les enquestes per a grans prediccions sobre l’esdevenidor no immediat. Dit això, cal insistir sobre l’evident evolució paulatina i sense grans sorpreses del conjunt estudiat. La dinàmica interna, la lògica de desenvolupament de Barcelona a través dels temps, i sobretot dels temps recents, sembla prou clara i estable. La feina i l’ocupació L’aspecte de les condicions de vida de la població de la regió metropolitana i de la província de Barcelona* que ha experimentat més canvis respecte al que es podia observar fa cinc anys és el 0. LES GRANS TENDÈNCIES * L’anàlisi en termes d’evolució entre els anys 1995 i 2000, que és l’objecte d’aquest primer capítol, només es pot fer en referència la regió metropolitana de Barcelona, ja que aquest va ser l’àmbit territorial de l’enquesta de 1995. Tanmateix, a causa de la distribució mostral i de les dades obtingudes, considerem que els resultats són extrapolables a tot el territori de la província. 14 que fa referència a la situació del mercat de treball i la relació de la població amb l’activitat laboral. Tots els indicadors que la mesuren presenten una evolució molt positiva, tot i que, a efectes de comparació, s’ha de tenir present que l’edició de l’Enquesta del 1995 es va realitzar en el moment més àlgid de la crisi econòmica mentre que l’any 2000 ha constituït probablement el moment més favorable. En aquest sentit, l’element més característic del període ha estat l’evolució que han experimentat l’activitat i l’ocupació: la taxa d’activitat –a partir de la població potencialment activa, de 18 a 64 anys– ha passat els últims cinc anys del 65,5% que es registrava el 1995, al 74% del 2000, mentre que la taxa d’atur ha caigut des del 20% del 1995 fins al 8% del 2000. Així doncs, l’ocupació s’ha incrementat per la via de la reducció de l’atur, però també per la reconversió de persones inactives en actives, la qual cosa ha propiciat un augment del volum de treballadors en termes percentuals, però també en termes absoluts. Un últim indicador seleccionat per donar compte del moment pel que passa el mercat de treball metropolità i provincial té a veure amb la precarietat laboral dels treballadors. És ben conegut que aquesta és molt més elevada al nostre país que a d’altres veïns, fet que l’Enquesta confirma: gairebé una quarta part dels treballadors té un contracte de tipus temporal. Cal destacar, però, que cinc anys abans aquesta situació afectava quatre de cada deu treballadors; això indica un clar retrocés de la precarietat contractual. També el recurs a la jornada parcial –que en molts casos encobria un altre tipus de precarietat laboral– ha disminuït molt: els treballadors amb jornada d’aquest tipus han passat del 16,7% al 10,9%. En definitiva, l’Enquesta reflecteix una situació del mercat de treball molt favorable a la creació d’ocupació i la millora de determinades condicions laborals, que s’ha fet extensiva al conjunt de la població provincial i que afecta positivament altres aspectes de la seva vida social. Com veurem més endavant, els nivells de consum i d’estalvi de la població, la realització d’activitats de lleure o la participació en activitats culturals s’han activat força en aquest període. Igualment, s’han escurçat les diferències entre territoris tot produint-se una tendència a la convergència de la segona corona amb Barcelona. Tant si considerem la taxa d’activitat com la d’ocupació o els indicadors d’estabilitat laboral, el territori que presenta una situació més favorable a la inserció laboral dels seus residents és la segona corona, que iguala i fins i tot millora les condicions laborals, habitualment més positives, dels barcelonins. Aquest panorama d’optimisme no pot amagar, però, el manteniment de les grans diferències que la posició en l’estructura social i les característiques sociodemogràfiques dels treballadors originen davant l’accés al mercat de treball i a un tipus de treball de qualitat. Com és ben sabut, ja que es tracta d’un fenomen analitzat a bastament, els col·lectius que més pateixen la precarietat laboral i els entrebancs per accedir a un mercat de treball cada vegada més segmentat i subsidiari de la conjuntura econòmica són els joves, les dones i, en general, totes les persones que en aquest moment estan pendents de trobar una feina per primera vegada o perquè han perdut o deixat l’anterior. La taxa d’atur dels joves (11,3%) per a l’any 2000 s’ha reduït moltíssim en relació amb la del 1995 (28,9%), però encara és notablement més elevada que la dels majors de 30 anys (6,9%). El mateix s’escau amb les dones: la taxa d’atur femenina del 1995 era del 23,9%, mentre que la del 2000 se situa al 10,4%. Ara bé, la taxa d’atur masculina és d’un allunyat 6,6%. Això sí, la progressió de la convergència de les taxes d’activitat femenines (48%) amb les masculines (70,5%) es mantenen. A l’últim, volem destacar que en la situació del mercat de treball que trobem l’any 2000, les característiques de la població aturada responen a dos perfils. D’una banda, una població majoritàriament jove que pateix un tipus d’atur de curta durada fruit de la finalització de contractes temporals i que, per tant, és de tipus rotatori entre treball i treball; i d’altra banda, una població majoritàriament gran que constitueix l’anomenat atur estructural, és a dir, de llarga durada i que, tant per la seva edat com pels seus nivells de qualificació, són de difícil inserció en una nova feina. 15 D’altra banda, l’evolució del nivell de coneixement que la població metropolitana té de la llengua catalana és molt favorable: gairebé no hi ha ningú que no l’entengui, mentre que tres quartes parts de la població són capaces de parlar-la. La proporció de persones que, a més, l’escriuen és la que més ha crescut els darrers cinc anys i ja s’apropa a la meitat del conjunt de la població. En definitiva, i a falta de realitzar una anàlisi a fons dels mecanismes de la transmissió lingüística al si del nucli familiar, es pot concloure que el català tendeix a afermar la seva presència com a llengua pròpia i, sobretot, com a llengua d’ús, això sí, de manera molt lenta (l’evolució demogràfica no l’afavoreix) i, sovint, a través d’un bilingüisme força actiu. Estructura i tendències de les unitats familiars Un altre aspecte de les condicions de vida de la població de la província de Barcelona que presenta canvis interessants en relació amb el que passava fa cinc anys és el de la transformació de les formes familiars tradicionals vers unes de més modernes. Així, hi ha una clara reducció de la grandària de les llars. Passem de 3,5 membres familiars de mitjana l’any 1995, a 3,2 el 2000. Més rellevant encara és el creixement de noves formes familiars. Hi ha un augment de la població que no viu en parella. Així, en només cinc anys, les persones que viuen en llars monoparentals passen de representar el 8% al 8,7%, i les que integren llars unipersonals, del 5,5% al 7,4%. L’envelliment de la població, el diferencial de l’esperança de vida de homes i dones i l’increment sostingut de les separacions i divorcis expliquen aquesta situació. Entre les persones que viuen en parella, que malgrat tot són encara majoritàries a la regió, predominen les que han optat pel casament (el 59% del total). Tanmateix, les cohabitants, tot i que molt minoritàries, han passat del 2,4% al 3,4% en només un quinquenni. També creix el volum de població que no té fills a casa: el 1995, el 74,2% de la població metropolitana vivia en llars on hi havia fills, mentre que el 2000 la xifra és del 67,9%. De fet, la disminució del Capital educatiu i aspectes lingüístics El capital humà generat per l’educació manté el seu augment progressiu a tota la província. També ho fa en molts sentits la naturalesa de les qualificacions formals obtingudes. Hi ha un retrocés del tradicional predomini de persones que no tenen estudis o que els tenen de nivell primari. Aquestes són encara el 56% de la població metropolitana, però cinc anys abans eren el 59,4%. Pel que fa als analfabets, continua la seva desaparició progressiva: el 2000 en trobem un residual 2,8%. En canvi, el col·lectiu de persones residents a la regió metropolitana que compta amb estudis universitaris (de grau mitjà o superior) ha experimentat un nou increment, tot passant del 10,2% al 13,3% en cinc anys. Pel que fa a les diferències interterritorials, les constatacions són les esperades: la ciutat de Barcelona té una població amb nivells d’estudis mitjans més elevats que no pas la resident a la resta de la regió metropolitana o de la província, però amb una molt clara i accelerada tendència a la convergència de tot l’ambit geogràfic. Les dades de l’Enquesta mostren un manteniment de la relació constatada fa cinc anys entre les diverses comunitats lingüístiques que coexisteixen a Catalunya, la població que es declara catalanoparlant, castellanoparlant o bilingüe. L’any 2000 no varia gens la proporció de població que es declara castellanoparlant, en despit del lleuger increment del nombre de nascuts fora de Catalunya, per un efecte de l’evolució demogràfica. El grup dels catalanoparlants, en canvi, perd pes, tot afavorint una major presència de població que es considera bilingüe. Una dada que convé retenir per tal d’analitzar l’evolució de la llengua catalana és que el percentatge de població que parla català amb els seus fills és superior a la que que ho fa amb els seus pares. Aquest fet demostra que davant d’una situació familiar en la qual es pot triar la llengua (com ara el cas dels fills de parelles mixtes), s’opta en major mesura pel català que no pas pel castellà. 16 temps és el sistema triat per a l’estalvi o el tipus d’inversions realitzades. S’han potenciat les inversions immobiliàries i les que comporten un cert grau de risc, de manera que el 10,8% de les persones entrevistades han manifestat haver invertit en accions (alhora que aquest col·lectiu només representaba el 3,3% del total el 1995). Igualment, s’ha estès molt la contractació d’assegurances (les assegurances de vida passen del 26,2% al 37,1% en només cinc anys) i els plans de pensions (del 9,6% al 13,8%). En canvi, perden pes entre la població metropolitana i provincial els titulars de comptes d’estalvi a termini (baixen del 15,1% al 12,8%) i, sobretot, els plans de jubilació (del 18,8% al 10,4%). En informes posteriors s’analitzarà el comportament d’aquests petits inversors a la llum de les seves característiques sociodemogràfiques i professionals, tot i que les primeres dades apunten que les estratègies més conservadores són més utilitzades per persones amb recursos limitats i d’edats més elevades, alhora que les estratègies que comporten una mica de risc formen part de la idiosincràsia de persones més joves i amb més recursos. Per poder analitzar, en el marc d’aquest breu comentari, l’increment del nivell de consum de la població metropolitana i provincial en el quinquenni estudiat, s’ha optat per concretar-lo en l’àmbit de l’equipament domèstic. Com hem dit més amunt, la inversió immobiliària és un dels sistemes d’estalvi domèstic més arrelat al nostre país. I en un moment de conjuntura econòmica favorable com ara el que analitzem, el percentatge de població que viu en un habitatge de propietat ha augmentat considerablement i de manera accelerada en relació amb l’existent fa cinc anys: aquest ha passat del 77,7% (1995) al 84,6% (2000). D’altra banda, s’ha produït una notable millora de les condicions dels habitatges on resideix la població. Per posar alguns exemples i sense voler ser exhaustius, el volum de població que viu en cases adossades o aïllades ha passat de representar el 15,5% el 1995 al 17,4% el 2000, i la que viu en pisos petits, de menys de 70 m2, del 32,5% al 28,9%, respectivament. Igualment s’ha produït una notable modernització del parc d’habitatges (la població que viu en habitatges construïts abans del 1950 ha passat del 16% al 12%). nombre de fills tinguts per les famílies no compensa el retard de l’emancipació dels joves de la seva llar d’origen, fenomen que no ha variat respecte de la situació que apuntàvem fa cinc anys. En aquest sentit, cal destacar que es manté, amb un lleu increment, la distància entre el nombre de fills desitjats i els realment tinguts: es tenen de mitjana unes dues terceres parts dels fills desitjats. Aquestes tendències de modernització de les formes familiars es concentren cada cop menys dins un àrea determinada i, en major o menor mesura, s’escampen per tot el territori, fins i tot a les zones de la província més allunyades de Barcelona. La mobilitat residencial intermunicipal característica dels darrers quinquennis, que com veurem a l’apartat 2 està formada principalment per joves i parelles joves, afavoreix el transvasament dels estils i formes familiars del nucli central urbà a tot arreu de l’àmbit metropolità i provincial. El consum i l’estalvi de les famílies Com a conseqüència de la bonança de l’economia i la facilitat d’accés al mercat de treball que van caracteritzar el moment en què es van realitzar les entrevistes a la població, la mitjana d’ingressos de les famílies s’ha vist incrementada, la qual cosa ha facilitat un augment del consum familiar i una millora de la capacitat d’estalvi. Les dades que ens ofereix l’Enquesta sobre aquests temes deixen entreveure que les famílies de la regió metropolitana i de la província de Barcelona han adoptat una estratègia d’inversió en qualitat de vida a curt termini més que no pas d’estalvi o d’inversió a mig o llarg termini. Aquest fet és segurament un indici d’optimisme davant el futur i una conseqüència directa del període de crisi que s’havia viscut prèviament. Pel que fa a l’estalvi, hi ha hagut entre el 1995 i el 2000 un increment del percentatge de persones que diuen que han pogut estalviar durant l’any anterior al moment de l’Enquesta, però es tracta d’un augment molt petit: del 33% que va aconseguir estalviar el 1995 al 36,1% que ho declara el 2000. Allò que ha experimentat un major canvi en aquest període de 17 No arriba a l’1% el percentatge de persones que no tenen aigua calenta, dutxa o wàter a casa seva, situacions cada vegada més difícils de trobar a la regió o a la província. En canvi, millora l’equipament domèstic a partir d’elements menys bàsics com ara comptar amb més d’una dutxa o bany, terrassa, pati o jardí i plaça d’aparcament. La implantació d’electrodomèstics i béns de consum familiar que afavoreixen una millor qualitat de vida domèstica ha experimentat un creixement molt accelerat els últims cinc anys. Tret de productes com ara la nevera, el televisor o el telèfon, que estan presents a pràcticament totes les llars de la regió i de la província des de fa temps, la resta d’electrodomèstics, sobretot els més moderns, han incrementat de manera considerable la seva presència a les llars. La població que posseeix frigorífics amb congeladors independents o tipus combi ha passat del 54,6% (1995) al 67,8% (2000) en només cinc anys; les cadenes de música, del 57,7% al 71,7%, i els microones, del 38,6% al 64,9%, per posar només tres exemples. L’aire condicionat o la cuina vitroceràmica, que són dos tipus d’electrodomèstics minoritaris, han més que duplicat la seva presència en cinc anys i se supera ja el 10% de la població que en pot gaudir a casa seva. Implantació domèstica de les noves tecnologies Les noves tecnologies s’estan incorporant a la vida domèstica de la província de Barcelona d’una manera molt accelerada. Abans de donar xifres podem dir, amb la deguda cautela, que hi ha una convergència de l’àrea barcelonina amb l’anomenada societat de la informació i la possible creació d’una telèpolis a l’esdevenidor. La població que compta amb ordinador personal a casa ha passat del 30,1% el 1995, al 45,6% el 2000. A la ciutat de Barcelona, aquest percentatge abasta la meitat de la població. La connexió a Internet s’ha implantat al 19% de les llars, percentatge certament elevat si tenim en compte que es tracta d’una eina que fa cinc anys quasi no existia. Gairebé dues terceres parts (63,7%) de la població posseeix un telèfon mòbil, instrument que tampoc no existia fa cinc anys, alhora que aproximadament una quarta part de la població (23%) s’ha instal·lat algun tipus de televisió de pagament (el 1995 només el 3,8% de les persones entrevistades declarava estar connectada mitjançant antena parabòlica). La implantació domèstica de les noves tecnologies presenta algunes diferències territorials: la població de Barcelona acostuma a ser capdavantera en aquest sentit, però les diferències amb la resta del territori es van escurçant progressivament, tot disminuint el binomi urbà-rural, que es va extingint progressivament, si més no en el territori de la província de Barcelona. Assoliment d’expectatives i optimisme envers el futur Amb aquest breu recorregut pels principals resultats de l’Enquesta de la regió de Barcelona realitzada al llarg de l’any 2000 no és estrany que les declaracions de les persones entrevistades deixin traslluir l’assoliment de les seves expectatives i la seva confiança en l’esdevenidor. Així, les persones que opinen que el seu nivell de vida ha empitjorat en relació amb les expectatives que tenien fa un any representen, l’any 2000, el 12,9%, xifra important però molt per sota de la del 1995: el 21,7%. Tot i així, les expectatives de futur són encara més eloqüents ja que només el 14,1% de les persones entrevistades creuen que el nivell de vida de la seva família empitjorarà durant el proper any, davant el 21,7% que opinava així el 1995. A l’últim, des d’un punt de vista general es confirma aquest optimisme: només el 19,8% opina que el nivell de vida general de la societat empitjorarà en un futur proper, quan el 1995 els pessimistes representaven el 35,8% del total de la població metropolitana. L’Enquesta ens situa, per tant, en un moment, l’any 2000, en què es respiren aires d’expansió no només pel que fa a l’economia i el teixit productiu del país, sinó sobretot en la vida personal, familiar i social de la població de la província de Barcelona, que afecta, com anirem veient al llarg d’aquest informe i dels que s’aniran fent posteriorment, moltes i molt variades facetes de la societat, de la producció i de la cultura. 19 1. 1. Mobilitat per motius de treball ENAQUEST APARTAT, L’ANÀLISI DE LES DADES DE L’ERB 2000 SE CENTRA EN LA MOBILITAT OBLIGADA DE LA POBLACIÓ. ENLAMESURA QUE L’UNIVERS ESTADÍSTIC DE L’ENQUESTA ÉS LA POBLACIÓ MAJOR DE 18 ANYS, NOMÉS ES CONSIDEREN ELS DESPLAÇAMENTS REALITZATS PER MOTIUS DE TREBALL. 1.1.1. Localització dels llocs de treball ESCONSTATA UNA MAJOR DIFUSIÓ DE L’ACTIVITAT EN EL TERRITORI QUE, MALGRAT LA PREPONDERÀNCIA DE BARCELONA, S’ESTÉN CAP A LA PRIMERA I, SOBRETOT, LA SEGONA CORONA METROPOLITANA. AIXÒ, JUNTAMENT AMB EL BON COMPORTAMENT DE L’ACTIVITAT ECONÒMICA I DE L’OCUPACIÓ DURANT EL PERÍODE ESTUDIAT, HA AFAVORIT UN INCREMENT NOTABLE DELS DESPLAÇAMENTS PER MOTIUS DE TREBALL. AQUEST INCREMENT AFECTA TANT EL NOMBRE DE PERSONES QUE, EN TERMES ABSOLUTS, ES DESPLACEN PEL TERRITORI METROPOLITÀ PER ANAR A TREBALLAR COM LA CADA VEGADA MAJOR DISTÀNCIA I DIVERSITAT DELS VIATGES. Convé recordar que la present edició de l’Enquesta s’ha dut a terme en un moment especialment dolç pel que fa als nivells d’activitat i d’ocupació. Això vol dir que el nombre i la presència de persones ocupades s’ha incrementat de manera notable, sobretot en relació amb les xifres que es registraven el 1995 (un dels moments més greus de la recessió econòmica). De fet, en aquests cinc anys, l’indicador d’activitat1ha pujat a la regió metropolitana de Barcelona del 65,5% al 74,1% i l’atur ha baixat del 20,0% al 8,2% (vegeu el gràfic 1.1), la qual cosa en termes absoluts significa que actualment estan treballant unes 250.000 persones més que el 1995. En aquest context, doncs, una baixada del pes relatiu en les variables de mobilitat no comporta necessàriament un descens del nombre total de desplaçaments. Cal tenir en compte que bona part dels comentaris que es fan en el present apartat s’han d’entendre com una conseqüència de l’important procés de difusió territorial de l’activitat econòmica que s’està donant des de fa uns anys a la regió metropolitana de Barcelona i que ja apuntàvem fa cinc anys. Aquest fet, tal com podem veure al gràfic 1.2, està provocant el guany del pes relatiu de la primera i la segona corona dins de la distribució territorial dels llocs de treball localitzats a la regió metropolitana en detriment dels localitzats tradicionalment a Barcelona i, com a conseqüència, l’augment dels desplaçaments laborals que tenen com a destinació els municipis localitzats en aquestes corones. Aquest mateix procés de difusió de l’ocupació sobre el territori comporta, alhora, un descens del poder d’atracció de la ciutat de Barcelona com a població on s’ubiquen els llocs de treball dels residents metropolitans. 1. MOBILITAT LABORAL I LA NO OBLIGADA ENAQUEST APARTAT S’ANALITZA L’EVOLUCIÓ QUE HA EXPERIMENTAT LA MOBILITAT DE LA POBLACIÓ METROPOLITANA ENTRE L’ANY 1995 IEL2000, TOT CONSIDERANT ELS DESPLAÇAMENTS PER MOTIUS DE TREBALL I ELS GENERATS PER A LA REALITZACIÓ D’ACTIVITATS QUOTIDIANES NO OBLIGADES COM ARA GESTIONS PERSONALS, ACTIVITATS CULTURALS I DE LLEURE, VISITES MÈDIQUES, ETC. L’ORIGEN I LA DESTINACIÓ D’AQUESTS DESPLAÇAMENTS, LA SEVA DISTÀNCIA I DIVERSITAT, ELS MITJANS DE TRANSPORT EMPRATS I EL SEU COST TEMPORAL SERAN ELS PRINCIPALS ASSUMPTES ABORDATS EN AQUEST CAPÍTOL. Gràfic 1.1. Indicador d’activitat i taxa d’atur a la regió metropolitana. Dades comparades entre el 1995 i el 2000 *Indicador d’activitat = [Població activa (ocupats + aturats) / Població potencialment activa (en el cas de l’Enquesta aquesta població comprèn els entrevistats de 18 a 64 anys)] x 100 **Taxa d’atur = [Població aturada / Població activa] x 100. 1 Indicador d’activitat = [Població activa (ocupats + aturats) / Població potencialment activa (en el cas de l’Enquesta aquesta població comprèn els entrevistats de 18 a 64 anys)] x 100 20 L’evolució temporal de les dades sobre la localització del lloc de treball de la població ocupada resident a la regió metropolitana de Barcelona confirma aquesta progressiva disminució del nivell d’autocontenció laboral dels municipis que conformen aquest territori (vegeu el gràfic 1.3). Aquesta tendència a la integració territorial, similar a la que es produeix a d’altres zones metropolitanes europees, s’ha accelerat els darrers anys amb una constant reducció del percentatge de població ocupada que té el seu lloc de treball al mateix municipi on resideix, tot passant de representar el 64,4% l’any 19902, el 59,5% l’any 1995 i el 52,4% l’any 2000 per al conjunt de la regió. Ara bé, tal com vèiem en anteriors edicions de l’Enquesta, aquestes dades generals amaguen diferències territorials força importants, com podem comprovar a la taula 1.1. La ciutat de Barcelona continua com a l’àmbit territorial que reté un major nombre dels seus treballadors residents, amb un nivell d’autocontenció del 76,6%, si bé aquesta xifra se situa 2,4 i 6,2 punts percentuals per sota dels nivells de fa cinc i deu anys. Aquesta progressiva obertura del mercat de treball dels barcelonins és fruit del continu increment dels seus desplaçaments laborals cap a la resta de la regió metropolitana: cap a la primera corona, on treballa el 10,0% dels barcelonins, i cap a la segona, on actualment s’hi adreça un minoritari 7,4%, que és el territori que més capacitat d’atracció ha guanyat respecte de fa cinc anys (llavors només atreia el 6,0% dels treballadors residents a Barcelona). El territori format per les comarques no metropolitanes de l’Anoia, el Bages, el Berguedà i Osona, en canvi, no ha vist incrementar els darrers anys el baixíssim percentatge (no arriba ni al 0,5%) de residents a la ciutat de Barcelona que es desplacen per treballar-hi. Una conclusió significativa és que el commuting de llarga distància relativa és encara incipient a la regió metropolitana. (Caldria comparar-lo ulteriorment amb el commuting via pont aeri a Madrid i amb el volum de viatges feiners de gran freqüència a altres ciutats, com ara Brussel·les o València, o les de la perifèria de la regió metropolitana: Lleida, Girona, Tortosa i Tarragona.) En contrast amb la ciutat de Barcelona, la primera corona continua sent l’àmbit territorial amb el nivell d’autocontenció municipal més baix, de tal manera que el percentatge de població ocupada que té el seu lloc de treball al municipi de residència no representa ja ni una tercera part. D’altra banda, com a Gràfic 1.2. Distribució dels llocs de treball segons el territori de la regió metropolitana on es localitzen. Dades comparades entre el 1995 i el 2000 Submostra formada pels llocs de treball situats a la regió metropolitana i ocupats per població que hi resideix. 2 L’àmbit territorial de l’edició de 1990 era la Regió I, és a dir, sense les comarques de l’Alt Penedès i el Garraf. 21 s’apropa al dels que es desplacen diàriament a la ciutat de Barcelona. Per contra, no sembla que la proximitat d’aquest àmbit a la resta del territori provincial faci que els seus residents hi treballin en un percentatge superior al dels residents als altres dos àmbits metropolitans. Per la seva banda, les dades del territori incorporat en la present edició de l’Enquesta ens mostren com el nivell d’autocontenció municipal d’aquest àmbit (format per les comarques de l’Anoia, el Bages, el Berguedà i Osona) és del 56,6%, força més alt que l’obtingut a la segona i, molt especialment, a la primera corona metropolitana. Entre els que surten del seu municipi destaquen els desplaçaments per dins de l’àmbit format per les quatre comarques (29,7% del total), amb un protagonisme encara més important dels fluxos intracomarcals. Els que des d’aquesta zona es dirigeixen cap a Barcelona (2,9%) o cap a d’altres municipis de la regió metropolitana (1,1% cap la primera corona i 3,2% cap la segona) no arriben, en conjunt, ni al 7,5%. El pes d’aquests desplaçaments que tenen origen en aquestes comarques i destinació a la regió metropolitana és força més elevat que el pes dels fluxos en sentit invers, que, com ja hem esmentat, no sobrepassen el 0,5%. Tanmateix, és previsible que creixin durant els propers anys. Aquestes dades mostren la regió metropolitana com a un mercat de treball autocontingut i edicions anteriors, hem de destacar l’important nombre de treballadors que es desplacen diàriament des d’aquest territori cap a Barcelona, que ja sobrepassen el 30,0%, proporció força més elevada que la que engloba el conjunt de desplaçaments intermunicipals que es realitzen dins de la corona (al voltant del 20,0%). Els viatges cap a la segona corona també són més importants ara que fa cinc anys i arriben a representar prop del 10,0%. A l’últim, com en el cas dels barcelonins, el flux de residents a la primera corona que treballen a les comarques no metropolitanes no és gaire significatiu, en concordança amb la nostra observació sobre els pocs desplaçaments de llàrga distància relativa. (El commuting de llarga distància és molt més intens a altres urbs europees.) El grau d’autocontenció municipal de la segona corona metropolitana es troba al voltant del 50%, gairebé 10 punts per sota de les dades de fa cinc anys, la qual cosa el situa com el territori on la mobilitat intramunicipal es troba en una situació de retrocés més clara. En aquest àmbit, els desplaçaments intermunicipals es produeixen molt especialment entre municipis de la pròpia corona (24,8% del total), majoritàriament d’una mateixa comarca, si bé els darrers anys ha augmentat el pes dels que es dirigeixen cap a la primera corona, on té el seu lloc de treball el 7,3% dels residents, percentatge que Gràfic 1.3. Localització del lloc de treball de la població resident a la regió metropolitana. Dades comparades entre el 1995 i el 2000 22 tana han experimentat darrerament. És veritat que en termes absoluts s’ha incrementat el nombre d’aquests usuaris, però també és cert que ho han fet més els usuaris del transport privat. O dit d’una altra manera, el gran augment del nombre d’ocupats i del nombre de persones que s’han de desplaçar per anar a la feina ha ocasionat un increment de tots els desplaçaments, però en termes relatius, o proporcionalment, han augmentat més els que es realitzen en transport privat. El mencionat increment en la utilització del transport privat s’ha produït de manera generalitzada en tota la regió metropolitana, si bé hi continuem trobant diferències territorials notables: d’entrada, tal com es constatava en edicions anteriors, a mesura que ens allunyem de la gran ciutat augmenta la utilització del cotxe o la moto en els desplaçaments a la feina. Així, els residents a Barcelona continuen sent els que menys es desplacen en transport privat, si bé és entre ells on l’augment del pes d’aquest mitjà de transport ha estat més important, passant de representar el 36,3% dels desplaçaments l’any 1995 al 41,7% el 2000; d’aquesta manera, els barcelonins que es desplacen a treballar en cotxe o moto ja se situen força per davant dels que ho fan en transport col·lectiu. Com acabem de dir, el predomini del vehicle privat és encara més clar entre els treballadors de la resta de la regió metropolitana: més de la meitat dels residents a la primera corona i gairebé dues terceres parts dels de la segona es desplacen a la feina en un mitjà de transport privat, proporcions que pugen encara més en el cas dels residents a les quatre comarques no metropolitanes incorporades en la present edició. Pel que fa als mitjans de transport públics es dóna la relació inversa. Així, s’ha de destacar el seu escàs ús per part dels residents a la segona corona, on només al voltant del 7,0% els fa servir, percentatge similar al que obteníem cinc anys enrera, i la encara més baixa utilització per part dels residents a les comarques no metropolitanes, on l’ús del transport públic és gairebé inexistent. Aquestes darreres xifres contrasten amb la tercera part de barcelonins i amb la cinquena part dels residents a la primera corona que es desplacen a la feina en autosuficient, pel que fa a la mobilitat i l’intercanvi de treballadors, del que encara no participa la resta del territori províncial, si més no, pres en conjunt. Caldrà apropar-se amb més deteniment en aquest aspecte, tot veient les diferències comarcals, alhora que posteriors edicions de l’Enquesta permetran comprovar si aquest àmbit es va incorporant d’una manera clara al procés d’integració metropolitana que afecta la segona corona des de fa uns quants anys. El nostre pronòstic és que la incorporació econòmica, cultural, educativa i social progressiva al nucli central metropolità continuarà refermant-se. A tall d’exemple, la creació d’universitats o centres universitaris a ciutats com Vic i Manresa és una faceta d’aquest complex fenomen. 1.1.2. Mitjà de transport utilitzat per anar a la feina Es torna a posar en evidència un increment del transport privat en els desplaçaments laborals en detriment de l’ús dels mitjans de transport col·lectius, que, malgrat que en termes absoluts guanyen usuaris per l’increment del nombre de persones ocupades, són utilitzats per una proporció menor de treballadors. Aquest fet, que segueix les tendències apuntades al 1995, es deu en part a l’increment de les distàncies mitjanes i en part a la diversificació dels trajectes. Això podria indicar que l’oferta de transport públic és encara, i malgrat les evidents millores introduïdes els darrers anys, insuficient o inadequada. L’augment de la mobilitat laboral entre municipis i entre corones implica una disminució del pes dels desplaçaments a peu. La lectura de la taula 1.2 i el gràfic 1.4 ens permet veure que en el cas de la regió metropolitana de Barcelona ha estat el transport privat l’únic que ha crescut en termes percentuals al llarg dels darrers anys, de manera que actualment ja és utilitzat en més de la meitat dels desplaçaments laborals metropolitans, amb un clar retrocés relatiu dels mitjans de transport públics, que els últims cinc anys han passat de representar el 23,5% al 20,6%. Aquest darrer fet pot semblar contradictori amb l’augment d’usuaris que els diferents mitjans de transport públics que conformen la xarxa metropoli- 30 Els fluxos de les migracions metropolitanes i intraprovincials tenen una trajectòria radial i progressiva amb origen majoritàriament a Barcelona i a les grans ciutats que l’envolten i destinació a la primera corona (que ha guanyat autocontenció residencial i capacitat d’atracció en relació amb la de fa 5 anys) i la segona corona metropolitanes. Sembla, a més, que aquests desplaçaments s’allunyen cada vegada més dels eixos centrals. En aquest sentit, cal destacar que entre les persones que han canviat d’habitatge els darrers 15 anys a les comarques no metropolitanes (les tractarem juntes per motius operatius, tot i que anàlisis posteriors més acurades hauran de mostrar les diferències que de ben segur hi ha entre elles), el 8,2% procedia de la regió metropolitana. No és una xifra gaire elevada, però cal tenir en compte que la presència de població metropolitana entre els que hi van instal·lar la seva nova residència fa més de 15 anys era tres vegades inferior (2,1%). És difícil pronosticar si aquesta ampliació dels llindars de la mobilitat residencial més enllà de l’àmbit metropolità constitueix una tendència de futur, però caldrà estar-hi atents. La primera i més evident conseqüència dels itineraris seguits per la població en les seves migracions internes és que Barcelona i la primera corona continuen perdent un volum de població gairebé igual al que absorbeix la segona corona. Tanmateix, hi ha alguns canvis en relació amb el que passava el 1995 i es diversifica la situació dels diferents territoris considerats. Ho podem comprovar amb l’ajut de les taules 2.2, 2.3 i 2.4 i els gràfics 2.2 i 2.3. Barcelona torna a perdre pes com a destinatària tant dels canvis d’habitatge (del total de canvis que els darrers 15 anys s’han produït a la regió el 28,2% corresponen a la ciutat, mentre que el 1995 representaven el 34,6%) com dels canvis de municipi (només l’11,2% d’aquests tenen com a destinació la ciutat, quan el 1995 era el 16,8%). La primera corona metropolitana, en canvi, ha augmentat la seva autocontenció residencial respecte de fa cinc anys alhora que ha incrementat lleument el percentatge de població que hi ha arribat procedent d’un altre territori, que representa el 35,1% del total de canvis intermunicipals de la regió metropolitana. Aquesta autocontenció residencial i les noves arribades compensen una part de les sortides de la corona i equilibren el saldo migratori, però no impedeixen que aquest es mantingui negatiu. Aquesta situació s’explica per la coexistència en el territori de municipis i comarques que expulsen un nombre elevat de població i d’altres que registren un volum també important de noves arribades, procedents sobretot de Barcelona i dels mateixos municipis de la corona (vegeu el gràfic 2.1). Entre els primers destaquen tots els municipis que presenten saldos migratoris negatius segons dades oficials recents*: la resta de municipis del Barcelonès (saldo relatiu global del –16,4‰) i, en menor mesura, els municipis d’Esplugues (–11,4‰), Cornellà (–7,0‰) i el Prat de Llobregat (–5,4‰). Es tracta de saldos negatius no molt elevats però que en termes absoluts impliquen un gran volum de sortides. Per la seva banda, la resta de municipis d’aquesta corona presenta saldos migratoris positius i en alguns casos amb un ritme de * Dades tretes de l’Idescat, any 1998. Gràfic 2.1. Saldos migratoris de la província de Barcelona per comarques. 1998 31 100.000 habitants, majoritàriament situats a la comarca del Barcelonès, registren unes pèrdues de població més acusades que fa cinc anys (hi ha arribat el 23,9% dels canvis intermunicipals dels darrers 15 anys, davant el 33,7% que representaven el 1995), mentre que la resta de municipis absorbeixen el 76,1% restant. Aquestes dades presenten la novetat que les noves arribades es concentren menys als municipis de 10.000 a 50.000 habitants, malgrat el seu predomini com a destinació preferent dels canvis, i es fan extensius a municipis entre 50.000 i 100.000 habitants (el 16,8% dels canvis de municipi) o menors de 10.000 habitants (19,1%). Per fer-nos una idea de l’envergadura que aquestes migracions tenen sobre el territori i l’estructura social dels municipis metropolitans, convé destacar les dades dels gràfics 2.4 i 2.5: a mesura que els municipis metropolitans són més petits, el pes dels nouvinguts (població arribada procedent d’un altre municipi els darrers 15 anys) sobre el conjunt de la població resident és més elevat. Així, per exemple, en tant que Barcelona té un saldo relatiu de –20 punts percentuals, el conjunt de municipis de menys de 10.000 habitants el té de +13,8; i mentre que Barcelona o els municipis majors de 100.000 habitants han renovat poc la seva població forània els darrers 15 anys, amb aproximadament el 4% de nous arribats, una tercera part de la població resident als municipis més petits de la regió metropolitana hi ha arribat en aquests últims anys procedent d’un altre municipi. creixement molt accelerat –per citar els més dinàmics: Sant Coloma de Cervelló (amb un saldo migratori relatiu del 103,8‰), Sant Cugat del Vallès (55,8‰), Castelldefels (37,0‰), Sant Climent de Llobregat (34,9‰) i Sant Feliu de Llobregat (20,2‰)–. Aquests municipis receptors de migrants no poden evitar que la població que surt de la corona sigui més elevada que la que hi arriba, però han afavorit una clara reducció de les diferències. La segona corona registra un saldo migratori positiu que a més ha augmentat en relació amb el de fa cinc anys (el 53,7% dels canvis de municipi realitzats per la població metropolitana els darrers 15 anys s’ha produït en aquesta corona o s’hi ha adreçat, mentre que el 1995 no arribava a la meitat) i són molt pocs els municipis d’aquest àmbit territorial que hagin perdut població (Badia, amb un saldo relatiu de –22,3‰, Polinyà, amb –13,2‰i Sabadell, el –5,9‰). Aquesta desconcentració de la mobilitat residencial al territori es fa encara més palesa quan considerem els fluxos dels moviments migratoris interns en funció de la grandària dels municipis, tant d’origen com de destinació (vegeu les taules 2.5, 2.6 i 2.7 i el gràfic 2.3). Tal com apuntàvem el 1995, els municipis més grans i més densos perden població a favor dels petits i mitjans, la qual cosa origina un fenomen molt clar d’integració territorial i redistribució de les densitats que al mateix temps afavoreix la vertebració del territori. Les dades de l’any 2000 confirmen aquesta tendència i la reforcen: Barcelona i els municipis de més de Gràfic 2.2. Pes de cada àmbit territorial sobre el total de canvis residencials intermunicipals realitzats per la població resident a la província de Barcelona els darrers 15 anys 32 Gràfic 2.4. Pes de la població arribada al municipi de residència els darrers 15 anys sobre el total de població resident major de 18 anys per corones. Dades comparatives entre el 1995 i el 2000 per al territori de la regió metropolitana de Barcelona (RMB) Gràfic 2.3. Pes de cada àmbit territorial segons la grandària dels municipis sobre el total de canvis residencials intermunicipals realitzats per la població resident a la província de Barcelona els darrers 15 anys Gràfic 2.5. Pes de la població arribada al municipi de residència els darrers 15 anys sobre el total de població resident major de 18 anys per grandària municipal. Dades comparatives entre el 1995 i el 2000 per al territori de la RMB 33 2.3. Motivacions dels canvis d’habitatge i de municipi LAMEITAT DELS CANVIS D’HABITATGE REALITZATS PER LA POBLACIÓ BARCELONINA HAN TINGUT COM A OBJECTIU PRINCIPAL LA MILLORA DE LES CONDICIONS DE L’HABITATGE O DE L’ENTORN EN QUÈ AQUEST SE SITUA, MENTRE QUE LA MOTIVACIÓ TRADICIONAL BASADA EN LA NECESSITAT D’UNA PART DE LA POBLACIÓ DE CREAR UNA NOVA LLAR PERD PES UN COP MÉS. TANMATEIX, EN CONTRA DEL QUE SOVINT ES PENSA, ELS CANVIS RESIDENCIALS INTERMUNICIPALS (QUE COMPORTEN TAMBÉ UN CANVI DE MUNICIPI) S’ASSOCIEN TANT A LA MILLORA DE LA RESIDÈNCIA COM A MOTIUS DE TIPUS FAMILIAR O LABORAL, LA QUAL COSA POT AMAGAR UN CERT EFECTE D’EXPULSIÓ DE JOVES DE LES ZONES ON EL PREU DE L’HABITATGE ÉS ELEVAT. A la regió metropolitana de Barcelona fins fa poc temps, el motiu principal pel qual les persones buscaven un habitatge era la constitució d’una nova llar, basada generalment en la sortida de la casa paterna i la formació d’una família, i, sobretot al llarg de les dècades de 1960 i 1970, la recerca de millors oportunitats de feina. Els últims anys, però, seguint una tendència alcista, predominen els canvis de residència que busquen una millora de l’habitatge i del seu entorn (taules 2.8 i 2.9): la meitat dels canvis produïts els darrers 15 anys han tingut aquest objectiu, proporció notablement superior a la registrada el 1995 (46,9%). Al costat d’aquestes xifres, les motivacions de tipus familiar o laboral han estat manifestades per un percentatge de persones inferior (el 37,5% i el 6,4%, respectivament), que a més han perdut pes en relació amb el que passava fa cinc anys. Sembla lògic que la conjuntura econòmica favorable a l’increment de l’activitat i de l’ocupació, el manteniment dels tipus d’interès hipotecari i el dinamisme i la diversitat de l’oferta immobiliària hagin afavorit notablement els canvis d’habitatge i, sobretot, la recerca de condicions residencials més adients als desitjos de les famílies. Ara bé, l’objectiu perseguit amb el canvi d’habitatge varia una mica segons el lloc de residència de la població. A tot el territori provincial predominen els canvis d’habitatge (tant els intramunicipals com els nous assentaments) realitzats per millorar la qualitat de l’habitatge o de l’entorn, amb la sola excepció de Barcelona, on els canvis d’habitatge dins del mateix municipi han tingut com a objectiu immediat la millora, però les arribades s’han produït especialment per motius familiars o, fins i tot, de treball. De tota manera, per poder entendre millor aquesta situació val la pena retenir dues informacions. D’una banda, si considerem, amb l’ajut del gràfic 2.6, els saldos de població segons motius dels canvis d’habitatge intermunicipals, Barcelona és l’únic territori on la diferència entre les arribades i les sortides per motius familiars és negatiu (hi surten més dels que hi arriben). A tota la resta de territoris provincials aquest diferencial és positiu (segona corona i comarques no metropolitanes) o, si més no, equilibrat (primera corona). De fet, a la primera corona és l’únic motiu que presenta un saldo positiu (molt lleu) ja que, com a Barcelona, la resta de motius, tant els que busquen la millora de l’habitatge com els relacionats amb el treball, resulten negatius. A la Gràfic 2.6. Població que ha canviat de municipi (sortides i arribades) de cada àmbit territorial els darrers 15 anys, segons els motius de l’últim canvi d’habitatge. En nombres absoluts 34 segona corona tots els motius presenten saldos positius, a l’igual que a les comarques no metropolitanes, on l’única excepció són els canvis d’habitatge propiciats per un acostament o una major oportunitat de feina. Aquesta qüestió cal observar-la de prop perquè podria ser un dels elements que expliqués la pèrdua de població d’algunes d’aquestes comarques. D’altra banda, s’ha pogut constatar que, contràriament al que es pensa habitualment, els canvis de residència intermunicipals no estan lligats tant als motius de millora com als familiars i als laborals. És a dir, si diferenciem la població que ha canviat d’habitatge sense sortir del seu municipi de residència anterior i la que s’ha traslladat a un altre municipi (taula 2.9), resulta que el pes de les diverses motivacions canvia substancialment: mentre que la població que només ha canviat d’habitatge (sense moure’s de població) ho ha fet predominantment (el 55,5% dels casos) per motius de millora, en el col·lectiu de població que s’ha instal·lat en un altre municipi apareix una gran convergència i diversificació dels tipus de motius, de manera que els familiars (38,5%), els de millora (39,4%) i fins i tot els laborals (16,6%) tenen un pes similar. Aquestes constatacions donen peu a diverses reflexions. En primer lloc, que la població que busca la millora de l’habitatge pot conjugar aquest desig amb la seva tendència natural de continuar vivint al mateix municipi de residència (tres quartes parts de la població considera que el seu lloc de residència ideal és el mateix on viu), cosa que d’alguna manera implica que quedar-se al municipi forma part del concepte de millora residencial. Una segona reflexió és que els protagonistes dels canvis que busquen establir la seva llar estan més forçats a sortir fora del seu municipi per trobar un habitatge adaptat a les seves necessitats i als seus recursos. I en el cas concret de Barcelona, malgrat les excepcions que evidentment hi ha, aquest fet és prou evident. Mesurar quina part dels canvis intermunicipals responen a aquest efecte d’expulsió és difícil en el marc d’aquest informe, ja que és un fenomen que depèn de molts factors: les característiques personals i socials de les persones que marxen, el nivell de renda mitjana i el nivell de preus dels habitatges dels municipis de residència anterior i de residència actual (municipis de destinació), per citar els més evidents. Ara, però, ens centrarem en l’anàlisi de les característiques sociodemogràfiques de les persones que s’han instal·lat en un altre municipi al llarg dels darrers 15 anys i dels eventuals desequilibris o reequilibris socials que la intensificació de la mobilitat residencial pot introduir al territori. 2.4. Característiques de la població que ha canviat de residència ELS CANVIS D’HABITATGE QUE S’HAN PRODUÏT ELS DARRERS 15 ANYS A LA PROVÍNCIA DE BARCELONA HAN ESTAT EFECTUATS MAJORITÀRIAMENT PER PERSONES D’ENTRE 18 I45 ANYS, QUE ES DESPLACEN AMB FILLS PETITS I QUE, SOBRETOT QUAN EL CANVI D’HABITATGE ES FA AL MATEIX MUNICIPI DE RESIDÈNCIA O PER MOTIUS DE MILLORA, DISPOSEN D’UNS NIVELLS CULTURALS, PROFESSIONALS I DE RENDA SUPERIORS ALS DEL CONJUNT DE LA POBLACIÓ. LES CARACTERÍSTIQUES DIFERENCIALS DE LA POBLACIÓ SEGONS EL MOTIU DEL CANVI D’HABITATGE FAN SOSPITAR QUE ELS COL·LECTIUS DE POBLACIÓ MÉS JOVES QUE BUSQUEN FORMAR LA SEVA LLAR ES TROBEN EN DESIGUALTAT DE CONDICIONS A L’HORA D’ACCEDIR A UN HABITATGE, ESPECIALMENT SI EL QUE VOLEN ÉS SEGUIR VIVINT AL SEU MUNICIPI DE RESIDÈNCIA. La població que ha canviat d’habitatge els últims anys es caracteritza bàsicament per la seva joventut en relació amb el conjunt de la població (els caps de família que han canviat tenen una edat mitjana de 44,4 anys davant els 53,9 del total). Joventut que, al seu torn, condiciona altres característiques, com es pot comprovar a les taules 2.11, 2.12 i 2.13: es tracta d’una població que es troba en el seu moment de màxima productivitat (tant el cap de família com la seva parella acostumen a ser actius i a estar ocupats) i reproductivitat (constitueixen majoritàriament llars formades per la parella sola, que tindrà fills en poc temps, o per parella amb fills petits), alhora que tenen uns nivells culturals i de renda lleugerament per sobre dels que presenta el conjunt de la població. Dins d’aquest perfil general hi ha d’altres diferències que es produeixen segons les motivacions que han 35 portat al canvi d’habitatge. Vegem-les ràpidament amb l’ajut dels gràfics 2.7, 2.8 i 2.9. El col·lectiu de població que ha canviat d’habitatge els darrers 15 anys per motius familiars és el més jove de tots els que han dut a terme aquests canvis (té una edat mitjana de 38 anys), tenen una situació familiar incipient, és a dir, formen majoritàriament parelles soles o parelles amb un fill petit (la grandària mitjana d’aquestes llars és de tres membres) i tenen una categoria socioprofessional i un nivell d’ingressos inferior a la mitjana general de tots els que han canviat d’habitatge els darrers 15 anys. Entre els que, a més, han canviat de municipi hi ha un increment de les edats més joves (el 76,8% té menys de 45 anys). Les persones que han canviat la seva residència buscant una millora del seu hàbitat són lleugerament més grans (la seva edat mitjana és de 48 anys), es desplacen amb fills (75%) i el seu nivell d’ingressos és superior a la mitjana (en termes relatius, el 7,2% més de mitjana), alhora que compten amb el seu habitatge anterior –majoritàriament de propietat– com a capital inicial per a la nova compra. Per la seva banda, els que justifiquen el canvi d’habitatge amb motius relacionats amb la feina no corresponen de cap de les maneres al perfil de l’immigrant que s’instal·lava a Barcelona al llarg de les dècades de 1960 i 1970. Ans al contrari, es tracta del col·lectiu més assentat familiarment i professionalment i el que compta amb un major nivell d’ingressos. Caldrà aprofundir sobre aquesta qüestió en informes posteriors, però segons aquestes dades sembla que entre els més joves, la mobilitat residencial dels quals es pot considerar com a “obligada”, està pesant el factor expulsió, sobretot entre els residents a Barcelona i, almenys en part, a la resta de municipis del Barcelonès. Els motius poden no ser els mateixos ja que la capacitat d’atracció o d’emissió de cada municipi té causes diverses, però tots ells tenen a veure amb la relació qualitat-preu de l’oferta d’habitatge. De fet, si centrem l’anàlisi a Barcelona, que té una grandària de mostra que permet treballar les dades a escala municipal, es pot comprovar que la disponibilitat de recursos econòmics condiciona, i molt, les estratègies del canvi d’habitatge. Així doncs, com es pot veure a la taula 2.14 i al gràfic 2.9, la població barcelonina que s’ha mudat dins del municipi els últims 15 anys declara uns ingressos mitjans familiars que són el 18% més elevats que els del conjunt dels residents a la ciutat i més elevats que els del conjunt de població que ha canviat d’habitatge. En canvi, la població procedent de Barcelona que actualment viu a la resta de la regió –en definitiva, la que ha Gràfic 2.7. Edat del cap de família de les llars on viuen les persones que han canviat d’habitatge els darrers 15 anys, segons el principal motiu del canvi 36 marxat de la ciutat els darrers 15 anys– té un nivell de renda el 6% per sota dels que han canviat d’habitatge i s’han quedat a la ciutat. Aquestes dades confirmen que la mobilitat residencial està propiciant un canvi en la fesomia i l’estructura social dels municipis metropolitans de gran amplària i que, si la tendència no varia, s’accelerarà els propers anys. Aquests canvis tenen elements positius i negatius en funció de la situació concreta del mercat d’habitatge i el tipus de flux poblacional predominant de cada municipi. Així, els municipis emissors, on marxa més gent que la que hi arriba (i que com hem vist estan molt localitzats al Barcelonès i entre els municipis grans), s’està perdent un tipus de població molt determinada, és a dir, joves amb recursos culturals, professionals i econòmics per sobre de la que es queda i, per la seva capacitat reproductiva, capaços de regenerar el teixit social a mig i llarg termini. Els municipis receptors, per la seva banda, han de fer front a l’arribada d’aquest col·lectiu tot adequant la seva oferta de serveis a les seves característiques i a les seves expectatives. A canvi, es beneficien de Gràfic 2.8. Tipus de llar on viuen les persones que han canviat d’habitatge els darrers 15 anys, segons el principal motiu del canvi Gràfic 2.9. Mitjana dels ingressos familiars (en números índex; població total resident a cada àmbit territorial = 100), segons el tipus de canvi d’habitatge realitzat els darrers 15 anys i corona de residència 37 l’augment de la renda mitjana municipal i de l’activació i regeneració del teixit social que els nous arribats aporten. Aquests efectes de l’increment i el sentit dels fluxos de la mobilitat residencial tenen com a conseqüència immediata, com es podrà veure a l’apartat següent, una homogeneïtzació de l’estructura social de la regió metropolitana i un descens de les desigualtats econòmiques entre territoris, la qual cosa afavoreix la vertebració territorial i l’extensió del fenomen metropolità. Tanmateix, convé advertir que es tracta d’una dinàmica que pot devenir perillosa si es manté amb les característiques actuals. Perillosa per a la població, que veu limitades les seves possibilitats de triar el lloc de residència, i perillosa per al conjunt del teixit social, ja que es poden generar nous desequilibris territorials i socials de sentit contrari als actuals: que l’estructura social es distribueixi entre els residents pertanyents a categories altes que poden pagar els preus marcats pel sector immobiliari, els residents que no necessiten canviar de residència i els residents que es veuen obligats a marxar fora. 39 3.1. Reducció de les desigualtats territorials LES DIFERÈNCIES ENTRE TERRITORIS PEL QUE FA A LA DISTRIBUCIÓ MITJANA DELS INGRESSOS FAMILIARS DISPONIBLES PER LA POBLACIÓ DE LA REGIÓ METROPOLITANA I DE LA PROVÍNCIA DE BARCELONA TENDEIXEN A LA CONVERGÈNCIA, TOT MANTENINT-SE LES TENDÈNCIES APUNTADES EL 1995. Abans de començar aquest apartat convé tornar a recordar que les dades sobre els nivells d’ingressos obtingudes a través d’enquestes han de ser tractades amb precaució ja que es poden produir fenòmens d’ocultació i altres biaixos per part de les persones entrevistades. D’altra banda, és sempre en aquestes preguntes on es concentra el nombre més alt de no respostes (NS/NC), tot i que que en l’edició del 2000 s’ha obtingut un excepcionalment baix 16%. També hem d’esmentar que l’Enquesta, com totes les enquestes adreçades al conjunt de la població, no pot accedir amb precisió als col·lectius situats als llocs més elevats i més precaris de l’escala social (entre els quals cal destacar el d’immigrants, cada vegada més nombrós). Les dades obtingudes són prou consistents, però, per indicar el signe de les tendències dominants. Les dinàmiques analitzades o esbossades en els apartats anteriors –molt especialment la redistribució més equilibrada de la població al territori a causa de la mobilitat residencial, l’increment generalitzat de l’activitat i de l’ocupació i, com a conseqüència directa, un major volum d’ingressos disponibles per a les famílies– han propiciat, d’una banda, una clara reducció de la distància entre els ingressos mitjans disponibles per a les famílies de les corones metropolitanes en relació amb les de Barcelona i, d’una altra, una distribució més equitativa dels ingressos a l’interior de cada àmbit territorial considerat. Més endavant esmentarem, però, algunes excepcions a aquesta tendència general. En relació a l’evolució de les mitjanes dels ingressos familiars als diferents àmbits territorials en què s’ha dividit la regió metropolitana de Barcelona, es constata entre el 1995 i el 2000 una acceleració de l’aproximació dels ingressos mitjans de la població de les corones metropolitanes als de la població de Barcelona (vegeu taula 3.1). Aquest acostament continuat i accelerat s’ha produït tant a la primera corona com, sobretot, a la segona corona metropolitanes. Així, trobem que l’any 1985 els ingressos mitjans de les famílies residents a la primera corona eren només el 74,3% dels de les de Barcelona, mentre que l’any 2000 han passat a ser el 85,3%, amb unes reduccions dels diferencials quinquennals de 2,8 punts (1985-1990), 3,4 punts (1990-1995) i 4,8 punts el darrer quinquenni. A la segona corona, la velocitat d’apropament de la mitjana dels ingressos familiars respecte a la de Barcelona, pràcticament ha duplicat la de la primera corona. Així, si el 1990 les famílies de la segona corona tenien uns ingressos mitjans inferiors en el 20% a les de Barcelona, l’any 2000 aquesta diferència s’ha reduït fins només el 3,2%, amb unes minves quinquennals de 8,5 punts percentuals de mitjana. Per la seva banda, la mitjana dels ingressos familiars de les comarques no metropolitanes, afegides en la present edició de l’Enquesta, se situen al mateix nivell que el conjunt de la regió metropolitana, així com del total provincial, és a dir, uns 6 punts per sota de la mitjana de les famílies de Barcelona. És evident que la generalització dels ingressos per treball entre la població activa i la cobertura de pensions entre una part de la inactiva han afavorit un increment del volum mitjà dels ingressos familiars, mentre que els transvasaments residencials i la relocalització de l’activitat al territori metropolità explica en gran mesura la convergència de rendes i l’equilibri de la seva distribució territorial. 3. DISTRIBUCIÓ DELS INGRESSOS FAMILIARS ÉSBEN SABUT QUE LA DISTRIBUCIÓ DE L’ACTIVITAT I LA RESIDÈNCIA AL TERRITORI POT GENERAR DESIGUALTATS IMPORTANTS EN EL SEU TEIXIT SOCIAL. ARA BÉ, EN LA MESURA QUE ENS APROPEM A UN MODEL URBÀ DIFÚS I AMB UNA MOBILITAT (OBLIGADA, NO OBLIGADA, RESIDENCIAL, EMPRESARIAL, ETC.) ELEVADA, CAL SUPOSAR QUE AQUESTES DESIGUALTATS SOCIALS BASADES EN EL TERRITORI HAURIEN DE MINVAR. ÉSELTEMA QUE ES DESENVOLUPA A CONTINUACIÓ. 40 En conjunt, doncs, sembla lícit pensar que aquesta convergència de les rendes familiars és un component més de la relativa homogeneïtzació de les condicions de vida de la població de tota la regió metropolitana de Barcelona, tal com s’ha anat constatant a partir de nombrosos indicadors en les diferents edicions de l’Enquesta. 3.2. Reducció de les desigualtats socials MALGRAT LES FORTES DIFERÈNCIES EXISTENTS ENTRE ELS SECTORS DE POBLACIÓ QUE TENEN MÉS RECURSOS ECONÒMICS I ELS QUE EN TENEN MENYS, LES DIFERÈNCIES ENTRE UNS I ALTRES S’HAN REDUÏT ENTRE EL 1995 IEL2000. AIXÒ SÍ, D’UNA MANERA MÉS PAUSADA QUE EL QUINQUENNI ANTERIOR. AQUESTA TENDÈNCIA GENERAL ÉS APLICABLE A TOTS ELS TERRITORIS METROPOLITANS, TRET DE LA PRIMERA CORONA, ON, SI BÉ ES MANTÉ COM LA ZONA MÉS IGUALITÀRIA, ÉS ON LES DESIGUALTATS HAN EVOLUCIONAT DE MANERA MÉS DESFAVORABLE, TOT I QUE ES TROBA MOLT LLUNY DE LA POLARITZACIÓ SOCIAL DE BARCELONA. Fins ara hem vist el comportament territorial dels ingressos familiars mitjans, però no la distribució d’aquests entre les famílies de cada territori. Podria ocórrer que amb la relocalització de les famílies damunt el territori es produís una polarització en la distribució de les rendes familiars, bé en els àmbits que es van esponjant, bé en els que es van omplint. Això ho veurem seguidament amb l’ajut de les taules 3.2 i 3.3 i el gràfics 3.1, 3.2 i 3.3, en què es presenten els ingressos de cada àmbit distribuïts per decils de famílies, distribució que se sintetitza en l’índex de concentració de Gini (0 = equidistribució; 1 = màxima concentració). La primera constatació de caire general és que tot i la important desigualtat en la distribució dels ingressos entre les famílies, el darrer quinquenni les diferències entre les de rendes més altes i les de rendes més baixes han continuat reduint-se, per bé que ho han fet a un ritme més lent que el quinquenni anterior. Aquesta davallada de les desigualtats ha tingut lloc tant en el conjunt de la regió metropolitana com en els seus àmbits territorials, a excepció de la primera corona metropolitana, tal com veurem més endavant. El gràfic 3.1 ens mostra com es distribueixen els ingressos entre les famílies de la província de Barcelona. Tot i la important desigualtat que s’hi reflecteix (la cinquena part de les famílies amb menys ingressos rep el 7,3% del total, mentre que la cinquena part amb més ingressos se n’emporta el 39,5%; amb un índex de Gini de 0,351), la comparació amb altres àmbits territorials del nostre context geopolític permet afirmar que no es tracta pas d’unes desigualtats extraordinàries, ans al contrari, es mouen dins els paràmetres més comuns. A tall d’exemple, segons l’INE, i per al bienni 19901991, el primer quintil de famílies percebia el 7,4% dels ingressos a Catalunya i el 7,0% al conjunt d’Espanya, mentre que el 20% de famílies amb més ingressos rebia el 39,9% i el 40,2%, respectivament, amb uns índexs de Gini de 0,318 a Catalunya i de 0,323 al conjunt d’Espanya. El municipi de Barcelona es manté com a l’àmbit territorial on els indicadors mostren una distribució de rendes més polaritzada. A les sèries temporals d’aquests indicadors s’observa, però, una tendència a la disminució d’aquestes desigualtats. Així, trobem que durant el darrer decenni l’índex de Gini hi ha variat favorablement en un 7% i que aquesta minva ha estat homogènia al llarg del temps ja que el darrer quinquenni ha estat del 4%. La distància entre el primer i el darrer decil ha tingut una evolució molt similar. Gràfic 3.1. Distribució dels ingressos de les famílies: percentatge del total dels ingressos que percep cada quintil (20%) de les famílies. Província de Barcelona, 2000 47 ANNEX 1. TAULES ESTADÍSTIQUES COMPLEMENTÀRIES ´ 49 1995 Localització lloc de treball Lloc de residència Al mateix municipi Barcelona Primera corona Segona corona Resta província Altres respostes Total Barcelona 79,0 - 9,5 6,0 0,3 5,2 100,0 (897) Primera corona 35,5 29,3 20,2 8,5 0,1 6,4 100,0 (687) Segona corona 58,4 8,3 3,2 23,1 0,6 6,5 100,0 (715) Regió metropolitana 59,5 11,3 10,7 12,1 0,3 6,1 100,0 (2.299) 2000 Localització lloc de treball Lloc de residència Al mateix municipi Barcelona Primera corona Segona corona Resta província Altres respostes Total Barcelona 76,6 - 10,0 7,4 0,3 5,8 100,0 (1.016) Primera corona 30,7 30,5 20,3 9,7 0,6 8,2 100,0 (961) Segona corona 48,9 8,0 7,3 24,8 0,5 10,5 100,0 (1.117) Regió metropolitana 52,4 12,3 12,2 14,4 0,5 8,2 100,0 (3.094) Resta província 56,6 2,9 1,1 3,2 29,7 6,5 100,0 (279) Total província 52,7 11,6 11,3 13,5 2,9 8,1 100,0 (3.373) A peu Mitjà públic Mitjà privat Altres respostes Total Lloc de residència 1995 2000 1995 2000 1995 2000 1995 2000 1995 2000 Barcelona 22,7 18,7 36,4 34,8 36,3 41,7 4,6 4,8 100,0 (861) 100,0 (987) Primera corona 21,7 20,3 23,8 21,1 48,5 52,0 6,0 6,6 100,0 (669) 100,0 (953) Segona corona 28,1 24,0 7,0 7,3 62,0 65,6 2,9 3,1 100,0 (676) 100,0 (1.079) Regió metropolitana 24,1 21,1 23,5 20,6 47,9 53,5 4,5 4,8 100,0 (2.206) 100,0 (3.019) Resta província - 24,6 - 1,1 - 70,1 - 4,1 100,0 -100,0 (268) Total província - 21,4 - 19,0 - 54,9 - 4,8 100,0 -100,0 (3.287) Submostra formada per la població ocupada que treballa fora del seu domicili. Taula 1.1. Localització del lloc de treball. Evolució 1995-2000 Taula 1.2. Mitjà de transport utilitzat per anar al treball. Evolució 1995-2000 1. LA MOBILITAT LABORAL I LA NO OBLIGADA 50 Destinació Intramunicipal Barcelona Primera corona Segona corona Resta província Origen 1995 2000 1995 2000 1995 2000 1995 2000 1995 2000 A peu 28,8 24,2 - - 1,3 1,0 0,0 0,0 * * Públic 38,9 40,0 - - 36,7 27,5 13,0 14,5 * * Barcelona Privat 29,3 32,5 - - 58,6 65,7 72,2 76,3 * * Altres respostes 3,0 3,2 - - 3,4 5,9 14,8 9,2 * * Total 100,0 100,0 - - 100,0 100,0 100,0 100,0 * * (673) (747) - - (85) (102) (54) (76) ** Destinació Intramunicipal Barcelona Primera corona Segona corona Resta província Origen 1995 2000 1995 2000 1995 2000 1995 2000 1995 2000 A peu 56,8 60,6 1,2 0,7 8,8 7,7 0,0 0,0 * * Públic 6,2 8,4 51,2 44,4 17,0 12,2 19,0 14,0 * * Primera corona Privat 35,7 28,9 42,5 48,1 68,2 78,1 65,5 60,2 * * Altres respostes 1,3 2,0 5,1 6,8 6,0 2,0 15,5 25,8 * * Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 * * (227) (287) (201) (293) (138) (196) (58) (93) ** Destinació Intramunicipal Barcelona Primera corona Segona corona Resta província Origen 1995 2000 1995 2000 1995 2000 1995 2000 1995 2000 A peu 46,6 48,5 0,0 0,0 0,0 2,4 4,2 1,1 * * Públic 3,4 3,3 32,2 36,0 4,3 12,2 6,1 5,4 * * Segona corona Privat 48,1 46,6 59,3 51,7 95,7 85,4 86,1 91,7 * * Altres respostes 1,9 1,6 8,5 12,4 0,0 0,0 3,6 1,8 * * Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 * * (378) (509) (59) (89) (23) (82) (165) (278) ** Destinació Intramunicipal Barcelona Primera corona Segona corona Resta província Origen 1995 2000 1995 2000 1995 2000 1995 2000 1995 2000 A peu - 43,9 - * - * - * - 1,2 Públic - 1,4 - * - * - * - 1,2 Resta província Privat - 52,7 - * - * - * - 91,6 Altres respostes - 2,1 - * - * - * - 6,0 Total - 100,0 - * - * - * - 100,0 -(148) - * - * - * - (83) Submostra formada per la població ocupada que treballa fora del seu domicili. * No significatiu. Taula 1.3. Mitjà de transport utilitzat per anar al treball segons l’origen i la destinació dels desplaçaments. Evolució 1995-2000 51 1995 Lloc de residència <15 minuts 15-30 minuts 31-45 minuts >45 minuts És irregular NS/NC Total Barcelona 24,2 51,1 11,9 7,3 5,3 0,2 100,0 (861) Primera corona 30,7 40,0 8,7 12,2 8,4 0,0 100,0 (669) Segona corona 49,9 35,4 3,6 4,1 6,5 0,4 100,0 (676) Regió metropolitana 34,2 42,7 8,4 7,9 6,6 0,2 100,0 (2.206) 2000 Lloc de residència <15 minuts 15-30 minuts 31-45 minuts >45 minuts És irregular NS/NC Total Barcelona 21,5 50,1 14,1 6,8 5,6 1,9 100,0 (987) Primera corona 30,3 40,0 10,5 10,2 8,8 0,2 100,0 (953) Segona corona 46,9 33,1 4,4 4,9 9,8 0,8 100,0 (1.079) Regió metropolitana 33,4 40,8 9,5 7,2 8,1 1,0 100,0 (3.019) Resta província 60,4 26,1 3,0 3,3 5,6 1,5 100,0 (268) Total província 35,6 39,6 8,9 6,8 7,9 1,0 100,0 (3.287) Submostra formada per la població ocupada que treballa fora del seu domicili. A peu Públic Privat Total* Lloc de residència 1995 2000 1995 2000 1995 2000 1995 2000 Barcelona 10,8 10,4 34,5 33,5 22,0 24,0 24,5 25,4 Primera corona 10,8 9,6 40,3 41,8 21,7 20,5 24,5 24,0 Segona corona 9,1 7,5 46,5 42,4 15,8 16,6 16,2 16,7 Regió metropolitana 10,2 9,0 37,3 37,2 19,4 19,7 22,0 21,9 Resta província - 7,8 - 31,3 - 14,6 - 13,2 Total província - 8,9 - 37,2 - 19,2 - 21,2 Submostra formada per la població ocupada que treballa fora del seu domicili. * Inclou tots els mitjans de transport. Taula 1.5. Temps mitjà invertit en l’anada al treball segons el mitjà de transport utilitzat (en minuts). Evolució 1995-2000 Taula 1.4. Temps invertit en l’anada al treball. Evolució 1995-2000 52 * No inclosos els desplaçaments intramunicipals dels residents a les ciutats madures (Berga, Granollers, Igualada, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú), la resposta dels quals es distribueix entre les altres categories. 1995 Destinació Origen Mateix barri Centre municipi Altres barris municipi Barcelona Ciutats madures* Altres municipis Indistintament NS/NC Total Barcelona 83,0 0,9 7,3 - 0,2 3,6 4,4 0,6 100,0 (2.107) Primera corona 61,7 5,9 8,0 0,7 0,8 13,4 9,5 0,2 100,0 (1.595) Segona corona 46,1 10,1 12,7 0,7 5,6 14,2 10,4 0,2 100,0 (1.561) Regió metropolitana 65,6 5,2 9,1 0,4 2,0 9,7 7,7 0,3 100,0 (5.263) 2000 Destinació Origen Mateix barri Centre municipi Altres barris municipi Barcelona Ciutats madures* Altres municipis Indistintament NS/NC Total Barcelona 89,9 0,7 4,1 - 0,0 2,1 2,8 0,4 100,0 (2.032) Primera corona 66,7 7,9 9,4 1,3 0,1 9,4 4,9 0,3 100,0 (1.828) Segona corona 47,3 13,4 13,7 0,7 5,6 12,9 6,1 0,2 100,0 (1.882) Regió metropolitana 68,5 7,2 8,9 0,6 1,9 7,9 4,6 0,3 100,0 (5.742) Resta província 36,8 20,0 18,0 0,2 15,0 6,1 3,2 0,8 100,0 (508) Total província 66,0 8,2 9,7 0,6 2,9 7,8 4,4 0,3 100,0 (6.250) 1995 Destinació Origen Mateix barri Centre municipi Altres barris municipi Barcelona Ciutats madures* Altres municipis Indistintament NS/NC Total Barcelona 54,2 17,1 12,9 - 0,1 0,7 14,3 0,6 100,0 (2.107) Primera corona 42,0 8,8 7,2 10,2 0,9 3,9 26,5 0,6 100,0 (1.595) Segona corona 26,4 20,3 9,8 8,7 11,3 4,3 18,8 0,5 100,0 (1.561) Regió metropolitana 42,2 15,6 10,3 5,6 3,6 2,7 19,3 0,5 100,0 (5.263) 2000 Destinació Origen Mateix barri Centre municipi Altres barris municipi Barcelona Ciutats madures* Altres municipis Indistintament NS/NC Total Barcelona 50,9 21,6 7,6 - 0,1 1,0 18,1 0,6 100,0 (2.032) Primera corona 34,1 17,6 8,1 17,7 0,9 5,0 16,6 0,2 100,0 (1.828) Segona corona 21,5 27,0 5,3 11,7 11,3 5,2 17,4 0,5 100,0 (1.882) Regió metropolitana 35,9 22,1 7,0 9,5 4,0 3,7 17,4 0,5 100,0 (5.742) Resta província 16,6 32,6 6,9 4,9 30,4 3,2 4,9 0,4 100,0 (508) Total província 34,3 22,9 7,0 9,1 6,2 3,6 16,4 0,5 100,0 (6.250) * No inclosos els desplaçaments intramunicipals dels residents a les ciutats madures (Berga, Granollers, Igualada, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú), la resposta dels quals es distribueix entre les altres categories. Taula 1.6. Lloc on els membres de la llar compren habitualment els aliments envasats. Evolució 1995-2000 Taula 1.7. Lloc on els membres de la llar compren habitualment els vestits i el calçat. Evolució 1995-2000 53 * No inclosos els desplaçaments intramunicipals dels residents a les ciutats madures (Berga, Granollers, Igualada, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú), la resposta dels quals es distribueix entre les altres categories. 1995 Destinació Origen No va a mirar botigues Mateix barri Centre municipi Altres barris municipi Barcelona Ciutats madures* Altres municipis NS/NC Total Barcelona 10,2 36,6 31,9 10,1 - 0,1 0,1 11,0 0,0 100,0 (2.107) Primera corona 10,6 31,2 12,7 5,6 17,1 1,2 3,0 18,7 0,0 100,0 (1.595) Segona corona 12,2 12,6 28,8 6,8 12,2 13,6 4,2 10,0 0,1 100,0 (1.561) Regió metropolitana 10,9 27,9 25,2 7,6 8,8 4,4 2,2 13,0 0,0 100,0 (5.263) 2000 Destinació Origen No va a mirar botigues Mateix barri Centre Altres barris Barcelona Ciutats madures* Altres municipis NS/NC Total Barcelona 8,9 44,2 27,8 7,6 - 0,1 0,4 11,0 0,1 100,0 (2.032) Primera corona 12,1 23,5 21,2 6,5 19,3 0,7 5,1 11,6 0,1 100,0 (1.828) Segona corona 15,7 11,6 31,2 2,1 13,0 14,4 4,1 7,9 0,1 100,0 (1.882) Regió metropolitana 12,1 26,9 26,8 5,4 10,4 5,0 3,1 10,2 0,1 100,0 (5.742) Resta província 24,7 6,3 26,6 1,8 5,9 31,2 1,0 2,6 0,0 100,0 (508) Total província 13,1 25,2 26,8 5,1 10,0 7,1 3,0 9,6 0,1 100,0 (6.250) Indistintament municipi municipi Indistintament Destinació Origen No realitza l’activitat Mateix barri Centre Altres barris Barcelona Ciutats madures* Altres municipis NS/NC Total Barcelona 35,4 12,5 19,0 11,1 - 0,2 1,1 18,8 1,9 100,0 (2.032) Primera corona 43,2 6,5 7,9 5,6 10,8 0,5 14,3 10,2 1,1 100,0 (1.828) Segona corona 40,8 2,4 10,1 13,1 5,8 10,9 7,5 9,1 0,3 100,0 (1.882) Regió metropolitana 39,7 7,3 12,6 10,0 5,3 3,8 7,4 12,9 1,1 100,0 (5.742) Resta província 46,0 1,2 11,9 5,3 1,6 25,9 1,8 5,5 0,8 100,0 (508) Total província 40,2 6,8 12,5 9,6 5,0 5,6 7,0 12,3 1,1 100,0 (6.250) municipi municipi Indistintament * No inclosos els desplaçaments intramunicipals dels residents a les ciutats madures (Berga, Granollers, Igualada, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú), la resposta dels quals es distribueix entre les altres categories. Taula 1.8. Lloc on es va a mirar botigues. Evolució 1995-2000 Taula 1.9. Lloc on es va al cinema. Any 2000 54 Destinació Origen No realitza Mateix barri Centre Altres barris Barcelona Ciutats madures* Altres municipis NS/NC Total Barcelona 54,8 9,0 8,6 10,1 - 0,5 1,0 14,7 1,2 100,0 (2.032) Primera corona 54,2 8,4 4,9 4,0 11,6 0,8 3,6 11,8 0,8 100,0 (1.828) Segona corona 53,8 6,2 5,9 8,0 4,2 4,7 3,1 13,5 0,5 100,0 (1.882) Regió metropolitana 54,3 7,9 6,6 7,5 5,1 2,0 2,5 13,4 0,8 100,0 (5.742) Resta província 55,9 5,1 9,5 4,5 2,4 8,1 2,4 10,9 1,1 100,0 (508) Total província 54,4 7,7 6,8 7,3 4,9 2,5 2,5 13,2 0,8 100,0 (6.250) l’activitat municipi municipi Indistintament * No inclosos els desplaçaments intramunicipals dels residents a les ciutats madures (Berga, Granollers, Igualada, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú), la resposta dels quals es distribueix entre les altres categories. Destinació Origen No realitza Mateix barri Centre Altres barris Barcelona Ciutats madures* Altres municipis NS/NC Total Barcelona 27,3 9,4 10,6 12,2 - 0,2 1,9 36,4 1,9 100,0 (2.032) Primera corona 38,0 3,8 6,0 3,2 14,6 0,3 5,7 26,7 1,6 100,0 (1.828) Segona corona 29,4 2,8 7,1 7,1 4,8 4,3 7,6 36,3 0,6 100,0 (1.882) Regió metropolitana 31,4 5,5 8,0 7,7 6,2 1,6 5,0 33,3 1,4 100,0 (5.742) Resta província 28,0 1,4 10,5 3,4 1,8 8,7 2,6 42,6 1,2 100,0 (508) Total província 31,1 5,1 8,2 7,3 5,9 2,2 4,8 34,0 1,4 100,0 (6.250) l’activitat municipi municipi Indistintament * No inclosos els desplaçaments intramunicipals dels residents a les ciutats madures (Berga, Granollers, Igualada, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú), la resposta dels quals es distribueix entre les altres categories. Destinació Origen No realitza Mateix barri Centre Altres barris Barcelona Ciutats madures* Altres municipis NS/NC Total Barcelona 55,1 2,2 19,2 7,5 - 0,0 0,0 14,2 1,7 100,0 (2.032) Primera corona 70,9 0,6 0,9 1,0 20,3 0,1 0,4 4,2 1,5 100,0 (1.828) Segona corona 67,5 0,7 3,0 1,8 20,9 0,7 0,1 4,7 0,7 100,0 (1.882) Regió metropolitana 64,2 1,2 8,1 3,6 13,3 0,3 0,2 7,9 1,4 100,0 (5.742) Resta província 67,5 0,2 5,5 1,0 13,8 3,1 0,4 7,3 1,3 100,0 (508) Total província 64,5 1,1 7,9 3,3 13,3 0,5 0,2 7,8 1,4 100,0 (6.250) l’activitat municipi municipi Indistintament * No inclosos els desplaçaments intramunicipals dels residents a les ciutats madures (Berga, Granollers, Igualada, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú), la resposta dels quals es distribueix entre les altres categories. Destinació Origen No realitza Mateix barri Centre Altres barris Barcelona Ciutats madures* Altres municipis NS/NC Total Barcelona 54,8 9,0 8,6 10,1 - 0,5 1,0 14,7 1,2 100,0 (2.032) Primera corona 54,2 8,4 4,9 4,0 11,6 0,8 3,6 11,8 0,8 100,0 (1.828) Segona corona 53,8 6,2 5,9 8,0 4,2 4,7 3,1 13,5 0,5 100,0 (1.882) Regió metropolitana 54,3 7,9 6,6 7,5 5,1 2,0 2,5 13,4 0,8 100,0 (5.742) Resta província 55,9 5,1 9,5 4,5 2,4 8,1 2,4 10,9 1,1 100,0 (508) Total província 54,4 7,7 6,8 7,3 4,9 2,5 2,5 13,2 0,8 100,0 (6.250) l’activitat municipi municipi Indistintament * No inclosos els desplaçaments intramunicipals dels residents a les ciutats madures (Berga, Granollers, Igualada, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú), la resposta dels quals es distribueix entre les altres categories. Taula 1.10. Lloc on es va a bars i discoteques. Any 2000 Taula 1.11. Lloc on es va a restaurants. Any 2000 Taula 1.12. Lloc on es va al teatre. Any 2000 55 Destinació Origen No realitza Mateix barri Centre Altres barris Barcelona Ciutats madures* Altres municipis NS/NC Total Barcelona 54,8 9,0 8,6 10,1 - 0,5 1,0 14,7 1,2 100,0 (2.032) Primera corona 54,2 8,4 4,9 4,0 11,6 0,8 3,6 11,8 0,8 100,0 (1.828) Segona corona 53,8 6,2 5,9 8,0 4,2 4,7 3,1 13,5 0,5 100,0 (1.882) Regió metropolitana 54,3 7,9 6,6 7,5 5,1 2,0 2,5 13,4 0,8 100,0 (5.742) Resta província 55,9 5,1 9,5 4,5 2,4 8,1 2,4 10,9 1,1 100,0 (508) Total província 54,4 7,7 6,8 7,3 4,9 2,5 2,5 13,2 0,8 100,0 (6.250) l’activitat municipi municipi Indistintament * No inclosos els desplaçaments intramunicipals dels residents a les ciutats madures (Berga, Granollers, Igualada, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú), la resposta dels quals es distribueix entre les altres categories. Destinació Origen No hi va mai Mateix barri Centre Altres barris Barcelona Ciutats madures* Altres municipis NS/NC Total Barcelona 4,0 44,5 6,1 34,9 - 0,1 0,5 9,6 0,2 100,0 (2.032) Primera corona 2,1 26,8 16,1 20,2 15,2 1,0 16,6 1,6 0,3 100,0 (1.828) Segona corona 2,2 11,5 20,0 18,9 11,2 22,5 11,9 1,8 0,1 100,0 (1.882) Regió metropolitana 2,8 28,0 13,8 25,0 8,5 7,7 9,4 4,5 0,2 100,0 (5.742) Resta província 2,2 7,7 14,6 16,8 5,3 51,9 1,0 0,4 0,2 100,0 (508) Total província 2,8 26,4 13,9 24,3 8,3 11,3 8,7 4,2 0,2 100,0 (6.250) municipi municipi Indistintament * No inclosos els desplaçaments intramunicipals dels residents a les ciutats madures (Berga, Granollers, Igualada, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú), la resposta dels quals es distribueix entre les altres categories. Destinació Origen No es relaciona amb ningú Mateix barri Altres barris municipi Barcelona Primera corona Segona corona Resta província Fora província NS/NC Total Barcelona 1,0 36,7 37,9 - 3,2 3,1 0,5 1,9 14,4 1,1 100,0 (2.032) Primera corona 1,5 33,8 24,4 10,5 8,2 3,3 0,1 0,9 17,2 0,2 100,0 (1.828) Segona corona 1,3 29,6 32,2 5,3 2,6 9,2 0,3 0,8 18,5 0,1 100,0 (1.882) Regió metropolitana 1,3 33,5 31,7 5,1 4,6 5,2 0,3 1,3 16,6 0,5 100,0 (5.742) Resta província 1,2 26,7 33,9 1,4 0,2 1,4 13,0 1,0 20,5 0,8 100,0 (508) Total província 1,2 32,9 31,9 4,8 4,2 4,8 1,3 1,3 16,9 0,5 100,0 (6.250) Indistintament Destinació Origen No realitza Mateix barri Centre Altres barris Barcelona Ciutats madures* Altres municipis NS/NC Total Barcelona 49,7 2,2 16,7 8,4 - 0,0 0,3 20,9 2,0 100,0 (2.032) Primera corona 69,0 0,7 0,7 0,7 20,5 0,0 0,3 6,5 1,6 100,0 (1.828) Segona corona 65,9 0,5 3,5 1,2 16,6 1,0 0,4 10,2 0,8 100,0 (1.882) Regió metropolitana 61,2 1,1 7,2 3,6 12,0 0,3 0,3 12,8 1,5 100,0 (5.742) Resta província 64,0 0,2 4,9 1,0 7,7 4,1 1,2 14,7 2,3 100,0 (508) Total província 61,4 1,1 7,0 3,4 11,6 0,6 0,4 13,0 1,6 100,0 (6.250) l’activitat municipi municipi Indistintament * No inclosos els desplaçaments intramunicipals dels residents a les ciutats madures (Berga, Granollers, Igualada, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú), la resposta dels quals es distribueix entre les altres categories. Taula 1.13. Lloc on es va a museus o exposicions. Any 2000 Taula 1.14. Lloc on es troba la consulta dels metges especialistes on s’acudeix més freqüentment. Any 2000 Taula 1.15. Lloc on resideixen les persones amb les quals es relacionen més sovint. Any 2000 56 2000 Barcelona Primera corona Segona corona Regió metropolitana** Resta província Total província** Cap vegada 53,1 34,5 43,9 39,3 55,9 41,3 Una vegada 12,8 8,0 12,1 10,1 17,9 11,0 De 2 a 4 vegades 27,0 30,9 32,1 31,5 20,9 30,2 De 5 a 10 vegades 5,0 17,7 9,7 13,6 3,9 12,4 De 11 a 15 vegades Més de 15 vegades 0,5 4,8 1,1 2,9 0,6 2,6 NS/NC 0,6 0,8 0,2 0,5 0,4 0,5 Total (2.032) (1.828) (1.882) (3.710) (508) (4.218) Nombre mitjà de desplaçaments 1,5 3,9 2,1 3,0 1,2 2,7 0,9 3,4 1,0 2,2 0,4 2,0 *Es consideren les vegades que la població s’ha desplaçat, durant l’últim mes, desde el seu municipi a la ciutat de Barcelona o des d’aquesta a un altre municipi de la província per motius no relacionats amb l’anada o tornada al lloc de treball o centre de formació habitual. Tampoc no s’han considerat les sortides dels barcelonins a la segona residència. ** Vegades que els residents fora de Barcelona hi han anat. 2000 Barcelona Primera corona Segona corona Regió metropolitana* Resta província Total província* Fer compres 5,1 21,2 15,3 18,4 15,6 18,2 Visitar un metge 0,6 13,2 14,0 13,6 16,4 13,8 Fer gestions personals 3,5 7,3 9,0 8,1 9,8 8,2 Fer gestions professionals 1,2 2,8 4,1 3,4 8,9 3,9 Visitar amics o familiars 40,3 11,7 15,6 13,5 10,7 13,3 Passejar, fer una volta 24,6 25,0 21,6 23,4 19,6 23,1 Anar a bars i discoteques 4,3 7,7 7,5 7,6 4,0 7,3 Fer esport 3,3 0,8 0,6 0,7 0,9 0,7 Realitzar activitats culturals 2,2 6,4 9,8 8,0 8,9 8,1 Realitzar altres activitats de lleure 12,0 2,0 1,6 1,8 4,0 2,0 Un altre motiu 0,3 0,1 0,4 0,2 0,0 0,2 NS/NC 2,7 1,9 0,5 1,3 1,3 1,3 Total (953) (1.198) (1.056) (2.254) (224) (2.478) Submostra formada per la població que s’ha desplaçat alguna vegada, durant l’últim mes, desde el seu municipi a la ciutat de Barcelona o des d’aquesta a un altre municipi de la província per motius no relacionats amb l’anada o tornada al lloc de treball o centre de formació habitual. Tampoc no s’han considerat les sortides dels barcelonins a la segona residència. * Motiu principal pel qual els residents fora de Barcelona hi han anat l’última vegada. Taula 1.16. Fluxos de mobilitat no obligada*, durant l’últim mes, entre Barcelona i la resta de municipis de la província: nombre de vegades que els residents fora de Barcelona hi han anat i que els barcelonins s’han desplaçat a un altre municipi de la província. Any 2000 Taula 1.17. Motiu principal dels fluxos de mobilitat no obligada entre Barcelona i la resta de municipis de la província: motiu de l’última vegada que els residents fora de Barcelona hi han anat i que els barcelonins s’han desplaçat a un altre municipi de la província. Any 2000 63 ANNEX 2. FITXA TÈCNICA DE L’ERB 2000 65 ENQUESTA SOBRE CONDICIONS DE VIDA I HÀBITS DE LA POBLACIÓ DE LA REGIÓ DE BARCELONA 2000 FITXA TÈCNICA BELLATERRA (CERDANYOLA DEL VALLÈS), ABRIL DEL 2000 Les característiques tècniques i metodològiques de l’Enquesta de la regió de Barcelona (ERB 2000), el treball de camp de la qual es va realitzar l’any 2000, no han variat gaire respecte a les edicions de l’Enquesta de la regió metropolitana de Barcelona del 1985, 1990 i 1995. Les modificacions més rellevants incorporades a aquesta nova edició fan referència a l’ampliació de l’àmbit territorial d’estudi a tota la província de Barcelona i, en conseqüència, a l’increment i redistribució territorial de la mostra. Les característiques tècniques de l’ERB 2000 són, de manera resumida, les següents. Àmbit territorial: La província de Barcelona, la qual comprèn 310 municipis que pertanyen a les comarques de l’Alt Penedès, Anoia, Bages, Baix Llobregat, Barcelonès, Berguedà, Garraf, Maresme, Osona, Vallès Occidental i Vallès Oriental més el municipi de Fogars de Tordera, que pertany a la comarca de la Selva. Aquest territori té una superficie de 7.718 km2i una població de 4.628.277 habitants, segons el Padró municipal d’habitants de 1996, els quals representen el 76% del total de població de Catalunya. Unitat d’anàlisi: A efectes de representativitat estadística, la unitat mostral de l’ERB 2000 és l’individu, tot i que la informació que recull el qüestionari permet esbrinar tant el conjunt de característiques dels individus entrevistats com les del grup familiar i les de cadascun dels membres que resideixen a la llar. Univers estadístic: La totalitat d’individus majors de 18 anys residents al territori de referència, que representen un total de 3.762.462 persones. Disseny de la mostra: Aplicació de la tècnica de mostreig aleatori estratificat basat en: a) Construcció d’estrats de població homogenis a partir d’una sèrie de variables socioeconòmiques identificatives de les seccions censals de la província de Barcelona, contingudes al Padró municipal d’habitants de 1996. b) Càlcul de la grandària mostral segons el volum de població total i l’estimació de la seva variabilitat. c) Distribució dels efectius resultants als estrats prefigurats amb el criteri d’afixació òptima de Neyman, segons el qual quant més gran i variable és un estrat, major proporció de mostra se li assigna. Amb el nombre mostral de cada estrat es procedeix a l’assignació proporcional de quotes de mostra en termes d’individus corresponents a cada secció. d) Restitució del valor real de les freqüències ponderant el seu pes en el conjunt i garantint, així, una mostra estrictament aleatòria. A més d’aquesta estratificació basada en criteris socioeconòmics, comuna al disseny de les mostres d’edicions anteriors de l’Enquesta de la regió metropolitana de Barcelona, s’han sobrerepresentat els efectius corresponents a les comarques de la província de Barcelona que s’incorporaven per primera vegada a la mostra i, en general, a totes les que tenen menys de 200.000 habitants (Alt Penedès, Anoia, Bages, Berguedà, Garraf i Osona). D’aquesta manera, doncs, s’incorpora al disseny mostral una nova estratificació basada en criteris territorials, que implica una ponderació mostral afegida però també la possibilitat de realitzar explotacions i anàlisis a escala comarcal. Efectius de la mostra i nivell d’error: 6.830 individus seleccionats aleatòriament dins de cada secció censal a partir del Cens Electoral de 1999. El nivell d’error per al conjunt de la mostra és del ±1,5% per a un nivell de confiança de 2 sigma. A la taula adjunta es presenta la distribució de la mostra per comarques i el nivell d’error corresponent. Qüestionari: El qüestionari de l’ERB 2000 inclou 190 preguntes, majoritàriament precodificades, 605 variables directes i 1.027 posicions d’ordinador. La durada mitjana per entrevista està calculada en 55 minuts aproximadament. En general, les preguntes que conté es refereixen a la persona que contesta, tot i que algunes recullen situacions familiars o de llar, i d’altres es plantegen referides a cadascuna de les persones que conviuen amb la persona entrevistada. Aquest qüestionari, l’estructura i el contingut del qual no han variat molt en relació amb l’utilitzat a edicions anteriors de l’Enquesta de la regió metropolitana de Barcelona, està subdividit en 18 apartats o àmbits temàtics: Estructura familiar, procedència geogràfica dels membres de la llar, llengua dels membres de la llar, nivell d’estudis dels membres de la llar, situació laboral (persones ocupades, persones aturades, persones inactives, cobertura sanitària, treball domèstic), ingressos, consum, habitatge, percepció del barri i de l’entorn, ús i imatge del territori, cultura i lleure, relacions socials i associacionisme i fitxa d’observació. Treball de camp: Realitzat per l’equip de treball de camp de l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona. Va començar el gener i va finalitzar el mes de novembre de 2000. Aquesta fase inclou, a més de la realització de les entrevistes, la formació dels enquestadors, el tractament de la informació (codificació i enregistrament de les dades) i l’estructuració i depuració de la base de dades. El treball de camp d’aquesta enquesta presenta un alt nivell de complexitat; per això es posa èmfasi que tant el disseny de l’organització i la formació d’enquestadors com els nivells de control incorporats (revisió del 100% dels qüestionaris, control a domicili del 25% d’enquestes i doble enregistrament informàtic de les dades), permetin minimitzar els errors en tots els processos de recollida d’informació i codificació, i garantir, per tant, una gran fiabilitat de les dades obtingudes.