Amor i navegació. Transsumptes de la poesia en els Amores d'Ovidi

Faventia 1711, 1995 39-48 Amor i navegació. Transsumptes de la poesia en els Amores d'Ovidi Jaume Almirall Sarda Institut de Batxillerat Arnau Cadell. 08190 Sant Cugat del Vallks (Barcelona) Data de recepció: 1511 111994 Abstract Some pieces from the Ovid's Amores contain prograrnrnatic allusions concerning the author's poetical principies. The poetry itself is presented under two different images: as the loved woman -an image from neoteric inheritanceand as the navigator exposed to risks at sea. The use of this last allegory -suggests the paperis indebted to Aratus from Soli, whose famous poem Phaenornena was very well known by Ovid. És probable que, en escurpr la seva primera obra, els Amors, Ovidi hagués volgut fer-ne, alhora, quelcom més que un aplec d'elegies de tema amorós; que hagués volgut dotar-la, al capdavant de totes les seves obres, d'alguna significació especial. L'estudiada disposició de cadascun dels tres llibres en l'edició definitiva, que s'obren i es tanquen amb sengles poemes de contingut programltic, sembla respondre a alguna intenció1. Al llarg d'aquestes sis peces, el poeta ens fa assistir, no sense enjogassades expressions, a la seva consagració al gbnere de l'elegia erbtica. Contra la seva primera tendkncia vers l'kpica, contra la temptació de la tragbdia, se li imposa --ens diula inspiració de temltica amorosa. 1. Poemes I 1 i 15; I1 1 i 18 (que no és l'últim, sinó el penúltim del llibre); 111 1 i 15. L'estructura d'aquesta obra d'Ovidi i la reconstrucció de la seva primera edició han estat objecte de nombrosos estudis, entre els quals destacarem: LORSCHER, G., Der Auflau der drei Bücher von Ovids Amores, Amsterdam 1975; HOFSTAEDTER, J.R., The structure of Ovid's Amores. Book I, Diss. Ohio State, Columbus 1972; LAWRENCE, C.P., The structure of Ovid's Amores. Book II, Diss. Ohio State, Columbus 1973; OLIVER, R.P., aThe first edition of the Amoresn, TAPhA LXXVI 1945, p. 191-215; CAMERON, A., aThe first edition of Ovid's Amores,,, CQ, n. s., XVIII 1968, p. 320-333; GIOMINI, R., <<Ricerche sulle due edizioni degli Amores,, en Atti del convegno internazionale Ovidiano I, Roma, 1959, p. 125-142; BRO~EK, M., <<De Ovidii Amoribus retractatis,,, AAntHung XXX 1982-1984 [1987], p. 303-308; DELLA CORTE, F., <cGli Amores di Ovidio ripudiati*, en Festschriji F. Munari. Kontinuitat und Wandel. Lateinische Poesie von Naevius bis Baudelaire. Franco Munari zum 65. Geburtstag (edd. V. J. Stache, W. Maaz & F. Wagner), Hildesheim 1986, p. 70-78; D'ELIA, S., <<I1 problema cronologico degli Amores,,, en Ovidiana: Recherches sur Ovide (ed. N. I. Herescu), Paris 1958, p. 210-223; MCCAFFREY, D.V., The thematic arrangement of Ovid's Amores, Diss. Michigan 1974; pot veure's també, com a treball de síntesi, MCKEOWN, J.C., Ovid: Amores I, Liverpool 1987, p. 74-102. 40 Faventia 1711. 1995 Jaume Almirall Sardl Per6 amb el comiat final del llibre, amb la declaració que aquest genere se li ha quedat petit, pulsanda est magnis area maior equis. inbelles elegi, genialis Musa, ualete2, es té, més aviat, la impressió que tot plegat era ben convencional; com si, en realitat, no haguéssim de prendre'ns seriosament aquell desig de consagrar-se el poeta a la poesia amorosa. Tal vegada una de les claus interpretatives d'aquesta obra estigui en la identificació de l'estimada amb la poesia3. Amor i poesia, efectivament, arriben a confondre's, puix que l'estimada és alhora l'objecte de l'amor i el motiu d'inspiració poktica; puix que la sublimació de l'amor del poeta serh la fama que la seva poesia guanyar3 per a l'estimada i, al mateix temps, aquesta fama ser3 l'immortal testimoni d'aquell amor: non mihi mille placent, non sum desultor amoris: tu mihi, si qua fides, cura perennis ens; tecum, quos dederint annos mihi fila sororum, uiuere contingat teque dolente mori; te mihi materiem felicem in carmina praebe: prouenient causa camina digna sua4. És propi de la inconfusible ironia ovidiana, d'altra banda, il.lustrar la seva declaració solemne de fidelitat a l'estimada amb exemples mítics -tres diferents amors de Júpiterque, ben mirat, no són precisament models de lleialtat arnorosa5. La mateixa identificació entre poesia i estimada sembla percebre's en la caracterització de 1'Elegia personificada: uenit odoratos Elegia nexa capillos, et, puto, pes illi longior alter erat. forma decens, uestis tenuissima, uultus amantis, et pedibus uitium causa decoris erat6. 2. Arn. 111 15, 18 s. Vegeu BUCHAN, M., aOvidius imperamatora, Arethusa XXVIII, 1995, p. 53-85. 3. A propbsit de la identificació, per part del poeta, entre vida i poesia, i del significat ablegbric de I'estimada, vegeu TARTARI, M., aCatullo e Properzio: poetica implicita e poetica esplicita),, Euphrosyne VI1 1985-6, p. 49-62, i PAPANGHELIS, T.D., ncatullus and Callimachus on Large Woman (A reconsideration of c. 86)>), Mnemosyne XLIV 3-4, 1991, p. 372-386. Per a la utilitzaci6 del procediment per part dlOvidi, pot veure's BAEZA, E.F., aOvidio, Amores 111 7),, Faventia XI 1, 1989, p. 25-58, i GALLAND-HALLYN, P., uCorinne et Sappho: elocutio et inventi0 dans les Amours et les Héroides d'oviden, BAGB 1991, p. 336-358. 4. Arn. 13, 15-20. 5. Aquesta faceta ovidiana fou posada de manifest a bastament per FRECAUT, J.-M., L'esprit et l'hurnour chez Ovide, Grenoble 1972. 6. Arn. 111 1,7-10. Per a una suggestiva lectura d'aquesta elegia, vegeu WYKE, M., uReading female flesh: Amores 3.1)), en History as text: the writing of ancient history (ed. A. Cameron), Chapel Hil1 1990, p. 111-143. Amor i navegació. Transsumptes de la poesia en els Amores d'Ovidi Faventia 1711, 1995 41 No es tracta només de la prodigiosa capacitat d'Ovidi per fer poesia de tot all6 que toca, sinó que el poeta al.ludeix als principis poktics de la seva obra mitjangant la figura de I'estimada, a la manera de la <<poktica implícita>)7 de Catul. Ara bé, al llarg d'aquests sis poemes programiltics, és difícil evitar la impressió que l'autor ha sotmks un material anterior als propbsits d'un moment en qui: ja ha assolit una gran maduresa pobtica, i que el poeta sembla tenir ja una perspectiva de gran part del que seril la seva producció. Ovidi es consagra com a poeta amb breus composicions amoroses d'inspiració hel.lenística; perb els seus interessos poktics són molt variats, no es vol vincular només a aquest gknere. Per aixb, els diferents moments d'aquesta consagració i d'aquesta dedicació primera ens són mostrats entre expressions enjogassades i irbniques; per aixb, tot i que es declara poeta erbtic, no deixa d'al.ludir a altres obres i projectes: només així és possible obtenir una imatge coherent d'aquest poeta que, al capdavall, cultivar& tants gkneres diferents. Cal entendre, doncs, que en els Amors Ovidi proclama la seva consagració a la poesia, per damunt dels gbneres, malgrat que aparentment es declara només poeta erbtic. Amb aquesta perspectiva, estem en condicions de comentar un dels poemes més significatius des del punt de vista programiltic: Amors I 15. quid mihi, Liuor edax, ignauos obicis annos ingeniique uocas carmen inertis opus, non me more patrum, durn strenua sustinet aetas, praemia militiae puluerulenta sequi nec me uerbosas leges ediscere nec me ingrato uocem prostituisse foro? mortale est, quod quaeris, opus; mihi fama perennis quaeritur, in toto semper ut orbe canar. uiuet Maeonides, Tenedos durn stabit et Ide, durn rapidas Simois in mare uoluit aquas; uiuit et Ascraeus, durn mustis uua tumebit, durn cadet incurua falce resecta Ceres; Battiades semper toto cantabitur orbe: quamuis ingeni0 non ualet, arte ualet; nulla Sophocleo ueniet iactura cothurno; cum sole et luna semper Aratus erit; durn fallax seruus, durus pater, improba lena uiuent et meretrix blanda, Menandros erit; Ennius arte carens animosique Accius oris casurum nul10 tempore nomen habent; Varronem primamque ratem quae nesciet aetas aureaque Aesonio terga petita duci? carmina sublimis tunc sunt peritura Lucreti, exitio terras cum dabit una dies; Tityrus et fruges Aeneiaque arma legentur, Roma triumphati dum caput orbis erit; 7. Manllevem l'expressió de Papanghelis, loc. cit. 42 Faventia 1711, 1995 Jaume Almirall Sardl donec erunt ignes arcusque Cupidinis arma, discentur numeri, culte Tibulle, tui; Gallus et Hesperiis et Gallus notus Eois, et sua cum Gal10 nota Lycoris erit. ergo cum silices, cum dens patientis aratri depereant aeuo, carmina morte carent: cedant canninibus reges regumque triumphi, cedat et auriferi ripa benigna Tagi. uilia miretur uulgus; mihi flauus Apollo pocula Castalia plena ministret aqua, sustineamque coma metuentem frigora myrtum atque a sollicito multus amante legar. pascitur in uiuis Liuor; post fata quiescit, cum suus ex merito quemque tuetur honos: ergo etiam cum me supremus adederit ignis, uiuam, parsque mei multa superstes erit. És evident que hem de posar aquest poema en relació amb el primer del mateix llibre (arma graui numero uiolentaque bella parabam / edere [. . .I). Entre l'un i l'altre, es desplega una sbrie de peces que proclamen, sobretot, el domini que l'autor té del seu art: no ja la seva habilitat en 1'6s dels tbpics del gknere, sinó la seva mestria en la pura poesia. En el seu reiterat desig d'assolir la immortalitat per obra de la poesia, l'essencial no és la vinculació de l'autor al gknere amorós, sinó la proclamació de la seva grandesa com a poeta. D'aquí la importhncia significativa de l'enumeració de poetes dels versos 9 a 30 d'aquesta elegia. El passatge ha estat estudiat per H.-O. Kroenerg, que l'ha posat en relació amb el conjunt de manifestacions sobre poetes que hi ha escampades al llarg de les obres d'Ovidi i que constitueixen, segons l'expressió d'aquest comentarista, un quadre ric i detallat de la histbria literaris del seu temps. Es tracta, d'acord amb I'anhlisi de Kroener, de dues llistes de poetes. La llista de poetes grecs presenta un autor per cada g&nere, segons el chnon alexandrí, si bé falten els representants de la lírica i de la combdia antiga; perb també inclou poetes hel.lenístics, Cal.límac i Arat, de manera que, amb aquest segon, la didactica hi és present per dos poetes. La llista de poetes romans esth confeccionada, segons el mateix comentarista, seguint un estricte ordre cronolbgic, i, en ella, tres dels gbneres presents en la llista dels grecs esta representat per dos poetes cadascun: Enni i Virgili per a l'bpica histbrica, Lucreci i també Virgili per a la didhctica, Tibul i Gal.lus (amb Ovidi) per a l'elegia. De les observacions fetes per Kroener, ens crida especialment l'atenció la que es refereix a l'actitud general d'Ovidi envers tols els poetes: Su convicción sobre el alto rango de la profesión de poeta llega al grado de juzgar a todos 10s que nombra como insignes y dignos de la inmortaiidad; el gremio de 10s poetas es, pues, uno de 10s mis preciados tesoros que la humanidad posee. Ovidio no ha hostilizado ni con- Amor i navegació. Transsumptes de la poesia en els Amores d'Ovidi Faventia 1711, 1995 43 denado literariamente a ningún poeta y ha sabido reconocer 10s méritos poéticos también de 10s grandes autores que no respondían a sus gustos literarios [. . .19. Perqub aquesta universal benevolbncia crítica envers els poetes té el seu equivalent exacte també a propbsit de l'amor: non est certa meos quae forma inuitet amores: centum sunt causae cur ego semper amemlO. La coincidbncia d'actitud respecte a la poesia i respecte a l'amor, així, reforqa la impressió que manifestivem més amunt: al llarg d'aquesta obra es confonen reiteradament amor i poesia, en un joc hibil i ple de suggeriments. Ovidi, doncs, mitjanqant les convencions d'aquest gbnere, expressa la seva actitud vital i, de manera indestriable, també la seva conscibncia i el seu orgull de poeta. D'altra banda, no és menys evident que les manifestacions d'apreci general envers els poetes, que Ovidi formula tantes vegades, li serveixen, de fet, per proclamar el seu propi mbrit com a poeta; si posa el seu nom juntament amb el de tal poeta i tal altre, és perqub es considera comparable a ells. Per aixb, els seus catilegs de poetes han de resultar especialment significatiusll. En l'elegia que estem comentant, Ovidi proclama l'incomparable poder del seu art i formula solemnement el desig d'assolir la immortalitat gracies al mbrit de la seva poesia. Es tracta, com és sabut, de l'antiga tradició de la arpecryi~, el segell o marca amb qui: l'autor signa la seva obra, tot reclamant la immortalitat tant per a aquesta com per a la prbpia fama. En aquest sentit, ha estat observat oportunament que Ovidi imita l'ús que fa Horaci d'aquesta convenció en els poemes finals del segon i tercer llibres de les Odes (I1 20 i 111 30)12. 9. Loc. cit., p. 109. Cal veure també MCKEOWN, J.C., Ovid: Amores 11, Liverpool 1989, p. 388 s.: aquest autor ha mostrat com Ovidi explota enginyosament els tbpics convencionals, de tal manera que, en comptes de defensar un estil pottic i d'atacar-ne un altre que no comparteix, exalta la poesia en general enfront de tota altra dedicació. 10. Am. 11 4, 9 s. 11. A més de McKeown (Ovid: Amores 11, p. 387-421), el poema ha estat objecte particular d'estudi, entre altres, pels següents: GIARDINA, G.C., ~Lettura di un'elegia ovidiana (Amores I 15)n, Vichiana 12, 1964, p. 42-57; STOESSL, F., 40vids Lebensentscheidung: Amores I 15u, en Festschrift Karl Vretska zum 70. Geburtstag (edd. D. Ableitinger & H. Gugel), Heidelberg 1970, p. 250-275; VESSEY, D.W.T., ((Elegy eternal: Ovid, Amores I 15n, Latomus XL 1981, p. 607-617. 12. Per a una anhlisi detallada del topos en Horaci i Ovidi, com també en d'altres poetes, grecs i Ilatins, vegeu SYNDICLS, H.P., Die Lyrik des Horaz. Eine Interpretazion der Oden, vol. 11, Darmstadt 1987, p. 272-282; NISBET, R.G.M.; HUBBARD, M., Horace, Odes. Book II, Oxford 1978, p. 339 s. És característicament ovidiana la manera com el poeta reprkn el tbpic, tot renovant-10, segons ha mostrat GRILLI, A., aL'uso della storia letteraria nelle elegie d'ovidio*, en Ovidio, poeta della metnoria. Atti del Convegno Internazionale di Studi Ovidiani, Sulmona, 19-21 ottobre 1989, Sulmona 1991, p. 61-74. També, des d'una perspectiva més hmplia, vegeu GIANGRANDE, G., ((Hellenistic topoi in Ovid's Amores,,, MPhL IV 1981, p. 25-51 (= Scripta Minora Alexandrina 4, Amsterdam 1985, p. 515-541), i PARATORE, G., <(L'evoluzione della ocpgayi5 dalle prime alle ultime opere di Ovidion, en Atti del convegno internazionale ovidiano. Sulmona, maggio 1958, Roma 1959, vol. I, p. 173-203. 44 Faventia 1711, 1995 Jaume Almirall Sarda Pel que fa als poetes citats per l'autor, són, com hem vist, triats entre els més il.lustres: és entre ells que Ovidi, orgullosament, sol.licita ésser consagrat poeta. Es tracta, efectivament, d'una consagració pobtica, expressada en els termes tradicionals: Apol.10, l'aigua de la font Castilia, la corona iniciitica13. Perb el passatge no és precisament la repetició del tbpic tantes vegades fressat; al contrari, en tan escassos versos, l'autor troba ocasió d'enunciar els principis essencials de la seva poesia. Carles Miralles ha mostrat14 que, amb les ressonincies cal.limaquees i propercianes d'aquesta elegia, Ovidi dóna entenent la seva adscripció als principis de la tradició pobtica alexandrina, perb que, alhora, descriu la peculiaritat que el diferencia de l'ideal proclamat per Cal.límac: rnihi flauus Apollo pocula Castalia plena ministret aqua15 Vet aquí, efectivament, que l'expressió pocula plena contrasta amb una de les imatges més expressives amb qub Cal.límac al.ludeix a la seva concepció de la poesia: el lent, escassissim degotís d'aigua pura, que simbolitza la sobrietat i la mesural6. Les paraules d'Ovidi, en canvi, suggereixen la noció d'exuberincia, que en l'univers pobtic cal.limaqueu és caracteritzada de forma negativa. Perb, certament, aquesta contraposició de valoracions ja la manifesta uns quants versos més amunt, en fer referbncia, entre els poetes grecs, a Cal.limac: quamuis ingenio non ualet, arte ualet17. Justament allb que l'autor, amb discreció i benevolbncia, retreu a l'il.lustre alexandrí, la manca d'ingenium, d'imaginació, és el que reclama per a ell mateix com a tret essencial i característic. L'expressió pocula plena, doncs, segons Miralles, 13. Versos 35-37. Vegeu KAMBYLIS, A., Die Dichterweihe und ihr Symbolik, Heidelberg 1965; GIL, L., Los antiguos y la ninspiración)> poética, Madrid 1967; CROWTHER, N.B., ((Water and wine as symbols of inspiration),, Mnemosyne XXXII 1979, p. 1-11. 14. MIRALLES, C., ((Pocula plenan, Faventia IIi 1981, p. 31-35. 15. Vers 35 s. 16. Vegeu LENCHANTIN, M., ((Callimaco, l'acqua filetea e Properzio IIi 3n, RIFC LXIII 1935, p. 168-179; WIMMEL, W., Kallimachos in Rom (Hermes Einzelschriften XVI), Wiesbaden 1960; CALDER6N DORDA, E., ((Ateneo y la henrÓq< de Filetas,, Emerita LVIII 1990, p. 125-129; CAMERON, A., ~How thin was Philitash, CQ XLI 1991, p. 534-538. Es interessant, també, de recordar la terminologia literaris i estilística usada per Horaci per definir l'ideal po8tic: vegeu JACKSON, C.N., (<Molle atque facetum: Horace, Satires, 1, 10, 44~, HSPh XXV 1914, p. 117-137. Per al tractament ovidii d'un tema cal.limaqueu, el de la contraposició del fontinyol d'aigua clara i del torrent fangós, símbols de la bona i de la mala poesia, respectivament, vegeu SUTTER, A., ((Ovid, from image to narrative: Amores 1.8 and 3.6>,, CW LXXXIII 1989-1990, p. 15-20. 17. Vers 14. Tal com observa Kroener (art. cit, p. 108, n. 30), entre els poetes grecs citats per Ovidi, només Cal.límac és objecte d'un judici critic. D'altra banda, les manifestacions per part d'Ovidi de la seva aspiració a l'ideal pobtic cal.limaqueu són nombroses i eloqüents: vegeu MCKEOWN, Ovid: Amores I, p. 32,37; LATEINER, D., aOvid's homage to Callimachus and Alexandrian poetic theory (Am. 2.19)*, Hermes CVI 1978, p. 188-196. Amor i navegació. Transsumptes de la poesia en els Amores d'Ovidi Faventia 1711, 1995 45 declara conscientment la posició d'Ovidi respecte a la tradició pobtica hel.lenística, el seu allunyament respecte a l'ideal de poesia cal.limaqueu. Si, com suggeríem més amunt, la relació de poetes d'aquesta elegia representa també els gbneres que Ovidi considerava més prbxims als seus interessos pobtics, caldria interpretar la presbncia de Cal.límac en aquesta llista com una al-lusió a l'elegia; perb, al mateix temps, els noms de Cal.límac i d'Arat, plegats, semblen una prefiguració dels Fasti, puix que, com és sabut, el poema etiolbgic del primer i l'obra astronbmica del segon constitueixen els principals models grecs d'aquest poema1*. I, d'altra banda, no és inversemblant que calgui fer extensible a Arat el judici manifestat per Ovidi a propbsit de la poesia de Cal.límac: fins a tal punt els dos poetes hel.lenistics comparteixen una mateixa concepció de la poesia19. En tot cas, que la menció d'Arat no respon a un Ús tbpic del seu nom, a un coneixement superficial del seu poema, ens ho testimoniegen les notícies segons les quals Ovidi traduí els Fendmens d'aquell poeta20: 1. Probus in Verg. Georg. 1138: Ouidius in Phaenomenis dicens de Perseo: Pliades ante genus septem radiare feruntur, sex tamen apparent, sub opaca septima nube est. sex Heinsius: sed codd. 1 est add. Heinsius 2. Lactant. Inst. Diu. I1 5: is (Naso) eum librum, quo @a~vop&vcc breuiter comprehendit, his tribus uersibus terrninauit: tot numero talique deus simulacra figura imposuit caelo perque atras sparsa tenebras clara pruinosae iussit dare lurnina nocti. Malauradament, aquests pocs versos21 no permeten més que una idea molt vaga de les caractenstiques d'aquesta traducció. F. della Corte, que els ha estudiats, arriba a conclusions potser massa aventuradesz2. Així, respecte al primer fragment, suggereix que Ovidi, més que no traduir directament el poema arateu, tal vegada reelaborés els 18. Vegeu BOMER, F., Die Fasten, Heidelberg 1957, vol. I, p. 29 s.; PUELMA, M., <Dic Aetien des Kallimachos als Vorbild der rornischen Amores-Elegie~, MH XXXM, p. 221-246,285-304, MC-, D.S., 40vid's Amores: the prime sources for the texb, CQ, n. s., XXXVI 1986, p. 219-238. 19. Sobre aquesta afinitat, vegeu, entre altres, Cm, V., aLettura di Araton, Vichiana ii 1965, p. 146-170; PENDERGRAFT, M., Aratus as a poetic craftsman, diss., Chapel Hil1 1982, p. 262-309; ALMIRALL, J., Poesia ipoktica en els nFenbmensx d'Arat, tesi doctoral inkdita, Barcelona 1992. 20. Transcrivim els fragments segons l'edici6 de OWEN, S.G., Ouidi Nasonis Tristia, Ibis, Epistulae ex Ponto, Halieutica, Fragmenta, Oxford 1969 (=1915), frags. VI i Vii, respectivament. Sobre aquests fragments, vegeu CALDER~N DORDA, E., aTraducciones perdidas de 10s Fenómenos de Araton, Myrtia V 1990, p. 37-45. 21. Errbniament, M. A. Marcos Casquero, en la introducció a la seva traducció dels Fasti (Madrid 1984, p. 23), afirma que <<subsisten unos cinco fragmentos,,; es tracta, com veiem, de cinc versos en dos fragments. 22. CORTE, F. DELLA, <<Ovidiana deperdita,, Euphrosyne V 1972, p. 475-482. 46 Faventia 1711, 1995 Jaume Almirall Sarda Aratea de Ciceró. Deixant de banda el fet que amb només dos versos la generalització pot resultar excessiva, hom podria replicar tot fent observar que el terme feruntur de la versió ovidana --com també traduntur en la de Germhicés molt més prbxim a la forma verbal de l'original grec que no el circumloqui ciceronia ~ul~operhibentu?~. Més cautes resulten, en canvi, les consideracions de L. Cicu a propbsit d'aquests fragments24. Segons aquest estudiós, del segon fragment es pot inferir que la versió d'Ovidi s'ocupava només de la matbria astronbmica, és a dir, que tenia uns 450 versos. I, a més, comparant el primer fragment amb Fasti IV 170-179, on també s'al4udeix a la setena Plbiade, suggereix que la versió ovidiana devia ser bastant pre pera a 1'0riginal~~. D'altra banda, els ecos dels Fendmens d'Arat en les obres d70vidi són molt nombrosos, especialment en els grans poemes; i tanmateix aquest influx no ha estat objecte d'un estudi específic26. Sigui com sigui, es pot considerar que aquesta influbncia és de primera mi, és a dir, basada en el coneixement de l'original, atbs que, en bona part, el poeta l'havia trad~iit~~ i, per tant, podem creure que la seva al.lusi6 a Arat cum sole et luna semper Aratus erit testimonieja el renom i la influbncia assolit per aquest poeta en les lletres romanes, per6 que, al mateix temps, és prova de l'atenció que Ovidi li havia dedicat probablement des de ben aviat. I tal vegada la influbncia d'Arat en Ovidi no es limiti a un nombre determinat de passatges de temitica astronbmica. Una de les imatges més poderoses que es poden percebre en els Fendmens, és a saber, la de la navegació com a al.legoria de la poesia28, és emprada també, segons creiem, per Ovidi. Naturalment, és possible que el poeta degui aquesta imatge a algun altre poeta, a un intermediari llatP9; per6 també en aquest aspecte cal considerar primerament que Ovidi demostra al llarg de tota la seva producció ser un excel.lent coneixedor del poema arateu. 23. Cf. Arat, Fen. 257: 'Extano@ot 64 raiye FET' ixv8~wnov~ 66Éovra~. D'altra banda, Ciceró usa sempre el terme Vergilias per designar aquesta constel.laci6, mentre que Ovidi conserva el nom grec. Fem constar, de passada, que és errbnia la interpretació del primer vers per V. Cristóbal, en la introducció a Ovidio: Amores, Arte de amar, Sobre la cosmética del rostro femenino, Remedios contra el amor, Madrid 1989, p. 55: ((Siete Pléyades delante -segÚn dicenmuestran radiantes su linaje [...]u fis evident, en canvi, que ante genus correspon a tiy~~ 6É oi oxalqs kn~yovvi6os de Fenbmens 254, igual que propter laeuum genus en la versi6 de Ciceró. 24. Crcu, L., (<I Phaenomena di Ovidioa, Sandalion I1 1979, p. 117-128. 25. També en I'ordenació de la mattria, probablement, si fem cas de l'expressió dicens de Perseo de Probus, ja que en el poema original les Pltiades, efectivament, són descrites amb relació a Perseu. Vegeu també PASQUANZI, A., &ui due frarnmenti dei Phaenomena di Ovidiox GIF XLI 1989,39-42. 26. A tall &exemple: ab Ioue surgat optis (Fasti V 113) no figura, en la gran edició d'E. Maass, entre els testimonis del famós incipit dels Fenbmens. 27. Naturalment, aixa no significa que ignorés les altres traduccions llatines, i fins i tot que també aquestes influi'ssin en ell. 28. Vegeu ALMIRALL, loc. cit., p. 269-344. 29. Vegeu WIMMEL, OP. cit., p. 222-233; i també LAGUNA, G., <(El texto de Ovidio, Amores I1 10,9 y el tópico del nauigium amoris,, Emerita LVII 1989, p. 309-315. Amor i navegació. Transsumptes de la poesia en els Amores d'Ovidi Faventia 1711, 1995 47 El poema Am. I1 1 1 (Prima malas docuit mirantibus aequoris undis / Peliaco pinus uertice caesa uias [...I) és un propempticon dedicat a l'amiga que es disposa a emprendre un viatge per mar. Com d'habitud, Ovidi treu partit d'aquesta situació amplificant i combinant diversos tbpics sobre l'assumpte: la funesta invenció de la primera nau, el perill de la navegació, els vots pel retorn prompte i afortunat. Della Corte ha proposat interpretar aquest projectat viatge de Corinna com l'anunci de l'abandó transitori de la poesia erbtica per part del poeta: es tractaria precisament d'una al.lusiÓ a les Heroides, a qui: Ovidi s'hauria dedicat entre la primera i la segona edició dels Amores. La referkncia explicita a aquella obra epistolar en Am. I1 18 autoritzaria a concretar d'aquesta manera l'esmentada al.l~siÓ~~. La vinculació de l'elegia ovidiana a Catul i Properci3' justifica, efectivament, la identificació -que en els Amores ja hem constatat diverses vegadesde l'estimada amb la poesia. Perb aquí no ens interessa tant saber a quina altra obra pot referir-se el poeta amb el viatge de la seva estimada, com fer observar que Ovidi sembla combinar-hi dues imatges, la de l'estimada com a al~legoria de la poesia, d'herkncia neotkrica, i la de la navegació també com a al.legoria de l'activitat po8 tica. Pel que fa a aquesta segona imatge, tal vegada calgui buscar-ne el model en el vell conegut d'Ovidi, Arat. No és impossible, en efecte, trobar en els versos 23-26 d'aquesta elegia sero respicitur tellus, ubi fune soluto currit in immensum panda carina salum, nauita sollicitus cum uentos horret iniquos et prope tam letum quarn prope cernit aquam. algun eco d'aquell bellissim passatge dels Fendmens en quk es pot reconkixer la imatge de la fragilitat de la poesia com a vehicle de la immortalitat: áhha xai &pnqs ?i611 xávz' Évtavzov 6x0 ozeiggo~ Báhaooa xo~@irper 'ixehot 66 nohvppiotv ai0vigotv nohháxts ÉX ve6v xihayo~ nepmaxzaivovte~ qps0' Én' atytaho6~ teteap~Évot. oi 6'lzt xópow xhBl;ovza~. ohiyov 68 6th 5Bhov E6' 6~irxe~~~. Ovidi, que en aquesta obra seva manifesta insistentment, amb tons diversos, el seu desig d'assolir la fama per la poesia, havia de reconkixer en el poema arateu la formulació, per bé que tan subtilment expressada, d'un anhel semblant. Aleshores, la seva al.lusiÓ a Arat (cum sole et luna semper Aratur ent) esdevé el més gran homenatge a aquell poeta, el reconeixement per a ell de la imm~rtalitat.~~ 30. Vegeu CORTE, F. DELLA, aL'annunzio delle Heroidesa, GIF XXIV 1972, p. 314-322. 3 1. Vegeu, per exemple, MORGAN, K., Ovid's art of imitation. Propertius in the ((Amores,, Mnemosyne, <<Biblioteca Classica Batavau, supl. XLVII, Leiden 1977. 32. Versos 294-299. Vegeu ALMIRALL, loc. cit., p. 341-344. 33. Per al doble sentit: gArat perdurarh mentre hi hagi sol i lluna,, o bé <<Arat seri per sempre més amb el sol i la lluna (scl. catasteritzat),, vegeu MCKEOWN, J.C., Ovid: Amores 11, p. 401 s.