A propòsit de Platón. De la perplejidad al sistema, de Josep Montserrat

Faventia 1812, 1996 121-135 A propbsit de Platón. De la perplejidad al sistema, de Josep ~ontserratl Manuel Balasch Universitat Autbnoma de Barcelona Departament de Citncies de 1'Antiguitat i de 1'Edat Mitjana. 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Data de recepció: 26/2/1996 Abstract The author refutes the interpretation of Matthew 1.18 found in the book, using both contextual and syntactic arguments. With respect to the theory of Ideas, the author disagrees with the book, pointing out that, from the dialogue Meno, where it appears, to its complete development in the Republic, no solution of continuity is found, but rather an unintemunped sequence. The author stresses the global meaning of the Book of Ecclesiastes, and, regarding the notion of God as creator (Republic 597bc, book X), he observes that it is not incongruous, but that this notion has nothing to do with God the creator as found in the Bible, and, as a consequence, they cannot be compared. Aquest és l'dltim llibre del Dr. Josep Montserrat sobre Plató. Vull dir d'entrada que és un llibre molt ben fet, molt coherent. Té la virtut de practicar seccions transversals molt nítides en la biografia de Plató per situar en el conjunt de la seva biografia, a cada etapa, el moment just del seu desenvolupament doctrinal filosbfic, i, sense anar més enllh, per exemple, explica de manera molt intui'tiva i entenedora, de manera també ben convincent, els efectes que en l'esperit i el pensament de Plató tingueren les seves estades a la Magna Grkcia: les matemhtiques imbuiren, de manera probablement progressiva -al llarg del llibre es veu comtot el seu edifici filosbfic. El llibre esth articulat en set capítols: el segon (perquk el primer és simplement introductori) ens dóna la biografia inte1.lectual de Plató, el tercer tracta de la perplexitat del filbsof reflectida en els dihlegs erístics (més dit per altres aporktics; el Dr. Montserrat aplica a aquests dihlegs el subtítol que la tradició, des de l'antiguitat, aplica només al diileg Eutifrd), que plantegen qüestions sense solucionar-les. El capítol quart, al meu entendre el més arriscat del llibre, es titula <<La via falsa>> i proposa la tesi que la teoria de les Idees de Plató (doctrina que, segons el Dr. Montserrat tindria dues fases, una d'ingknua, després expressament rebutjada, i una segona que ell denomina <<teoria crítica de les Formes>>), fou un recurs que el filbsof simplement excogiti per explicar l'accessibilitat de l'hnima al conei1. MONTSERRAT, J. (1995). Platón. De la perplejidad al sistema. Barcelona. 122 Faventia 1812, 1996 Manuel Balasch xement2. El capítol cinqub tracta de l'impacte que les matematiques fan en la filosofia de Plató. El capítol sisb descriu la transició a la, diríem, segona teoria de les Idees, que el Dr. Montserrat denomina ((teoria crítica de les Formes,,. En el capitol setb es veu molt intu'itivament com per a Plató, al final, les coses quadraren i encaixaren. Del tot, no com el signant d'aquesta crítica voldria, perqub hi veig una llacuna, perspectives que són importants no tractades. I es pot parlar del sistema platbnic en el sentit més etimolbgic de la paraula (o8otqpa = un tot compost de parts o membres totalment coherents que no palesi cap deficibncia). Un darrer capítol, el vuitb, fa una síntesi del llibre. Al principi mateix del capítol segon crec que cal fer alguna puntualització. Parla del naixement de Plató, que segons alguna dienda que corria per Grbcia, havia estat engendrat per Apol.10, i el compara amb el de Jesucrist, perqub sembla que cal, ja al naixement de qualsevol persona que hagi jugat un paper important a la histbria de la humanitat, que hi hagi quelcom de misteri. El Dr. Montserrat cita el text de l'evangeli de Mateu 1, 18, que crec que aquí s'ho val de posar en grec: zoO 6b 'IqooO Xe~otoO yÉveo~~ oütwg fiv. pvyotau6eioqg pqzeb~ a6zoO Maeia~ zQ 'Icoo+p, xeiv fj ouveh6e~v a6toir~ ~6~667 Ev yaot~i Exovoa En xve6pato~ dyiou, que el Dr. Montserrat tradueix: <<La concepción de Jesucrist0 sucedió de la siguiente manera: su madre Mm'a se había desposado con José y entonces, antes de que cohabitaran, se encontró preñada por obra de un espiritu santa>>. Naturalment no és aquesta la lectura que en fa una constel.laci6 formidable de pensament huml, que deu tenir les seves raons. Les coses podrien retrotreure's molt lluny, per a mi a aquell lloc memorable del llibre dels Fets dels Apbstols 5,38, quan Gamaliel diu als seus companys del Sanedri, reunits per irnpedn la primera predicació apostblica: <<Desenteneu-vos d'aquesta gent, deixeu-la anar. Perqub si allb que fan o es proposen és cosa d'homes es destruir8 tot sol, per6 si és de Déu, no aconseguireu destruir-los, i alerta encara, que no us trobéssiu lluitant contra Déu>>. I la confessió que totes les esglésies fan de Crist és tan viva i vigent avui, gairebé en el tercer mil.lenni, com ho fou en aquella hora. Aquesta és la meva seguretat. De manera que aquest fóra el meu motiu més remot, un suport tanmateix formidable. Perb a més a més, els primers filblegs que hi ha hagut mereixedors d'aquest nom, els alexandrins que estudiaren i editaren Homer des dels segles 111-11 aC, ens ensenyaren ja dues coses, la validesa de les quals roman absolutament intacta avui per als qui ens dediquem a la filologia professionalment: a) qualsevol interpretació ha d'atendre el context ampli, b) cal atendre els llocs paral4els. El context ampli del lloc adduit pel Dr. Montserrat és aquest (Mt 1, 19 SS.): <(Josep, el seu espbs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial. Ja havia pres aquesta decisió quan se li va aparbixer en somnis un lngel del Senyor, que li digué: -Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ha concebut ve de 1'Esperit Sant (En xveirpazog bat~v &yiou)>>. 2. Vull advertir que en l'experikncia, ara ja relativament llarga, que tinc de traduir Plató, quasi sempre tradueixo el mot grec extorfipq per "saber,. A propbsit de Platón. De la perplejidad al sistema, de Josep Montserrat Faventia 1812, 1996 123 Un lloc paralelel, el trobem a l'evangeli de Lluc 1, 26: (<. . .Déu envia l'angel Gabriel a un poble de Galilea anomenat Nazaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep, i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'hngel entri a trobar-la i li digué: -Déu te guard, plena de la gracia del Senyor! Ell és amb tu. Ella es va torbar en sentir aquestes paraules, i pensava per quk la saludava així. L'hngel li digué: No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva grhcia. Tindras un fill i li posarhs el nom de Jesús. Sera gran i l'anomenaran Fill de 1'Altissim.. . Maria pregunta a l'hngel: com podrh ser aixb si jo sóc verge? L'hngel li respongué: 1'Esperit Sant vindrh sobre teu i el poder de 19Altissim et cobka amb la seva ombra, per aixb el fruit que naixerh de tu serh sant, i l'anomenaran Fill de Déu,). De manera que tant el context ampli com un lloc paral.le1 important (és evident que tots dos autors ens volen dir el mateix) forsa a la traducció, en castellh: K.. .se encontró preñada por obra del Espíritu Santa>>. Agafo la gramhtica grega neotestament2iria més solvent, la de Blass-Debrunner, que no tinc en el seu original alemany, perb sí en versió italiana3, on llegeixo: ((2. TO &ytov nveüpa ora con l'articolo, in certo modo inteso come persona, per es. Mt 12, 32 65 6'1% ~'inq nat& tofi nvewpatos tofi kyiou, ora senza articolo come spirito divino che entra nell' uomo, per es. MC 1,8 aCt05 6k Pan~ioet dy¿is nvsupatt kyip. Fins aqui Blass-Debrunner, i adverteixo que en comptes d'aquest exemple de MC 1,8 hi hauria pogut posar perfectament l'addu'it de Mt 1, 18, perquk són homologables al cent per cent. Ara permeteu-me obrir la meva grarnhtica grega THALASSA a la p. 121. S'hi estudia l'atribució gramatical i es diu que n'hi ha quan l'adjectiu (o el participi) va precedit immediatament (aquesta és la paraula clau) per l'article: en comptes de l'exemple que trobeu alla poseu-hi: TO &ytov nvafiya, aixb quan la seqiikncia és adjectiu-nom. El valor de l'atribució gramatical és delimitatiu i excloent: és a dir, 1'Esperit Sant per oposició a tots els altres esperits. Quan la seqüencia s'inverteix, és a dir, és substantiu-adjectiu, si cal mantenir el valor atributiu cal repetir I'articlC davant de l'adjectiu, que és el que trobeu a Blass-Debrunner, 1.c. Ara bé: és evident que en la mentalitat neotestamentktia TO &ytov nveúpa i &ytov nvefiya es refereixen absolutament a la mateixa entitat. El context ampli, el lloc parahlel i la gramhtica (i aqui sí que la prova gramatical és ben apodíctica) autoritzen només a traduir, en catalh 1'Esperit Sant, en castellh el Espíritu Santo; la traducció del Dr. Montserrat ((por obra de un espíritu santa)) és incorrecta. Ara el segon punt, la comparansa del naixement de Jesucrist amb el de Plató. Sí, a l'antiguitat alguns deien que Plató havia estat fet a Perictíone; la seva mare, ni més ni menys que pel déu Apol.10. El testimoni més conspicu és Dibgenes Laerci, III,2: Espeusip (nebot de Plató), Clearc, Anaxíiidas cpaoiv 6s 'A~vq(~tv fiv hbyos, S~aiav o5oav tfiv I~EQL~TLOV~~ PL&~;EoO~L TOY 'AQ~OTLOVCL xai pfi tuy~dlv~tv nauop~vov TE T~S Pias i6~iv tfiv TOC 'Anohh~vo~ Bqtv, 8Oav na8a~&v yapou cpuh&E,at &WS T~S hnonu~o~o~, que Hübner va traduir així4: ((Enimvero Speusipus 3. BLASS, F.; DEBRLNNER, A. (1982). Grammatrica del greco del Nuovo Testamento. Nuova edizione di Friedrich Rehkopf, Brescia, p. 329. 4. DIOGENES LAERTIUS. De vitiis, dogmatis et apophthegmatis clarorum philosophorum libri decern 124 Faventia 1812, 1996 Manuel Balasch in libro qui de coena Platonis funebri inscribitur, et Clearcus in laudatione Platonis et Anaxilidas secundo de philosophis libro asserunt Athenis famam esse Aristonem Perictionae, quum esset speciossisima, vim inferre conatum esse: verum fuisse illius conatus initos, vidisseque in somnis Apollinem, atque ab eo mundam a coniugali copula quoad pareret uxorem servasse,,. Quant a aquesta traducció, voldria subratllar que Hübner quan tradueix 68~~ pel llati ab eo és poc clar, perqub l'adverbi relatiu grec 68~v té fonamentalment un valor temporal, que el llatí hauria calgut reflectir més bé, i pot ésser (ben a tort) entbs com un subjecte agent d'alguna acció passiva (i aqui no n'hi ha cap), caldria haver tradu'it, en llati: ab eo tempore, potser ab eo die, més clarament, perquk aqui sembla haver-hi una equivocitat en la interpretació del text, suggerida temptadorament per una certa annubncia a admetre l'inexplicable en el context perqub el text grec només autoritza un sentit temporal. És com si Hübner una mica ens hagués volgut fer passar garses per perdius, aixb quan el text grec és diifanament clar. Bé, admeto sense reserves que aquest text ha estat entbs sempre (segons diuen, algú diu que.. .) en sentit que Apol.10 fou el qui engendra Plató. Per6 amb la mateixa claredat dic que el grec aixb, no ho diu enlloc, i que és una inferbncia abusiva. A veure, en realitat qub ens diu aquest text? Primer, que Aristó un dia volgué for~ar Perictíone (la seva dona, tanmateix!) i que no ho aconseguí. Segon, que Apol.10 s'apareix.. . a ell (!). Que la dona tingué Plató. Aquí, en el text grec hi ha un autbntic salt en el buit, un carni que no porta enlloc, i que la picaresca i procliu visió de la gent vulgar (i de la no vulgar) interpreta de manera divertida. Comparar, doncs, és impossible, no hi ha cap punt comú de contacte. I el desenvolupament posterior cultural, religiós, vivencial, com ho desmenteixen! Bé, entrant més en el llibre, el tractament que fa el Dr. Montserrat dels viatges de Plató a Sicília, d'on torna cap al 387, i de la fundació de 1'Acadbmia és plausible, amb les limitacions que ell mateix reconeix (p. 23 i SS.). Quan caracteritza l'activitat de 1'Acadbmia coincideixo amb ell: Plató comenqi a publicar els seus dialegs cap al 380 aC, perb aixb en l'estat actual de la investigació duu immediatament al tractament del tema de les doctrines no escrites, que el Dr. Montserrat tracta des de la p. 29, i que jo mateix vaig tractar en el tercer volum de la meva edició de la República5. Que en el cas de Plató hi ha unes doctrines que ell no consigni directament per escrit és indubtable, per6 emmarcar aquestes doctrines és una tasca bastant il.lus6ria. Els savis de l'escola de Tubinga, que han estat els qui, de fet, han plantejat el problema (K. Gaiser, H. Kramer, G. Reale.. .), que havia estat latent secularment, des d'Aristbti1 (!), arriben a precisar l'existbncia d'un discurs sobre el Bé (De bono), que seria a la base de tota la filosofia platbnica, i que emergiria com a motiu a la República en una seqiikncia cblebre, la del Bé com a saber suprem (504a-506b) i el seu rebrot en aquest món, el sol (508a-509b), al llibre VI de la República en edidit Henricus Huebnems. Leipzig: 1828, reproducció fototípica Georg Olms, Hildesheim, 1981, p. 194-195. 5. PLAT^. Dialegs XII La República (llibres VIII-X), text revisat i traducció de Manuel Balasch, pvre.. . Fundacid Bernat Metge: Barcelona, 1992, p. 170. Des d'ara esmentat PLAT^ Dialegs.. . A propbsit de Platón. De laperplejidad al sistema, de Josep Montserrat Faventia 1812, 1996 125 l'actual distribució de l'obra en llibres. El Dr. Montserrat creu que aquestes <(doctrines no escrites>> recullen amb una terminologia escolar i sistematitzadora el mateix que els diilegs exposen en un llenguatge literari, més divulgatiu. No són una clau, sinó un complement. No sembla ser aquesta la tesi d'un dels representants més conspicus de I'escola de Tubinga, el professor italii G. Reale6, per6 de tota manera, en una qüestió de límits tan boirosos l'opció del Dr. Montserrat és ben legítima. La qüestió que a continuació es planteja el Dr. Montserrat ja és de més envergadura: qub representen de debb els diilegs aporbtics, que el Dr. Montserrat anomena erístics? És cosa ben sabuda que els diklegs platbnics dits <<de joventut,,, de fet, els primers que Plató redacti, cap a l'any 380, plantegen problemes que no resolen; és veritat que giren entorn de la definició, i no arriben a assolir-la. Són en la seva majoria axiolbgics, o sigui sobre valors, l'amistat, la justícia, el valor militar, la pietat.. . Es nota molt encertadament (p. 33): <(Ahora bien, la vida del hombre, 10s principios de su conducta, su comportamiento en la ciudad exigían y presuponían unos conceptos firmemente arraigados en la realidad transindividual.. . Tenia que existir un puente entre 10s conceptos y el mundo real>>. Aquest pont, dir2 el Dr. Montserrat més endavant, és l'hima, i el concepte matemitic, absolutament determinable, és un model al qual cal aspirar. Aquests diklegs presenten un esquema molt repetit: Sbcrates fa una pregunta inicial: qub és X? La primera resposta de l'interlocutor és posar una sbrie d'exemples d'allb que ha estat preguntat. A l'observació, per part de Sbcrates, que no és all6 el que es preguntava, el responent es declara incapag de definir. A 1'Eutifrd es pregunta qui: és la pietat; al Carmides, qub és la owrp~odvy (terme difícil de traduir: a la República i des d'ella es tradueix bé per eternpranga~, abans per ((prudi:ncia>>, o pel nostre mot, tan catali, <(seny,>); al Lisis, qui: és l'amistat; al Laques, qui: és el valor militar. I és cert que enlloc no s'arriba a cap definició del preguntat, perb, en general, ilelustren la manera com un filbsof ha d'operar, i aspectes importants de cara al capteniment personal. De manera que no són, de cap manera, diilegs negatius. Un examen del Laques és particularment instructiu. Tot i que cap a les últimes fases del dikleg Sbcrates mena la discussió cap a un intent, fallit com els altres, de precisar i definir qui: és el valor militar, la cosa arrenca d'una qüestió inicial que ara queda lluny: com cal que eduquem els fills? Un tema sobre el qual Lisímac i Melbias cerquen el consell de Nícias, una persona molt respectada en la vida pública de la ciutat, i la de Laques, un militar eminent. Sbcrates quan intervé puntualitza que primer cal determinar els fins de l'educació, que són un bon cultiu de la ment i un bon caricter personal. Perb no podem atbnyer la bonesa si no sabem prbviament qui: és. Plató aquí expressa el que ell considera veritats fonamentals. I fa servir el diileg per presentar-nos Sbcrates com un home dotat de qualitats que eren admirades a la societat atenesa del temps: es capté de manera modesta i cortesa, 6. Cf. PLAT^ Dialegs, p. 178 i SS. 126 Faventia 1812, 1996 Manuel Balasch encoratjant aquells homes, que són més grans que ell, a dir-hi la seva. Laques i Nícias palesen la seva sorpresa pel fet que Lisímac mai no hagi consultat Sbcrates, i afegeixen que dialogar amb Sbcrates (potser entrar en el cercle socrhtic) és l'educaci6 més bona que es pot donar als fills. No he vist enlloc que es parli de la inducció socratica aixi, en aquests termes, i potser s'ho hauria valgut de fer-ho, perqub aixi en aquests diilegs erístics es marca molt precisament un moment clau en el procés occidental del mbtode d'investigació, i la cosa arrela precisament en aquesta etapa primerenca del pensament platbnic. Preparant el que jo crec que és el moment clau del llibre, el capítol IV, ((La via falsa>>, el Dr. Montserrat subratlla molt que Plató ens presenta un Sbcrates atabalat, que fracassa en els seus intents precisament perqub creu que el mbtode dialbctic dels socrhtics és inútil de cara al que es pretén. La impressió que es treu de la lectura d'aquestes pagines (34 i SS.) del llibre és que Plató és molt sincer, i que potser no aprecia tant Sbcrates com ens creiem. Sbcrates, cansat de tants esforsos inútils, es trauria de la mhniga la teoria de les idees per desempallegar-se d'una qüestió que arriba a ser enutjosa. Si no he fet una lectura deficient del llibre del Dr. Montserrat, les coses per a ell funcionen aixi (p. 36): (cel designio de edificar un sistema de principios ético-políticos universales e inmutables, como 10s principio~ de las ciencias físicas, se manifestaba arduo y exigia tiempo dilatado.. . De prisa y corriendo creó la teoria de las ideas, de las formas inteligibles contempladas por el alma.. . )>. I cita per a aixb els dihlegs Eutifró, Laques, Chrmides, Lisis, Hkias Major i Menexen. Perb una declaració encara més radical, ens la dóna a la p. 55: ((Acuciado por la necesidad de dotar de un sólido fundamento conceptual 10s predicamentos éticos y políticos, Platón forjó una teoria cognitiva que establecía las Ideas como objetos inteligibles conocidos por el alma. La novedad de la propuesta no radicaba Únicamente en las atribuciones cualitativas ontológicas de aquellos inteligibles (inmutabilidad, eternidad.. .), sinó también en la posición del alma como sujeto de conocimiento>>. Per aquí hi ha la clau, ja ho he insinuat, del títol del capítol IV ((La via falsa),, que només puc interpretar com una mena de facbcia molt indicativa, no en el sentit de rebaixar la seriositat dels plantejaments, sinó en el de subratllar l'agudesa, quasi divertida, amb una punta potser de fal.lhcia (una punta només!), amb qub Plató soluciona el problema que Sbcrates li planteja. Altrament, l'últim text que he adduit és molt vhlid perqub ens fa veure com en l'activitat de Sbcrates es resolen, en una unitat superior, la seva recerca metodolbgica (apunto al que ara mateix diré) i la seva preocupació btica i política. Aristbtil diu expressament que la definició de conceptes és una conquesta de Sbcrates7 acceptada per Plató, i aixb s'adiu poc a la figura d'un Plató més aviat ernrnuniat que treu els drapets al sol a Sbcrates, imatge incoherent amb el Sbcrates posterior que el mateix Plató emotivament ens presenta, per exemple, en les inoblidables pagines del Teetet, on es descriu el filbsof veritable. Llegeixo Jager: (<Un factor essencial d'aquest progrés dialbctic mental és el descobriment de les contradiccions en qub incorrem quan establim determinades proposicions. Aquestes 7. ARIST~TIL. Metafisica I, 6, 987b. A propbsit de Platón. De la perplejidad al sistema, de Josep Montserrat Faventia 1812, 1996 127 contradiccions ens forcen a revisar de nou la correcció del que hem reconegut com a vertader i a confirmar-ho o bé a rebutjar-ho. La finalitat és remuntar cada fenomen de valor a un valor suprem general. De tota manera, en les seves investigacions Sbcrates no arrenca del problema d'aquest "bé en si", sinó de qualsevol virtut concreta tal com el llenguatge la caracteritza manifestant qualificatius morals especials, com és per exemple el que diem valent i just.. . De manera que aquí es tracta del "mbtode" del Sbcrates hi~tbric>>~. Aix6 ens dóna una visió molt distinta de Sbcrates, la seva tenacitat és constructiva, i culmina en la creació d'un mbtode científic; al mateix temps, quan elucubra sobre virtuts concretes, la pietat filial, el valor militar, el do de la poesia.. ., potser sí que al final no hi ha res definitiu quant a la definició concreta, per6 hi ha importants guanys parcials que l'interlocutor pot aplicar a la seva vida: l'efecte és doble, instruir i educar. La proverbial modbstia socrkica (ell només ajuda l'interlocutor a parir el que ell ja té dins, la cblebre funció de comarot intel.lectua1 que s'atribueix al Teetet) és una premonició d'actituds més profundes i entranyables, que s'adoptaran clarament en els capítols cinqub i sisb de 1'Evangeli de Mateu, al Sermó de la Muntanya. De manera que jo crec que no es pot parlar mai de Plato adversus Socratem, sinó, en els diilegs aporbtics, d'un procés molt constructiu que mena a la noció de concepte, com a estadi immediatament previ de la teoria de les idees. Perqub jo opino que la teoria de les idees a Plató és un desenvolupament natural del descobriment que fou el mbtode inductiu. És probable que a aquesta evolució, hi contribuissin les doctrines brfiques i pitagbriques que Plató assimili en les seves estades a la Magna Grbcia. Perb el procés és genui'nament racional. D'acord amb aquesta teoria, el món sensible depbn d'un món transcendent i immutable on hi ha els éssers autbntics; per exemple, les coses belles ho són perqd participen d'una Forma eterna de Bellesa, de la Bellesa en si, afeblida aquí pel seu contacte amb el caduc. Aquesta doctrina s'insinua en el Menó, es formula explícitament en el Fedó i a la República i culmina en el Parmtnides, on diríem que s'estanca una mica, com l'aigua d'un riu en les parets de l'embassament, on tanmateix guanya en fondbia. En aquest diileg de vegades el <(jove>> Sbcrates sembla que tingui alguna dificultat per respondre de manera del tot satisfactbria al vell d'Elea. El Dr. Montserrat diri que en un moment determinat Plató rebutja la seva primera teoria de les idees i en formula una altra, perqub si bé diu, a la p. 74: ((Platón mantiene con firmeza la teoria de las ideas, 10 que no puede sostener firmemente es que esta teoria sea eficaz para proveer una explicación científica de 10s hechos empíricos>>, a la p. 145, molt més avall del llibre, diri: ((Platón, al abandonar su primitiva teoria de las ideas.. .>>, i a la p. 150: ((Con el análisis y la conclusión negativa de estas cuatro cuestiones Platón considera definitivamente deshauciada la vieja teoria de las Ideas.. .>>. La formulació definitiva seri la ((teoria crítica de les 8. Vegeu el text alemany a WERNER JAEGER (1954). Paideia 11, 2" ed. Berlín, p. 114; hi ha traducció castellana, per6 no del tot fiable, WERNER JAEGER. Paideia, en un sol volum, traducció castellana de Joaquim Xirau i Wenceslao Roces. México: Fondo de Cultura Económica, 10". 1988, p. 443. 128 Faventia 1812, 1996 Manuel Balasch Formes*. Jo crec que Plató no trenca mai amb la seva teoria de les idees, si que crec que en ella evoluciona. Perb ja al principi del segle passat un filbsof com Herbad' establia que tota la filosofia de Plató és un desenvolupament continu en el sentit que el mot desenvolupament exhibeix a les citncies naturals i a les histbriques, i aquest desenvolupament és concretament el que es dóna precisament en la teoria platbnica de les idees, de manera que tal teoria és el nucli fonamental de tota la filosofia platbnica: la teoria de les idees és el suport de tota la filosofia platbnica. Aixb en el pensament de Plató té tres fases. En la primera el pensament de Plató veu les idees com ens independents i connexos (el resultat immediat que corona metbdicament la inducció socrhtica), en la segona Plató destaca la idea del Bé com a principi que domina tant el món dels sentits com el de les idees, i en la tercera fase tant el món dels sentits com el material s'expliquen per tal com participen de les idees, i aquestes, de la suprema del Bé. La segona i la tercera fase de la filosofia platbnica són modificacions, transformacions de la primera, que responen a consideracions estbtiques, ttiques i religioses. Tal desenvolupament no sembla ser cap ascensió ni cap prossecució, només una mutació de l'originari per la introducció d'aspectes abans no atesos, procedents de l'exterior. Pel que fa al tema, d'acord amb aixb en línies generals, vaig escriure l'any 19921°: <<Adverteixo que la teoria de les Idees evoluciona en el pensament platbnic des dels primers fins als darrers didegs,, i una mica més enllh": <<La noció filosb fica d'Idea tal com l'entendrh Plató al llarg de la seva trajectbria indichvem ja que no roman invariada, si bé mostra una evolució homogbnia, és a dir, un desenvolupament, cap salt qualitatiu, no evidencia mai un estat final que depassi l'entitat especifica del punt de partensa,. I a continuació exposo, en el lloc addujit del meu llibre, raons i andisis ja apuntades, de manera que hi remeto l'amable lector. Que a la filosofia de Plató l'hnima és un component important, el Dr. Montserrat, naturalment, ho estableix, per6 amb un correctiu (p. 60): <<El tema del alma es una piedra angular de la construcción del sistema filosófico de Platón, y est6 presente en diferentes momentos de su evolución: Fedón, Fedro, República, Timeo, Leyes.. . La tesis de la inmortalidad, empero, pierde relevancia en el momento en que Platón abandona la fundamentación místico-pitagórica de su gnoseologia. A partir de la República el alma interesa, a 10 sumo, como sujeto cognoscitivo, y la inmortalidad pasa a ser un tema circunstancial y prescindible en el sistema,,. Jo estic d'acord prhcticament amb tot el que el Dr. Montserrat en el seu llibre diu de la concepció platbnica de l'hnima, per6 si que em sembla que el tema de la seva immortalitat no perd mai centralitat en la filosofia platbnica des del moment en qub fonamentalment es planteja, és a dir, en el Fedó, amb antecedents clars a 17Apologia. Probablement no es pot dir que més enlli de la Repziblica la imrnortalitat de l'hima només sigui al-ludida per transennam quan el context ho comporta, sense cap interts ulterior. A Lleis 873a (al llibre IX) Plató tracta dels assassins 9. HERBART, J.H. (1805). De Platonis systematisfundamento commentatio. 10. PLAT^. Dihlegs, p. 186. 11. Id. p. 187. A propbsit de Platón. De la perplejidad al sistema. de Josep Montserrat Faventia 1812, 1996 129 i del chstig que es mereixen, i apunta: <<cal, doncs, que ens refrenem per temor d'aquests chstigs que ens vindrien dels déus, per6 si a algú li advé una tan gran desgrhcia que gosa de manera premeditada i voluntiiria de privar de l'hnima el cos del seu pare, o el de la seva mare, o el dels seus germans, o el dels seus fills.. .B. De fet, aqui el que Plató admet ben clarament és la possibilitat que té l'hnima d'existir fora del cos, i em sembla que aixi, no és cap qüestió que interessi només de passada, accidentalment; quan afirma que l'hnima és totalment ella mateixa només després de la separació del cos, la qual cosa es diu en el, Fedó 66e-67d i es demostra també al lloc 70c i Fedre 245c-e, per6 de manera més rellevant, precisament perquk all2 no hi ha la preskncia de Sbcrates a punt de morir, quan a República 608d diu que l'hnima es veutpremiada després de la mort, tot aixb prova, per part de Plató, la creenga en la immortalitat de l'hnima que roman invariada en el lloc de Lleis addu'it. El que, no sense reserves, apunto és que Sbcrates no va especular mai sobre l'hima, i que tot el que a Plató trobem, fins i tot quan ho posa en boca de Skrates, és privativament de Plató, el qual, naturalment, s'abeurh en altres fonts, Miques i pitagbriques. Perb aquest no és el lloc de tractar aquest tema. A la p. 8 1 del seu llibre el Dr. Montserrat estableix que considera el llibre X de la República com un tot a part, independent de la resta de llibres, i principalment independent del nucli filosbfic de la República, constitu'it pels llibres 11-VII. Jo el que si que sé molt bé és que l'actual divisió en llibres de tot el dihleg República no respon a PlatÓl2; Wilamowitz parla d'una divisió en sis llibres. El llibre I sí que inicialment fou un dihleg breu i independent, amb el títol de Trasímac. Més tard Plató concebé tota l'obra i se servi d'aquest dihleg confeccionat anteriorment per encapgalar-la. Hi ha un bloc temhtic que comprbn els llibres II-IIIIV, un segon bloc temhtic que abra~a els llibres V-VI-VI1 i un tercer bloc amb els llibres VIII-IX. Precisament el llibre X és una rkplica del primer, un apkndix on es refermen les doctrines de Plató, i es transcendeix l'especulació amb el mite d'Er, que omple tota la segona meitat del llibre X, i aqui com en no cap altre lloc es compleix all6 que quan Plató arriba al límit especulatiu, i no pot tirar més endavant perqub ha esgotat els mitjans racionals, per6 ell creu que hi ha quelcom ulterior, aleshores ho il.lustra amb un mite, ben paral.le1 a la funció de la parhbola a l'evangeli13. Doncs bé, el mite d'Er d'una banda acredita creativament la fe de Plató en quelcom ulterior, la supervivbncia de l'hnima, que ell ja no pot demostrar racionalment, perb que li sembla indiscutible. Jo opino que l'interbs del Dr. Montserrat a esqueixar el llibre X de la resta de la República respon a una intenció ben visible. El fet és que a la p. 171 del seu llibre escriu, tot referint-se al fet que en el Parm&nides, en el Sofista i en el Fileb Plató ha elaborat tres parells de conceptes logicometafísics que ordenaran l'hmbit dels intel.ligibles i justificaran el coneixement objectiu del món sensible: <<Por otra parte, estos conceptos resultan inútiles y equívocos cuando se pretende utilizarlos 12. Cf. PLAT^. Didlegs, p. 157 i SS. 13. Pel que fa als mites en Plat6 suggereixo la lectura d'un opuscle breu, perb interesantíssim: PIEPER, .T. (1984). Sobre 10s mitos platónicos. Versió castellana de Claudio Gancho. Barcelona.