Localització dels conreus irrigats de la plana de l'Alt i el Baix Empordà a través de l'anàlisi geohistòrica i de la teledetecció

Resum Les comarques empordaneses presenten un dels paisatges agraris més diversificats i apreciats de Catalunya. L’article constitueix un exemple d’ús conjunt en l’anàlisi agrícola de dues disciplines ben diferenciades fins a l’actualitat: la geohistòria i la teledetecció. D’una banda, la geohistòria ha permès analitzar les transformacions humanes i les repercussions en els conreus més significatives de les planes de l’Alt i del Baix Empordà des del segle XVIII. A causa de la similar estructura geofísica i d’evolució geohistòrica, per exemple amb les dessecacions d’estanys i llacunes o amb les desviacions dels trams finals dels cursos fluvials, les dues planes han estat tractades conjuntament. D’altra banda, la teledetecció a través d’imatges de satèl·lit ha permès cartografiar els conreus de l’any 2004 amb una elevada fiabilitat, gràcies al mètode emprat i a l’anàlisi geohistòrica. Paraules clau: Empordà, geohistòria, teledetecció, conreus. Resumen. Localización de los cultivos irrigados en la llanura del Alt i el Baix Empordà a través del análisis geohistórico y la teledetección Las comarcas ampurdanesas (nordeste de Catalunya) presentan uno de los paisajes agrarios más diversificados y ricos del Principado. El artículo constituye un ejemplo de uso conjunto en el análisis agrícola de dos disciplinas bien diferenciadas hasta la actualidad: la geohistoria y la teledetección. Por una parte, la geohistoria ha permitido analizar las transformaciones humanas y sus repercusiones en los cultivos más significativas de las llanuras del Alt y el Baix Empordà desde el siglo XVIII. A causa de la similar estructura geofísica y de evolución geohistórica, por ejemplo con desecaciones de lagunas o con los desvíos de los tramos finales de los cursos fluviales, las dos llanuras han sido tratadas conjuntamente. Por otra parte, la teledetección a través de imágenes de satélite ha permitido cartografiar los cultivos del año 2004 con una elevada fiabilidad, gracias al método usado y al análisis geohistórico. Palabras clave: Ampurdán, geohistoria, teledetección, cultivos. Résumé. Le lieu des cultures irriguées des plaines de l’Alt et le Baix Empordà à travers de l’analyse géohistorique et des images de satellite La région de l’Empordà (nord-est de Catalogne) présente un des paysages agricoles plus diversifiés et riches de Catalogne. L’article est un exemple d’utilisation conjointe dans l’analyse agricole de deux disciplines bien différenciées jusqu’à l’actualité: la géohistoire et la Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 123-148 Localització dels conreus irrigats de la plana de l’Alt i el Baix Empordà a través de l’anàlisi geohistòrica i de la teledetecció Pere Serra Ruiz Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Geografia 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain [email protected] Data de recepció: juliol del 2005 Data d’acceptació definitiva: octubre del 2006 DAG 48 001-230 3/7/07 12:52 Página 123 télédétection. D’une partie, la géohistoire a permis d’analyser les transformations humaines et ses répercussions dans les cultures plus significatives des plaines l’Alt et du Baix Empordà depuis le XVIIIème siècle. En raison de la structure géophysique semblable et d’évolution géohistoire, par exemple avec des dessèchements de lacunes ou avec les déviations des tronçons finaux des cours fluviaux, les deux plaines ont été traitées conjointement. D’autre part, la télédétection à travers des images de satellite a permis de dessiner cartes des cultures de l’année 2004 avec une fiabilité importante, grâce au méthode utilisée et à l’analyse géohistoire. Mots clé: Empordà, géohistoire, télédétection, cultures. Abstract. Location of irrigated cropland in the plains of the Alt and the Baix Empordà from geohistorical and remote sensing analysis The Empordà region (northeastern of Catalonia) displays one of the most diversified and rich agrarian landscapes of Catalonia. The article is an example of joint use in affluent the agricultural analysis of two differentiated disciplines until the present time: geo-history and remote sensing. On the one hand, geo-history has allowed analyzing the human transformations and their repercussions in the most significant crops of the plains of the Alt and the Baix Empordà from century XVIII. Because of the similar geophysical structure and geo-historical evolution, for example with dryings of lagoons or the deflections of the final sections of the fluvial courses, the two plains have been dealt jointly. Of the other hand, remote sensing through satellite images has allowed mapping the crops of year 2004 with a high reliability thanks to the used method and the geo-historical analysis. Key words: Empordà region, geo-history, remote sensing, crops. Introducció En els darrers anys, un dels camps amb més aplicacions de la teledetecció amb imatges de satèl·lit ha estat l’agrícola, especialment pel gran avantatge que presenta respecte a unes altres eines d’observació terrestre, o sigui, l’adquisició continuada d’imatges al llarg de l’any. Aquest fet permet mesurar l’estat fenològic de les plantes a través de la resposta espectral i radiomètrica emmagatzemada en les imatges. D’altra banda, malgrat les dificultats tècniques que presenta, la cartografia de mapes de conreus actualitzats esdevé de gran utilitat per a institucions de la Generalitat de Catalunya com ara el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca o l’Agència Catalana de l’Aigua, ja que permeten contrastar o millorar les dades obtingudes anualment amb les estadístiques 124 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Pere Serra Ruiz Sumari Introducció El pes del medi físic empordanès Transformació humana de l’Empordà Localització actual dels conreus irrigats Conclusions Agraïments Bibliografia DAG 48 001-230 3/7/07 12:52 Página 124 disponibles, com ara la superfície d’ocupació dels conreus o la despesa d’aigua agrícola. Així doncs, davant de la necessitat de disposar d’un coneixement exhaustiu i actualitzat de l’ocupació agrícola de Catalunya, l’any 1997 es va iniciar una recerca des del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona per aplicar una metodologia eficaç i robusta que permetés cartografiar amb rapidesa els usos agrícoles actuals. La primera zona que es va analitzar va ser la de l’Alt Empordà (Serra, 1998), en concret la de la plana agrícola costanera, ja que presentava prou diversitat de conreus per copsar-hi l’aplicabilitat de la metodologia. Malgrat les dificultats que implica un producte d’aquestes característiques, els resultats foren força bons (Serra, 2000). Actualment, la metodologia s’ha aplicat també a la plana agrícola del Baix Empordà i, en aquest article, se’n presenten els resultats. Mentre que l’aplicació de la teledetecció als estudis agrícoles ha estat força emprada (Calera i altres, 1999; Casterad i Martín-Ordoñez, 2004), l’anàlisi geohistòrica associada a l’obtenció de mapes de conreus emprant la teledetecció ha estat rarament tractada (Rindfuss i Stern, 1998). La primera hipòtesi del present article, doncs, és que una anàlisi agregada de totes dues eines permet millorar la localització actual dels conreus, en general, i dels irrigats, en particular, d’una forma més completa i acurada. La segona és que la plana agrícola del Baix Empordà es pot analitzar conjuntament amb la de l’Alt, a causa dels similars processos geohistòrics i d’usos agrícoles. Per aquest motiu, l’article sumaritza, en primer lloc, el medi geofísic empordanès, per, seguidament, emfasitzar les principals transformacions que han provocat la configuració actual del paisatge agrari empordanès, principalment des del segle XVIII, amb la presència de conreus de regadiu tan característics com l’arròs o el blat de moro. En darrer lloc, s’hi presenten els materials emprats amb teledetecció per obtenir el mapa de conreus del 2004 i l’aportació de l’anàlisi geohistòrica a la interpretació final dels resultats. El pes del medi físic empordanès En aquest primer apartat, l’objectiu es basa a fer una breu anàlisi del medi físic empordanès. La depressió de l’Empordà correspon a un gran compartiment enfonsat en diferents blocs per l’acció de falles d’orientació NNW-SSE, com el de la Jonquera-Figueres-Albons, que actuaria des dels començaments del neogen (terciari superior), fa uns 25 milions d’anys, fins a l’actualitat (Bach, 1989). La zona deprimida està delimitada al nord per l’Albera i la serra de Rodes-Pení, al sud pel massís de Begur, el Montgrí queda com una illa enmig (amb una altitud màxima de 309 m), i a ponent pels relleus anomenats terraprims d’Empordà, que formen els materials eocènics de la Garrotxa (sistema transversal català) (mapa 1). Fruit dels sediments dels rius Fluvià, la Muga i antigament el Ter, es tancà una enorme albufera, una àmplia zona de terrenys pantanosos i de maresmes, connectada amb la situada a la plana del Baix Empordà a través del corredor d’Albons (figura 1). Localització dels conreus irrigats de la plana de l’Alt i el Baix Empordà Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 125 DAG 48 001-230 3/7/07 12:52 Página 125 126 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Pere Serra Ruiz Mapa 1. Àrea d’estudi. Font: Elaboració pròpia a partir de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Municipis de l’Alt Empordà: Mollet de Peralada, Peralada, Pedret i Marzà, Cabanes, Vilabertran, Figueres, Vila-sacra, Fortià, Riumors, Castelló d’Empúries, Sant Pere Pescador, Torroella de Fluvià, Vilamacolum, Armentera i l’Escala. Municipis del Baix Empordà: Albons, La Tallada, Bellcaire, Verges, Jafre, Foixà, Ultramort, Parlavà, Serra de Daró, Ullastret, Palausator, Fontanilles, Gualta, Ullà, Pals i Torroella del Montgrí. DAG 48 001-230 3/7/07 12:52 Página 126 Localització dels conreus irrigats de la plana de l’Alt i el Baix Empordà Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 127 Figura 1. Localització de les antigues llacunes de l’Empordà. Font: Martínez (1972). DAG 48 001-230 3/7/07 12:52 Página 127 Segons Bach (1986-1987 i 1989), a la plana empordanesa s’hi han diferenciat tres ambients sedimentaris: el primer és l’ambient fluvial, del qual s’ha distingit, d’una banda, la plana al·luvial, que correspondria als anomenats geogràficament fondals, definits com a terrenys al·luvials de molt de gruix (sorres i llims amb nivells de graves), rics en aigua freàtica i de molt bona qualitat per al conreu. D’altra banda, s’hi han distingit unes franges que constitueixen la plana d’inundació, integrada per sediments més fins, llims i argiles, transportats en suspensió a partir de processos de desbordament dels cursos fluvials; aquestes zones resten inundades només en les grans avingudes, durant curts períodes de temps. El segon és l’ambient palustre, que són àrees amb sedimentació orgànica, sotmeses a condicions d’inundació estacional o permanent. Se’n diferencien tres zones: primer, les zones palustres interiors que procedeixen de l’evolució de zones de badia tancada, que progressivament es convertiren en zones lacunars i finalment dessecades per l’acció humana, tal com veurem més endavant. L’exemple més clar es localitza entre el riu Muga i els Aspres, que correspon a la zona ocupada fins al segle XVIII per l’estany de Castelló. A la part central de la plana deltaica, s’hi pot reconèixer l’emplaçament d’una antiga zona palustre que correspon a les àrees conegudes com l’estany de Sant Pere o de Pontarrons i les closes de les Paques, les Pastelles i de la Gallinera (figura 2). Al sud, en la unió dels aports fluvials dels rius Fluvià i Ter (corredor d’Albons) es donen característiques similars a l’anterior, però de dimensions més reduïdes amb els antics estanys de Bellcaire, Cinc Claus, Ullastret i Pals, Fontanilles i Palausator (figura 3). Progressivament, els sediments dels rius, a les grans avingudes, tendeixen a omplir aquestes zones formades per llims i per llims argilosos amb matèria orgànica. L’acció antròpica, tal com veurem més endavant, accelerà aquest procés natural, donant lloc a les closes, segons la denominació local. Són prats limitats per canals de drenatge i tancats amb barreres de vegetació, tamarius i xiprers principalment, que s’usen per al pasturatge i que donen lloc, cada vegada menys, però, al paisatge empordanès tan característic. La segona zona correspon a la maresma litoral situada a la línia de costa, a la franja litoral, lligada als processos de formació i evolució dels cordons sorrencs litorals que contenen sediments amb un alt contingut de sals i matèria orgànica. Es troba ben desenvolupada entre les desembocadures de la Muga i el Fluvià, i constitueix una part rellevant del Parc dels Aiguamolls de l’Empordà. Conserva uns petits estanys: la Muga Vella, l’estany d’en Túries, la Rogera, la Serpa, la Fonda, la Llarga, la Massona i l’estany Sirvent, que presenten una morfologia allargada en dues direccions predominants: una de perpendicular a la línia de costa i l’altra de paral·lela a aquesta (mapa 2). Són aigües salobres, en funció, però, de la dinàmica d’ompliment1o d’assecament2. Els més grans reben aigua 128 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Pere Serra Ruiz 1. En temps de pluja intensa, d’octubre a maig, hi ha un descens de la sal, mentre que es dóna, esporàdicament, una entrada d’aigua del mar fruit de les llevantades. 2. Nivells mínims de les aigües a l’estiu per evaporació, la qual cosa produeix una concentració de sals. DAG 48 001-230 3/7/07 12:52 Página 128 a través dels recs (rec del Molí, del Sirvent, etc.) i molts estan comunicats entre ells en l’època d’aigües elevades. En el Baix Empordà en seria un exemple les Basses d’en Coll, espai inclòs dins el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN). Finalment, la tercera correspon a l’ambient marí, que comprèn aquelles zones formades per l’acció de diversos processos que es troben emergides i que formen part de la plana deltaica. Se’n distingeixen el cordó litoral actual i les dunes. El cordó litoral és una formació bàsicament sorrenca, gairebé rectilínia i contínua des de Roses fins a Sant Martí d’Empúries i la platja de Pals, només interrompuda per les desembocadures dels rius Muga i Fluvià i els ports esportius d’Empuriabrava i de Santa Margarida. Està integrat per la platja, originada pels processos marins, els temporals i els corrents de deriva, i pel cordó de dunes, d’origen continental i fruit dels processos eòlics, bàsicament de la traLocalització dels conreus irrigats de la plana de l’Alt i el Baix Empordà Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 129 Figura 2. Localització de les antigues closes altempordaneses. Font: IGN (1981). DAG 48 001-230 3/7/07 12:52 Página 129 muntana d’orientació costanera (SSW), que envaeix les rodalies d’Empúries, l’Escala i Torroella de Montgrí. Per evitar-ho, l’any 1895, s’inicià un projecte de fixació i repoblació d’aquestes dunes, mitjançant plantacions de pins (Pinus halepensis, pinaster i pinea), borró i espart, que les convertí en dunes mortes (vegeu la cronologia de la fixació a Museu del Montgrí i del Baix Ter, 1999). La xarxa hidrogràfica empordanesa es caracteritza per la seva diversitat i complexitat (mapa 2). La formen el riu Muga, que drena el sector nord de l’Alt Empordà; després d’Albanyà i Sant Llorenç de la Muga, el riu entra en l’estret pas anomenat Muga Torta, on s’ha construït el pantà de Boadella (mapa 1). A Pont de Molins entra a la plana i es desvia cap al SE fins que desemboca a la platja de Castelló d’Empúries. La xarxa de la conca és força complexa i està formada per una multitud de rius, rieres i torrents, sobretot al marge esquerre, ja que per la riba dreta l’únic afluent important és el Manol, que drena bona part de les Garrotxes d’Empordà i desguassa prop de Vilanova de la Muga. Pel marge esquerre, rep les aigües dels vessants pirinencs de les Salines i els escòrrecs de tot el vessant de la serra de l’Albera a través principalment del Llobregat d’Empordà, tan cabalós com la Muga, i desguassa prop de Peralada. 130 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Pere Serra Ruiz Figura 3. Localització dels antics estanys baixempordanesos. Font: Museu del Montgrí i del Baix Ter (1996). DAG 48 001-230 3/7/07 12:52 Página 130 Localització dels conreus irrigats de la plana de l’Alt i el Baix Empordà Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 131 DAG 48 001-230 3/7/07 12:52 Página 131 A mitjan segle XIX, al Baix Empordà, hi predominaven els conreus herbacis, seguits a força distància de la vinya i de l’olivera. Aquests dos conreus no varen tenir mai la importància de què gaudiren a l’Alt Empordà, ja que, malgrat que en algun cas tenien una certa significació quant a la superfície, la seva localització era en àrees marginals (nord de Torroella, etc.). Pel que fa a les terres regades, aquestes es vincularen quasi exclusivament al conreu de l’arròs i, en algun cas, a l’horta. N’és un exemple el conveni signat, a principis de la dècada de 1860, entre l’Ajuntament de Torroella de Montgrí i el marquès de Sentmenat per construir una sèquia que servís per transportar aigua del rec d’Ullà a Torroella, a fi d’irrigar una zona d’horta i per a consum públic (Saguer, 1993). La taula 1 mostra les hectàrees regades al marge esquerre del Ter aleshores. Pel que fa als arrossars, aquests foren prohibits el 1838 a causa dels alts índexs de mortalitat que provocava el paludisme i, durant la resta del segle, desaparegueren totalment (Surroca, 1979; vegeu Zamora, 1973, on hi ha força comentaris respecte a la insalubritat dels arrossars). A conseqüència de l’abandonament, les parts més baixes esdevingueren zones pantanoses, aiguamolls o aigualleixos. b) Transformacions agràries del segle XX A principis del segle XX, les terres regades seguien ocupant molt poca extensió, ja que pràcticament es limitaven a les zones esmentades més amunt i, generalment, derivaven d’antigues sèquies encaminades, inicialment, al subministrament de força hidràulica per als molins fariners. En són exemples el rec del Molí de Cabanes, el de Castelló, el d’en Dorra a Fortià, el de Sentmenat a Jafre o el de Molí de Pals a Serra de Daró (mapa 2), entre d’altres (Compte, 19631964; Saguer, 1993). La majoria eren construïts a partir dels segles XIV i XV (Latorre, 1995). A principis de 1940, es començaren a aprofitar les aigües subterrànies mitjançant l’obertura de pous artesians a Castelló, Fortià i Sant Pere i semiarte138 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Pere Serra Ruiz Taula 1. Terres regades, en hectàrees, pel canal dels Sentmenat a la dècada de 1860. Horta Camp Prat Colomers 10,5 Jafre 13,3 14,0 La Tallada 7,0 54,5 2,6 Bellcaire 77,4 14,2 Ullà 9,2 Albons 0,4 10,7 8,3 Viladamat 4,4 L’Escala 10,9 10,9 Total 55,7 156,5 36,0 Font: Saguer (1993). DAG 48 001-230 3/7/07 12:52 Página 138 sians per a l’ús del regadiu extensiu en camps i prats. A començaments de la dècada de 1950, es perforaren diversos pous, sobretot a la zona septentrional de Castelló, de Cabanes, de Peralada o de Sant Pere, entre d’altres. La taula 2 resumeix la situació del regadiu durant la dècada de 1960. Com s’hi observa, Vilabertran, Armentera, Serra de Daró, Gualta, Verges, Vilamacolum, Parlavà, Pals i Bellcaire eren els municipis amb més extensió de regadiu respecte a la superfície total municipal (més del 25%). A mitjan segle XX, l’explotació de les aigües subterrànies no canvià excessivament el sistema tradicional de cultiu basat en la trilogia formada per gra d’aresta, blat de moro i userda, ja que només afectà el blat de moro, anteriorment quasi exclusivament de secà, i en menor mesura la userda. Però sí que representà l’aparició o la intensificació de nous conreus, com ara els fruiters o l’arròs, tal com veurem. La trilogia formada per gra d’aresta (blat, ordi i civada), blat de moro i userda s’estengué i es consolidà per tota la plana, tal com s’ha esmentat anteriorment, ja que era la millor adaptació a les condicions fisicohumanes que hi havia (clima, sòl i mercat) (Llovet, 1935). La rotació clàssica era de blat i blat de moro durant molts anys i, quan els rendiments fluixejaven, es conreava userda durant cinc o sis anys (Barbaza, 1988). L’ordi i la civada eren introduïts en la rotació en lloc del blat de moro, però quedaven com a conreus secundaris de rendiment més baix. Localització dels conreus irrigats de la plana de l’Alt i el Baix Empordà Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 139 Taula 2. Superfície de regadiu dels anys 1960. Total Sobre Total Sobre municipi Regadiu total municipi Regadiu total Municipi ha ha % Municipi ha ha % Font: Comisión de Transformación en Regadíos, 1967. Albons 1118 196,4 17,6 Armentera 567 430,3 75,9 Bellcaire 1316 349,9 26,6 Cabanes 1501 183,3 12,2 Castelló d'Empúries 4184 933,8 22,3 Escala 1641 163,3 9,9 Figueres 1278 129,5 10,1 Foixà 1912 80,1 4,2 Fontanilles 951 184,4 19,4 Fortià 1079 20,0 1,9 Gualta 935 367,8 39,3 Jafre 672 147,7 22,0 Mollet de Peralada 334 0,8 0,2 Palau-sator 1238 230,6 18,6 Pals 2575 709,0 27,5 Parlavà 614 188,8 30,7 Pedret i Marzà 851 28,7 3,4 Peralada 2383 306,9 12,9 Vilanova de la Muga 2298 201,0 8,7 Riumors 646 6,3 1,0 Sant Pere Pescador 1780 292,3 16,4 Serra de Daró 786 314,3 40,0 La Tallada 5053 387,5 7,7 Torroella de Fluvià 1673 150,7 9,0 Torroella de Montgrí 6534 1178,0 18,0 Ultramort 450 97,3 21,6 Ullà 760 157,7 20,7 Ullastret 1084 87,9 8,1 Verges 906 319,1 35,2 Vilabertran 229 189,2 82,6 Vila-sacra 619 72,2 11,6 Vilamacolum 549 172,7 31,4 Total 48516 8277,5 DAG 48 001-230 3/7/07 12:52 Página 139 La reaparició del conreu de l’arròs a l’Empordà es degué al torroellenc Pere Coll i Rigau, que, després de fer fortuna a Cuba, comprà Mas Gelabert, situat al sud del delta del Daró, i s’hi instal·là el 1894. El Ministeri d’Agricultura li concedí, el 1903, el conreu d’1,5 hectàrees d’arròs que plantà a rec corrent9. A partir de 1909, n’obtingué el permís definitiu i hi hagué uns altres agricultors que en seguiren l’exemple. Així, el 1925 se’n plantaren 170 ha, el 1935 en foren 440, i el 1951 en varen ser 1.531, que representà l’etapa àlgida, ja que, des de 1939, passà de Bellcaire a l’Escala. Així, per exemple, en el paratge del Matà de Sant Pere Pescador, durant els anys 1940, se’n plantaren unes 150 vessanes. A finals de 1960, però, la baixa rendibilitat d’aquest conreu en comportà l’abandonament i les terres més salobres es convertiren en closes (Roig, 2002). No fou fins al 1985 que es reinicià el conreu de l’arròs a la zona, gràcies a la política del parc dels Aiguamolls de l’Empordà (APNAE, 1995). Pel que fa als fruiters, que ja s’hi conreaven des del segle XIX però força dispersos pel territori, va ser a partir de l’any 1962 que s’introduí el conreu irrigat dels presseguers i de les pomeres en el mas Resclosa de Gualta (Barbaza, 1988). Des d’aleshores, s’ha anat expandint, sobretot pel que fa als fruiters esmentats, fins que, a principis de la dècada de 1980, arribà a ocupar el 80% de les terres cultivades en municipis com Sant Pere Pescador (Obra Agrícola de la Caixa de Pensions, 1984). Per finalitzar aquest apartat, cal esmentar que el canvi més important en l’estructura agrària de l’Alt Empordà tingué lloc com a conseqüència de la construcció del pantà de Boadella, tractat anteriorment, i, posteriorment, del desenvolupament del Pla de la Zona Regable de la Muga (MAPA, 1989). Segons el decret 2108/1966 de 21 de juliol i el de 17 d’octubre de 1968 sobre la colonització de la zona regable pels canals de la Muga, el pla de la Confederació Hidrogràfica dels Pirineus Orientals, dins el II Pla de Desenvolupament, aspirava a convertir 12.270 hectàrees en regadiu. Amb la construcció del pantà de Boadella, varen sortir, des de l’assut de derivació de Pont de Molins, dos canals: el de l’esquerra, que seguia per Masarac, Peralada, Pau i Palau, tot regant 5.590 hectàrees, i el de la dreta, que passava per Figueres i Santa Llogaia fins al Far, tot regant 6.680 hectàrees, i que enllaçava amb el canal del marge esquerre del Fluvià (mapa 3). L’Institut Nacional de Reforma i Desenvolupament Agrari (IRYDA), creat el 21 de juliol de 1971, va absorbir aleshores les funcions de l’Institut Nacional de Colonització i, per tant, es va fer càrrec de les obres del pla regable de la Muga (IRYDA, 1989). El desenvolupament del pla constava de set sectors, a finals de 1980 se n’havien finalitzat els sectors I i II (Cabanes i Figueres), amb una superfície regada total de 2.433 hectàrees, mentre que els sectors III, IV i V (Peralada, part de Pedret i Marzà, de Castelló d’Empúries, de Pau i de Palau-saverdera) es finalitzaren posterior140 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Pere Serra Ruiz 9. O sigui, que l’aigua s’escoli amb xarxes de recs per evitar l’estancament de les aigües i la putrefacció consegüent. DAG 48 001-230 3/7/07 12:52 Página 140 Localització dels conreus irrigats de la plana de l’Alt i el Baix Empordà Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 141 DAG 48 001-230 3/7/07 12:52 Página 141 ment, amb una superfície de 3.448 hectàrees. De moment, els sectors VI i VII encara no han estat acabats. Localització actual dels conreus irrigats La dessecació d’estanys i llacunes, la desviació dels trams finals dels cursos fluvials, la construcció d’embassaments i la introducció de nous conreus i de noves tècniques agrícoles, entre d’altres processos, han donat lloc a un ric i divers paisatge agrari. L’anàlisi geofísica i geohistòrica de l’Empordà detallada fins ara permet entendre millor la localització actual dels conreus empordanesos, que s’ha obtingut, tal com s’ha esmentat anteriorment, amb la teledetecció. La metodologia per obtenir el mapa de conreus del 2004 s’ha basat en tres etapes (Serra i altres, 2003a; Serra i altres, 2003b): la primera correspon a la correcció geomètrica de les cinc imatges emprades del sensor Thematic Mapper del satèl·lit Landsat-5 (19 de febrer, 10 de juny, 26 de juny, 12 de juliol i 28 de juliol de 2004) realitzada a través del mètode Palà i Pons (2005). Aquesta fase permet evitar les distorsions provocades pel moviment del satèl·lit, pel relleu terrestre, etc. La segona etapa correspon a la correcció radiomètrica realitzada a través del mètode Pons i Solé-Sugrañes (1994), amb l’objectiu de disposar d’uns valors en el cas d’una recepció perfecta en tenir en compte els efectes atmosfèrics i d’il·luminació solar. La tercera etapa correspon a la classificació automàtica; el mètode que es va aplicar va ser un classificador de tipus híbrid (Serra, 2006) que combina una classificació no supervisada, o sigui, el programa calcula automàticament un elevat nombre de categories espectrals (clusters) segons la seva reflectància, i les àrees d’entrenament, o sigui, l’investigador digitalitza diversos polígons com a patrons dels conreus de la llegenda. Per evitar possibles confusions amb les cobertes forestals o urbanes, s’aplicà una màscara a través de la selecció de les zones agrícoles fotointerpretades en el Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya de l’any 2000 realitzat pel CREAF. En aquest mapa, només s’hi diferencien dues classes agrícoles: els conreus herbacis i els conreus llenyosos. Totes les zones urbanes, les superfícies forestals, etc., quedaren etiquetades com a no agrícoles. A la taula 3, s’hi presenten els resultats obtinguts pel que fa al percentatge d’ocupació del regadiu a l’àrea d’estudi. S’hi ressalten els conreus discriminats amb la metodologia de teledetecció, que diferencia el percentatge total de regadiu, el total de secà i el total de no agrícola. Se’n desprèn que els municipis esmentats a la dècada de 1960 com a més irrigats es mantenien igual quaranta anys després. Així, Armentera, Serra de Daró, Gualta, Verges, Parlavà i Bellcaire presentaven més del 40% de la superfície total municipal ocupada pels conreus de regadiu. En canvi, els percentatges eren menors a Vilabertran, Vilamacolum i Pals, afectats per processos de creixement urbà (els dos primers) i de camps de golf (el darrer). A tots se’ls afegien Cabanes, Fontanilles, Sant Pere Pescador, La Tallada d’Empordà, Ultramort i Ullà. Els municipis amb una ocupació més baixa dels conreus irrigats eren Mollet de Peralada i Viladamat, amb predomini del secà. 142 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Pere Serra Ruiz DAG 48 001-230 3/7/07 12:52 Página 142 Localització dels conreus irrigats de la plana de l’Alt i el Baix Empordà Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 143 Taula 3. Percentatges de regadiu i de secà per conreus segons resultats de teledetecció. % Blat % Total Cereals % de moro Fruiters % d'hivern, Vinyes Total % Arròs i userda de regadiu regadiu gira-sol i oliveres secà Total % Municipi (A) de regadiu (B) i pollancres (C) (A+B+C) i guaret (D) (E) (D+E) no agrícola Albons 0,0 24,0 7,3 31,3 35,6 4,1 39,7 29,0 Armentera 0,0 31,2 25,3 56,5 22,4 0,8 23,2 20,4 Bellcaire 5,4 33,2 12,6 51,2 27,5 2,5 30,0 18,8 Cabanes 0,0 39,0 6,3 45,3 30,6 3,3 33,9 20,8 Castelló d'Empúries 3,0 14,1 8,0 25,1 19,3 1,7 21,0 54,0 l'Escala 0,0 12,0 5,3 17,3 18,5 1,4 19,9 62,8 Figueres 0,0 20,3 3,3 23,6 19,5 2,8 22,3 54,1 Foixà 0,0 18,7 7,9 26,6 19,8 1,8 21,6 51,8 Fontanilles 5,2 33,3 15,6 54,1 21,2 1,6 22,8 23,0 Fortià 0,0 29,9 4,4 34,3 47,8 2,1 49,9 15,8 Gualta 0,7 23,8 25,0 49,5 11,3 2,3 13,6 36,9 Jafre 0,0 17,7 9,9 27,6 33,9 3,9 37,8 34,6 Mollet de Peralada 0,0 5,6 5,6 11,2 34,0 19,5 53,5 35,3 Palau-sator 2,4 19,3 9,0 30,7 38,7 2,5 41,2 28,0 Pals 12,6 6,1 5,0 23,7 18,0 2,8 20,8 55,4 Parlavà 0,0 45,6 6,9 52,5 29,3 1,6 30,9 16,6 Pedret i Marzà 0,0 15,9 4,4 20,3 39,9 19,7 59,6 20,0 Peralada 0,0 20,7 7,1 27,8 31,3 10,2 41,5 30,6 Riumors 7,5 22,6 7,0 37,1 45,8 2,4 48,2 14,7 Sant Pere Pescador 0,0 9,2 36,4 45,6 11,6 1,1 12,7 41,8 Serra Daró 0,0 47,6 19,0 66,6 13,2 1,7 14,9 18,4 la Tallada 0,0 29,1 16,4 45,5 24,4 1,7 26,1 28,3 Torroella de Fluvià 0,0 18,5 12,0 30,5 40,6 5,6 46,2 23,4 Torroella de Montgrí 1,8 10,3 6,6 18,7 7,8 2,0 9,8 71,6 Ultramort 0,0 46,0 9,0 55,0 24,1 2,7 26,8 18,2 Ullà 0,0 21,0 28,4 49,4 10,3 5,7 16,0 34,5 Ullastret 0,0 25,1 6,8 31,9 39,7 2,8 42,5 25,7 Verges 0,0 20,7 20,9 41,6 34,8 2,9 37,7 20,6 Vilabertran 0,0 25,2 9,2 34,4 26,1 4,8 30,9 34,6 Viladamat 0,0 10,3 2,6 12,9 38,7 2,6 41,3 45,8 Vilamacolum 0,0 29,3 9,4 38,7 37,9 5,0 42,9 18,4 Vila-sacra 0,0 35,9 2,8 38,7 36,4 0,7 37,1 24,1 Font: Elaboració pròpia. DAG 48 001-230 3/7/07 12:52 Página 143 En el mapa final (mapa 4), s’hi observa com el gruix de les vinyes i de les oliveres se situa en les àrees més marginals de la plana: nord de Peralada, oest de Viladamat i peu del Montgrí. Actualment, però, aquestes zones, juntament amb les ocupades pels cereals d’hivern, contrasten intensament amb els conreus de regadiu, localitzats clarament en l’eix del riu Muga i part del Ter. En concret, s’hi localitzen clarament les parcel·les corresponents al blat de moro i a la userda de regadiu que formen part de la Comunitat de Regants (CR) del Marge Esquerre i del Marge Dret de la Muga10, a l’Alt Empordà, i de la CR de Sentmenat i de Pals11, al Baix Empordà (mapa 3). El blat de moro i la userda de regadiu, corresponents als sectors VI i VII del pla regable no finalitzats (al sud de Figueres), estan, majoritàriament, irrigats amb aigua subterrània provinent de l’aqüífer situat al voltant dels 20 metres de profunditat, que tal com s’ha esmentat anteriorment. En el cas del Baix Empordà, la zona irrigada amb aigua subterrània, situada a l’exterior dels límits de les CR, pertany al sector occidental de Serra de Daró i d’Ullastret, com també al sector oriental d’Ultramort, Foixà i Parlavà, amb un nivell piezomètric al voltant dels 1,5 i 3 metres. També, a través del mapa de conreus, s’hi observa la localització actual del conreu de l’arròs, que correspon amb força exactitud a les antigues llacunes i estanys dessecats per l’acció humana. Aquest fet queda reflectit quan es compara la situació amb la figura 1, la corresponent a les antigues llacunes de l’Empordà. Així, s’observa la zona de Pals, el de l’estany de Bellcaire i, finalment, el centre de la plana altempordanesa gràcies a l’actuació del parc dels Aiguamolls de l’Empordà (APNAE, 1995). Una excepció és l’antic estany de Castelló, que, tal com s’ha esmentat anteriorment, forma part de la Reserva Natural Integral 1 del Parc dels Aiguamolls de l’Empordà. Pel que fa als conreus llenyosos de regadiu, en destaca la zona de fruiters de Sant Pere Pescador, amb una ocupació, tal com s’ha esmentat anteriorment, força significativa i regats per l’aqüífer del Fluvià, amb una profunditat al voltant dels 4 als 10 metres. També destaca la zona al voltant del riu Ter, en aquest cas, però, a diferència dels anteriors, irrigats amb aigua provinent dels recs dins les CR respectives de Sentmenat i Pals. Localitzades al voltant dels fruiters, hi ha també parcel·les conreades amb pollancres. Finalment, cal esmentar que la localització dels conreus irrigats de la plana empordanesa pot variar interanualment en funció de la disponibilitat d’aigua dels pantans de Boadella, Pasteral i Colomers. En aquest sentit, per exemple, cal recordar que les recents campanyes de reg 1999-2000 i 2000-2001 varen ser 144 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Pere Serra Ruiz 10. Que es formaren l’any 1976 i 1977, respectivament, arran del desenvolupament del pla regable de la Muga. En el cas de la CR del Marge Dret, es correspon pràcticament al sector II del pla, mentre que els sectors I, III, IV i V corresponen aproximadament a la CR del Marge Esquerre. 11. El 1908 es creà la CR de la Sèquia de Molí de Pals per conrear arròs a rec corrent, el primer president en fou Antoni Pla, pare de Josep Pla. DAG 48 001-230 3/7/07 12:52 Página 144 Localització dels conreus irrigats de la plana de l’Alt i el Baix Empordà Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 145 Mapa 4. Conreus de la plana alt i baixempordanesa del 2004. Font: Elaboració pròpia a partir d’imatges Landsat. DAG 48 001-230 3/7/07 16:48 Página 145 molt problemàtiques, especialment en el cas de les CR de la Muga, amb restriccions molt severes (Pedragós, 2001; Torrentà, 2002). Conclusions L’ús conjunt de la geohistòria i de la teledetecció ha permès que es puguin interpretar més bé els processos de localització dels conreus irrigats de la plana empordanesa. En aquest sentit, cal destacar la importància de les dinàmiques esmentades, per exemple, en el cas de l’arròs, amb una elevada correlació, pel que fa a la seva localització actual, amb els antics estanys. També, referent a la tradició del conreu del blat de moro i de la userda, tots dos força beneficiats per l’augment del regadiu, així com dels fruiters, que, com hem vist, presenten una elevada presència des de fa més de quaranta anys a municipis com ara Gualta o Sant Pere Pescador. Així doncs, l’article contrasta la possibilitat efectiva d’emprar conjuntament geohistòria i teledetecció, a fi de millorar la fiabilitat dels mapes finals i les conseqüències paisatgístiques resultants. Agraïments L’autor voldria agrair els suggeriments realitzats pel Dr. Enric Mendizábal, del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bibliografia ALSINA, C.; FELIU, G.; MARQUET, L. (1996). Diccionari de mesures catalanes. Barcelona: Curial. ASSOCIACIÓ D’AMICS DEL PARC NATURAL DELS AIGUAMOLLS DE L’EMPORDÀ (APNAE) (1995). «Desè aniversari del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà». El Bruel, 10, número especial. BACH, J. (1989). «El medi geològic». A: SARGATAL, J.; FÉLIX, J. (ed.). Els aiguamolls de l’Empordà. Figueres: Art-3. — (1986-87). «Sedimentación holocena en el litoral emergido del Alt Empordà (NE de Catalunya)». Acta Geológica Hispánica, 21-22, p. 195-203. BARBAZA, Y. (1988). El paisatge humà de la Costa Brava. Barcelona: Edicions 62, 2 volums. Original: Le paysage humain de la Costa Brava (1966). París: Libraire Armand Colin. BOSCH, M.; CONGOST, R.; GIFRE, P.; SAGUER, E.; SOLDEVILLA, X. (2003). «Dinámica social y transformaciones ambientales. El Baix Ter, 1300-1950». A: SABIO, A.; IRIARTE, I. (ed.). La construcción histórica del paisaje agrario en España y Cuba. Madrid: Catarata. BOTET, J. (1909). «Província de Girona». A: CARRERAS CANDI, F. (dir.). Geografia General de Catalunya. Barcelona: Albert Martín. CALERA, A.; REYES, J.; MARTÍNEZ, C.; SÁNCHEZ, J. (1999). «Seguimiento de los cultivos de regadío en la Mancha Oriental desde 1982 a 1997, utilizando imágenes TM y MSS, en combinación con herramientas SIG». Revista de Teledetección, 12, p. 1-4. 146 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Pere Serra Ruiz DAG 48 001-230 3/7/07 12:52 Página 146 CAMPS, J. (1976). El Ter. Barcelona: Edicions Destino. CARANDELL, J. (1978). El Bajo Ampurdán. Ensayo geográfico. Publicacions de la Diputació Provincial de Girona. Original: El Bajo Ampurdán. Ensayo geográfico. (1945). Universidad de Granada. CASTERAD, M. A.; MARTÍN-ORDÓÑEZ, T. (2004). «Optimization of supervised classification procedure for irrigated crop discrimination using Landsat TM images». Revista de Teledetección, 22, p. 33-39. COLLS, J. (2005). «Crecimiento agrario y desecación de humedales litorales en el noreste catalán: Castelló d’Empúries (siglos XVI-XIX)». Áreas, 25, p. 48-57. COMISIÓN DE TRANSFORMACIÓN EN REGADÍOS (1967). Transformación en regadíos. II Plan de Desarrollo Económico y Social. Madrid: Presidencia del Gobierno, Comisaría del Plan de Desarrollo Económico y Social. COMPTE, A. (2000). «Desviació del riu Muga i acceleració del procés d’eixugament de l’estany de Castelló en les centúries XVII i XVIII». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 50, p. 95-118. — (1963-64). El Alto Ampurdán. Pirineos, 66-67. Saragossa: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. FRIGOLA, J. (1986). «Recorregut històric pels estanys i aiguamolls. Les zones humides del Baix Empordà». Revista de Girona, 115, p. 68-70. INSTITUTO GEOGRÁFICO NACIONAL (IGN) (1981). Mapa Topográfico Nacional (Hoja 298). 1:50 000. Madrid. LATORRE, X. (1995). Història de l’aigua a Catalunya. Barcelona. LLOVET, J. (1935). Les condicions de treball agrícola i el sistema de producció, a la plana de l’Alt Empordà. Arxius de l’Escola Superior d’Agricultura, 99-121. MACAU, F. (1961). «Perspectiva ampurdanesas ante el plan de riegos del Muga-Fluvià». Revista de Girona, 16, p. 18-28. MAS, J.; PALLÍ, L.; BACH, J. (1989). «Geologia de la Plana del Baix Empordà». Publicacions Institut d’Estudis del Baix Empordà, 8, p. 5-43. MATAS, J. (1986). Els estanys eixuts. Quaderns de la Revista de Girona, 7. MINISTERIO DE AGRICULTURA, PESCA Y ALIMENTACIÓN (MAPA) (1989). Estudio integrado de la zona regable de la Muga (Gerona). Madrid: Instituto Nacional de Reforma y Desarrollo Agrario. MUSEU DEL MONTGRÍ I DEL BAIX TER (1996). «La Plana del Baix Ter». Papers del Montgrí, 14. — (1999). «Sorra i vent. Les dunes 100 anys després». Papers del Montgrí, 17. — (2002). «El Ter, un canal o una anella verda?». Papers del Montgrí, 20. OBRA AGRÍCOLA DE LA CAIXA DE PENSIONS (1984). Jornades agràries de les comarques gironines. Girona 1982. Barcelona: Fundació Caixa de Pensions. PAVÓN, D. (2001). «L’embassament de Boadella: antecedents, execució i repercusions locals d’una infraestructura hidràulica». Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 34, p. 179-217. PEDRAGÓS, J. (2001). Situació actual del regadiu en la conca de la Muga: funcionament de les comunitats de regants i comportament dels agricultors de regadiu. Projecte final de Carrera. Escola Politècnica Superior, Universitat de Girona. PELLA I FORGAS, J. (1883) Historia del Ampurdán. Barcelona: Luis Tasso y Serra. Edició facsímil de 1980. POU, A. (1994). «Cronologia de les inundacions alt-empordaneses documentades per la premsa local». Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 27, p. 201-226. PUJOL, D.; LLAGOSTERA, L. (1990). La Cellera de Ter.Quaderns de la Revista de Girona, 16. Localització dels conreus irrigats de la plana de l’Alt i el Baix Empordà Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 147 DAG 48 001-230 3/7/07 12:52 Página 147