Primera proposta d'índex del valor del patrimoni natural de Catalunya (IVPN), una eina cartogràfica per a l'avaluació ambiental estratègica

115 Butll. Inst. Cat. Hist. Nat., 72: 115-138. 2004 ISSN: 1133-6889 REGIMENT DE LA COSA NATURAL Primera proposta d’índex del valor del patrimoni natural de Catalunya (IVPN), una eina cartogràfica per a l’avaluació ambiental estratègica Joan Marull*, Joan Pino**, Jordi Carreras***, Albert Ferré***, María José Cordobilla*, Joana Llinàs*, Ferran Rodà**, Empar Carrillo*** & Josep Maria Ninot*** Rebut: 23.12.04 Acceptat: 02.03.05 Resum Es presenta la primera fase de desenvolupament conceptual i metodològic de l’índex del valor del patrimoni natural (IVPN), un índex d’expressió cartogràfica que pretén avaluar el conjunt del territori català amb criteris homogenis, per tal que sigui utilitzable en l’avaluació ambiental estratègica de plans i programes. La principal informació de base correspon a la cartografia dels hàbitats de Catalunya (escala 1:50.000), triada per la seva resolució espacial i temàtica i perquè cobreix la totalitat de Catalunya, i complementada amb informació bibliogràfica i cartogràfica diversa. S’ha dut a terme una selecció experta de variables florístiques i fitocenològiques, corològiques, ecopaisatgístiques i de servei ecològic, que s’han disposat en un sistema jeràrquic amb divuit indicadors de base, quatre índexs parcials i un —l’IVPN— de total. El treball també presenta, de forma sumària, algunes valoracions relatives al mètode, els resultats obtinguts i les possibilitats d’ús en la planificació i la gestió territorials. MOTS CLAU: patrimoni natural, índex ecològic, avaluació ambiental estratègica, planejament territorial, biologia de la conservació. Abstract A first proposal for the Natural Heritage Value Index for Catalonia, a cartographical tool for strategic environmental assessment * Barcelona Regional (BR). Zona Franca. Edifici Z. Carrer 60, 25-27. 08040 Barcelona. A/e: [email protected] ** Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). Universitat Autònoma de Barcelona. A/e: [email protected] *** Centre de Recerca de Biodiversitat Vegetal (CERBIV). Departament de Biologia Vegetal. Universitat de Barcelona. Av. Diagonal, 645. 08028 Barcelona. A/e: jocarr[email protected] 116 The first phase of development of the Natural Heritage Value Index (NHVI) of Catalonia is presented. This is a cartographical index aimed at evaluating the Catalan territory as a whole using homogeneous criteria, so that it may be used in the strategic environmental assessment of plans and programmes. The basis is the habitats map of Catalonia (1:50.000), which was considered to be the most suitable owing to its spatial and thematic resolution and because it covers the whole of Catalonia. The map was complemented by bibliographical information and ancillary cartography. A set of parameters concerning floristics, phytosociology, chorology, landscape structure, and ecological services of habitats were chosen by expert judgement. They were organised into a hierarchical system of 18 fundamental indicators, 4 partial indices and one global index, the NHVI. The study also discusses briefly the validity of the methods and results, and their possible use in land planning and management. KEY WORDS: Natural heritage, ecological index, strategic environmental assessment, land planning, conservation biology. Resumen Primera propuesta de índice del valor del patrimonio natural de Cataluña (IVPN), una herramienta cartográfica para la evaluación ambiental estratégica Se presenta la primera fase de desarrollo conceptual y metodológico del índice del valor del patrimonio natural (IVPN), un índice de expresión cartográfica que pretende evaluar el territorio catalán con criterios homogéneos, de manera que sea utilizable en la evaluación ambiental estratégica de planes y programas. La principal información de base corresponde a la cartografía de los hábitats de Cataluña (escala 1:50.000), elegida por su resolución espacial y temática y porque cubre la totalidad de Cataluña, y complementada con información bibliográfica y cartográfica diversa. Se ha llevado a cabo una selección experta de variables florísticas y fitocenológicas, corológicas, ecopaisajísticas y de servicio ecológico, que se han dispuesto en un sistema jerárquico con dieciocho indicadores de base, cuatro índices parciales y uno —el IVPN— total. El trabajo también presenta, de forma sumaria, algunas valoraciones relativas al método, los resultados obtenidos y las posibilidades de uso en la planificación y la gestión territoriales. PALABRAS CLAVE: patrimonio natural, índice ecológico, evaluación ambiental estratégica, planeamiento territorial, biología de la conservación. Consideracions prèvies Existeix un interès creixent per la gestió i la conservació dels hàbitats, fruit de la seva progressiva degradació per causa antròpica. En el cas de Catalunya, les tendències que han caracteritzat el creixement urbanístic dels darrers trenta anys —com ara la dispersió, l’especialització funcional de l’espai o la segregació territorial per nivells de renda, entre d’altres— han comportat noves oportunitats de creixement econòmic però, alhora, han generat una sèrie de disfuncions territorials negatives (Folch, 1988; Marull, 2003). En aquest context cal situar l’avaluació ambiental estratègica (AAE), una eina que en el futur pot esdevenir molt útil per a invertir les tendències territorials més indesitjades i reorientar-les cap a la sostenibilitat. El juny del 2001 es va aprovar la Directiva europea 2001/42/CE sobre l’avaluació dels efectes de determinats plans i programes en el medi ambient, que recull els continguts bàsics futurs de l’AAE. Segons l’article 13, aquesta directiva s’haurà d’haver incorporat a l’ordenament jurídic dels estats membres abans del juliol del 2004. Tant l’Estat com la Generalitat de Catalunya han iniciat els treballs jurídics i tècnics per a estudiar la forma més efectiva de fer-ho. Tanmateix, l’aplicació de l’AAE en el planejament urbanístic i territorial, sigui en l’àmbit regional, municipal o urbà, és complexa a causa principalment de la manca d’instruREGIMENT DE LA COSA NATURAL 117 ments metodològics espacialment explícits i de bases de dades necessàries per a la parametrització dels fenòmens socioambientals. Treballs recents destaquen la manca de criteris per a identificar els llindars d’aptitud per al desenvolupament de plans i programes d’incidència territorial (Marull & Folch, 2004). En aquest sentit, la generalització dels sistemes d’informació geogràfica (SIG) ha revolucionat l’anàlisi territorial en general i pot aportar eines particularment útils per a l’AAE. Ara bé, l’ús dels SIG és encara limitat per la disponibilitat d’informació de partida, es a dir, bases de dades suficientment extenses i precises (Pons, 1996). Malgrat la quantitat de treballs realitzats sobre diversos aspectes del medi físic, natural, i sobre el funcionament dels ecosistemes terrestres a Catalunya, no existeixen documents de síntesi que, a escala rellevant i amb prou resolució, cobreixin tot el país pel que fa als diversos aspectes del medi natural que necessitaria l’AAE. Cal esmentar, en aquest sentit, les clamoroses absències de mapes edàfics o de formacions superficials per al conjunt de Catalunya a una escala d’almenys 1:50.000 (Folch & Marull, 2004). En la darrera dècada, però, diverses administracions catalanes, agències i centres associats (entre ells els responsables d’aquest projecte) han fet un esforç especial de posada a punt de bases de dades cartogràfiques i alfanumèriques que manquen per a dur a terme aquestes avaluacions, entre les quals destaquen les cartografies de cobertes i usos del sòl, de vegetació i de paisatges, i els inventaris georeferenciats de flora, fauna i boscos, entre d’altres (vegeu http://mediambient.gencat.net/cat/inici.jsp, http://www.creaf.uab.es/creaf/index.htm). És, per tant, un bon moment per a plantejar l’elaboració d’índexs a partir d’aquestes bases cartogràfiques, que puguin ser utilitzats a escales aptes per a l’avaluació d’impacte ambiental en plans urbanístics i territorials. Els criteris de valoració L’objecte que pretén valorar aquest projecte, el patrimoni natural, és quelcom poc definit que aplega nivells d’organització i de composició molt diversos i relatius a la gea, la flora i la fauna. Des dels inicis de la conservació, l’aproximació a aquesta realitat multiescalar i multifacètica s’ha fet a través de concepcions parcials mitjançant el que s’han anomenat criteris de valoració (vegeu, per exemple, Ratcliffe, 1971). No hi ha cap norma per a decidir quin és el conjunt mínim de criteris que descriuen de forma prou completa el patrimoni natural. Potser la norma més emprada ha estat la disponibilitat d’informació, certament poc relacionada amb allò que coneixem —i que hauríem de conèixer— dels sistemes naturals i els organismes que hi viuen. Entre els criteris més utilitzats destaquen la biodiversitat —assimilada a riquesa d’espècies—, la naturalitat o integritat, la raresa o singularitat i la representativitat (Mallarach, 1999; Justus & Sarkar, 2002), molts dels quals són recollits en diversos índexs parcials de l’IVPN. Tot i que alguns d’aquests criteris són perfectament aplicables a la gea, han estat principalment utilitzats per a valorar el component biològic del patrimoni natural (vegeu, per exemple, Mallarach, 1999), probablement perquè les dades relatives a sòls i substrats geològics són escasses i parcials. Es fa evident, doncs, una associació notable entre patrimoni natural i patrimoni biològic en molts dels exemples consultats. Altres criteris clarament biològics són la resiliència —o capacitat de recuperació— de la vegetació i la connectivitat entre sistemes naturals, desenvolupats en altres índexs complementaris com ara l’índex de vulnerabilitat de la matriu territorial (IVT2; Folch & Marull, 2004) i l’índex de connectivitat ecològica (ICE; Marull & Mallarach, 2004), per la qual cosa no s’han incorporat en el desenvolupa- 118 ment de l’IVPN. En general hi manquen, però, criteris relacionables amb el funcionament ecològic del territori (Mallarach, 1999), com les dimensions i la forma dels hàbitats i els espais naturals (Forman, 1995), o amb els béns i serveis que en pot obtenir la població. Tal com demostren Constanza et al. (1997) en un treball considerat clàssic, aquests serveis no són precisament una part menor del balanç econòmic complet de l’ús del territori. Al llarg de la història de la conservació s’han succeït intents molt diversos d’organitzar criteris com els esmentats anteriorment en models, destinats a la valoració del patrimoni natural i, més concretament, a la selecció d’espais protegits. Alguns d’aquests models, desenvolupats sobretot els anys setanta i vuitanta, es basen en combinacions més o menys complexes d’índexs numèrics (vegeu-ne una selecció a Mallarach, 1999; i a Justus & Sarkar, 2002). El desenvolupament dels SIG ha permès en temps recents una nova embranzida dels models d’avaluació, aquest cop espacialment explícits i basats en algoritmes matemàtics que han permès aproximacions més mecanicistes que les tradicionals (Justus & Sarkar, 2002). L’aplicació d’aquests models sovint ve precedida, però, de la selecció prèvia d’unes àrees preferencials, candidates a ser protegides i que seran les úniques avaluades. Aquesta opció, emprada tradicionalment a casa nostra per a la selecció d’espais protegits, és l’única aplicable quan el coneixement del territori és parcial. Recentment ha suscitat, però, molts dubtes perquè valora i protegeix, més o menys eficaçment, una petita part del territori en detriment de la resta. Cada cop són més nombroses les veus que advoquen per una política de conservació que gestioni el conjunt de la matriu territorial, i això només és possible a partir d’una valoració del patrimoni natural que, amb criteris homogenis, cobreixi tot el país. Aquesta aproximació contínua ha esdevingut possible amb el desenvolupament i la generalització dels mètodes de classificació automàtica i de teledetecció combinats amb les eines SIG. Tot i això, no hi ha gaires exemples d’aplicació en l’avaluació del patrimoni natural. Podem esmentar per la seva rellevància el Gap Analysis Program dels EUA (Kiester et al., 1996) que, malgrat perseguir objectius relativament diferents, comparteix amb l’IVPN el fet que la informació sobre la que se sustenta és referida a una unitat elemental (píxel) de mida uniforme que cobreix tot l’àmbit d’estudi. La proposta metodològica L’objectiu El present treball aspira a generar un mapa del valor del patrimoni natural de Catalunya que pugui servir per a l’AAE de plans i programes, basada en una bateria prou representativa de criteris aplicats al conjunt del territori de forma suficientment homogènia. La iniciativa no té gaires precedents entre les iniciatives de conservació més conegudes. Mallarach (1999) destaca que moltes d’aquestes valoracions es fan a partir d’un nombre baix —clarament insuficient— de criteris. La nostra proposta d’IVPN introdueix, com a aspecte més innovador, un intent d’aproximació contínua a la valoració del patrimoni natural. Pretén, a més, fugir d’algunes disfuncions usuals de la planificació i conservació tradicionals, combinant els criteris de raresa amb els de representativitat i funcionalitat, per tal d’aconseguir una valoració adequada d’àmbits tradicionalment menystinguts, com ara els seminaturals o antròpics (pinedes secundàries, conreus, àrees agroforestals) i, en general, els ambients oberts i mediterranis. Aquests tres criteris bàsics es complementen amb un quart criteri, que valora els serveis ecosistèmics que ens REGIMENT DE LA COSA NATURAL 119 proporcionen els hàbitats. Malgrat tot, es tracta d’un índex encara incomplet que deixa sense tractar components bàsics del patrimoni natural —com la gea— i en tracta d’altres —com la fauna— de forma indirecta. El factor limitant bàsic per a la incorporació d’aquests components ha estat la manca d’una cartografia de síntesi amb prou extensió i resolució per a complir el criteri d’aplicació homogènia per al conjunt de Catalunya. La informació de base L’IVPN pren forma d’índex cartogràfic i s’ha generat a partir d’informació cartogràfica preexistent i de criteris proporcionats per experts. Com a informació bàsica es va utilitzar la Cartografia dels hàbitats a Catalunya (CHC) perquè, de les cobertures que hi ha disponibles, era la que més informació sobre el patrimoni natural podia aportar. Els hàbitats que pren en consideració la CHC es basen principalment en la vegetació vascular, la part viva de l’ecosistema que hi aporta un percentatge més elevat de biomassa. A més, la seva immobilitat en l’espai, la seva relativa perdurabilitat en el temps i la seva importància en el funcionament dels ecosistemes fan de la vegetació l’element més significatiu i més fàcilment perceptible per a realitzar una primera aproximació al coneixement de la major part dels ecosistemes, com ja proposa el GAP Analysis (Kiester et al., 1996). La CHC ha estat generada per fotointerpretació sobre ortofotomapes en fals color i infraroig color (IRC) procedents de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), amb dates entre 1996 i 1997, a escala 1:25.000 per a poder treballar òptimament a 1:50.000, i amb treball de camp. L’àrea mínima és de 22.500 m2, llevat d’algunes excepcions. La CHC té una llegenda amb dues-centes vuitanta unitats derivada de la llista d’hàbitats de Catalunya (CORINE biotopes manual, adaptat). El 70 % dels polígons són hàbitats elementals i la resta, per raons d’escala principalment, són agrupacions d’hàbitats difícils de destriar. Cada polígon pot dur fins a tres hàbitats de la llegenda, i, en aquest cas, es dóna informació sobre el recobriment de l’hàbitat principal, el secundari i el terciari en camps separats de la base de dades associada. Tota la informació sobre el projecte pot consultar-se a http://www.gencat.net/ mediamb/pn/2chabitats-2.htm. A més de la CHC s’han utilitzat altres capes georeferenciades: 1) un mapa d’infraestructures corresponent a vies de comunicació i xarxa ferroviària, creat partint de la base planimètrica generada per l’ICC, a escala 1:50.000 i publicada l’any 2000; 2) un mapa de convexitats generat a partir del model digital d’elevacions elaborat per l’ICC, amb una resolució de trenta metres; 3) un mapa de pendents generat a partir del mateix mapa digital d’elevacions de l’ICC, que indica el percentatge de pendent; 4) un mapa de precipitació mitjana anual de Catalunya, amb una resolució de cent vuitanta metres, publicat a l’Atles climàtic de Catalunya l’any 2001; 5) un mapa d’usos del sòl de 1997, generat per l’ICC a escala 1:250.000 i publicat l’any 2002 en format vectorial; 6) les citacions florístiques i els inventaris fitocenològics de BIOCAT (http://www. gencat.net/mediamb/pn/bdbiodiversitat.htm), utilitzats per a la valoració dels hàbitats, i 7) dades de població referides a la població de Catalunya per municipi i també a la població de la regió metropolitana de Barcelona expressada per seccions censals, totes dues de l’any 1996, generades per l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT). Les eines informàtiques La posada a punt de la bateria d’indicadors i d’índexs de l’IVPN ha portat associada la 120 utilització d’un bon nombre d’eines informàtiques i, fins i tot, el desenvolupament ad hoc d’algunes altres. Entre els SIG s’han fet servir principalment ArcInfo Workstation v.8.1, ArcView v.3.2 i ArcGIS v.8.1. Puntualment també s’ha fet servir MiraMon v.5. Pel que fa al programari ArcView, s’ha ampliat la seva operativitat en afegir rutines, scripts, realitzades amb el llenguatge de programació Avenue. En el programari ArcInfo s’han generat diferents macros en llenguatge de programació AML, per tal d’automatitzar processos d’anàlisi repetitius i que requereixen un temps relativament llarg per a ser processats. Molts dels indicadors generats han requerit treballar amb eines de gestió de bases de dades, principalment dBASE i Access 2000. El procediment La construcció dels índexs s’enfronta amb els problemes de la selecció i definició conceptual dels indicadors i de la tria del model matemàtic que els combina (Andrearsen et al., 2001; Stoms et al., 2002). Atesa la gairebé manca d’informació —i de precedents— sobre quins criteris seleccionar i com assignar-los pesos diferencials, hem hagut de recórrer al coneixement expert per a la definició dels indicadors i dels algoritmes de càlcul utilitzats en la seva concreció. Plantegem la nostra proposta com un conjunt ordenat jeràrquicament de divuit indicadors, quatre índexs parcials i un índex global que correspon a l’IVPN (figura 1). Es pretén generar així una mena de «caixa d’eines» transparent, en la que, a més d’obtenir un valor global per a cada punt del territori, es pugui determinar quin aspecte —índex parcial, indicador o fins i tot paràmetre— del patrimoni natural pesa més en aquesta valoració i, d’aquesta manera, assessorar amb tota la informació significativa disponible en els processos de presa de decisions relatius a la gestió del territori. Definim com a indicadors els criteris de base utilitzats per a la valoració, normalment resultants de la combinació d’uns pocs paràmetres. Els indicadors es combinen en els anomenats índexs parcials, que valoren dimensions concretes del patrimoni natural: • L’índex intrínsec dels hàbitats (IIH), recull el valor florístic i fitocenològic dels hàbitats (anomenat d’ara endavant valor intrínsec). • L’índex d’interès corològic (IIC), considera aquest interès en sentit ample perquè inclou des d’aspectes biogeogràfics fins a d’altres relatius a la distribució dels hàbitats al territori català. • L’índex d’estructura ecopaisatgística (IEE), es relaciona amb l’estructura del paisatge i la seva utilització pels organismes i processos ecològics. • L’índex de servei ecosistèmic (ISE), pretén recollir una valoració dels hàbitats o unitats de paisatge relativa als béns i serveis que n’obtenim. Tots els indicadors han estat transformats en variables discretes amb quatre valors possibles —0, exclòs; 1, baix; 2, mitjà; 3, alt, i 4, molt alt— (vegeu la taula 1 per a la correspondència entre els valors dels indicadors i les categories discretes). Els índexs parcials, al seu torn, han estat reescalats entre 1 (valor baix) i 10 (valor alt), ja que els criteris que determinen el valor del patrimoni natural es consideren sempre relatius a l’àmbit d’estudi. Aquests se sumen per a donar l’IVPN, que ha estat finalment escalat a valors entre 0 i 10 en funció del valor màxim a l’àrea d’estudi, en el nostre cas, Catalunya: IVPN = 1 + [9 ( g i - g min) / ( g max - g min)] On g i correspon a la suma dels valors que prenen els quatre índexs parcials per a cada REGIMENT DE LA COSA NATURAL 121 polígon de la CHC, i g min i g max corresponen respectivament als valors mínims i màxims observats a l’àmbit d’estudi. Seguidament es descriuen els indicadors assignats a cada índex parcial. Per tal d’aconseguir la major claredat i brevetat possible del treball s’han suprimit fins on ha estat possible els detalls metodològics i s’ha simplificat al màxim la formulació matemàtica. Tanmateix, els paràmetres i els valors utilitzats en cada cas, així com un esquema complet de tot el procés de generació dels indicadors i els índexs, és disponible a http://www.creaf.uab.es/ IVPN/Annex-IVPN.pdf. L’índex intrínsec dels hàbitats (IIH) L’IIH recull els criteris de valoració més habituals d’espècies, comunitats i hàbitats (vegeu Mallarach, 1999). S’han triat cinc indicadors obtinguts directament de la CHC: I1, riquesa florística; I2, raresa florística; I3, àrea d’implantació; I4, estadi de la successió, i I5, fragilitat ecològica. L’IIH és el resultat de la suma dels valors discretitzats dels cinc indicadors (taula 1) i del reescalat del valor final entre 1 i 10 segons el procediment següent: IIH = 1 + [9 ( " i - " min) / ( " max - " min)] FIGURA 1. Esquema metodològic de l’IVPN 122 On " i correspon a la suma dels valors que prenen els indicadors en cada polígon de la CHC, i " min i " max corresponen respectivament als valors mínims i màxims d’aquesta suma. La riquesa florística (I1) Definida com el nombre mitjà d’espècies dels hàbitats, sense tenir en compte la freqüència relativa de les diverses espècies, i basada únicament en plantes vasculars. En primer lloc s’ha dut a terme la discretització dels valors de riquesa de cada hàbitat per coneixement expert, contrastat amb l’ajut de la base de dades BIOCAT, que ens dóna informació detallada sobre els inventaris fitocenològics de la vegetació a Catalunya. Aquesta vegetació, classificada en associacions, va ser confrontada de bon principi amb la llista d’hàbitats de Catalunya i també amb la llegenda del mapa d’hàbitats. En el cas en que l’hàbitat correspon a una sola associació, considerem que la moda matemàtica del nombre d’espècies per inventari és un bon indicador de la riquesa de l’associació. Seguidament s’ha calculat la riquesa florística de cada polígon sumant els valors de riquesa de cada hàbitat, ponderats pel seu recobriTAULA 1. Indicadors dels índexs parcials de l’IVPN i discretització dels seus valors. Valors discretitzats Indicador Descripció 1 2 3 4 Índex intrínsec dels hàbitats (IIH) I1Riquesa florística < 10 esp. 10-20 esp. 20-30 esp. > 30 esp I2Raresa florística 0 esp. 1-2 esp. 3-7 esp. > 7 esp. I3Àrea d’implantació > 250 ha 50-250 ha 10-50 ha < 10 ha I4Estadi de la successió Inicial Poc madur Mitjanament madur Molt madur I5Fragilitat ecològica Baixa Mitja Alta Molt alta Índex d’interès corològic (IIC) I6Valor biogeogràfic Regió amplia Regió mitjana Regió petita Endemisme I7Extensió territorial > 10 % 1-10 % 0,1-1 % < 0,1 % I8aRang altitudinal > 2.000 m 1.000-2.000 m 500-1.000 m < 500 m I8bDiversitat d’exposicions > 0,9 0,75-0,9 0,5-0,75 < 0,5 (índex de Shannon) I9Agregació espacial > 100 50-100 25-50 < 25 I10 Excentricitat espacial < 1 1-2 2-4 > 4 Índex d’estructura ecopaisatgística (IEE) I11 Potencial de relació < 100 100-10.000 10.000-100.000 > 100.000 I12 Ecotonia ecològica < 1,5 1,5-2 2-2,5 > 2,5 I13 Integritat territorial > 100 10-100 0-10 0 I14 Estructura vertical Molt baix Baix Mitjà Alt Índex de servei ecosistèmic (ISE) I15 Fixació de carboni < 0,25 0,25-0,5 0,5-1 > 1 I16 Regulació hídrica < 0,01 0,01-0,5 0,5-1 > 1 I17 Control d’erosió < 2.500 2.500-50.000 50.000-100.000 > 100.000 I18 Ús lúdic < 10 10-40 40-160 > 160 REGIMENT DE LA COSA NATURAL 123 ment. I1 és, llavors, el resultat de transformar aquesta riquesa florística mitjana en les unitats discretes recollides a la taula 1. La raresa florística (I2) Modula els possibles efectes negatius derivats de la inespecificitat de la riquesa florística. En el nostre cas, mesurem com a raresa la presència d’espècies endèmiques i de comunitats rares als hàbitats, sempre amb referència a Catalunya. S’ha calculat la raresa de cada polígon com el màxim discretitzat dels valors de raresa corresponents als diversos hàbitats que el componen. El recompte d’elements rars s’ha fet a partir de la llista de comunitats rares a Catalunya que es va elaborar per a l’Estratègia Catalana per a la Conservació de la Biodiversitat (115 comunitats) i de la llista de plantes rares i/o amenaçades i endèmiques a Catalunya (Sáez et al., 1998; Sáez & Soriano, 2000), de la qual s’han considerat tots els tàxons (espècies i subspècies) endèmics o subendèmics (276 en total). L’àrea d’implantació (I3) Valora de forma inversa la mida mitjana dels hàbitats, partint del supòsit que com més petita és aquesta mida més greus poden ser els efectes d’una actuació antròpica d’impacte territorial. S’ha fet una discretització per judici expert de la superfície mitjana dels polígons corresponents a cada hàbitat (taula 1). En el cas dels polígons amb un sol hàbitat, aquest valor discretitzat és directament I3, mentre que per als polígons amb més d’un hàbitat s’ha optat per assignar-los el màxim dels valors dels diversos hàbitats que el componen. L’estadi succesional (I4) Mesura la proximitat a la vegetació potencial, discretitzada en quatre nivells: 1) inicial: especialment inestable i amb capacitat d’evolució molt alta (conreus, vegetació ruderal, llits dels rius amb vegetació herbàcia nitròfila, argelagars, repoblacions forestals sense sotabosc llenyós, etc.); 2) poc madur: generalment mantingut amb determinades accions pertorbadores, sobretot tala, foc i pastura (brolles, matollars, bardisses, prats mesòfils, prats de dall, etc.); 3) mitjanament madur: proper a l’hàbitat potencial (boscos caducifolis, esclerofil·les amb pins, pinedes secundàries amb sotabosc format per les espècies de l’hàbitat potencial, avellanoses, alguns matollars i màquies, etc.), i 4) molt madur: constituït per una comunitat climàcica o permanent (alzinars, rouredes, fagedes, vernedes, prats i matollars alpins, vegetació de sòls salins, vegetació de roques i tarteres, vegetació natural de platges i dunes, etc.). A cada polígon de la CHC se li ha assignat el seu estat de la successió mitjà, calculat com la mitjana dels valors de la succecció de cada hàbitat que el componen, ponderada pel recobriment d’aquests hàbitats. L’indicador I4 resulta, llavors, d’assignar les unitats discretes corresponents de la taula 1. La fragilitat ecològica (I5) Fragilitat s’oposa a estabilitat i se sol considerar equivalent de vulnerabilitat. Es refereix a la sensibilitat del component vegetal dels hàbitats, tot i que cal tenir en compte que la fragilitat dels diferents constituents dels ecosistemes sol anar-hi lligada (vegetació, sòl, etc.). S’ha fet, en primer lloc, una classificació experta de la fragilitat dels hàbitats de Catalunya, projectant cap a un futur immediat les tendències de canvi dels paisatges observades els darrers anys. Es fonamenta en quatre aspectes d’importància decreixent: 1) probabilitat de desaparició relacionada amb els processos de canvis de paisatge, deguts a accions directes (foc, alteracions hidrològiques...) o bé a l’abandonament de pràctiques tradicionals (dall, pastura...); 2) capacitat de recuperació 130 se’ls ha assignat un valor arbitràriament baix de fixació de CO2. El càlcul d’I15 ha consistit, llavors, en la mitjana dels valors de biomassa dels diversos hàbitats de cada polígon, ponderats pel recobriment d’aquests hàbitats, i en la transformació d’aquesta mitjana en les categories de la taula 1. La regulació hídrica (I16) La capacitat de regulació hídrica segons l’emplaçament és un valor indiscutible a Catalunya que, com la resta de la regió mediterrània, es caracteritza per una alternança de períodes de sequera i de precipitacions abundoses. Els indicadors d’aquesta capacitat són, però, difícils de calcular amb les dades existents actualment i, particularment, sense una cartografia de sòls adequada. Basem el nostre indicador de regulació hídrica en dos paràmetres: la biomassa dels hàbitats i el grau de convexitat del polígon que ocupen. La biomassa es pot relacionar amb la formació d’un sòl profund, el qual té una relació directa amb: 1) la capacitat d’infiltració d’aigua i 2) la capacitat d’emmagatzematge d’aigua. El grau de convexitat del terreny es relaciona, al seu torn, amb la capacitat d’un punt d’acumular o exportar aigua i sediments. En general, s’admet que la capacitat de regulació hídrica és màxima a les zones còncaves que recullen aigua i mínima a les carenes. El càlcul de la biomassa dels hàbitats ha estat detallat a l’indicador I15. L’altre component considerat és la convexitat o concavitat del territori. El model digital de concavitats ha estat calculat mitjançant el SIG MiraMon, que aplica un operador laplacià que assigna valors positius a les concavitats, 0 a les planes i negatius a les convexitats (Pons, 2002). La combinació de biomassa i convexitat en un estimador de la regulació hídrica (H) s’expressa de la manera següent: H = (1 + C / Cmax) E (ri Bi) On C és la convexitat mitjana per polígon i Cmax la convexitat màxima de l’àmbit d’estudi. Finalment s’obté I16 per transformació d’H en unitats discretes (taula 1). El control de l’erosió (I17) El fenomen de la desertització a la conca mediterrània implica, més que una disminució dels recursos hídrics per una menor precipitació o una major evapotranspiració, una pèrdua irreversible dels sòls que, en molts casos, han estat formats en èpoques passades més favorables (Grove & Rackham, 2001). El risc d’erosió pot relacionar-se amb les característiques climàtiques, edàfiques i topogràfiques del territori, però també amb la vegetació que hi creix i, particularment, amb l’estructura de les comunitats vegetals que hi trobem. En tot cas, però, la valoració de l’erosionabilitat del territori no és senzilla atesa la multitud de factors que hi concorren. Una de les propostes de valoració de l’erosionabilitat del territori més utilitzades és la desenvolupada pels serveis federals d’agricultura dels EUA. Whischmeier & Smith (1978) desenvoluparen, a partir de l’anàlisi de més de deu mil mostres, l’anomenada equació universal de pèrdua de sòl (USSLE). Tanmateix, atesa la manca de dades respecte a l’erosionabilitat del substrat i a les pràctiques de conservació que s’hi realitzen, proposem treballar amb una versió reduïda i escalada de la capacitat de retenció de sòl dels hàbitats (R) en funció de tres factors bàsics: capacitat de retenció de sòl de la coberta vegetal, pendent i pluviositat: R = Cs Im Pm On Cs és la capacitat de retenció de sòl, Im és el pendent mitjà per polígon i Pm és la REGIMENT DE LA COSA NATURAL 131 pluviositat mitjana per polígon. Cs s’estima a partir de l’expressió: Cs = E (ri Qmax / Qs) On Qs és la pèrdua de sòl per hàbitat i Qmax = 0,45 és el valor màxim per a zones descobertes segons Whischmeier & Smith (1978). Aquesta informació és disponible, però, només per a categories d’hàbitats molt genèriques, definides a partir del recobriment i el tipus de les cobertes arbòries, arbustives i herbàcies (TRAGSA, 2003). Llavors, el valor de Qs dels diversos hàbitats de la CHC ha estat inferit a partir dels d’aquestes classes genèriques, assignant per judici expert els hàbitats més semblants a cada classe. Com en la resta dels indicadors calculats amb paràmetres continus, per a obtenir I17 es fa, finalment, una transformació en les unitats de la taula 1. L’ús lúdic (I18) La valoració del territori segons la capacitat que ofereixen els hàbitats per al lleure serà cada cop més usual en una societat on aquests usos són, precisament, cada cop més importants. Aquesta valoració compta, però, amb molt pocs precedents a Espanya (Múgica, 1994; Múgica & Lucio, 1996). A l’IVPN proposem un indicador d’ús lúdic potencial (L) que és producte de dos factors: L = Ac At 1. L’accessibilitat potencial de la població (Ac), estimada a partir de la importància (nombre d’habitants) i la distància a la que es troben les diverses àrees urbanes d’un determinat punt. Com a estimador s’ha fet servir un operador de potencial de camp newtonià, semblant a l’utilitzat a I11, per a estimar el potencial de relació entre polígons (W): Ac = E (Pb / di 2) On Pb correspon al nombre d’habitants de cada nucli urbà i di a la distància entre el centroide d’aquest i cada punt del territori. 2. L’atractivitat (At), que es basa en la suma de quatre factors estimats sobre una classificació molt genèrica dels hàbitats de la CHC: At = E Zn –Fisiognomia (Z1): 1) conreus abandonats i ambients ruderals; 2) conreus en actiu i matollars; 3) prats de pastura; 4) boscos. –Fitogeografia (Z2): 1) mediterrani meridional i continental; 2) mediterrani septentrional; 3) submediterrani i eurosiberià; 4) subalpí i alpí. –Abundància d’aigua (Z3): 1) hàbitats xèrics; 2) hàbitats mesoxèrics; 3) hàbitats mèsics o higròfils; 4) hàbitats aquàtics o semiaquàtics. –Estructura paisatgística (Z4): aquest factor deriva de la reclassificació dels hàbitats en categories bàsiques i de la seva agrupació en unitats ecològiques seguint el procediment de Marull i Mallarach (2002) a l’ICE. Categoritzem llavors l’estructura paisatgística segons la següent valoració: 4, àrees de bosc i mosaics bosc-matoll amb matriu > 80 % de bosc; 3, mosaics bosc-matoll amb 60-80 % de bosc, mosaics bosc-conreu amb més del 50 % de bosc i mosaics prats de pastura - bosc amb més del 50 % de bosc; 2, mosaics agroforestals amb més del 50 % de conreus i mosaics bosc - prats de pastura amb més del 50 % de prats; 1, altres mosaics, matolls, conreus i tipologies residuals. I18 correspon a la discretització de L segons les categories recollides a la taula 1. Atesa la complexitat del procediment d’obtenció d’I18, els càlculs s’han restringit a l’hàbitat principal en el cas de polígons amb més d’un hàbitat. 132 Primeres valoracions i conclusions L’IVPN no és un treball experimental ni segueix moltes de les normes universalment acceptades en un treball científic, sinó un treball preliminar de gabinet elaborat a partir d’una informació limitada i del criteri de diversos experts. Cal valorar-lo com una primera proposta metodològica, oberta a debat (d’aquí l’interès de la seva publicació) i que haurà de passar per una fase de verificació i de consulta a experts externs abans de poder ser aplicat en l’AAE. Proporciona una primera aproximació per a quantificar el valor del patrimoni natural del conjunt de Catalunya amb criteris homogenis i sense apriorismes (com ara els que es derivarien de considerar de forma diferencial els espais protegits i la resta del territori). No se’n coneixen gaires precedents, probablement per les dificultats d’implementació degudes a la manca d’informació geogràficament referenciada, suficientment precisa i que cobreixi la major part del territori. Seguidament procedim a fer una valoració de l’IVPN, basada en una discussió dels materials i els mètodes emprats, els resultats obtinguts i llur possible utilitat en la planificació territorial. Els materials L’IVPN assoleix el seu objectiu de tractar el territori de forma homogènia gràcies a la posada a punt en temps recents de la CHC i del projecte BIOCAT. Tanmateix, la utilització d’una sola informació de base relacionada amb el patrimoni natural presenta l’inconvenient de generar distorsions en aquells components de la biodiversitat menys correlacionats amb la informació disponible. Les mancances són, d’altra banda, importants pel que fa als sòls i al component geològic del patrimoni natural, cosa que fa que l’actual versió de l’IVPN sigui en realitat un índex de valoració del patrimoni biològic —i encara parcial—. En un futur proper caldrà fer validacions dels resultats de l’IVPN considerant altres components de la biodiversitat. Per a aquesta tasca poden ser de gran utilitat treballs recents amb informació de fins d’1 × 1 km de resolució, com l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya (Estrada et al., 2004) o d’altres atles de vertebrats amb dades per UTM de 10 × 10 km (Palomo & Gisbert, 2002; Pleguezuelos et al., 2002; Martí & del Moral, 2003). Alternativament, es podria completar l’IVPN amb aquesta informació complementària, tant biològica com relativa als substrats i a les formacions geològics, al sòl i al patrimoni paleontològic, entre d’altres. No es pot ser, tanmateix, gaire optimista pel que fa a aquest component no biològic del patrimoni natural, atesa la manca de cartografia suficientment precisa i extensa. Entre les poques capes d’informació que es podrien incloure figuren els espais d’interès geològic recollits a l’Inventari d’espais d’interès geològic de Catalunya (vegeu http:// mediambient.gencat.net/cat/inici.jsp). La delimitació d’aquests espais encara està, però, subjecta a revisió. El mètode L’IVPN pot ser considerat un exemple de les tendències actuals en la valoració del patrimoni natural, que busquen suplir amb algoritmes bona part del que abans era confiat a la intuïció i al coneixement expert (Justus & Sarkar, 2002). L’encert dels models de valoració és conseqüència directa dels algorismes de càlcul emprats i, també, dels paràmetres que els integren. Mallarach (1999) destaca la necessitat que les valoracions del patrimoni natural estiguin fonamentades en un nombre suficient de criteris que atorgui robustesa als resultats. La tria dels indicadors també porta REGIMENT DE LA COSA NATURAL 133 TAULA 3. Valors de l’estadístic Tau-b (T) de Kendall obtinguts en les comparacions per parelles dels diversos indicadors de l’IVPN mitjançant taules de contingència. Totes les comparacions donen una associació significativa entre indicadors per al test de la χ2 i una P < 0.001. En negreta es presenten els valors de T m 0.6. I1I2I3I4I5I6I7I8I9I10 I11 I12 I13 I14 I15 I16 I17 I1 I20,15 I30,10 0,01 I40,41 -0,04 0,28 I50,27 0,27 0,19 0,55 I60,39 0,04 0,35 0,77 0,58 I70,06 -0,16 0,39 0,37 0,20 0,32 I8-0,21 -0,09 0,13 -0,10 0,09 -0,12 0,30 I90,03 -0,18 0,02 0,20 0,00 0,16 0,35 -0,11 I10 0,15 0,14 0,07 0,15 0,22 0,16 0,23 0,02 0,18 I11 0,09 -0,10 -0,32 0,04 -0,05 0,05 -0,08 -0,15 -0,02 -0,06 I12 0,12 0,08 -0,15 0,03 0,20 0,00 -0,05 0,03 -0,18 0,09 0,12 I13 0,16 0,08 0,00 0,15 0,09 0,16 0,12 -0,08 0,09 0,11 0,13 0,32 I14 0,30 -0,34 0,07 0,58 0,29 0,51 0,24 -0,10 0,00 0,04 0,16 0,11 0,09 I15 0,37 -0,32 0,21 0,70 0,49 0,63 0,25 -0,14 0,17 0,06 0,09 0,11 0,04 0,71 I16 0,43 -0,14 0,31 0,79 0,57 0,73 0,33 -0,15 0,18 0,12 0,07 0,08 0,11 0,67 0,88 I17 0,43 0,12 0,21 0,61 0,57 0,67 0,29 -0,13 0,05 0,19 0,14 0,08 0,23 0,47 0,53 0,66 I18 0,04 -0,12 0,14 0,36 0,38 0,35 0,17 0,16 -0,29 -0,06 0,04 0,09 -0,13 0,46 0,47 0,44 0,36 implícit el problema de la redundància en la informació que aquests aporten. En el cas de l’IVPN s’ha fet una primera anàlisi d’aquesta redundància mitjançant anàlisis de la contingència, comparant per parelles els indicadors de tots els polígons de la CHC inclosos a l’índex (60.156 polígons) i obtenint per a cada comparació l’estadístic Tau-b de Kendall (T) (taula 3), considerat el més adequat per a comparar variables ordinals (Agresti 1984). Totes les comparacions han donat una associació significativa entre indicadors, resultat totalment esperable degut al gran nombre de polígons analitzat. Atès que en general s’obtenen valors mitjans de l’estadístic (T < 0,6), podem concloure que el nivell de redundància entre indicadors i índexs parcials és moderat i que, per tant, la informació que aporten és relativament complementària i ajuda a enriquir el resultat final. Cal destacar, però, que els indicadors de servei ecosistèmic basats en la biomassa (I15 i I16) i l’I14 (estructura vertical) que indirectament reflecteix aquella, mostren una redundància destacable (T > 0.7) entre sí, i amb l’estadi successional (I4) i el valor biogeogràfic (I6). En futures versions de l’IVPN caldrà considerar l’eliminació d’alguns d’aquests indicadors redundants. La combinació de paràmetres en indicadors i índexs sempre porta associats problemes derivats de la informació que s’utilitza i de la manera com es relaciona (Andrearsen et al., 2002; Stoms, 2002). En el cas de l’IVPN s’ha optat per combinar els indicadors i índexs parcials de la manera més simple possible, utilitzant combinacions additives o multipli- 134 catives i no assignant pesos diferencials als elements si no es compta amb informació contrastada pel que fa al cas. La combinació dels diversos elements pren especial rellevància pel que fa a l’índex global —l’IVPN— que resulta de la combinació de variables de temàtica molt diferenciada. Per tot plegat subratllem la necessitat de realitzar en el futur anàlisis de sensibilitat de l’IVPN i dels seus índexs parcials (IIH, IIC, IEE, ISE), partint dels indicadors, els paràmetres i les constants principals que intervenen en els algorismes considerats. Mentrestant, però, constatem que la nostra aproximació ofereix el valor de la transparència de l’índex, ja comentat anteriorment. El mètode emprat permet que, tant o més que l’IVPN, els seus índexs parcials o fins i tot els diversos indicadors puguin ser aplicables per si mateixos en la presa de decisions sobre el territori. Els resultats Fidel a una concepció holística del patrimoni natural, l’IVPN aposta per considerar els diversos nivells d’organització dels sistemes naturals i combinar els criteris de valoració clàssics amb d’altres de relativament nous. La incorporació d’aquests nous criteris respon a la necessitat de fugir de valoracions excessivament academicistes i centrades en els organismes i els hàbitats, o en determinats contextos biogeogràfics o ecològics. Com a exemple de com treballa aquest índex, presentem una anàlisi de l’IVPN a la zona NE de la plana vallesana (UTM 31N, Xmin: 440.796; Xmax: 476.606; Ymin: 4.602.746; Ymax: 4.628.697). En aquesta zona (figura 2), caracteritzada per una gran diversitat d’hàbitats amb graus de naturalitat també molt diversos, l’IVPN dóna un gran contrast de valors. El màxim (9) és assolit per hàbitats situats a l’interior dels parcs naturals del Montseny i del Montnegre. Es tracta d’hàbitats situats a la perifèria de la seva àrea de distribució a Catalunya o a Europa i, per tant, excèntrics o biogeogràficament significatius: les avetoses del Montseny (les més meridionals de la península Ibèrica), algunes rouredes de Quercus petraea i Q. humilis i algunes suredes del Montnegre (de les més meridionals de Catalunya). Els hàbitats forestals més extensos (alzinars, pinedes amb alzines o sureres, fagedes) prenen valors situats entre 7 i 8, probablement per una barreja de valor biològic, corològic, ecopaisatgístic i ecosistèmic. Les pinedes de pi blanc de la plana vallesana presenten típicament valor 6, perquè compensen el seu escàs interès intrínsec i corològic amb un cert valor ecopaisatgístic, derivat d’uns potencials de relació i contrast ecotònic elevats, i un interès ecosistèmic, sobretot lúdic, notable. Els conreus herbacis de secà, sobretot concentrats a la plana del Vallès, presenten una situació relativament similar a la de les pinedes: el seu interès intrínsec i corològic és pràcticament nul, però en canvi tenen un cert interès ecopaisatgístic (sobretot pel que fa al potencial de relació i al contrast ecotònic) i ecosistèmic (principalment lúdic). Això els determina valors de l’IVPN entre 4 i 5, inferiors als de les pinedes de la plana. Finalment, els conreus envoltats de cobertes urbanes i viàries i les àrees d’urbanització difusa presenten un valor residual (entre 2 i 3). L’anàlisi dels resultats indica, finalment, que el PEIN ofereix un bon nivell de protecció del patrimoni natural en l’àmbit d’estudi considerat, si bé es detecten àrees d’interès que segurament mereixerien ser incloses en ell, així com alternatives per a la connectivitat ecològica d’aquests espais. Més enllà d’aquestes reflexions al voltant d’una àrea concreta és interessant remarcar les implicacions globals dels resultats. L’IVPN és un índex relatiu que ha estat aplicat al conjunt de Catalunya i, per tant, totes les valoracions es fan en relació amb aquest àmbit territorial, que no coincideix amb cap regió biogeogràfica ni ecològica. A més, la transposició del REGIMENT DE LA COSA NATURAL 135 FIGURA 2. Exemple de la representació cartogràfica de l’IVPN i dels seus índexs parcials per a la confluència del Montseny i el Montnegre (vegeu mapa). A l’IVPN s’inclouen els límits dels espais del PEIN. mètode a territoris de dimensions similars però pertanyents a àmbits ecològics diferents pot generar distorsions que cal analitzar. Igualment, cal determinar encara els efectes derivats de canviar l’escala d’aplicació i considerar àmbits territorials més petits (p. e. comarques). En aquest sentit, convé recordar la vocació de l’IVPN de servir a escales adequades per a plans i programes i, per tant, relatives a territoris relativament extensos. 136 Epíleg Més enllà de valoracions acadèmiques, l’IVPN pretén ser principalment una eina d’anàlisi territorial i, per tant, auxiliar del planejament. És una peça més d’un conjunt de tres índexs ecològics fonamentals, proposats per a la seva utilització en l’AAE. En efecte, l’índex de vulnerabilitat de la matriu territorial (IVT2) —que mesura la resiliència del territori davant de pertorbacions d’origen antròpic— i l’índex de connectivitat ecològica (ICE) —que modelitza l’efecte de projectes urbanístics i d’infraestructures sobre la connectància entre els sistemes naturals— complementen la valoració del patrimoni natural, des de dues vessants: una de biofísica i l’altra de funcional. En definitiva, l’objectiu final d’aquests treballs és realitzar una proposta de síntesi que incorpori mesures projectuals, constructives, pressupostaries i, fins i tot, legals, vinculades a diferents plans i programes d’impacte territorial (Marull, 2003). El llenguatge quantitatiu i cartogràfic de la metodologia desenvolupada facilita la comunicació dels resultats obtinguts a planificadors i enginyers, essent molt àgil la realització de successives iteracions per a comprovar l’efecte que diferents planejaments o mesures correctores poden tenir sobre el patrimoni natural. La resolució cartogràfica de l’IVPN (la CHC ha estat aixecada a escala 1:50.000) permetrà aplicacions en les avaluacions ambientals estratègiques per a tot Catalunya, així com a escales regional, comarcal i subcomarcal, com per exemple en plans de coordinació territorial. A escala del planejament urbanístic, en canvi, l’IVPN (i també l’IVT2 i l’ICE) constitueix un marc de referència que s’hauria de completar amb avaluacions d’impacte més acurades pròpies d’aquest nivell de planejament (E < 1:5.000). D’altra banda, és evident que l’eficàcia de l’ús d’aquests índexs —o d’altres de similars— anirà lligada en darrer terme a les disposicions legals que obliguin administradors i tècnics a aplicar-los, com ja passa amb molts altres indicadors socioeconòmics o, fins hi tot, ambientals. Les directrius genèriques de la nova llei urbanística catalana, tot i que representen un pas en aquesta direcció, resulten clarament insuficients. Cal disposar d’uns objectius de sostenibilitat per al conjunt del país, els quals podrien desprendre’s de l’Agenda 21 de Catalunya que es troba en curs d’elaboració. No obstant això, cal fer també un important esforç per tal d’adaptar les metodologies de parametrització socioambiental i els procediments d’aplicació a les necessitats i la idiosincràsia dels àmbits professionals i administratius corresponents. En aquest sentit, les primeres aplicacions d’aquestes metodologies han demostrat la seva utilitat pràctica i, el que és molt important, la interacció, tant conceptual com tècnica, amb els planificadors que, en definitiva, son els usuaris finals (Marull, 2005). Volem acabar com hem començat, declarant el caràcter exclusivament de gabinet del projecte i fent-nos ressò de nou de la necessitat d’una anàlisi de fiabilitat de l’aplicació de l’IVPN i dels seus índexs parcials i indicadors mitjançant estudis de camp, portats a terme per un grup interdisciplinari qualificat, abans de llur aplicació regular al territori. En aquesta mena d’estudis apareix de forma recurrent la necessitat de validar les aproximacions de gabinet amb mostrejos de camp, degut a la poca quantitat i resolució espacial de la informació cartogràfica sobre patrimoni natural amb què s’acostuma a comptar. La realització de mostrejos d’aquesta mena, amb el concurs de diversos especialistes, comporta una inversió de recursos considerable, i la relació beneficicost no sempre és assumible per les administracions. Una alternativa assenyada és començar per un estudi pilot i continuar si és possible amb una fase més detallada i extensa. REGIMENT DE LA COSA NATURAL 137 Agraïments Els autors agraeixen les valuoses aportacions de Jaume Terradas i Josep Maria Mallarach en la revisió final d’aquest treball. Bibliografia AGRESTI, A. 1984. Analysis of ordinal categorical data. John Wiley & Sons. New York. ANDREARSEN J. K.; O’NEILL, R. V.; NOSS, R. & SLOSSER, N. C. 2001. Considerations for a terrestrial index of ecological integrity. Ecological Indicators, 1: 21-35. CARRILLO, E.; FERRÉ, A.; GRANIER, G. & NINOT, J. M. 2003. Evaluación del interés natural del Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a partir de la cartografía de hábitats CORINE. Acta Botanica Barcinonensia, 49: 357-374. COSTANZA, R. (et al.) 1997. The value of the World’s Ecosystem Services and Natural Capital. Nature, 387: 253-260. ESTRADA, J.; PEDROCCHI, V.; BROTONS, L. & HERRANDO, S. (ed.) 2004. Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Institut Català d’Ornitologia. Lynx Edicions. Barcelona. FERRÉ, A.; CARRERAS, J.; CARRILLO, E. & NINOT, J. M. 2004. Assessing the natural interest of the landscape of Andorra, a mountain country under contrasting change of land use. Acta Botanica Gallica, 151. FOLCH, R. (ed.) 1988. Natura ús o abús? Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans. 2a ed. Barcino. Barcelona. FOLCH, R. & MARULL, J. 2004. Índex de vulnerabilitat de la matriu territorial (IVT2). Generalitat de Catalunya. Departaments de Medi Ambient i Política Territorial i Obres Públiques. Informe inèdit. FORMAN, R. T. T. 1995. Land mosaics. The ecology of landscapes and regions. Cambridge University Press. Cambridge. GRACIA, C. (et al.) 1992. Inventari ecològic i forestal de Catalunya. Mètodes. Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Barcelona. GROVE, A. T. & RACKHAM, O. 2001. The nature of Mediterranean Europe: An ecological history. Yale University Press. New Haven, Conn. JUSTUS, J. & SARKAR, S. 2002. The principle of complementarity in the design of reserve networks to conserve biodiversity: a preliminary history. Journal of Bioscience, 27: 421-435. KIESTER, A. R.; SCOTT, M. J.; CSUTI, B.; NOSS, R. F.; BUTTERFIELD, B.; SAHR, K. & WHITE, D. 1996. Conservation prioritization using GAP data. Conservation Biology, 10: 1332-1342. MALLARACH, J. M. 1999. Criteris i mètodes d’avaluació del patrimoni natural. Quaderns de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient. Barcelona. MARTÍ, R. & MORAL, J. C. DEL (ed.) 2003. Atlas de las aves reproductoras de España. Dirección General de Conservación de la Naturaleza. Sociedad Española de Ornitología (SEO/BirdLife). Madrid. MARULL, J. 2003. La vulnerabilidad del territorio en la región metropolitana de Barcelona. Parámetros e instrumentos de análisis. In: FOLCH, R. (ed.). El territorio como sistema. Conceptos y herramientas de ordenación. CUIMP. Diputació de Barcelona. Barcelona: 141-158. MARULL, J. 2005. Metodologías paramétricas para la evaluación ambiental estratégica. Ecosistemas, 2005/ 1. Versió digital. MARULL, J. & FOLCH, R. 2004. Índex ecològics per a la gestió territorial. In: Perspectives territorials. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. En premsa. MARULL, J. & MALLARACH, J. M. 2002. La conectividad ecológica en el Área Metropolitana de Barcelona. Ecosistemas, 2002/2. Versió digital. MARULL, J. & MALLARACH, J. M. 2004. A new GIS methodology for assessing and predicting landscape and ecological connectivity: Applications to the Metropolitan Area of Barcelona (Catalonia, Spain). Landscape and Urban Planning. En premsa. MÚGICA, M. 1994. Modelos de demanda paisajística y uso recreativo de los espacios naturales. Departamento Interuniversitario de Ecología de la Universidad Autónoma de Madrid. Tesi doctoral inèdita. MÚGICA, M. & LUCIO, J. V. DE 1996. The role of on-site experience on landscape preferences: a case study at Doñana National Park. Spain. Journal of Environmental Management, 47: 229-239. PALOMO, J. L. & GISBERT, J. (ed.) 2002. Atlas de los mamíferos terrestres de España. Dirección General de Conservación de la Naturaleza. SECEM. SECEMU. Madrid. PLA, E. 2002. Modelització de la dinàmica de combustible en ecosistemes arbustius mediterranis. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia. Tesi doctoral inèdita. PLEGUEZUELOS, J. M.; MÁRQUEZ, R. & LIZANA, M. (ed.) 2002. Atlas y libro rojo de los anfibios y reptiles de España. Dirección General de Conservación de la Naturaleza; Asociación Herpetelógica Española. Madrid. PONS, X. 1996. Els sistemes d’informació geogràfica: la nova carta. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 64: 37-52. PONS, X. 2002. MiraMon. Sistema d’informació geogràfica i software de teledetecció. Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). Bellaterra. RATCLIFFE, D. A. 1971. Criteria for the selection of nature reserves. Advances of Science, 27: 294-296. SÁEZ, L.; ROSSELLÓ, J. A. & VIGO, J. 1998. Catàleg d’espècies rares, endèmiques o amenaçades de Catalunya. I. Tàxons endèmics. Acta Botanica Barcinonensia, 45 (Homenatge a Oriol de Bolòs): 309-321. 138 SÁEZ, L. & SORIANO, I. 2000. Catàleg de plantes vasculars endèmiques, rares o amenaçades de Catalunya. II. Tàxons no endèmics en situació de risc. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 68: 35-50. STOMS, D; MCDONALD, J. M. & DAVIS, F. W. 2002. Fuzzy assessment of land suitability for scientific research reserves. Environmental Management, 29: 545-558. TRAGSA 2003. La ingeniería en los procesos de desertificación. Mundi Prensa. Madrid: 364-367. WISCHMEIER, W. H. & SMITH, D. D. 1978. Predicting rainfall erosion losses. U. S. Department of Agriculture. Washington. USDA Agriculture Handbook; 537. REGIMENT DE LA COSA NATURAL