L'Epítome de Llorenç Tomàs, canceller del Principat de Catalunya (1705-1714). Un document fins ara desconegut sobre els precedents de la Guerra de Successió

Resum Estudi centrat en l’epítom escrit pel canceller de Catalunya durant el govern de Carles III i que explica, en primera persona, els fets esdevinguts a la plana de Vic abans de l’arribada de l’Arxiduc el 1705. Paraules clau: Llorenç Tomàs, segle XVIII, vigatans, Guerra de Successió. Resumen. El Epítome de Llorenç Tomàs, canciller de Cataluña (1705-1714). Un documento desconocido sobre los precedentes de la Guerra de Sucesión Estudio centrado en el epítome escrito por el canciller de Cataluña durante el gobierno de Carlos III y que explica, en primera persona, los hechos ocurridos en el llano de Vic antes de la llegada del Archiduque en 1705. Palabras clave: Llorenç Tomàs, siglo XVIII, vigatans, Guerra de Sucesión. Abstract. An important paper written by Llorenç Tomàs, chancellor of Catalonia (1705-1714) Analysis about an unknown document regarding the origins of the war of the Spanish Succession Study centered on the written epitome by the chancellor of Catalonia during the government of Charles III and that explains, in first person, the facts happened to the plain of Vic before the arrival of the Archduke in 1705. Key words: Llorenç Tomàs, 18th century, vigatans, Spanish War of Succession. Manuscrits 24, 2006 193-212 L’Epítome de Llorenç Tomàs, canceller del Principat de Catalunya (1705-1714) Un document fins ara desconegut sobre els precedents de la Guerra de Successió Neus Ballbé i Sans1 Universitat Oberta de Catalunya [email protected] 1. El present article s’insereix en un treball d’abast més ampli, corresponent a l’estudi de final de carrera de la llicenciatura d’Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya, que actualment estic realitzant. Vull agrair els ajuts i comentaris de Joaquim Albareda (que em va animar a encetar aquest treball, m’ha aconsellat sempre que li ho he demanat i m’ha facilitat l’accés a documentació dels arxius vienesos), Joan Blasi (de qui he après que res no es pot donar per definitiu i que cal qüestionar-ho tot per avançar), M. Adela Fargas (que m’apassionà per la història moderna de Catalunya), Narcís Figueras (que em va empènyer a publicar aquest document), Rafael Ginebra (sense l’ajut del qual hagués estat impossible sortir amb èxit del laberint documental de l’Arxiu Episcopal de Vic), Emili Giralt (que sempre em fa costat), Josep Serra (que m’ha facilitat una còpia del testament de Llorenç Tomàs), Pep Valsalobre (que m’ha encomanat la passió per la recerca i m’ha assessorat en les qüestions filològiques) i Albert Villaró (que m’ha facilitat còpia de tota la documentació de nomenaments oficials existent a l’Arxiu Municipal de la Seu d’Urgell i d’altra documentació de l’arxiu de Francisco de Zamora conservada a la Real Biblioteca de Madrid). Sumari En el marc d’un treball de recerca més ampli, vaig localitzar un document de qui fou canceller del Principat de Catalunya durant el govern de Carles d’Àustria, i que s’adreça a l’Arxiduc. El document té una extensió de setze pàgines, és imprès i és el corresponent al número 31 d’un volum factici2del fons de reserva de la biblioteca de la Universitat de Barcelona. En la fitxa corresponent, el document consta com a posterior a 1705, però, arran de la recerca que estic duent a terme i de la consulta de documentació a l’Arxiu Episcopal de Vic, puc delimitar la data a finals de 1709 o inicis de 1710, atenent la referència que es fa a l’inici del document —«en ocasión que se digna ver el mismo terreno, que fue el más glorioso teatro de aquella empresa»— i tenint en compte que aquesta visita de l’Arxiduc a la ciutat de Vic es produí el mes de gener de 1710. El document, escrit en primera persona, fa un repàs dels fets esdevinguts a la plana de Vic durant els anys 1704 i 1705, fets anteriors al triomf de la causa austriacista i en els quals participà Llorenç Tomàs, com també una relació de les gestions i dels serveis prestats pel canceller a la causa de l’Arxiduc. Malgrat una redacció una mica exagerada, sobretot en els propis elogis, absolutament carregats d’immodèstia, el document explica moments tan transcendents per als esdeveniments posteriors com foren l’afer dels molins de Manlleu —que enfrontaren Carles Regàs amb el virrei Velasco—, les maniobres i les dificultats per consolidar el partit austriacista a la comarca d’Osona, la visita del governador de Catalunya a Vic, just uns quants dies abans de la reunió de Sant Sebastià, el pacte de Gènova, els fets del Congost del juliol, la contribució dels vigatans al triomf de la presa de Barcelona al setembre, la mort de Jordi de Hessen-Darmstadt…, a banda d’apuntar alguns aspectes de la vida personal de Llorenç Tomàs que seran objecte d’un estudi més acurat més endavant. Malgrat que aquest tipus de documents eren habituals a l’època quan l’interessat volia obtenir algun favor o càrrec, no sembla que sigui aquest el cas, atès que l’única cosa que demana Llorenç Tomàs és que «se le rubrique el memorial, abonándole los servicios contenidos para que la posteridad no olvide la gloria de ellos, y los de su Casa imiten, en servicio de Vuestra Magestad y de su augustísima Casa, el celo y la lealtad, la constancia y la fatiga que les cifra». Alguns apunts biogràfics Contextualització històrica del document La Guerra de Successió a Catalunya Epítome de los sucesos en que se esmeró el valor, fidelidad y constancia de los caballeros de Vique y de otros particulares, que gloriosamente y gustosos se declararon vasallos y soldados de Vuestra Magestad Abreviatures utilitzades Bibliografia 194 Manuscrits 24, 2006 Neus Ballbé i Sans 2. (B-65/1/24-31). Pel que fa als aspectes formals del document, m’he permès la llicència de normalitzar-ne tant l’ortografia com la puntuació, segons els usos actuals, de manera que sigui més entenedor, tot i que n’he respectat els topònims tal com apareixen a l’original. Els meus afegits hi apareixen entre claudàtors. Alguns apunts biogràfics Llorenç Tomàs i Costa va néixer a la Seu d’Urgell en els primers anys de la dècada de 16603i tenia quatre germanes i un germà, fills de Llorenç Tomàs, doctor en medicina, i de Maria Costa. A la mort del seu pare, el 1667, la mare es casà de nou amb Francesc Carreu, que fou cònsol en cap de la ciutat, i tingueren quatre fills, entre els quals Francesc Carreu i Costa, destacat austriacista en els anys de la guerra de Successió i de qui fou padrí de bateig Llorenç Tomàs. El 9 de juliol de 1687, obtingué el títol de doctor en tots dos drets4. Obtingué beneficis a la catedral de Solsona, que permutà per d’altres a la parròquia de Santa Maria de Verdú5; aquesta permuta la fa davant del bisbe de Solsona, Manuel de Alba6, qui, per problemes amb els canonges del capítol, havia fixat la seva residència a Verdú entre 1690 i 1693, any en què fou nomenat bisbe de Barcelona. Entre desembre de 1696 i agost de 1698, fou vicari general del bisbat de Vic7i, a partir de maig de 1698, rector de Santa Eulàlia de Riuprimer8. Fins al 1705, any en què en fou destituït com a represàlia per la seva filiació austriacista, va ser catedràtic de Filosofia a la Universitat de Barcelona9. El 26 de setembre de 1705, el capítol de Vic llegeix una carta de Llorenç Tomàs sol·licitant deixar la rectoria de Santa Eulàlia «en atenció de la indispensable obligació en que està de assistir a Sa Majestat (que Déu guardi) i per conseqüent no poder fer personal residència en la Parròquia»10. L’Epítome de Llorenç Tomàs, canceller de Catalunya (1705-1714) Manuscrits 24, 2006 195 3. La data exacta no l’he trobada en els arxius parroquials, perquè hi falten fulls corresponents als anys 1660-1662. He trobat les dels seus germans i, a partir d’aquestes i de la data de la mort del seu pare (1667), em sembla que no és gaire agosarat apuntar cap a aquests anys. 4. Titulació oficial conservada a l’AMSU. 5. Malgrat que Verdú pertanyia al deganat de Tàrrega i, per tant, el 1598 s’integrà al nou bisbat de Solsona, el bisbe de Vic continuava tenint potestat per proposar-ne el vicari perpetu. A l’Arxiu Episcopal de Vic, s’hi conserva el document oficial que estipula les condicions especials de Verdú (AEV 734, document núm. 38, 10 de març de 1598). 6. Dada extreta del testament. 7. La data de 1696 (1 de desembre) és la que consta al document de nomenament com a vicari general (AMSU). A partir del 21 d’agost de 1698 (AEV. ACF, Processos del Capítol, 1698) i fins a l’abril de 1700 (ACF-COF/36, f. 263), el vicari general fou Josep Llorens, eclesiàstic natural d’Arenys de Mar, igual com el bisbe Pasqual, i que havia obtingut diversos beneficis al bisbat de Girona (ADG, llibre D-350, f. 92: rectoria d’Arenys de Munt, 1695; ADG, llibre D-353, f. 16v.: obtentor de la capellania major de la Bisbal, 1699). El maig de 1700, el vicari general era Iu Cassanyes (el dia 25 d’aquell mes féu el discurs d’obertura del sínode i ho féu en qualitat de vicari general del bisbe Pasqual, BEV, Diversos 230, f. 191). I ho fou fins que el 26 de juliol de 1704, l’endemà de la mort del bisbe Pasqual, el capítol designà quatre vicaris generals en seu vacant: Jaume de Cortada, Francesc Poquí, Salvador Riera i Llucià Riudecanes (ACV. Sede vacant i jurisdicció. 1/18/6, 1400-1800. Documentació diversa). 8. ANV 1779. J. Xambó, document del 21 de maig de 1698. 9. COY I COTONAT (1906, p. 460). 10. ACV 31/15, f. 230, 26 de setembre de 1705. El 18 de setembre de 1705, és nomenat membre de la Junta Eclesiàstica de Catalunya11 i el 25 de novembre, canceller de Catalunya, càrrec del qual prengué possessió el dia 2 de desembre a la catedral de Barcelona12. És, a més, abat electe de Santa Maria d’Amer i de Roses13 i prior de Sant Pere del Mont. El 1706, fou nomenat capellà d’honor14.L’1 de juny de 1709, obtingué el privilegi de noblesa15 i figura en la llista de persones proposades, el 26 de juliol de 1711, per formar part del Consell de la Inquisició un cop s’acceptés el nomenament d’inquisidor general en la persona de Benet Sala, bisbe de Barcelona16. El 4 de gener de 1712, se li concedeix autorització per disposar d’un oratori privat17. El 7 de març de 1713, ocupà la plaça de tresorer de la catedral de Barcelona, substituint Manuel d’Agulló18. Fou a Barcelona durant el setge borbònic i un dels primers eclesiàstics expulsats per decret del duc de Berwick de 2 d’octubre de 171419. Fou agent de l’emperador a la cúria romana20 i, el 12 de setembre de 1717, li fou atorgat el privilegi de marquès21. El 30 de juny de 1724, fou nomenat regent del Consell Col·lateral de Nàpols22 i, el 1731, substituí el difunt Francesc Josa i d’Agulló en el càrrec de comissari general del Tribunal de la Santa Croada. Féu testament a Viena el 10 d’agost de 1737 i morí en aquella ciutat el 23 de novembre de 173823. Fou enterrat a l’Hospital d’Espanyols a Viena24, però el 1754, per voluntat expressada en el seu testament, el seu cos fou traslladat a la Seu d’Urgell i enterrat a la capella del Roser de l’església de Sant Domènec. Fundà importants causes pies a Verdú25, Santa Eulàlia de Riuprimer i la Seu d’Urgell. Aquesta darrera sabem que encara funcionava a finals del segle XVIII26. Les seves biblioteca i pinacoteca també foren llegades a la seva ciutat natal27. 196 Manuscrits 24, 2006 Neus Ballbé i Sans 11. SOLÍS (1999, p. 427-462). 12. El document oficial de nomenament i de presa de possessió es conserva a l’AMSU. 13. ZARAGOZA I PASCUAL (2002, p. 40). Faig notar, però, que en aquesta obra hi ha un error en el cognom, on consta Comas en lloc de Tomàs. 14. FELIU (1999, p. 575); CASTELLVÍ (1998, p. 239-240). 15. Document conservat a l’AMSU. 16. LEÓN (1993, p. 73); SOLÍS (2005, p. 515-542). 17. ADB, Cúria del Vicariat, Registre de Gràcies, 1710-1718, f. 120v.-122. 18. ACB, Manual del notari capitular, any 1713; ídem, Miscel·lània, Nomenaments, despatxos, butlles…, Llorenç Tomàs, tresorer, 1713. El document de nomenament oficial es conserva a l’AMSU. 19. ACA, Cancelleria, reg. 6187, Decretos Real Junta, f. 21v.-22, 2 d’octubre de 1714. 20. OCHOA BRUN (2002); també consta aquesta funció en el document de nomenament com a marquès de l’any 1717. 21. En el document de nomenament, hi ha una nota que diu «hace merced a D. Lorenzo Thomas y Costa de título de marqués de la Corona de Aragón sobre su apellido, en ínterin que tenga lugar, o territorio, para su persona, y con sucesión en el de sus sobrinos que eligiere» (AMSU). 22. Document conservat a l’AMSU. 23. Tal com consta a la làpida que cobria la seva sepultura. 24. CASTELLVÍ (2002, p. 366). 25. A l’arxiu parroquial de Verdú, hi he pogut consultar el document on es detalla el seu funcionament fins a l’any 1802 (APV, 158/3). 26. ZAMORA, (1973, p. 170): «Hay una pía fundación en Urgel, de Costa, para dotar casadas y monjas. Tiene 500 libras de renta…». 27. Actualment estic resseguint la destinació d’aquests béns. En el cas de la pinacoteca, sabem, per referències de F. de Zamora, que hi havia quadres que havien estat seus, tant en esglésies com en cases particulars (ZAMORA, 1973, p. 170). Contextualització històrica del document Després d’un segle XVII carregat de conflictes que havien conduït el país a una situació de penúria econòmica i social, l’any 1680, s’inicià un procés de recuperació econòmica que beneficià, bàsicament, la burgesia mercantil28, alguns exponents de la qual destacaren políticament en el moment del conflicte successori. És el cas dels Feliu de la Penya, Pau Dalmases, Jeroni Ferrer… Albareda diu que «el moviment econòmic que s’endevina a la Plana de Vic, al Maresme, a Valls i al Camp de Tarragona, centres d’acció de l’activitat de Feliu i els seus homes, prefigura, en bona part, la geografia dels nuclis austriacistes de primera hora»29. Aquesta burgesia tenia un acusat sentiment antifrancès, sobretot per la competència que els productes del país veí representaven per a les manufactures catalanes. Aquesta represa econòmica, però, fou més important al camp que no pas a les ciutats, ja que té una base agrícola i manufacturera fonamentalment rural30, gràcies a una producció orientada cap a la comercialització i a canvis en els conreus31. Un altre detonant de la difícil situació que es donava a finals d’aquell segle era el pes dels allotjaments, sobretot en la ruralia, allotjaments que, a banda del destorb i la despesa que comportaven, provocaven situacions d’abusos sobre la població. La presència continuada de l’exèrcit espanyol sobre el Principat, i les subsegüents contribucions extraordinàries amb què es gravava la població, motivades per les constants incursions i ocupacions franceses, feia que la situació en el camp català fos molt tensa i que qualsevol espurna pogués fer esclatar la revolta, sobretot en un moment en què, com hem dit, el camp es començava a recuperar. Un exemple el trobem en la revolta dels Barretines (1687-1689), fruit de la càrrega dels allotjaments en contra del que establien les Constitucions, una situació de penúria econòmica i un rebuig a l’exempció de què gaudien els grups privilegiats pel que feia a les contribucions i als allotjaments. La devastació que els miquelets francesos i castellans provocaren en terres catalanes fou un dels detonants de l’actitud antifrancesa32 i anticastellana en la guerra de Successió, atiada des de sectors eclesiàstics, sobretot a partir del saqueig d’esglésies que es produí durant l’ocupació francesa de 1694, i pel temor a perdre privilegis si s’imposaven les raons franceses. La mort sense successió del darrer dels Àustries, Carles II, i les intrigues de la cort que es teixien des de feia alguns anys, decantaren la balança a favor del duc d’Anjou, nét de Lluís XIV. Si bé, en un primer moment, el país acceptà el nou rei, i en les Corts convocades per aquest —les primeres que es cloïen des de 1599—, Felip V accedí a la majoria de demandes de Catalunya, les violacions posteriors de les Constitucions i les extralimitacions del nou virrei Velasco, provocaren que el Principat fes costat, majoritàriament, a l’Arxiduc. Probablement, tampoc no va L’Epítome de Llorenç Tomàs, canceller de Catalunya (1705-1714) Manuscrits 24, 2006 197 28. OLIVA (2001, p. 99). 29. ALBAREDA (1993, p. 19); AMELANG (1986, p. 28); DANTÍ (1990, p. 198). 30. DANTÍ (1990, p. 58). 31. DANTÍ (1990, p. 59). 32. TORRAS I RIBÉ (1983, p. 120), parla d’«hostilitat manifesta —francofòbia— […]». ajudar a asserenar la situació l’actitud més que ambigua del papat33. El sorgiment amb força del partit austriacista a partir de 1702, esperonat pel suport de les potències aliades —Anglaterra, les Províncies Unides i Àustria— que veien en la hipotètica unió de les corones francesa i espanyola un veritable fre a les seves ànsies expansives, donaren confiança a un moviment que acreixia les seves tensions amb els ministres reials. El partit austriacista es componia de membres que reflectien clarament la nova elit urbana, alguns nobles autòctons, cavallers i ciutadans honrats, un nombre molt important d’eclesiàstics procedents, bàsicament, del clergat baix, i pagesos34. A la Plana de Vic, molts dels seus dirigents principals eren propietaris benestants i influents, que havien destacat en la seva lluita contra els francesos entre 1692 i 1697 i, amb el suport majoritari dels eclesiàstics, tingueren un protagonisme destacat en la revolta i en la signatura del pacte de Gènova35, on queda palès que «les llibertats, lleis i drets de la pàtria es van anteposar al component dinàstic en la Guerra de Successió»36. Aquest grup dirigent estava ben connectat amb les potències aliades, a través del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, que havia estat el darrer virrei de Carles II, i dels comerciants anglesos Mitford Crowe i Joseph Shallett i dels holandesos Joan Kies i Arnald Jäger37, establerts a Catalunya i ben relacionats amb els comerciants catalans. Més que no pas una simple aposta dinàstica, allò que féu decantar els catalans a favor de l’Arxiduc fou la defensa d’un model que no tenia res a veure amb els projectes borbònics. La Guerra de Successió a Catalunya Amb aquests antecedents, doncs, l’aposta catalana en el conflicte era clara: només Carles III semblava poder garantir, d’una banda, el desenvolupament dels projectes econòmics emergents i, de l’altra, la continuïtat del sistema pactista38.I aquesta conjuntura fou aprofitada per les potències aliades que volien impedir el monopoli hispànic dels territoris americans i l’amenaça a l’equilibri d’Europa que suposava l’expansió del poder de Lluís XIV cap a Espanya39. L’Arxiduc desembarcà a Barcelona l’agost de 1705 i, al setembre, la ciutat esdevenia la capital del seu govern. Hi hagué una ofensiva borbònica l’abril i el maig de 1706, però fou derrotada pels aliats. En els mesos següents, Carles III va 198 Manuscrits 24, 2006 Neus Ballbé i Sans 33. OCHOA BRUN (2002, p. 23), escriu: «[…] En el conflicto sucesorio, el Papa [Climent XI] efectivamente había escogido la sinuosa vía de no decidirse entre Francia y el Imperio…», i, encara, «temía la violencia, la osadía y la soberbia de los alemanes y a la vez la ligereza, presunción y vehemencia de los franceses y sus principios galicanos […]» (ídem, p. 48). 34. ALBAREDA (1993, p. 226-227). 35. ALBAREDA (1993, p. 172-173). 36. ALBAREDA (2003). 37. ALBAREDA (2000, p. 41); ALBAREDA (1993, p. 33); OLIVA (2001, p. 154-156). 38. ALBAREDA (2005) afirma que «Del que no hi ha dubte és que els dirigents de l’austriacisme, i amples sectors socials (de la petita noblesa a la burgesia, dels eclesiàstics als menestrals), s’adonaven que aquests anhels de futur, tant econòmics com polítics, eren incompatibles, a la pràctica, amb un Borbó en el tron hispànic». 39. ALBAREDA (2000, p. 29-33.) iniciar una ofensiva de gran abast que li permeté guanyar Aragó, València i Madrid, i es proclamà rei de Castella40. La reacció borbònica no es féu esperar: l’abril de 1707 guanyaven la batalla d’Almansa i el maig dominaven Aragó. Immediatament, s’aboliren els furs valencians i aragonesos41, i la guerra quedava circumscrita a terres catalanes42. El 1709 hauria pogut marcar un important punt d’inflexió: Lluís XIV es trobava en una situació militar clarament desfavorable a Europa i en plena crisi financera de la seva monarquia. Però les exigències aliades foren desmesurades i es produïren dos fets que canviaren el curs dels esdeveniments: la caiguda del govern britànic liberal (octubre de 1710), que havia encetat la guerra, i l’ascens al tron imperial de Carles III (abril de 1711), que deixà la seva esposa a Barcelona a càrrec del govern. El mateix argument esgrimit per evitar la formació d’un bloc francoespanyol servia aleshores per retirar el suport a la causa aliada, al·legant que calia evitar també un gran bloc austríac. S’iniciaren converses entre Anglaterra i França per tal de posar fi al conflicte43. Els primers, obtingueren importants concessions territorials i comercials; els segons, la Corona espanyola per a Felip V. El març de 1713, se signà el tractat d’evacuació de Catalunya de les tropes aliades44, i de res no serviren les gestions realitzades a Londres per Pau Ignasi de Dalmases per tal de capgirar la situació45. Això deixava l’Arxiduc sense suport per continuar la guerra. Els tractats d’Utrecht, Rastatt i Baden configuraren un nou equilibri europeu i consideraven Catalunya «com una peça prescindible en la diplomàcia de les potències europees»46. Així, deixaven a Felip V les mans lliures per acabar amb la seva resistència. Amb l’ajut militar de Lluís XIV, i malgrat l’aferrissada i heroica defensa de Barcelona (sotmesa a setge durant catorze mesos), Felip V aconseguí sotmetre els catalans. L’Epítome de Llorenç Tomàs, canceller de Catalunya (1705-1714) Manuscrits 24, 2006 199 40. ALBAREDA (1989, p. 18). 41. Aquest fet «marca l’inici d’una “altra guerra”, en la qual el patriotisme passa a primer pla, amb l’objectiu de salvaguardar les Constitucions». (ALBAREDA, 2001, p. 169-171). 42. «[…] el Principat quedà emplaçat com l’únic reducte que es mantingué sota domini de l’Arxiduc en territori peninsular, i es convertí en camp de batalla permanent durant els següents set anys de guerra». (TORRAS I RIBÉ, 2004). 43. ALBAREDA (2005b, p. 40-41). 44. «[…] per a Catalunya […] el simbolisme d’aquesta evacuació anglesa, seguida gairebé immediatament per la defecció igualment vergonyant de les tropes expedicionàries holandeses i portugueses, significava de manera irrevocable el seu sacrifici als interessos dels aliats, i l’incompliment flagrant de les clàusules solemnes del “Pacte de Gènova” signat l’any 1705 […]» (TORRAS I RIBÉ, 2000). 45. En el seu Dietari, hi ha explicades totes les gestions que féu a Anglaterra, per aconseguir el manteniment del suport anglès, entre el 25 de maig i el 7 de juliol de 1713, amb diverses persones, entre les quals trobem Mitford Crowe i lord Peterborough (AHCB, Ms. A 339, 1713). 46. TORRAS I RIBÉ (2003). Epítome de los sucesos en que se esmeró el valor, fidelidad y constancia de los caballeros de Vique y de otros particulares, que gloriosamente y gustosos se declararon vasallos y soldados de Vuestra Magestad Señor El canciller Don Lorenzo Thomás y Costa, en ocasión que Vuestra Magestad se sirve honrar con su real presencia a la ciudad y llano de Vique [=Vic], donde tuvieron principio las demostraciones de la lealtad catalana, y afecto a Vuestra Magestad y a la augustísima Casa, le ha parecido formar una breve y sucinta relación de lo que obró su cariño en servicio de Vuestra Magestad, desde el fallecimiento del señor rey Carlos II hasta el dichoso y feliz arribo de Vuestra Magestad a este Principado, y de este hasta el día presente, cuya relación contendrá un pequeño epítome de los sucesos en que se esmeró el valor, fidelidad y constancia de los caballeros de Vique y de otros particulares, que gloriosamente y gustosos se declararon vasallos y soldados de Vuestra Magestad. No se duda de la real clemencia y augusta propensión con que acostumbra Vuestra Magestad consolar y atender a los que por sus buenos servicios lo solicitan47; logrará este papel la grata aceptación de Vuestra Magestad y el mérito que le miren los reales ojos, en ocasión que se digna ver el mismo terreno que fue el más glorioso teatro de aquella empresa48. Después de haber dispuesto Dios de la vida del señor rey Carlos segundo, empleó el canciller sus oficios y los méritos que tenía en la aceptación de los naturales del obispado de Vique y demás partes, en que se avivase el cariño hacia Vuestra Magestad y a la augustísima Casa, que en sus corazones tenía el temor amortecido, lo que logró con tanto acierto, como ha visto el mundo, pasando de llama a incendio, su celo y amor verdadero. Del año 1700 hasta el de 1704, consumió el canciller la mayor parte del tiempo en diligencias y disposiciones, no sólo concernientes, sí necesarias, al real servicio de Vuestra Magestad que las pasó a noticia del príncipe Jorge Darmstadt, para que llegasen a las de Vuestra Magestad. Consiguiolo felizmente, y alentado con la correspondencia de dicho príncipe, tomó mayor auge su negociación, ampliando de día en día el justo partido de Vuestra Magestad49. El día último de mayo de 1704 desapareció de estas playas la armada de los aliados, y con harto dolor y tristeza, las mayores esperanzas de los que pensábamos ver renacida en España la regia augusta progenie de la austríaca Casa, sacu200 Manuscrits 24, 2006 Neus Ballbé i Sans 47. A CASTELLVÍ (1997, p. 533), hi llegim: «[Llorenç Tomàs] Pidió al rey el más preeminente encargo de Cataluña, que era el de canciller. Así exalta la ciega fortuna, si al que se le propone sabe lograr la ocasión […]». 48. Com he comentat en la introducció, i segons el Libri epistolarum de l’ACV, l’Arxiduc visità la ciutat el mes de gener de 1710. Fou en ocasió d’aquesta visita que Iu Cassanyes féu el discurs de benvinguda a l’Arxiduc (AADD, 2001, vol. I, p. 469). 49. TORRAS I RIBÉ (1999, p. 115) parla de: «[…] l’estreta col·laboració, i fins i tot en molts aspectes de la subordinació pura i simple, dels dirigents “vigatans” respecte a la figura del príncep Jordi de Darmstadt […] Efectivament, de temps enrere Darmstadt ja distribuïa ordres, missatges i diners per pagar el reclutament de voluntaris, i fins i tot alguns dels conspiradors “vigatans” havien rebut càrrecs i recompenses […]». diendo el pesado yugo que introdujo la ambición de Francia; frustrándose las ideas de tanto tiempo premeditadas, restituyose el canciller desde Barcelona (donde se hallaba en aquel aprieto, que por glorioso consuelo tenía hallarse en todos los peligros) a su residencia de Vique, y asimismo los caballeros principales cabezas de la negociación, cuales fueron Don Jaime Puig, con sus dos hijos, Don Francisco y Don Antonio; Don Carlos Regàs con su cuñado Don Antonio de Cortada; Don Josep Moragas, el Doctor Juan Antonio Martí con sus dos hijos, Don Juan Antonio y Don Bautista; Don Francisco Macià y Bach; Don Josep de Moragull con su hijo Don Josep, y otros50; y, aunque consternados por el mal éxito del pasado suceso, y halagados del perdón y otras propuestas a su quietud con que los ministros del Duque de Anjou procuraban desvanecer el real partido de V.M.51. El canciller, no obstante el tropel de tantas dificultades, al parecer insuperables a la humana naturaleza (que suele entibiarse en los peligros, así como animarse en las prosperidades), supo imprimir con sus pláticas y discursos en tan ardua materia52, la honra en la constancia, la afrenta en la tibieza y, por último, los intereses de Vuestra Magestad, del público y particulares de ellos mismos, con cuyas persuasiones se rehacieron en su primera fineza, recobrándose de la melancólica aprensión del suceso, y se mantuvo en todo el verano e invierno el país con un nuevo aliento y resignada firmeza de sacrificarse al real servicio de Vuestra Magestad. Llegó la primavera del año 1705, y habiendo entendido el canciller, por cartas y expresiones de buena mano, que en Barcelona se trataba por los ministros del Duque de Anjou asegurar el partido de Vique a su favor, resolvió enterarse con mayor certeza de las disposiciones de aquel ministerio, y así, a 20 de marzo, despreciando peligros, bajó otra vez a Barcelona, donde supo claramente que, después de varios consejos y juntas de salas, se había resuelto llamar a algunos de los referidos principales de Vique de Vuestra Magestad con cartas de cancillería, mandándoles se presentasen a Barcelona, y por el mismo efecto despidieron mandato del tribunal del Juez del Breve al canciller, que entonces se hallaba ejerciendo el empleo de cura perpetuo de Santa Eulalia de Riuprimer, vecino a la ciudad de Vique53. L’Epítome de Llorenç Tomàs, canceller de Catalunya (1705-1714) Manuscrits 24, 2006 201 50. En trobem alguns d’esmentats a la carta d’un eclesiàstic filipista de Vic, reproduïda per ALBAREDA (1988), on fa una relació dels personatges desafectes a Felip V. 51. BACALLAR (1957, p. 73) retreu a Velasco aquesta actitud «tova» en la repressió de la dissidència: «Don Francisco de Velasco, ensoberbecido con la victoria, despreció el interno mal de que la provincia adolecía, y no haciendo caso de los desleales, dejó tomar cuerpo a la traición, que pudo, después de irse la armada, reprimirla con el castigo de los autores, los cuales tomaron más brio con la flojedad de Velasco […]». 52. ALBAREDA (1993, p. 248) recull l’opinió del duc de Noailles sobre aquesta influència dels eclesiàstics: «La rebel·lió, que fou general a Catalunya, es va escampar com un foc violent. Els frares hi contribuïen més que ningú: el rei no tenia enemics més grans. Estaven implicats en tots els complots; se’ls creia autors dels escrits sediciosos, dels pasquins que es renovaven sense parar; i el poder que els donava la superstició els proporcionava mil maneres de trasbalsar l’Estat». 53. BRUGUERA (1871, p. 370) reprodueix el decret d’expulsió d’eclesiàstics de Berwick, on es diu, sobre Llorenç Tomàs: «[…] fue el director o el interlocutor de la rebelión entre los Bigatanes y las cabezas que estaban dentro de Barcelona […]»; CASTELLVÍ (2002, p. 366) diu que fou «principal motor y director de la turbación que se originó en el llano de Vic en 1705 […]». brar día tan festivo, dejando allí un corto número de gente que mantuviese aquel paso, mandaron saliesen de Barcelona parte de la caballería y que, marchando toda la noche, se incorporase con una partida de más de quinientos fusileros que estaban en Granollers, junto con algunos numerosos sometenes que habían hecho acudir; pasada media noche, después de tomado allí algún refresco, emprendieron la marcha, y tan apresurada que al salir el sol se vieron a tiro de pistola de la Garriga, en cuyos espaciosos llanos se dobló la caballería, con orden a un mismo tiempo a los fusileros y sometenes que desalojasen de la villa a los que por Vuestra Magestad la ocupaban. Llegaron a las manos, y sobre ser muy inferior el número a los que les opugnaban, fue superior el valor de los que se defendían, manteniéndose hasta el mediodía en un continuo fuego, con intrépida constancia, y con harto escarmiento en muchos muertos y heridos que les obligaron a retirarse, haciendo mucho al caso una porción de alemanes que, desde Gerona, poco antes se habían venido a nuestro partido, y desde una colina que ocupaban hacían no poco estrago en la caballería. Este suceso, que aplaudieron con vítores aquellos fieles vasallos de Vuestra Magestad, dejó por lo inesperado tan consternados a los del partido contrario que, a un mismo tiempo, no sólo cedieron el terreno de aquella parte, sí también el de la otra parte de las montañas habían ocupado. Túvose en Barcelona la noticia y fue tan grande la consternación de aquel gobierno, quanto el gozo de los afectos a Vuestra Magestad que tenían fijado en él todo el logro de sus deseos. Coronó el alborozo de este día la deseada y feliz noticia que, por la tarde del siguiente, se recibió del príncipe Jorge Darmstad de haber dejado delante de Tarragona la real persona de Vuestra Magestad con la flota, a cuyo aviso despachó el canciller un eclesiástico de su confianza para encontrar al príncipe a bordo, que ejecutó, poniéndole en manos una relación de cuanto se había obrado hasta el mismo día, y otros avisos que importaban al real servicio de Vuestra Magestad. Al mismo tiempo, se dispuso la marcha de la gente, juntándose toda en el lugar de la Garriga el día 18, y continuándola por todo el 19; llegó la noche a la orilla del mar, donde ahogó aquella inexplicable fidelidad todas las ansias, los peligros y fatigas padecidos en servicio de Vuestra Magestad. Al siguiente día antes de salir el sol, fue llamado el canciller del príncipe a una casa junto al mar, donde por el espacio de dos horas confirieron varias materias de suma importancia del real servicio de Vuestra Magestad y, entre otras, se ejecutó su dictamen de tomar las obediencias de la ciudad y llano de Vique, con el resto de toda la montaña, enviando una compañía de caballos, con su capitán, y algunos fusileros con parte de gente del país, que se logró con el acierto se había prometido. Después de haber arreglado otras disposiciones, se mandó a los cabos de Vique marchasen con su gente a ocupar el lugar de Sarriá y toda la falda de aquellos montes, que se puso en efecto, desalojando los fusileros enemigos, en cuya función murieron gloriosamente algunos particulares de Vique. Viose Cataluña en el auge de su mayor honra por la tarde del día 18, en que celebra la Iglesia la fiesta de su mayor lucero San Agustín, dignándose Vuestra Magestad, por su real clemencia y amor, transferir del navío a la torre que se llama del Fang su real presencia y, con ella, los suspiros, deseos y esperanzas que de continuo explicaban, de la orilla del mar con repetidos clamores, la lengua y pecho de 208 Manuscrits 24, 2006 Neus Ballbé i Sans aquellos leales, en la procesión más feliz y gloriosa, mirándose en la misma tarde a los pies de Vuestra Magestad, besando su real mano. A la mañana del siguiente día, fue servido Vuestra Magestad mandar al canciller se confiriese con el príncipe Jorge y le informase de cuanto reconociese ser del servicio de Vuestra Magestad, lo que ejecutó todos los días, mañana y tarde, mereciendo del príncipe una muy singular satisfacción y confianza en todos los negocios y, con especialidad, en la subida y expedición de Montjuïc, para cuyo fin, después de haberle comunicado el secreto y su importancia, mandó le destinase algunas personas de quienes se pudiera hacer más confianza y tanto en este particular, como en los varios accidentes que acontecieron hasta el día 14 de septiembre, que murió el príncipe, es notorio a Vuestra Magestad haber trabajado con su acostumbrado celo y fatiga, obedeciendo a las órdenes que merecía de la real boca de Vuestra Magestad. Después de la muerte del príncipe, mandó Vuestra Magestad llamar al canciller cerca las once horas de la mañana, y habiendo informado a Vuestra Magestad del celo, inclinación y amor de los naturales a la real persona de Vuestra Magestad, y que en esta parte no se hallaría menos la pérdida (bien que sensible) del príncipe Jorge, fue Vuestra Magestad servido encargarle que partiese luego a encontrar a los naturales en sus cuarteles, y que para alentarlos les asegurase de la real resolución de Vuestra Magestad de no dejar el país y asistir a tan leales vasallos, a cuya orden hubo dado cumplimiento antes del anochecer y, habiendo hecho relación a Vuestra Magestad de los buenos efectos que produjo, le mandó Vuestra Magestad continuase la diligencia, escribiendo lo mismo a las ciudades, villas y lugares del Principado, como lo ejecutó sin perder tiempo, y en pocos días vió Vuestra Magestad la respuesta en el crecido número de gente que, de todas partes, llegó al campo y a la real presencia de Vuestra Magestad69. El día 15 fue Vuestra Magestad servido fiarle al canciller, en atención a su conocida lealtad y celo, nombrase a Vuestra Magestad tres o cuatro caballeros y otros tantos eclesiásticos dignidades, para informarse Vuestra Magestad de las cosas del país y demás que importasen al real servicio, en cuyas personas tuvieron principio las dos juntas eclesiástica y seglar, habiendo servido en la primera a Vuestra Magestad hasta el día presente70. No se ofreció, desde la muerte del príncipe hasta la entrada de Barcelona, diligencia o encargo alguno que no cuidase el canciller, trabajando día y noche para dar L’Epítome de Llorenç Tomàs, canceller de Catalunya (1705-1714) Manuscrits 24, 2006 209 69. Castellví (1997, p. 533) diu que «[el príncep Antoni de Liechtenstein] llamó con gran prisa y mayor turbación al Dr. Lorenzo Thomás y Costa, que era como oráculo de aquella gente. Le expresó de parte del rey pasase luego a animar a los de Vic, que les ofreciese en su real nombre a los cabos las gracias y honores que le parecieses, aumentando los grados que les había prometido Mitford Crowe en Génova; que procurasen mayor número de gente […]». 70. Els membres de la junta eclesiàstica foren: Guillem Gonyalons, bisbe de Solsona, Francesc Cordelles, abat de Gerri, Gener Colom, abat de Camprodon, Josep Asprer, ardiaca d’Andorra, Josep Bru, cambrer de Ripoll, Josep Bosch, canonge de Vic, Felicià Saiol, cavaller, i Llorenç Tomàs i Costa. Pel que fa a la junta seglar, la componien Josep Terré i Marquet, baró de Canyelles, Josep Galceran de Pinós, marquès de Besora, Felicià Cordelles, comte de Múnter, Francesc Saiol, Joan Bonaventura de Gualbes i Joan Baptista Reverter, ciutadà honrat (Castellví, 1997, p. 619-620). cumplimiento y satisfacción a tantas peticiones que, por parte de Milord Peterborow, se hacían todos los días; a su cuidado y diligencia corrió la provisión de cebada y harina, de facinas, carros, azémilas, tablones, cartuchos y otros requisitos para la artillería, la disposición de la gente, que todas las noches debían acudir al trabajo de las líneas, de cuyas incumbencias, dando parte a Vuestra Magestad los más de los días, mereció el canciller varias veces la real gratitud y aceptación de Vuestra Magestad. Entró Vuestra Magestad en Barcelona, y no fue inferior su fatiga, hallándose por muchos días el único ministro nombrado por Vuestra Magestad, ni fue menor su aplicación al real servicio, en procurar medios (que no fueron pocos) los que consiguió su arbitrio, lográndose con ellos la formación y subsistencia del regimiento de Dragones reales del conde de Zinzerdoff; las noticias del asedio que puso a esta capital el Duque de Anjou, las tuvo anticipadas Vuestra Magestad por su conducto, continuando la misma diligencia hasta hoy, por medio de su hermano71 y a sus costas. Deja otras particularidades relevantes de sus servicios, por quedarle la satisfacción de haberlo obrado a la presencia de Vuestra Magestad y a sus reales ojos. A más de los referidos servicios, que adquirió gloriosamente su constancia, no le faltan los heredados, pues, de un proceso original que tiene en su poder, consta que Lorenzo Costa, su abuelo, con el motivo de tener inteligencias con los ministros de España y afecto a su legítimo monarca, en tiempo del señor rey Felipe IV, cuando las armas de Francia ocupaban la mayor parte del Principado, después de muchos meses de cárcel, fué desterrado de su patria, confiscados todos sus bienes (que los tenía crecidos) y obligado, con dos hijas que tenía, a pedir de mendigo hasta que llegó en dominios de España72. Este es, señor, el breve epítome de los servicios del canciller, este el corto diseño de su amor, celo e innata fidelidad a Vuestra Magestad y a la augustísima Casa, tan poderoso que, pasando de incendio a volcán su fervor, le puso infinitas veces en el más apretado lance y arriesgada contingencia de perder la vida, honra y bienes, sin que le moviese ambición alguna de honras73, pues con el aplauso y buen nombre que se mereció en la ciudad de Vique y todo el obispado, con la dignidad y ejercicio de vicario general que obtuvo en ausencia del obispo, a más de haber sido llamado en las catedrales de Urgel, Lérida y Vique para diferentes dignidades, atendiendo a la satisfacción que había dado, tanto en el púlpito como en su profesión de la jurisprudencia, no le quedaba a su genio más a que aspirar, ni le inclinó el interés y conveniencias; porque, a más que gastó cuanto tenía para servir a Vuestra 210 Manuscrits 24, 2006 Neus Ballbé i Sans 71. Probablement es tracta de Francesc Carreu, germanastre de Llorenç Tomàs, que tingué un paper destacat en el bàndol austriacista, sobretot a la Seu d’Urgell. Un cop exiliat, fou guarda-segells de l’emperador Carles VI fins al 1732, any en què retornà a la Seu d’Urgell (Corts Peyret, 1953, p. 246). 72. També el pare de Llorenç Tomàs, l’any 1666, va contribuir econòmicament a reforçar les defenses de Puigcerdà i de l’Empordà contra els francesos (AHLL, Protocols notarials d’Ermengol Cassany, S-480, 3 de setembre de 1666); Vidal Pla (1984, p. 61-76) fa un repàs de les diverses raons i dels graus de gravetat de les accions comeses per aquells qui acabaven desterrats. 73. Semblen contradir-ho un parell de documents. A la nota 47, hi he reflectit el comentari de Castellví. També en el manuscrit «Sobre los sucesos de Cataluña y estado de la monarquía a principios del siglo XVIII», donat a conèixer per Montserrat Beltran (1984), es posa en dubte aquest «esperit altruista» de Llorenç Tomàs. Magestad en tantos contratiempos, le sobraban para su decencia mil doscientos pesos anuales, que de frutos eclesiásticos gozaba74, no llegando de mucho a semejante cantidad lo que el oficio de canciller le fruta. Por lo que, puesto a los reales pies de Vuestra Magestad con debido y obsequioso rendimiento, suplica sea del agrado de Vuestra Magestad mandar se le rubrique el memorial, abonándole los servicios contenidos para que la posteridad no olvide la gloria de ellos, y los de su casa imiten, en servicio de Vuestra Magestad y de su augustísima Casa, el celo y la lealtad, la constancia y la fatiga que les cifra. Abreviatures utilitzades ACA: Arxiu de la Corona d’Aragó. ACB: Arxiu Capitular de Barcelona. ACV: Arxiu Capitular de Vic. ADB: Arxiu Diocesà de Barcelona. ADG: Arxiu Diocesà de Girona. AEV: Arxiu Episcopal de Vic. AHLL: Arxiu Històric de Lleida. AMSU: Arxiu Municipal de la Seu d’Urgell. ANV: Arxiu Notarial de Vic. APV: Arxiu Parroquial de Verdú. BEV: Biblioteca Episcopal de Vic. Bibliografia AADD (2001). Diccionari d’Història Eclesiàstica de Catalunya. 3 vol. Barcelona: Claret. ALBAREDA, J. (2006). «Estudi introductori». A: Constitucions, Capítols i Actes de Cort. 1701-1702, 1705-1706. Barcelona: Parlament de Catalunya. Departament de Justícia. —(2005). «Els projectes i les actituds socials en els territoris de la Corona d’Aragó». Congrés internacional L’aposta catalana en la guerra de Successió (1705-1707). Barcelona: Museu d’Història de Catalunya, novembre de 2005, vol. I, p. 127-154. —(2005b). «Catalunya a la guerra de Successió: de la victòria de 1705 a la pèrdua de les llibertats de 1714», a 11 de setembre de 1714. Barcelona: Generalitat de Catalunya. —(2003). «Encara sobre l’austriacisme». Barcelona: Pedralbes, núm. 23, p. 187-208. —(2001). «La lògica de la resistència de 1713-1714». A: ALBAREDA (ed.). Del patriotisme al catalanisme. Vic: Eumo. —(2000). La guerra de Successió i l’Onze de Setembre. Barcelona: Empúries. —(2000b). «Felip V i Catalunya». Manuscrits, núm. 18, p. 29-40. —(1993). Els catalans i Felip V. De la conspiració a la revolta (1700-1705). Barcelona: Vicens Vives. L’Epítome de Llorenç Tomàs, canceller de Catalunya (1705-1714) Manuscrits 24, 2006 211 74. D’acord amb la informació que ens proporciona el seu testament, Llorenç Tomàs gaudí de beneficis a les catedrals de Solsona i de Vic, i a les parròquies de Verdú i de Santa Eulàlia de Riuprimer. En el cas d’aquesta darrera, era de les parròquies que proporcionaven més beneficis del bisbat de Vic, a banda de dependre directament del bisbe (informació extreta d’un document de l’Arxiu Episcopal de Vic, pendent de classificar i que fa referència a les rendes dels rectors del bisbat després del «último convenio» i que esmenta el «Plan de Reducción de Beneficios». Crec, per tant, que es tracta d’un document posterior al concordat de 1737, signat entre el Papa Climent XII i Felip V). ALBAREDA, J. (1989). L’Onze de Setembre. La Guerra de Successió a Catalunya. Barcelona: Edicions Mil·lenari, Enciclopèdia de Temes Catalans, 1. —(1988). «La revolta dels vigatans (Vic 1704-1705)». Ausa, XIII/120, p. 31-42. Vic. AMELANG, J. (1986). La formación de una clase dirigente: Barcelona 1490-1714. Barcelona: Ariel. BACALLAR, V. (1957). Comentarios de la guerra de España e historia de su rey Felipe V, el Animoso. Madrid: BAE. BELTRAN, M. (1984). «El desgovern durant el govern de l’Arxiduc: estudi d’un manuscrit anònim contemporani». Actes del Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya. Barcelona, 17-21 de desembre de 1984. Barcelona: Universitat de Barcelona. BRUGUERA, M. (1871). Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defensa de los fueros y privilegios de Cataluña en 1713 y 1714. Barcelona: Editorial de Luis Fiol y Gros. CASTELLVÍ, F. (1997-2002). Narraciones Históricas. 4 vol. Madrid: Fundación Francisco Elías de Tejada. CORTS PEYRET, J. (1953). Historia de la Seo de Urgel. Barcelona: Vicente Ferrer. COY I COTONAT, A. (1906). Sort y comarca Noguera-Pallaresa. Barcelona: Vda. de José Cunill. DANTÍ, J. (1990). Aixecaments populars als Països Catalans (1687-1693). Barcelona: Curial. FELIU DE LA PENYA, N. (1999). Anales de Cataluña. Vol. III. Barcelona: Base. GONZÁLEZ CAMAÑO, O. (2003). «El partit austriacista: coherència, divergència i supervivència d’una facció de poder». Pedralbes, 23, p. 295-324. LEON, V. (1993). Entre Austrias y Borbones. El Archiduque Carlos y la monarquía de España (1700-1714). Madrid: Sigilo. OCHOA, M. A. (2002). Embajadas rivales. La presencia diplomática de España en Italia durante la Guerra de Sucesión. Madrid: Ministerio de Asuntos Exteriores. OLIVA, B. (2001). La generació de Feliu de la Penya. Burgesia mercantil i Guerra de Successió entre el Maresme i Barcelona. Lleida: Universitat de Lleida. PORTA, A. (1984). La victòria catalana de 1705. Barcelona: Pòrtic. SOLÍS, J. (2005). «La organización del Santo Oficio y el nombramiento de Inquisidor general por el archiduque Carlos (1709-1715)». Hispania, LXV/2, núm. 220, p. 515-542. —(1999). «Las Juntas de Secuestros y Confiscaciones del Archiduque Carlos en Cataluña, Aragón y Valencia». Anuario de Historia del Derecho Español, 69, p. 427-462. TORRAS I RIBÉ, J. M. (2005). Felip V contra Catalunya. Barcelona: Rafael Dalmau. —(2004). «Catalunya després de la batalla d’Almansa: els desastres de la guerra contra la població civil (1707-1711). Pedralbes, 24, p. 311-334. —(2003). «El tombant decisiu de la guerra de Successió a Catalunya: evacuació de l’exèrcit imperial i repressió borbònica (1713)». Pedralbes, 23, p. 253-270. —(2000). «La rereguarda catalana entre la darrera ofensiva aliada i el capgirament internacional (1710-1712)». Manuscrits, 18, p. 63-91. —(1999). La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714). Barcelona: Rafael Dalmau. —(1983). Els municipis catalans de l’Antic Règim (1453-1808). Barcelona: Curial. VIDAL PLA, J. (1984). Guerra dels Segadors i crisi social. Els exiliats filipistes (1640-1652). Barcelona: Edicions 62. ZAMORA, F. (1973). Diario de los viajes hechos en Cataluña. Barcelona: Curial. ZARAGOZA PASCUAL, E. (2002). Abaciologi benedictí de la Tarraconense. Barcelona: Balmesiana. 212 Manuscrits 24, 2006 Neus Ballbé i Sans