Arquitectura i natura : història d'unes relacions

Documents d'Analisi Geogrhfica 11, 1987 pp. 35-59 Arquitectura i natura: historia d'unes relacions Josep Mascaró i Catala" Rksumé / Abstract Dernierement un debat, qui, malgré son actualité a des racines aux origines rnCmes de la civilisation, s'est developpé: la rélation de I'homme avec son environnement. Trop de fois cette relation a étC établie en termes de confrontation, comme si I'hornme avait besoin de se reaffirmer en tant qu'Ctre supérieur et hegérnonique devant une nature soumise. L'architecture a jou6 un r61e ambivalent important dans la rélation de I'horne avec son environnement. D'une partie elle a Cte instrument de cette soumission; de I'autre elle a cueilli et assume comme propres les lois de la nature. Pour cette raison toutes les contradictions, et rn&me la propre évolution de la société y sont reflétés. Une analyse du phénornene architectonique peut nous aider a établir les bases d'un nouveau equilibre dynarnique de I'homme avec son environnement, equilibre nécessaire pour des raisons culturelles et historiques et pour des raisons de pure survivance. Recently, a debate that has its roots in the origins of civilization started: the relationship between man and the environment. Too many tirnes, this relationship was established in terms of a confrontation, as if it were necessary for man to reassure himself as a asuperior and hegernonic being* vis a vis a subjugated nature. '' Arquitecte. Passatge Lluís Pellicer, 11. 08036 Barcelona. Architecture has played an important and ambiguous role in the relationship of man to his environment. On one hand, it was an instrument of submission; on the other hand it gathered and assumed the laws of nature as its. This is the reason why architecture reflects the own contradictions and evolution of society. An analysis of the (carchitectural factu can help us to explaining the basis for a new dynamic balance between man and his environment, a balance which is necessary to achieve both for cultural and historical reasons and for reasons of survival. No sé si 17arquitectura té antecedents. Potser quan Cal.limac transforma la fulla d7acant en un capitell els esta precisament buscant. Si que sembla cert, Fotografia I. GERD NEUMANN. Capitell corinti. Fotografia 2. Aqüeducte de Segovia. pero, que l'arquitectura és mirall i és mkdium d'unes relacions molt particulars: les de l'home amb el seu entorn. Aquest primer capitell corinti no imita cap model; proposa una nova estructura i un nou ordre del cosmos, la base dels quals és el coneixement (Foto 1). c<L'arquitectura és una cikncia que ha d'anar acompanyada de molts altres coneixements i estudis.. . L'arquitecte ha de conkixer moltes i variades qüestions naturals.. . apreses en la filosofia de les coses de la natura,,. Les paraules de Vitrubi marquen el límit. <<Els aspectes del cel, les condicions de l'aire de cada lloc, els climes, en definitiva; tot aixo s'ha de conkixer,,. I per evitar suspicacies adverteix tot seguit: ((Potser es meravellaran els ignorants del fet que pugui ser naturalment possible aprendre tanta doctrina i retenir tanta ciencia; pero ho trobarien factible si pensessin que totes les cikncies tenen entre si una connexió recíproca i una comunicació mútua.. .n Proposa, doncs, una arquitectura immergida en uns processos prou amplis de manera que l'home, per mitja d'aquesta, pugui exercir un domini harmonic sobre la natura. És prou clar que Vitrubi no proposa una creació com la natura, ni tampoc contra ella. L'home no la imita ni s'hi enfronta: n'és part. I segons com funciona aquesta, funciona aquell. L'arquitectura reflecteix fidelment aquest procés (Foto 2). Hi ha una frase de Vitrubi que ens podria fer pensar que ha estat copiada Fotografia3. Pla de Karlsruhe, 1715. d'un il-lustre científic si no tinguéssim la cronologia més elemental per desmentir-ho. En efecte, és inevitable pensar en Darwin quan llegim: <<Si la terra no fos plena de sucs diferents, a tots els pa'isos i a tots els llocs coneixerien les mateixes espgcies de coses. Ara bé, aquestes variacions que es veuen als diferents llocs i pai'sos procedeixen dels diversos climes i del diferent poder del sol>>. És, o podria ser, la teoria de les ccvariacions favorables,, enunciada per Darwin tants segles després. Veiem en tot aixo que ja des dels orígens de la teoria arquitectonica hi ha una recerca d'unitat d'estructura, un intent de sintonia amb el cosmos. L'edat mitjana conviu amb la natura amb cert recel i desconfiansa. És la vetlla d'armes del futur encontre. (<Nel mezzo del camin di nostra vita / mi ritrovai per una selva oscura.. . n, diu Dante al principi del seu camí, i finalitza t<Le cose tutte quante hanno ordine tra loro.. . u. El caos i l'ordre (Foto 3). El simbol és la referencia del període, i amb aquest iniciem el Renaixement. Petrarca puja per fi a la muntanya pel simple plaer de fer-ho. Se'n va a viure a la soledat de Valclusa, no pas per renunciar a la vida terrena, sinó ben al contrari, per aprofitar-la millor. Polifil, amb la guia de Francesc0 Colonna, fa també el viatge iniciatic comengant per la selva, com Dante, simbol recurrent i essencial de la tradició. En un altre moment del seu viatge, troba un riu que ha de travessar, un altre simbol primitiu. Moltes lectures i molt diverses es poden fer d'aquest autentic document fundacional del Renaixement. N'hi ha una que sembla obvia: de l'obscuritat inicial es passa a la claredat, no sense una purificació previa. I també sembla obvia la manera d'aconseguir-ho: a través de l'equilibri entre la Saviesa -principi de l'harmonia i de l'arquitecturai de l'amor -principi de la natura. S'aborda, doncs, en aquest tractat, un dels temes paradigmatics del Renaixement: el mite de la natura i l'hermetisme. (Foto 4). Per als humanistes de l'estirp de Colonna, el retorn als orígens i a la natura és arribar alla on mite, romanitat i natura van units amb un cordó umbilical. Colonna identifica saviesa amb el coneixement de la natura i amb la teoria i la practica de la prudencia i de l'amor. L'antiga saviesa reposa en la mateixa natura. En definitiva, en la seva cosmogonica i heroica versió dels <<orígens>>, antiguitat i natura coincideixen. Alberti des de la teoria, i Pal.ladi des de la seva obra, porten la llum a l'arquitectura. Creen una arquitectura humanística en el seu grau superior. A través de les seves obres i dels seus escrits, es posa de manifest una insistkncia en els principis abstractes, una afirmació del valor de la raó. Les superfícies i els colors de les vileles de Pal-ladi reflecteixen l'ordre suprem i logic que segons ell -i també segons Vitrubi, de qui s'inspiraha de regir el món. De les matematiques afirma que són el veritable i únic ornament que posseeix esperit noble i virtuós. Pero el model suprem és, segons que ens recorda Alberti, la natura (ALBERTI, 1976). La defineix com a recta raó, summa i llei divina, obra d'art. Si Petrarca descobreix la natura com a objecte de plaer, Leonardo la descobreix com a objecte científic. Hi penetra i també hi experimenta. S'interessa per les formacions de les tempestes, per les ones de la mar, pels focs, pels arbres i pels vents. Aprofundeix en les formes a través de les seves estructures. Fotografia 4. FRANCESC0 COLONNA. Polifilo i Polia. Hypnerotomachia Poliphili. Els seus estudis de diluvis, per exemple, on anticipa l'era que s'estava inaugurant. El món medieval queda darrera seu. S'obre el món modern. Pocs homes s'han interessat tant pel coneixement com Leonardo, i pocs han aprofundit en l'estudi de la natura tant com ell. D'aquesta ha dit: ((La natura no infringeix mai les seves propies lleis. Obliga tots els efectes a ser resultats directes de les seves causes i, per una llei suprema i irrevocable, cada acció natural obeeix la llei del procés més curt,,. No és d'estranyar que el Renaixement marqui també un dels moments més perfectes de l'art dels jardins, amb una integració absoluta de l'arquitectura, l'escultura, la vegetació i l'aigua. El jardi s'emancipa de l'esquema medieval. Ja no és una successió de coses belles, sinó una unitat compositiva, una norma. Vignola i Ligorio marquen el cim d'aquest període d'esplendor inicial. El segle XVII, segle de Galileo i Descartes, obre noves relacions entre l'home i el món. El radi d'acció de la ciencia s'amplia considerablement. És el segle de la llum, tal com la reflecteixen els paisatgistes, amb Rembrandt al capdavant. Reneix altra vegada l'interes pels orígens, pero amb una condició, imposada per Descartes. S'ha de fer tabula rasa de la voluntat simbolica anterior. El maxim que l'art pot trametre és la creació d'il-lusions visuals, optiques, espectaculars, fetes possibles precisament a partir de la tecnica i', en certa manera, de l'arquitectura. Així doncs, aquesta es monumentalitza, el paisatge s'artificialitza i la ciutat pren el seu paper central: s'inventa, diguemho així, l'espai urba. Durant aquest període, la natura aconsegueix en ei jardi un grau major de llibertat, el paisatge de l'entorn participa del disseny i, potser per ser conseqüent amb aquesta llibertat, el jardi italia s'escampa per Europa, i és Franqa qui en rep el relleu. En aquest context, Andrea le N6tre s'encarrega de posar en solfa la nova harmonia del jardi. Recollint l'herkncia del jardi italia, el reelabora i crea obres noves, originals. El territori es modula, no es forqa, la vegetació pren el seu lloc cabdal i la perspectiva infinita ens recorda que Galileo ha descobert el cel. La théorie et la pratique du jardinage, de Dezallier D'Argenville, document fonamental per coneixer els elements i la tecnica del jardi frances, ho diu ben clar: <<El jardi ha de ser més a prop de la natura que l'artn (D'ARGENVILLE, 1709). Des del cim del Nou Estat, Lluís XIV assumeix el mite d'Apol-10, fuig de la ciutat i es refugia al seu jardi, ornamentat amb temes de simbolisme precís. Haurem d'esperar el segle xvIIi, relativista per excelelenda, per veure remoure's de nou els fonaments de les dues instancies, home i natura. Giovanni B. Piranesi encarna dramaticament els dos pols de la dialkctica, els dos nivells contradictoris de l'eterna dualitat, els dos neoclassicismes que citen alguns autors. La seva utopia, aquesta aspiració a la bellesa, arrenca del coneixement de l'arquitectura i del món antics. En un límit hi ha el projecte com a arqueologia, amb el retorn a les fonts historiques, i en l'altre hi ha la tabula rasa sobre les rui'nes de la qual, i tornant als orígens <<primitius>) i naturals del coneixement, s'haurh de fer la reconstrucció. (Foto 5). El pensament humanista i la consciencia panteista de l'epoca consideren la Fotografia 5. J. B. PZRANESZ. Fulla d'acant. natura una creació perfecta de la divinitat. En aquest sentit, el paisatge pren un valor ktico-religiós. El <<retorn a la natura>> de Rousseau és assumit pels filosofs i artistes primer, i per la resta de la societat tot seguit. Dins aquest marc es va modulant el nou jardi, i a Anglaterra li toca de fer un pas endavant. El parc de Stowe, dissenyat per l'arquitecte Bridgeman el 1714, conté la llavor del canvi, canvi que assumeix radicalment l'art de William Kent, arquitecte i pintor. Aquest és qui fixa els trets del jardi paisatgista. La transformació del parc de Stowe, dissenyada per ell mateix el 1738, és el manifest del nou jardi. L'abandó dels eixos i de la simetria, la valoració de les ondulacions del terreny, la importancia de la vegetació i de l'aigua com a element generador són els trets essencials. Lancerot Brown, conegut per acapability Brown>>, deixeble de Kent, porta fin a l'extrem últim els principis del jardi paisatgista. A finals de segle, Humphry Repton fa els Últims jardins paisatgistes purs. L'art de Repton es caracteritza per buscar un equilibri entre els dos corrents de l'kpoca: <<No segueixo ni la manera de Le NGtre ni la de Brown. Prefereixo adoptar la grandiositat del primer i la gracia del segon)). Repton contribueix a la teoria del jardi a través de les seves publicacions Sketches and Hints (1715), Observations on the Theory and Practice of Landscape Gardening (1816). En tots aquests jardins, la natura hi és omnipresent. Els parcs s'envolten sovint d'un cinturó d'arbres, i s'insisteix en l'antiga idea de jardi com a ambit tancat. Per6 la composició de les masses de vegetació obre vistes panoramiques que, com si fossin grans finestres, deixen entreveure l'exterior. (Foto 6). La natura va adquirint valors superiors. Blondel s'expressa gairebé en termes antropomorfics quan diu: <<Els arquitectes de més anomenada han arribat a tal grau de perfecció imitant la natura i intentant conciliar les seves diverses belleses amb les proporcions del cos hurnh) (BLONDEL, 1771). Fotografia 6. Evolució de l'art del jardí al segle XVM. a. Lloc rural original. b. Transformació a la manera de la primeria del segle. c. Tractament a la manera de BROWN, a meitats de segle. d. Tractament segons el gust romantic de la darreria del segle. Fotografia 12. LE CORBUSZER, Museu de Creixement Zl.limitat, 1938. Robert Venturi escriu: <<Els millors arquitectes del segle xx han refusat habitualment la simplificació; és a dir, la simplicitat a través de la reducció, per tal de poder promoure la complexitat per sobre de tot.>> (VENTURI, 1966). Amb aixo reivindica la validesa d'un bon nombre de models culturals abans menyspreats, pero també demana un estudi més rigorós dels problemes actuals i proposa nous models de desenvolupament. (Foto 14). La voracitat de la civilització de la imatge i la seva necessitat constant de retroalimentació han trobat en la natura un camp per explotar immens. Tots els piroductes es venen acompanyats de natura. En un món oficialment privat de símbols, es necessita una nova mitologia. Les colonies, els vehicles, els vestits, Fotografia 13. STEINBERG. els menjars i també l'arquitectura sembla que necessitin les palmeres, les platges, les dunes del desert i els boscos per poder-se explicar totalment. La natura o, més ben dit, el paisatge ccnatural,) és el nou espectacle. Pero, és un espectacle que hom entén i que identifica com a propi, o és, en canvi, solament un suport buit? (Foto 15). Dit en d'altres paraules, és la natura una necessitat de l'home contemporani, o un entreteniment de la classe mitjana? Sembla prou clar que la cultura del terraple, de l'hortet, de les palmeres ben posades, de l'apartament amb jardinera incorporada ha conformat una caricatura de paisatge, per6 ni tan sols una bona caricatura, ja que aquesta es distingeix per que ressalta els trets essencials, el caracter de l'objecte caricaturitzat. Entrant en un terreny més particular, la banalització de l'ús de la vegetació ha portat a una devaluació del paper d'aquesta en les noves propostes de desenvolupament del territori i de les ciutats, fins al punt que l'element vegetal ja no és dominat pel dissenyador per posar-10 al servei del benestar de la gent. L'arbre, amb el seu creixement lent, ja no té més interes per a una societat que ha Fotografia 14. Planeta urba. perdut la confiansa en aquest futur que representa, una societat que reclama el present absolut. (Foto 16). L'arquitecte Mario Botta es dol del fet que no s"hagi sabut utilitzar la vegetació per explicar, a través de l'organització de I'espai, la condició d'avui. Alison Smithson, arquitecte i membre prestigiós del Team X, en una recent visita a la ciutat de Barcelona, llanqava un crit d'atenció en contra d'un ccpaisatgisme de Disenylandia>>, i centrava una vegada més el problema en els seus termes justos d'integració i d'harmonia: ccÉs possible que arribi el moment en qui? hi hagi una bifurcació total entre edificis monumentals i inhabitables i edi- ficis totalmente automatitzats i deshumanitzats, i els pocs llocs que puguin sobreviure on l'habilitat estigui en harmonia amb l'entorn,,. (Foto 17). Si el paper del disseny és, com diu Louis Kahn, ajustat o circumstancial, és molta la feina que queda per fer. Juntament amb l'arquitectura, d'altres branques del saber com la historia, la geografia, la biologia, l'art tenen molt a dir en el futur de la ciencia urbana i de les teories de l'arquitectura i del paisatge. (Foto 18). Si la societat actual aconsegueix tenir el mateix respecte pel que és natural que pel que l'home ha creat, el futur es presenta interessant. En tot cas, es podra assistir a un dels enfrontaments habituals que han presidit la relació difícil i ambigua de l'home amb el seu entorn al llarg de la historia. Fotografia 15. MAX PEINTNER, La natura encara atrau les masses. Fotografia 16. Reflex en un mur-mirall. Fotografia 17. ANTOINE GR UMBACH, Casa verda. Fotografia 18. MAXIMO, Amb Pablo Serrano. BIBLIOGRAFIA ALBERTI, L.B. (1976), Sobre la pintura, Tr. Fernando Torres, Ed., Valencia. ALEXANDER, Ch. (1968), Community and Privacy. BLONDEL, J.F. (1777), Cours &Architecture contenant les lecons données en 1750 et les années suivantes, Paris. COLONNA, F., Hypmerotomachia Poliphili. DANTE ALIGHIERI, La Divina Comedia, Madrid, Tr. Ed. B.A.C. D'ARGENVILLE, D. (1709), La théorie et la pratique du jardinage. LEDOUX, C.N. (1804). L'architecture considerée sous le rapport de l'art, des moeurs et de la législation, Paris. LEONARDO DA VINCI, Tratado de Pintura, Madrid, Ed. Nacional. ROSSI, A. (1959), ({Adolf Loos: 1870-1933s, Casabella Continuitu 233. SERT, J.L. (1966), *Opiniones cambiantes sobre el entorno urbanoa, Cuadernos de Arquitectura y Urbanisme 93. VENTURI, R. (1966), Complexity and Contradiction in Architecture, Noya York, The Museum of Modern Art Papers on Architecture. VITRUBIO, M. (1970). Los diez libros de Arquitectura, Barcelona, Iberia.