Les transformacions urbanes i les polítiques del transport urbà. Els casos de París i Milà

DOCUMENTS D'ANALISI GEOG~FICA 23,1993, pp. 23-43 Les transformacions urbanes i les polítiques del transport urbl. Els casos de Paris i Mill* Carme Miralles i Guasch Résumé /Abstract / Resumen /Resum Cet article propose une réflexion sur la transformation de la ville moderne dans la perspective de la mobilité obligée des citadins et des politiques des transports urbains. L'analyse commence au moment de la premibre grande transformation urbaine produite par la Révolution Industrielle quand le déplacement obligé des personnes dans la ville devient un élément inherent au nouveau systbme économique. Le besoin et la volonté d'ordonner ces déplacements a mené 2 formuler une politique des transports urbains fondée sur l'adaptation des moyens de transport mécaniques B la ville. Cette adaptation a aussi impliqui le besoin d'exposer explicitement le modble d'espace urbain envisagé: d'abord dans une ville nucléaire, plus tard dans un espace métropolitain et, finalement, dans une région urbaine. Les exemples analysés dans cet article concernent deux villes, Paris et Milan, ayant chacune sa propere dynamique et sa propere histoire. MCme s'il s'agit de deux villes proches, elles se distinguent par l'échelle et le contexte socio-éconornique, deux aspects qui permettent une réflexion mettant en parallde une évolution similaire mais qui aboutit B des résultats dissemblables. This article is a reflexion on the transformation of modern cities from the viewpoint of population mobility and related urban transport policies. Initially an analysis is made of the first major transformations of the modem city as a result of the Industrial Revolution, when obliged flows to the city emerged as an integral element of the new economic system. This is followed by a study of the necessity and the will to organize these flows through * Aquest article és un resum de la membria de recerca presentada el mes de maig de 1991 al Departament de Geografia de la Universitat Autbnoma de Barcelona, amb el títol aLa política del transport i la transformació urbana a París i Mill. Una reflexió en paral.le1~. DOCUMENTS D'ANALISI GEOGRAFICA, 23,1993 the implementation of a transport policy based on the adaptation of mechanical means of transport to fit the city's characteristics. Such an adaptation also implies the explicit formulations of the desired model of urban space, first within the urban nuciedus, then in the metropolitan area and finally at the level of the entire urban region. Two cities were selected as examples: Paris and Milan, which are similar in some respects and different in others, both in tems of scale and socio-economic context. It was hence possible to make some comparative reflexions, identifying a similar evolution with contrasting results. Este articulo reflexiona en torno a la transformación de la ciudad moderna desde la perspectiva de la mobilidad obligada de 10s ciudadanos y de las p* líticas de transporte urbano que 10 estructuran. El análisis empieza con la primera gran transformación de la ciudad moderna generada por la Revolución Industrial, cuando se inicia el desplazamiento obligado de las personas, como una variable inherente al nuevo sistema económico. Se estudia también la necesidad y voluntad de ordenar este desplazamiento a través de la formulación de una política de transporte basada en la adaptación de 10s medios mecánicos a la ciudad. Esta adaptación supondrá, también, la formulación explicita del modelo de espacio urbano que se pretende alcanzar: primero, dentro de la ciudad nuclear; después, en el espacio metropolitano, y, finalmente, en la región urbana. Todo el10 se centra en dos ciudades concretas: Pm's y Milán. Ciudades próximas y a la vez diferentes, tanto en la escala como en su contexto socioeconÓmico, que nos penniten efectuar una reflexión en paralelo que muestra una evolución similar, pero un resultado diverso. Aquest article fa una reflexió sobre la transformació de la ciutat moderna des de la perspectiva de la mobilitat obligada dels ciutadans i de les polítiques del transport urbl que l'ordenen. L'anilisi s'inicia en el moment de la primera gran transformació urbana ocasionada per la Revolució Industrial, quan s'incorpora el desplaqament obligat de les persones a la ciutat com quelcom inherent al nou sistema econbmic. També s'estudia la necessitat i voluntat d'ordenar aquest despla~ament a través de la formulació d'una política urbana del transport basada en l'adequaci6 dels mitjans de transport meclnic a la ciutat. Aquesta adequació significa, també, la formulació explícita del model d'espai urbl que es vol aconseguir: primer, dins la ciutat nuclear; després, al llarg de l'espai metropoliti, i, finalment, en la regió urbana. Tot plegat se centra en dues ciutats concretes, les quals LES TRANSFORMACIONS URBANES I LES POL~TIOUES DEL TRANSPORT URBA aporten la prbpia dinimica i la prbpia histbria: Paris i Mili. Són ciutats prbximes i alhora ben diferenciades, tant per l'escala com pel context sbcio-econbmic, que ens permeten de fer una reflexió en paral.le1 que possibilita parlar d'una evolució similar, perb d'un resultat dissemblant. Malgrat que l'estudi dels transports urbans ha estat un tema tradicionalment allunyat dels interessos dels gebgrafs i, fins i tot, encara avui per a molts es tracta d'una qüestió bhsicament tbcnica on els estudiosos del temtori tenen poca cosa a dir, l'article que aquí es presenta intenta integrar la política del transport urbh com a part important de la prbpia teoria urbana tot considerant-la una variable activa a l'hora de construir ciutat. L'anhlisi s'inicia en el moment de la incorporació del despla~ament obligat de les persones a la ciutat moderna com quelcom inherent al propi sistema econbmic, i s'exposa la necessitat i voluntat d'ordenar aquest desplagament --dotant d'un nova dimensió a la ciutata través de la formulació d'una política del transport urbana basada, principalment, en l'adequació dels mitjans de transport mechnics a la ciutat. Aquesta adequació significa, també, la formulació explícita del model de ciutat que es vol aconseguir. Tot plegat s'inscriu en dues ciutats concretes, les quals aporten la prbpia dinhmica i la prbpia histbria: la ciutat de París i la ciutat de Milh. La ciutat (o, potser millor dit, l'espai urbh) actual neix dins els processos de transformació que origina la Revolució Industrial. Revolució que no és tan sols econbmica (el pas d'una economia agrhrio-dombstica a una altra basada en la manufactura i l'empresa), sinó també cultural, social, tbcnica i espacial (Cervellati, 1984). La <<nova ciutat>> existeix en funció de la indústria, perb també la indústria creix grhcies a la concentració que es genera dins la ciutat, tant dels mitjans de producció com de la for~a de treball que aquesta requereix (Piccinato, 1977). La ciutat es fa imprescindible en manifestar-se i desenvolupar-se la nova activitat productiva: la indústria. Aquest procés de transformació, que té com a element inductor la indústria, i que es basa en una creixent concentració espacial, concep un nou espai de producció que DOCUMENTS D'ANALISI GEOG~FICA, 23,1993 prhcticament anul.la l'espai anterior: la ciutat industrial tindrh ben poca cosa a veure amb la ciutat precedent (aquesta darrera definida com una entitat en un lloc específic i unitari i formalment circumscrita). La ciutat que neix amb la Revolució Industrial, en canvi, és un espai de desenvolupament infinit, ja que la indústria eludeix qualsevol element constructiu, per6 alhora fomenta l'aparició de <<fronteres>> internes en forma de dicotomia entre centre i perifkria (Cervellati, 1984). La nova ciutat té una estructura interna específica (quant a la disposició de les activitats a l'interior d'aquest espai urbh), perd també es caracteritza per una morfologia concreta i nova. La ciutat comenga a caracteritzar-se per una especialització funcional interna on es van diferenciant les zones industrials, de residkncia de classes benestants o treballadores, comercials o financeres. Es comenqa a reflectir en l'espai l'estructura social que la nova activitat genera, tot diferenciant i separant els diferents grups que hi intervenen segons la relació que mantinguin amb els mitjans de producció. De la forma d'aquesta nova ciutat cal destacar el sentit compacte del seu nucli, amb una diferenciació cada cop més clara entre el centre i la perifkria com a principals elements de desigualtat i amb un sentit de creixement il.limitat, a partir del qual es va formant un espai periurbh que té formes de producció urbana dins d'espais amb caracteristiques rurals. Aixb queda físicament sentenciat en el moment que s'enderroquen les muralles i deixa d'existir l'element físic que fins aleshores delimitava clarament la fi de l'espai urbh i l'inici de l'espai rural. Perb a més del canvi estructural i morfolbgic, el nou espai urbh incorpora un nova dimensió a través del desplagament obligat de les persones dins la ciutat. A l'interior de la ciutat pre-industrial no existia el concepte de mobilitat obligada entks com la necessitat de moviment dels habitants per desenvolupar les activitats quotidianes. En canvi, en la ciutat industrial, el moviment de les persones apareix com una de les caracteristiques de la societat urbana lligada als límits del mercat de treball i a l'accés dels béns i serveis (Spaggiari, 1990). La mobilitat passa a ser una característica tan prbpia de la ciutat, que en els inicis la disciplina científica que tracta la ciutat, l'urbanisme, es proposa, com un dels objectius bhsics i propis, donar solucions als problemes que comporta l'augment de la mobilitat obligada (Hegemann, 1975). En qualsevol cas, no s'ha de confondre ni identificar aquesta necessitat de moviment de les persones dins el nou espai urbh, provocat pel nou sistema econbmic, amb el desenvolupament i 1'6s dels mitjans de transport mechnics. El que primer s'incorpora al funcionament de la nova ciutat industrial és aquesta necessitat de despla~ament de les persones per realitzar les activitats quotidianes, i sobretot per anar a la feina. El primer sentit de desplagament a l'interior de la ciutat no esth relacionat encara amb cap mitja de transport, sinó amb el'anar a peu>>, i després (com a segona etapa), i depenent de la disthncia a recórrer, s'hi van incorporant els mitjans de trans- LES TRANSFORMACIONS URBANES I LES POL~TIQUES DEL TRANSPORT URBA port mechnics. Dins la ciutat la necessitat de desplagament ve originada pel nou sistema productiu, independentment dels mitjans de transport existents. Ara bé, cal tenir present, també, que un cop incorporat el fet del desplaqament massiu de les persones dins el mecanisme de funcionament de la ciutat, existeixen diverses opcions a l'hora d'organitzar-10 a través dels mitjans de transport1. La tria d'una d'aquestes opcions, que pot ser planificada o no, volguda o no, prevista o no, i que esdevindra la política de transport per a la ciutat (per a la metrbpoli o per a la regió-urbana), porta implícit el tipus d'organització de l'espai urbi, tant des del punt de vista formal (que es pot traduir en espais compactes o difusos, concentrats o polinuclears), com funcional (zonificació dels usos de la ciutat, terciarització, gentrificació, etc.). Un cop els mitjans de transport han esdevingut imprescindibles dins l'espai urbh, no es poden considerar només com un mitja tbcnic que es va construint, de manera <<més o menys neutra,,, sobre el territori urbh, sinó ben al contrari, cal considerar els mitjans de transport com una eina d'acció política i de control que s'aplica a la ciutat i als ciutadans (Merlin, 1973). La política de transport urbi forma part de l'opció política general que existeix en l'acció de governar un territori urbh, i és per aquesta raó que la podem considerar com una eina valuosa i eficag en la tasca de l'anilisi territorial. Així, doncs, des d'un punt de vista geogrhfic, la variable transport urbi, com a element que ordena el desplaqament dins la ciutat, és una variable decisiva a l'hora d'analitzar qualsevol espai urbi. Aquesta importhncia prové de dues raons bhsiques: en primer lloc, de la consideració que té el mateix desplagament de les persones dins la ciutat des que la industrialització imposh la mobilitat obligada com a element cabdal per al bon funcionament del mateix sistema econbmic, dotant a la ciutat d'una nova dimensió funcional i morfolbgica. En segon lloc, la valoració del transport urbi radica en el fet que l'opció que es fa a l'hora de formular una política del transport no es circumscriu només al sector transport, sinó que es dirigeix a tota la ciutat. El transport urbh, més que un simple element tbcnic, és entbs, doncs, com un dels elements que arriben a ordenar la mateixa evolució de l'espai, en la qual s'insereix. Ara bé, l'objecte d'andisi en cap cas no rau en les pautes de desplagament o en les polítiques de transport urbh que se'n deriven, sinó que l'objectiu se centra en el territori urbh. La complexitat d'aquest territori es projecta fins a límits insospitats, ja que sembla multiplicar-se il.limitadament el nombre d'elements i factors que cal tenir en compte per tal d'intentar esbrinar l'entrellat d'aquesta pega única i sublim de la creació humana que en diem ciutat, i que és, alhora, un producte social, cultural, polític, 1. Els mitjans de transport i les polítiques de transport urbh que se'n deriven engloben tots aquells mitjans i totes aquelles actuacions que de forma directa o indirecta incideixen en el despla~ament de les persones dins l'espai urbh. Un pas de vianants, la conversió d'una via pública en zona per a vianants, la construcció d'una carretera, el perllongament d'una línia de metro, les polítiques de tarifes, etc., en són alguns exemples. DOCUMENTS D'ANALISI GEOG~FICA, 23,1993 econbmic, btic i estktic, herbncia i projecció de futur. La política del transport urbh sembla, dins aquest context, una eina Útil i una perspectiva adient en l'intent, suggerent i difícil, d'aproximació al territori urbh. DINS D'UN CONTEXT REAL L'intent que tota ciutat i tot territori fa d'adaptar la seva organització espacial al model econbmic en el qual es troba inclbs es veu condicionat per elements propis (l'espai ja constniit, la ((idiosincrhsia urbana,,, els recursos econbmics i un llarg etc.) que fan que s'adapti al model amb forga peculiaritats i amb diferbncies substancials. Aquestes adaptacions singulars donen lloc a ciutats diverses i desiguals, on les polítiques de transport urbh esdevenen un reflex de les adopcions i adaptacions al model econbrnic i alhora trasllueixen els trets característics de cadascuna de les ciutats en particular. Per tal d'apropar el raonament tebric a una realitat concreta, l'anhlisi s'ha centrat en dues ciutats de 1'Europa continental, París i Milh. Dues ciutats amb unes característiques sbcio-econbmiques determinades, en les quals la reflexió i l'anhlisi sobre la prbpia cultura urbana i urbanística i els transports urbans han estat suficientment importants com per haver donat lloc a una producció significativa i prbpia. , L'arc temporal escollit inclou els últims cent cinquanta anys, no tant perqub s'hagi volgut fer una anhlisi histbrica, sinó pel ritme propi que té el ((pensar>> i <<construir>> ciutat (Indovina, 1990). Aquest marc temporal, que pot semblar molt llarg, s'admet del tot adequat quan el ritme de les variables a tractar imposen les dbcades com a unitats temporals. LA CIUTAT DE PARÍS Des que a l'organització urbana s'integra el despla~ament de les persones com quelcom cabdal per al funcionament de la ciutat, com a conseqübncia directa del desenvolupament del sistema capitalista d'en~h de la Revolució Industrial, les polítiques del transport urbh no han perseguit sempre els mateixos objectius ni s'han basat en els mateixos modes de transport. Pan's fou una de les ciutats que més aviat expressa la necessitat d'ordenar el desplagament de les persones dins I'espai urbh. Al llarg dels darrers cent cinquanta anys, Pm's, i amb ell tota la seva regió, ha estat capdavanter no només en la incorporació de noves tecnologies en infraestructures de transport, sinó també en les tbcniques de decisió (Ziv i Napoleon, 198 l), i a descobrir el paper que té el transport en l'organització de la ciutat, així com en la definició de nous elements per avaluar aquesta relació dialbctica ciutat-transport. Al llarg de tota la histbria recent, la ciutat de Pan's ha tingut un objectiu principal i comú a totes les &poques: la voluntat de ser capital (Roncayolo, 1989). Aquesta voluntat s'ha anat desenvolupant a diferents escales: primer, a nivell estatal; després, europeu, i finalment mundial. És en aquesta voluntat de voler ser capital d'un territori cada vegada més ampli que s'han d'entendre les transformacions formals i funcionals de la ciutat de París, i amb elles les polítiques de transport urbh. És possible classificar el creixement i el canvi de l'espai urbh de París en quatre grans períodes, cadascun dels quals s'identifica amb una política i amb un mitja de transport diferent. Els transports col.lectius i la primera transformació moderna de la ciutat de Paris En un primer període dins d'aquesta transformació urbana, la ciutat esdevé aglomeració, tot annexionant els pobles de la rodalia. La voluntat de ser capital, malgrat l'engrandiment de l'espai urbh, queda restringida a la part central (en el teixit urbh reclbs dins la muralla de Thiers, enderrocada el 1919). L'inici d'aquest període el marquen els treballs del Prefecte Haussmann, els quals es concentren en l'espai urbh central variant el tragat viari, incrementant i seleccionant el volum d'activitats econbmiques (comercials, financeres, etc.). El mitjh de transport que caracteritza aquesta etapa és el transport en comú com a mitjh únic per salvar la distancia creixent que es va generant entre el lloc de treball i el lloc de residbncia. És la gran bpoca del transport col.lectiu: l'bmnibus, el tramvia i el tren, l'autobús i el metro. A partir del tramvia i del tren de rodalies, el creixement urbh s'ha produi't, inicialment de forma discontínua, al voltant de les estacions, per després esdevenir en forma lineal radial tot enllagant les zones urbanitzades al voltant de les successives estacions i seguint la radialitat de la mateixa xarxa ferrovibia. Posteriorment la urbanització va cobrint les zones intersticials lliures, tot donant-10s una forma de dits de guant (Merlin, 1982). Si bé durant bona part d'aquest període el creixement de l'aglomeració urbana es fa sense cap planificació, el pas de la ciutat nuclear a l'espai urbh intermunicipal es realitza sense massa desordre degut a la prbpia restricció que sobre l'espai urbanitzat imposen les infraestructures de tansport de tragat fix. Aquesta nova forma d'urbanització va creant diferencies entre el centre de la ciutat i aquests suburbis o banlieues localitzats en els espais comunicats pels transports d'infraestructura fixa (Mapa 1). En tota aquesta transformació urbana l'organització dels transports (tant des del punt de vista del disseny de les xarxes, com d'organització del servei), a més de transformar físicament la ciutat, ha afavorit que el centre de Pm's restés ctdillab dels seus propis banlieues, per6 alhora ha pretks convertir-10 en l'espai més accessible, dins la regió, a DOCUMENTS D'ANALISI GEOGRAHCA, 23, 1993 MAPA 1 El creixement de la regió de París, 1850-1965 Font: Evenson, 1979. Franca, a Europa, i al món. Amb les reformes que Haussman dissenya per a la ciutat, transformant un Pm's encara medieval en una ciutat burgesa (Cervellati, 1984), es possibilita a través de la reforma vihria aquesta millor accessibilitat. Perb en aquest objectiu hi ha un punt contradictori: s'oblida de sistematitzar el transport ferroviari, aleshores ja suficientment desenvolupat com perqub pogués influir de forma decisiva en aquesta pretensió c(d'obrir la ciutat,, a aquest ccanar i venir>> propi del nou sistema econbmic naixent. Les estacions ferrovikies, doncs, no s'integraren dins el nou traGat de la ciutat, romanent com a portes d'entrada de l'espai exterior (Hegemann, 1975). Posteriorment es detecta un altre fet que expressa de nou aquesta voluntat. A finals del segle XIX, quan la ciutat decideix incorporar un altre mitja de transport per fer més faci1 la mobilitat dins l'espai urbh (el metro), sorgeix un altre cop la mateixa polbmica: per a qui ha de ser més fhcil moure's? Per als habitants de Paris intramurs exclusivament o per a tots aquells que ho necessiten, tant si viuen a Paris com a la perifbria. La dicotomia planteja si el metro ha de ser un nou mitja reclbs dins la ciutat enmurallada, és a dir, el centre de Pm's, o ha d'integrar i estructurar l'espai urbh fun- cional que aleshores ja no es circumscriu als límits de la ciutat. Aquestes dues possibilitats es discuteixen durant vint anys entre el poder local, partidari d'un metro tancat dins la prbpia ciutat, i l'estat central, que vol un mitja de transport que obri el centre de la ciutat a tots aquells habitants que quotidianament s'hi desplacen. Finalment triomfen les tesis del municipi i per tant la voluntat de continuar alllant la ciutat de Paris de la resta del teixit urbh, per tal de conservar-ne la seva ccconscibncia>> de capital (Mapa 2). De l'espai urba compacte a l'espai urbh dispers: la generalització del transport individual La segona etapa s'inicia quan es generalitzen els transports individuals, primer la bicicleta i després el cotxe, en el segon terq del segle xx i sobretot després de la Segona Guerra Mundial. L'impacte sobre la forma del creixement urbh és increi'ble perqub s'han restringit al mínim les limitacions que imposaven uns transports d'infraestructura fixa. A partir d'ara tot el territori pot ser urbanitzat i el creixement es formalitza definitivament en cctaca d'oli>> de baixa densitat. La taca d'oli pren la forma d'una urbanització no estructurada amb una feble densitat, connectada i condicionada per l'autombbil. La possibilitat d'un transport porta a porta afavoreix que s'urbanitzi tota parcel.la de terreny visible. Mentrestant els equipaments públics resten oblidats i el centre es fa inaccessible degut a la congestió. Aquest és l'inici de la transformació de l'aglomeració a la formació de la regió-urbana i de la planificació urbana a nivell regional. Els transports han passat de ser els elements que frenaven la difusió de la urbanització desordenada (transports d'infraestructura fixa), a ser-ne els més eficaqos promotors (transports individuals). Cal, doncs, actuar amb altres instruments; són els anys en qui? es van succeint els plans d'amenagement amb la finalitat d'ordenar el creixement de la regió: el PADOG, 1960, el SDAURP, 1965. Els dos plans, un més restrictiu i l'altre més expansiu, propicien l'organització de l'espai urbh-regional a través del transport individual, com un dels exponents mhxims de la llibertat individual. Apareix també la idea de les <<villes nouvelles>> a la regió de Pan's, amb la finalitat que aquesta regió esdevingui un territori urbh policbntric comunicat, en un principi, exclusivament pel transport individual. Només en llocs molt especials on la ciutat no es pugui adequar al cotxe caldrh actuar en benefici del transport públic. La regió urbana i el redescobriment del transport col-lectiu Aquesta nova forma d'espai urbh, iniciada en l'bpoca anterior, la regió-urbana (basada en l'organització polic&ntrica), té com a objectiu salvar les disfuncionalitats que DOCUMENTS D'ANALISI GEOGRAFICA, 23,1993 La crisi i la reestructuració dels anys setanta i vuitanta incidiren directament en la lectura que es feia de l'espai urbi i en els consegüents plans i projectes que derivaren d'aquesta. La planificació general que incloya tot el territori municipal o regional, per tal de controlar-ne i racionalitzar-ne el seu us, va entrar en un període de deca&ncia i de crisi derivat dels interrogants sobre la prbpia utilitat; i d'aquesta crisi, que en definitiva era una crisi de la urbanística moderna (Campos Venuti, 1986), sorgiren enfortits altres elements urbanístics més concrets i més localitzats: els projectes sectorials. Aquest canvi d'instrument en la disciplina urbanística va conduir cap a un punt d'inflació en les anilisis que fins aleshores acompanyaven els plans de transports urbans. Aquest canvi en la manera <<com construir ciutat>> i en els objectius que cal conferir als instruments urbanístics es pot llegir en l'evolució que ha sofert el propi <<Progetto Passante>>. Tal com havia passat en la prbpia planificació urbana, en els anys seixanta l'objectiu de les infraesmctures de transport, i concretament del <<PasSante>> ferroviari, era travessar i connectar les diferents parts de l'irea metropolitana i, fins i tot, de la regió urbana, amb la finalitat de posar fi a la centralització tot ressaltant els efectes distributius cap a tota la regió. En els anys vuitanta, en canvi, es revaloraran els efectes dels transports sobre la localització, especialment en els llocs de mhxima accessibilitat i de mhima centralització (Moretti, 1989). La importhncia d'aquesta tercera fase és que arriben a coincidir els objectius del transport i els objectius de la ciutat, encara que aquests efectes s'han capgirat. Primer s'intenta influir en l'estructura urbana amb finalitats distributives, i després acumulatives, en una sola polaritat dins del conjunt de l'estructura, que normalment coincideix amb el centre, i, en aquest cas concret, amb Milh. Les grans infraestructures com a objectiu i com a mitja per revalorar el centre En els Últims anys de la dkcada dels vuitanta, tot coincidint amb la represa econbmica i amb la cada vegada més important internacionalització de l'economia, hi ha hagut una revaloració dels centres de les Brees urbanes (Marescotti i Moretti, 1989). Aquesta revaloració ha estat potenciada per la política neocentralista dels últims anys. Sembla, per6, que a diferkncia dels anys seixanta, aquesta renovació urbana es caracteritza per apuntar cap a elements i factors més qualitatius que quantitatius (no hi ha, per exemple, un creixement de la població), com a conseqükncia del canvi d'hhbits de la producció (els serveis, sobretot aquells dirigits cap a les mateixes empreses de producció) i de la població (el lleure, per exemple). En aquest context, encara que ja traspuntava en l'bpoca anterior, la planificació dels transports s'ha inserit completament dins la planificació general de la ciutat. Hi ha una relació directa entre la recent valoració dels transports i el neocentralisme de la ciutat LES TRANSFORMACIONS URBANES I LES POL~TIQUES DEL TRANSPORT URBA central. Per primera vegada s'utilitza la variable transport públic com a element de revaloració del centre. Aquesta revaloració es fa també en termes de plus-vdua, i la construcció mateixa dels mitjans de transport en són un bon exemple. Dins de tot aquest procés alguns projectes passen de ser considerats qüestions perifkriques a ser cabdals per a la ciutat, alhora que la política municipal integra com a objectiu principal la mhxima productivitat en els projectes que realitza per a la ciutat (Vittadini, 1987). La relació entre la planificació del territori urbh i del transport és molt valuosa en aquest espai urbh concret, no només pel que fa a aquelles infraestructures realitzades, sinó, i sobretot, pels elements de reflexió que s'han anat incorporant als projectes i als piani. La histbria de la planificació urbana i dels transports es llarga, tortuosa, complexa i rica en elements de reflexió, per6 alhora esta inclosa en una dinimica de profundes vacil.lacions i contradiccions que en molts casos ha fet impossible la seva realització efectiva. REFLEXIONS FINALS Tota transformació, morfolbgica o funcional, de l'espai urbh és un reflex (potser el més visible) de canvis més amplis esdevinguts en el nivell estructural dins el sistema econbmic. Cal recordar, perb, que perquk una transformació urbana esdevingui una realitat és imprescindible l'existkncia d'una skrie d'elements tkcnics i d'organització que facin possible implementar a nivell espacial els canvis que funcionalment la societat ja ha assumit. Alguns d'aquests elements bhsics que cal tenir en compte són tots aquells mitjans tbcnics que possibiliten una mobilitat més rhpida, cbmoda i eficient que la que ofereix l'anar a peu, quan la distincia a recórrer i el temps a invertir fan inviable continuar essent pedestres. Tanmateix, aquests mitjans no seran mai incorporats dins l'organització espacial de la ciutat (encara que tbcnicament estiguin molt desenvolupats) si no existeix la necessitat social de desplapments rhpids en distancies cada vegada més grans. L'estructura del transport (producte d'una política --o <<no poiíticaudeterminada i configuradora d'un model) exerceix, juntament amb l'estructura de l'habitatge i alguna altra, una influkncia decisiva en la resta d'elements que conformen la ciutat: qualsevol actuació en la xarxa de transports repercuteix notablement en el mercat del sbl, en l'habitatge, en la localització de les activitats econbmiques i en la configuració morfolbgica global de la ciutat. És, doncs, a partir d'aquesta influkncia decisiva que és possible afirmar que l'estudi de les polítiques del transport esdevé un factor fonamental en l'anhlisi i la comprensió d'un espai urbh determinat. L'estructura espacial actual (i més encara la urbana) és el producte de la histbria (i, doncs, de les revolucions i de les especulacions, de les planificacions i de les im41 DOCUMENTS D'ANALISI GEOGRA~CA, 23,1993 provisacions), talment com un palimpsest, fent i desfent el territori, construint, destruint i reconstruint la ciutat. De la mateixa manera, l'estructura actual del transport és conseqübncia directa de polítiques pretbrites: propbsits i despropbsits d'bpoques anteriors a l'hora de decidir el circuit d'un tramvia, el tragat d'una autopista, el pas d'un vianant, han determinat els mitjans de qui: avui disposem, les xarxes que avui patim: només la consideració de períodes llargs ofereix la perspectiva suficient per intuir causes i conseqiibncies, orígens i processos. I tot plegat es conjumina a Milh i a París, en una anhlisi paral.lela on el temps ens parla d'una evolució similar (de com un mercat esdevé ciutat i com aquesta es converteix en centre regional; d'aqui neix l'kea metropolitana abans de ser metrbpoli-regió) i fins i tot de polítiques similars (l'organització pública i plural del transport deixa pas al transport privat i particular, i quan aquest darrer passa a ser un problema públic i plural es torna a pensar en opcions de racionalització). Malgrat tot, l'estructura final (millor dit, la configuració actual) es revela dissemblant, producte de cultures urbanes-urbanístiques distintes (formes desiguals de <<fer i pensar la ciutat>>, resultat dels imperatius dels espais preexistents (diferents plhnols i figures de ciutat), i conseqiibncia de desiguals inversions econbmiques, funcionals i d'imatge, etc. L'exemple de Par's i Mil2 demostra com a cada model de ciutat li correspon un model de transport (i viceversa), i és aquesta correspondkncia la que als estudiosos del territori urbh ens permet reivindicar i redescobrir en el transport urbh un dels elements fonamentals que construeixen i ordenen aquest territori complex i estimat, fatídic i exuberant, que anomenem ciutat. BIBLIOGRAFIA AZIENDA TRASPORTI MUNICIPALS MILANO (1961), Linee Celeri della Brianza. Principali caratteristiche e dati tecnici impianti e dell'esercizio, Mili, ATM. BALZAROTTS BARBIERI, V. (1979), ((Nascita e sviluppo dei trasporti publicci milanesi, 1860-1900n, Storia Urbana, 7, p. 47-80. CAMPOS VENUTI, G. et al. (1986), Un secolo di urbanistica a Milano, Mili, CLW. CAMPOS VENUTI, G. (1988), La terza generazione dell'urbanistica, Milh, Franco Angeli. CERVELLATI, P. (1984), La citta post-industriale, Bolouya, I1 Mulino. D'AGOSTINI, S. (1989), (<Edilizie residenziale~, dins IRER-Progetto Milano, Trasformazioni territoriali e organizzazione urbana, Mill, Franco Angeli. DI GIAMPIETRO, G. i MORANDI, C. (1989), Trasformazione e infrastructture di trasporto (Premessa de ERBA, introduccione di Moretti), Milh, Milano Club. DUPUY, G. (1985), Syst2mes, reseaux et territoires. Principes de réseautique territoriale, Pan's, Presses de l'école national des ponts et chaussées. - (1986), ((Réseaux ... n, Metropolis (monogrlfic Réseaux) 73/74, p. 4-5. EVENSON, N. (1979), París: a centuvy of change, 1878-1978, Londres, Yale University Press. GABELLINI, P. i MORANDI, C. (a cura de) (1985), Progetto urbanistico e sinistra a Milano negli anni 70, Mill, Franco Angeli. GARNIER, J-F. (1974), aVilles nouvelles ou banlieue organiseesa, Metropolis, 4, p. 5 1-55. HEGEMANN, W. (1975), Catalogo delle esposizioni internazionali di urbanistica. Berlino 1910, Dusseldorj 1911-12, Mill, I1 Saggiatore. IAURIF (1987), 40 ans de planijication dans la Région de Paris, París, Iaurif. INDOVINA, F. (a cura de) (1990), La cittd difine millennio, Mili, Franco Angeli. MARESCOTTI, L. i MORETTI, A. (1989), u11 bilancio di meno secolo nel settore viabiliti e trasporti,,, Urbanistica Informazioni 5/89 (Dossier: Milano senza piano. L'urbanistica milanese degli anni ottanta, a cura de Valeria Erba), p. 81-85. MERLIN, P. (1973), <(Portée et incertitudes des prévisions a long terme,,, Urbanisme (monogrific transport i urbanisme), 1341135, p. 56-60. - (1982). Les transports a Paris et en Ile-de-France, Paris, La documentation Franqaise. - (1984), La planification des transports urbains. Enjeux et méthodes, Paris, Masson. - (1987), 4L'espace de la region parisienne et les transports,,. MORETTI, A. i DE MAESTRI, P. (1988), ~L'analisi delle reti di trasporto per la definizione di criteri di accessibilitl~, (Rassegna di studi e richerche del DST, 1 dic.), Urbanisme, 221, p. 99-101. PICCINATO, G. (1977), La costruzione dell'urbanistica. Germania 1871-1914, Roma, Officina Edizioni. SPAGGIARI, P. L. (1990), a1 trasporti nella cittl del futura,,, dins Gasparini, A. i Guidicini, P. (a cura de), Innovazione tecnologica e nuovo ordine urbano. Mili, Franco Angeli. RONCAYOLO, M. (1989), <(La croissance de la ville. Les schémas, les étapes~, dins Bergeron, L. Paris. Genese d'un paysage, Paris, Picard. VITTADWI, M.R. (1987), gUno scenario pessimista per le aree metropolitanen, Archivio di studi urbani e regionali, 30, p. 35-49. VIRILIO, P. (1984), L'espace critique, Paris, Christian Bourgois Editeur. ZIV, J.C. i NAPOLEON, Ch. (1981), Le transport urbain un enjeu pour les villes, Pm's, Dunod.