Loquella barbarica (V) : Com Alfons, el setè, l'emperador, donà «salut» al regne d'Hispània i qui hi havia a Extremadura? Va introduir Bartolomé de Las Casas els «milites pardos» a les Índies?

Resum S’analitzen el sentit del terme salus i el significat de milites pardos en el text de la Chronica Adefonsi Imperatoris. També s’atorga especial atenció als termes maleficus i operarius iniquitatis manllevats de la Bíblia, i que sembla que habitaven a Extremadura. Paraules clau: bàrbars, salus, maleficus, operarius iniquitatis, Chronica Adefonsi Imperatoris, Bartolomé de Las Casas, les Índies. Abstract Loquella Barbarica V: How did Alphonse VII, the Emperor, Give Salus to the Kingdom of Spain and Who Was in Extremadura? Did Bartolomé de las Casas introduce the Milites Pardos in the Indias? The meaning of the words salus and milites pardos as they appear in the Chronica Adefonsi Imperatoris are analyzed. Special consideration is also given to maleficus and operarius iniquitatis, borrowed from the Bible and alluding to some dwellers of Extremadura. Key words: Barbarians, Salus, Maleficus, Operarius Iniquitatis, Chronica Adefonsi Imperatoris, Bartolomé de Las Casas, the Indias. Com Alfons, el setè, l’emperador, donà «salut» al regne d’Hispània i qui hi havia a Extremadura? Des del mateix Prefatio de la Chronica Adefonsi Imperatoris (CAI) s’anuncia que el motiu principal de la narració dels fets d’Alfons l’Emperador és, justament, perquè Déu Omnipotent «per eum et cum eo, ut salus in medio terre populi Christi daretur, operatus est…» Que Déu es faci present a través de determinades accions d’un home, clarament escollit per al cas, no mereix, de sabut que és, comentari a part. El que sí, en canvi, em sembla necessari és tractar de precisar el sentit que pugui tenir que, Faventia 27/2, 2005 83-99 Loquella barbarica (V) Com Alfons, el setè, l’emperador, donà «salut» al regne d’Hispània i qui hi havia a Extremadura? Va introduir Bartolomé de Las Casas els «milites pardos» a les Índies? Miquel Barceló Universitat Autònoma de Barcelona Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Faventia 27/2 001-150 5/12/06 16:23 Página 83 aquesta vegada, l’objectiu de Déu, a través dels fets —mot que fàcilment tradueix les gesta de l’original— sigui la instauració de salus en el poble de Crist situat en una terra precisa. Tanmateix, el sentit que, en aquest cas concret, pugui tenir salus no és gens clar. Un dels moderns traductors opta per «salvación» (Crónica…, trad. Pérez González, M., 1997, p. 61). Igualment, S. Barton (2000, p. 162) tradueix a l’anglès per l’obvi «salvation» però fa notar que el text abans esmentat, les línies 5-6 del Prefatio, és, en realitat, un eco molt proper del Psalm IXXXIV, 12: «Deus autem rex noster ante saecula, operatus est salutem in medio terrae». Comença ben aviat, doncs, el maneig abundantíssim i ben notat, per altra banda (Pérez González, M., 1993; Barton, S., 2000, 151-153; i naturalment els dos editors, Sánchez Belda, L., 1950, LXII-LXVI; Maya, A., 1990, en les notes al text), de textos bíblics en la confecció narrativa dels fets de l’Emperador. A falta d’una anàlisi sistemàtica d’aquest ús tan prolix, les opinions poden anar des de qui hi veu un procediment ornamental i una voluntat de «subrayar el carácter divino de las gesta de Alfonso VII», en part resultat, també, de l’aprenentatge de lectura dels clergues (Rico, F., 1969, p. 75-76), fins a la somera consideració de «pastiche» d’esments bíblics per a reforçar el to providencial de l’obra i la consideració de l’Emperador com a instrument de la voluntat de Déu i dirigent d’un poble escollit (Barton, S., 2000, p. 7). Les dues opinions són perfectament plausibles. I, de fet, és, precisament, el que anunciava l’autor en el Prefatio. Però quina era aquesta acció que Déu duia a terme a través dels fets de l’Emperador? Què era la salus, que ja tenia el precedent psàlmic d’haver estat instaurada, abans, molt antigament, enmig de la terra? Hi havia accions precises a fer per a poder obtenir-la, la salus? De quins fets en podria ser conseqüència? L’autor de la Chronica fa servir set vegades el terme salus1(Martínez Pastor, M. et al., 1996, p. 462-463). Ja veurem més endavant en quina diversitat d’accepcions. Per començar, el recurs als diccionaris bàsics no serveix de gaire per a esbrinar amb precisió les dues ocurrències més significatives del terme en la narració dels fets de l’Emperador. L’Oxford Latin Dictionary (1982), a part dels sentits més corrents de salus, els que es deriven del benestar, de la integritat i seguretat física, de la immunitat envers el dany o violència, de la salut, en contrast amb la malaltia, a la immunitat vers la destrucció, a la continuïtat de l’existència, assenyala també aquell de seguretat d’un estat o poble. El Dictionaire de F. Gaffiot (1934) és més restrictiu i esmenta només aquelles accepcions referides al bon estat físic, a la salut o la conservació. La connexió de salus amb la passió de Jesucrist i l’ampliació de significat que produí són sumàriament recollides per A. Blaise (1954). I així salut de l’ànima i conversió són afegides al repertori. El lèxic de Du Cange (1954) destaca la dimensió salutífera del baptisme. I el Niermeyer (1976), tot i assenyalar que salutare significa alliberament, redempció, salut eterna i salvació, restringeix el mot salus a la seva accepció de donatiu d’honor fet a un senyor de domini, inicialment com a salutació i ofrena i aviat tornat en deute de renda. 84 Faventia 27/2, 2005 Miquel Barceló 1. Al llarg d’aquest comentari no tinc en compte el lèxic procedent de l’anomenat Poema de Almería. Faventia 27/2 001-150 5/12/06 16:23 Página 84 És el cas, però, que l’autor de la Chronica ofereix una detallada i inequívoca descripció del que ell i el seu entorn clerical i cortesà entenien per salus. La coronació del rei Alfons com a emperador culminà el 27 de maig de 1135, un dilluns, després de dos dies de solemnes celebracions i festes. Aquell dilluns, a la ciutat de Lleó, Tertia uero die iterum imperator et omnes, sicut soliti erant, iuncti sunt in palatiis regalibus et tractauerunt ea, que pertinent ad salutem regni totius Hispanie. Deditque imperator mores et leges in uniuerso regno suo, sicut fuerunt in diebus aui sui regis domni Adefonsi, iussitque restituere uniuersis ecclesiis omnes hereditates et familias, quas perdiderant sine iudicio et iustitia, precepitque uillas et terras, que fuerant destructe in tempore bellorum, populari et plantare uineas et omnia arbusta, iussitque omnibus stricte iudicibus uitia eradicare in illis hominibus, qui contra iustitiam et decreta regum et principum et potestatum et iudicum inuenirentur. At illi alios in lignis suspendentes, alios truncatis manibus aut pedibus relinquentes, non diuitibus uel generosis plus quam pauperibus parcentes, sed totum secundum modum culpe discernentes iuste iudicauerunt. Preterea iussit nullo modo suffere maleficos, sicut Dominus dixit Moisi: «Ne patiaris maleficos». Et in conspectu omnium capti sunt aliqui operatii iniquitatis et suspensi sunt in patibulis. Cal advertir que la reunió, als palaus reials, de l’Emperador i tots els seus tenia per objectiu tractar d’allò «que pertinent ad salutem regni totius Hispanie». Maya ja assenyalà en nota (CAI, p. 183, n. 71) que la frase era copiada de la Crónica de Sampiro («Postea vero tractaverunt ea, que pertinent ad salutem tocius regni Hispanie», Sampiro p. 304-305). Aquesta consideració, segons Sampiro, és successiva a una d’immediatament anterior on els conciliaris «tractaverunt ea, que sunt Ihesu Christi Domini nostri. Postea vero…». Sampiro, en la seva versió pelagiana, s’estalvia les precisions sobre el que feia objecte de la salus. Aquesta similitud textual aconsella especular si el concili al·ludit per Sampiro que tractaria de la salus era, de fet, un precedent, no detallat però, de les ben descrites resolucions adoptades per l’Emperador. Cal observar també que el concili de Sampiro tracta finalment i de forma només anunciada d’allò pertanyent a la salus després de resoldre les minucioses atribucions diocesanes de la seu d’Oviedo. Al concili hi assisteixen tant l’ordre eclesiàstic com el secular. S’ha de notar també que l’autor de la Chronica Adefonsi Imperatoris atribueix a la reunió als palaus —que no anomena concili— com d’acostumada —«sicut soliti erant»—. La frase és prou ambigua com per a plantejar si no era només la junta que fos regular sino, també, que ho fos l’objectiu de tractar de la salus de tot el regne d’Hispània. Cap d’aquests dubtes pot ser, ara, satisfactòriament aclarit. Els dos estudis més complexos i severs sobre Alfons VII i l’aristocràcia lleonesa i castellana del segle XII tracten de passada aquesta molt precisa qüestió (Reilly, B.I., 1998, p. 49-50, 160-161; Barton, S., 1997, p. 133-134). Segons l’autor de la CAI, la primera resolució encaminada a establir la salus va ser restaurar, en tot el seu regne, les lleis i costums del temps del seu avi el rei Alfons; la segona fou la restitució a les esglésies de «totes aquelles heretats i servidors que els hi havien estat sostrets sense judici i justícia». De fet, aquesta segoLoquella barbarica (V) Faventia 27/2, 2005 85 Faventia 27/2 001-150 5/12/06 16:23 Página 85 na resolució és resultat complementari de la primera. Traduesc familia per servidor perquè em sembla un terme de major amplitud denotativa de vinculació social que el més estricte de serf preferit per Barton (trad. 2000, p. 194) i consistent amb l’altre ús (1.56; Martínez Pastor et al., 1996, p. 212) que l’autor en fa.2 També forma part d’aquest restabliment general de l’ordre anterior la reconstrucció poblacional i el renovament agrícola de totes les viles i terres destruïdes durant la guerra i que es plantessin, doncs, vinyes i tota mena d’arbres3. Va manar també, l’Emperador, a tots els jutges extirpar amb severitat els vicis en aquells homes agafats actuant en contra de la justícia i dels decrets dels reis, dels nobles —traduint inexactament principes4— dels potents i dels jutges. I així, ells jutjaren justament en fer-ne penjar uns a les forques, i fent que, als altres, els tallessin les mans o els peus, sense establir distincions entre els rics o de bona estirp i els pobres, sinó segons l’únic discerniment del grau de culpa. D’aquesta manera es restablia un ordre polític i social antic interromput i es tornaven a introduir regulacions legals emanades de qui tenia autoritat per a ferles. Es retornaven també a totes les esglésies els seus béns terrenals i els humans que els servien. Viles i terres tornaven a ser productives; és a dir, la gent era tornada a la feina dins d’un ordre general previst i estricte, com les fresques execucions i mutilacions havien fet palès. Però no n’hi havia exactament prou amb això per a aconseguir una completa salus. Faltava, tal com el Senyor havia dit a Moisès, no consentir els malèfics. I així ho manà, l’Emperador. I a la vista de tothom foren capturats5alguns operaris de la iniquitat i penjats de les forques. Com ha estat oportunament assenyalat (CAI, s.b., p. 57; CAI, II, p. 71) «ne patiaris maleficos» és una lleugera simplificació de Exodus 22, 18 (Maleficos non patieris vivere). La qüestió és, però, entendre el que l’autor vol dir per «maleficos». Que Moisès no deixi viure els malèfics és una exhortació divina situada, justament, després d’unes recomanacions sobre el que s’ha de fer en casos de violació de verges i abans de la disposició suscinta d’executar aquell que «coierit cum iumento». Ara bé, maleficus apareix, en una primera accepció com a, clarament, malfactor, dolent, nefand i en una tercera com allò o qualcú relacionat amb màgia negra (The Oxford Latin Dictionary 1994). Igualment ocorre en el Dictionaire Latin Français de Gaffiot (1934). En els autors cristians (Blaise, 1954) la primera accepció és la d’exercitador de maleficis, d’encantaments, de bruixeria. En els glossaris medievals, en canvi, es registra només com a encantador, endeví, mag (Du Cange 1954, p. 194; Niermeyer 1976, p. 630). Resulta, però, que els malèfics que no s’han de consentir són tot seguit descrits per l’autor de la CAI com a «operaris de la iniquitat» que és, tot i que Maya (CAI, 86 Faventia 27/2, 2005 Miquel Barceló 2. «omnis clerces et tota plebs… et familia regis capti sunt» (CAI, I, 56). 3. «Et directa est salus et pax magna in universo regno suo et omnes habitatores ceperunt edificare domos et plantare vineas et omnia arbusta et populare totam terram, quam rex Aragonensis destruxerat» (CAI, I, 26). L’aparició de la salus i la gran pau estan associades a una restitució regulada de la vida dels homes i de la seva feina. «Et directa est salus…» procedeix de I Maccabeus, 3, 6, que és el text a partir del qual l’autor conceptualitza les accions regeneratives de l’Emperador. 4. Probablement seria millor proposar «principals». 5. S’hauria d’entendre que ja estaven capturats prèviament i llestos per a ser executats. Faventia 27/2 001-150 5/12/06 16:23 Página 86 p. 184, n. 16) no ho assenyala amb precisió però sí Barton (Barton, S., p. 194, n. 171), una expressió de I Maccabeus, 3, 6, represa per Lluc, 13, 27. En els dos casos, aquests operaris de la iniquitat són gent que ha de ser repel·lida, foragitada («discedite a me omnes operarii iniquitatis»). És prou clar, penso, que l’autor fa referència genèrica a malfactors, però a uns malfactors especials el càstig dels quals queia fora de les regulacions severes d’aquells judicis de l’antiga llei reestablerta. Penjats a les forques o mutilats, aquells homes només eren reus d’haver incomplert els decrets de «regum et principum et potestatum». En canvi, aquests malèfics, els operaris de la iniquitat, no són pròpiament jutjats i condemnats a penjar de la forca seguint el procediment legal reestablert. Són només identificats, reconeguts i executats. Les ben explícites referències bíbliques al·ludeixen, precisament, amb prou concisió, però, a la seva activitat culposa i a la necessitat suprema de la seva extirpació. Tot i que no és descartable que se’ls pogués atribuir també poders de bruixeria, d’encanteris, és, per a mi, obvi que les seves activitats, la dedicació al mal, fossin més variades i reconeixibles, tot i que indiciblement, com a desordre, com a irrecuperable dissidència. Les festes de la coronació d’Alfons VII com a emperador culminen així amb l’execució ben pública dels malèfics. I també, després, amb l’ordre imperial que els alcaids de Toledo i tots els habitants de totes les Extremadures organitzessin contínuament exèrcits per fer la guerra —bellum és el mot— als «sarracenis infidelibus per singulos annos et non parcere civitatibus vel oppidis eorum, sed totum avindicare Deo et legi Christi» (CAI, m., p. 185).6 Encara que només de passada, crec convenient fer notar que l’argument que dóna l’Emperador per aquesta guerra és la reivindicació —la subjecció, doncs— de tot per Déu i la llei cristiana que era, justament, la que havia atorgat la salus a tot el regne d’Hispània. L’objectiu és, doncs, la instauració de la llei cristiana, com a reconeixement efectiu de Déu, en les ciutats i castells i no en cap cas sobre la gent que ocasionalment els habitava. Aquesta gent, els infidels, no són concebuts com a subjecte possible d’adscripció a la salus. Són clarament no externs, sinó estrictament incomptables, socialment, en el regnum. És, també, una guerra permanent que han de dur a terme els alcaids i tota la gent d’Extremadura. Es reconeix així la iniciativa popular d’expedicions predatòries. Els paràgrafs 71 i 72, fins ara comentats, pertanyen al primer llibre de la Chronica. Però l’autor torna a fer una descripció més breu de com infondre salus en el paràgraf 63 del segon llibre emprant un lèxic idèntic i una concepció ceremonial similar. Vegi’s: Deintus archiepiscopus Raymundus Toletane ecclesie cum magna processione clericorum et monachorum exiit in plateam ciuitatis et recepit imperatorem et abierunt cum illo in ecclesiam sancte Marie cantates et dicentes: «Deum time et mandata eius obserua» et reliqua. Et data benedictione, archiepiscopus abiit, imperator uero [in alcacerem] receptus est in illa alcacer et in palatiis regalibus et fuit ibi per Loquella barbarica (V) Faventia 27/2, 2005 87 6. Crec raonable llegir avindicare com ‘venjar-se’ atès que, clarament, es tracta d’expedicions de saqueig i destrucció i no contempla ocupacions formals i irreversibles. Faventia 27/2 001-150 5/12/06 16:23 Página 87 aliquot dies. Deinde uenit in ciuitatibus Toletanis et in castellis et perdidit impios ex eis et omnes, operarii iniquitatis, qui erant in tota Extremadtura, turbati sunt. Et directa est salus et misericordia et pax et uirtus in manu eius et omnes, qui erant in uniuerso regno suo, letificabantur in cunctis operibus suis. Després de la complicada conquesta d’Oreja, l’octubre de 1139, l’Emperador anà a Toledo on, com s’ha llegit més amunt, entrà en processó, acompanyat per l’arquebisbe Raimon a l’església de Santa Maria tot cantant «Deum time et mandata eius observa» (Ecclesiàstic 12, 13). L’Emperador s’està uns dies a l’alcàsser i als palaus reials. Va anar, després, a les ciutats de Toledo i als seus castells i destruí aquells que eren impius i tots els operaris de la iniquitat que eren per tot Extremadura foren torbats. I la salus, la misericòrdia i la pau i la virtut foren endreçades per la seva mà i tothom que era en l’univers del seu regne s’alegrava de les seves obres. S. Barton (p. 230, n. 134) fa notar que la redacció del passatge és derivada de I Maccabeus 3, 6-8. Com sigui: «… et omnes operario iniquitatis conturbati sunt: et directa est salus in manus eius. Et exercebabat reges multos et laetificabat Iacob in operibus suis…». Les obres de l’Emperador produeixen just el contrari de les dels operaris de la iniquitat, ara contorbats, atemorits. Turbare és escassament usat per l’autor amb un sentit homogeni. (Martínez Pastor, M., et al., p. 528). Els impius destruïts eren musulmans atès que en l’altra ocurrència del terme, de les dues que en fa, es tracta clarament de Sarraïns: «Modo invadent nos impii Sarraceni et inimici nostri» (CAI, I, p. 68). En canvi, els operaris de la iniquitat foren deixats només atemorits. Totes dues accions, tanmateix, eren portadores de salus i altres bondats que d’aquesta es derivaven. Com he comentat abans respecte a CAI, I, 26, on la matriu lèxica principal és també I Maccabeus, 3, 6. B.F. Reilly (1998, p. 262), tot i no comentar expressament els textos, assenyala que el llenguatge emprat per l’autor de la CAI «indicates a large indifferentiated concern with the health of church and realm…» (la cursiva és meva, M.B.). Bé. És clar, ara, després de la meva anàlisi, que salus és l’ordre polític i jurídic com a resultat concret i vigilat de la sobirania. La salut és la regulació permanent dels súbdits, d’adquisició difícil i resultat d’accions reials. Unes accions reials, però, a través de les quals es manifesta la voluntat de Déu, la narració de les quals pot inscriure’s en un text primigeni on ja molt prèviament s’hagués triomfalment manifestat, com l’ús literal de la Bíblia mostra. La salus és, finalment, el lloc construït defora del qual existeix foscament i promíscua la barbàrie. Els malèfics i els operaris de la iniquitat serien, així, aquells que, ja esmentats en el text bíblic primigeni, atempten perennement contra la salus i que tenen per objectiu fer-la inabastable. Se’n poden dir heretges, cismàtics, els que, incansablement, treballen pel mal. Ja el rei David assenyalava, en un Psalm inobservat, fins ara, en el context de la CAI, «Neque habitabit iuxta te malignus, neque permanebunt inusti ante oculos tuos. Odicti omnes qui operantur iniquitatem…» (Psalms 5, 6-7). No és sorprenent, doncs, que uns cent anys després d’haver-se escrit la Chronica de l’Emperador, Humbert de Romans, frare dominic, en un dels seus models per a fer sermons de Croada, escrigués: 88 Faventia 27/2, 2005 Miquel Barceló Faventia 27/2 001-150 5/12/06 16:23 Página 88 Materia de predictis. Thema in Ps. [cf. v., 6-7]: Quis consurget michi adversus malignantes aut quis stabit mecum adversus «operantes iniquitatem»? Et nota quod istud olim dictum a David rege modo dicitur a nostro David Ihesu Christo. Heretici siquidem sunt malignantes illi, de quibus dicitur [Ps. xxv, 5]: «Odivi ecclesiam malignantium. Operantes» autem «iniquitatem» sunt eorum credentes, qui in spe venie facilis, quam eis promuttunt heresiarche, exponunt se audacter omni iniquitati. Notandum autem quod inter omnia genera etc. ut supra». Com destaca, però, C.T. Maier (2000, p. 40-41), l’editor dels models de sermons, el d’Humbert de Romans està adreçat a fer servei als predicadors contra els heretges oferint fonaments bíblics per a la seva execució. Entre ells, és clar, hi figura Exodus, 22 —«Maleficos non patieris vivere»— i aclareix que «Iste enim vocantur malefici, qui alios ledunt» (p. 226). Els endevins —«phitonici»— són, però, d’una categoria diferent, que igualment mereix la mort. La connexió entre maleficus i operarii iniquitatis per a situar els heretges i la seva activitat maligna es manté viva i ben expressa almenys fins a 1260 (Maier, Ch., 2000, p. 11-12). Però qui eren, al cap i a la fi, aquells operaris de la iniquitat que l’Emperador, l’octubre de 1139, va deixar atemorits a Extremadura? Justament, a Extremadura, on cap al 30 de maig de 1135 havia, després d’atorgar la salus al regne d’Hispània, ordenat als seus habitants «facere exercitus» (CAI, I, 72) i portar anualment la guerra arreu de les ciutats i castells tot venjant Déu i la llei de Crist. La predilecció pels termes bíblics per part de l’autor de la CAI atorga decisivament als dissidents o cismàtics una dimensió de malícia patent que permetia executar-los per procediments sumaríssims o, com s’ha vist abans en els dies de la coronació de l’Emperador, manifestament separats dels delictes, també mereixedors de mort, contra els decrets, diguem-ne, seculars. Maleficus i operarii iniquitatis són termes qualitativament diferents al, per exemple, emprat per Pelayo d’Oviedo en la seva Cronica (ed. Sánchez Alonso, 1924, p. 83), per descriure els malfactors aterrits per Alfons el sisè, «pater et defensor omnium ecclesiarum hispanicusis, ideo hec fecit quia per omnia catholicus fuit» (p. 83). Ni nobles ni innobles, ni rics ni pobres s’atrevien a alterar la pau per ell imposada, ni fer cap mal: «Tanto terribilis fuit ut omnibus maleagentibus que nunquam auderent parere in conspectu eius» (p. 83). Maleagens, tot i que fa referència als pertorbadors de la pau eclesiàstica garantida per Alfons, no és exactament encara un maleficus ni un operarius iniquitatis que sí tenen una identificació en l’escriptura sagrada i per a qui hi ha un immediat i capital càstig. Com va ser-hi aquells dies de final de maig de 1135, a la ciutat de Lleó. Les execucions, però, no serviren d’escarment perquè, quatre anys després, en els confins de l’Extremadura, l’Emperador va haver-los d’intimidar. Els infidels, incomptables com a subjectes en el regne, foren, però, destruïts. És probable, doncs, que els habitants que havien de fer algarades anuals contra les ciutats i castells dels infidels sarraïns s’haguessin tornat operarii iniquitatis. Devia ser fàcil la transformació. De fet, ja s’havia produït força vegades. Reyna Pastor (1980), en un llibre formidable, descriu, en la mesura que els textos ho permeten, els pagesos revoltats i les seves variades formes de fer efectiu el seu dissentiment. En particular, hi ha importants indicis escrits de les seves accions, entre 1110 i 1117, acompanyant la revolta dels burgesos de Sahagún Loquella barbarica (V) Faventia 27/2, 2005 89 Faventia 27/2 001-150 5/12/06 16:23 Página 89 o afegits a l’host d’Alfons el Bataller. Les anomenades Crónicas Anónimas de Sahagún (ed. J. Puyol i Alonso, 1920, p. 43-44) conten que al Bataller «seguianlo muchedumbre de honbres, los que se llamavan pardos, los quales toda la tierra desde Palencia hasta Astorga rrovaron, ansi façiendo rrovo a las iglesias, socabando los altares, acavando muchos males que no son de decir…». O: «… e los onbres que moravan allende el rrío de Duero e son llamados bulgarmente pardos, en aquel tiempo seguian e ayudavan al rrei de Aragon» (p. 42). Reyna Pastor (1980, p. 126) opina que «resulta seguro que eran gentes no nobles, aventureros, de origen rural, algunos de a caballo. Eran posiblemente esos desprendidos del mundo rural…». Actuaven en llocs indeterminats situats sempre «allende el Duero», en els extrems, doncs. Reyna Pastor esmenta el molt explícit text de la Historia Compostelana que relata principalment esdeveniments ocorreguts entre 1000 a 1139, prudentment advertint que la turbulenta associació d’homes de guerra no és anomenada de «pardos». Aquest és el text: […] Has inquam omnes, aliamque copiosam reproborum turbam secum habebat, qui ob graves facinorum infamias homicide, malefici, fornicatores, adulteri, latrones, scelerosi raptores, sacrilegi incantatores, arioli, lures odiosi, apostate execratis, propria turpiter loca dimicerant, et ei tanquam omni principi reorum inhaxerant… (Historia Compostelana, I, LXXIII, p. 113). Reyna Pastor deixa d’esmentar un altre text sobre la presència d’aquestes milícies que acompanyaven l’exèrcit més formal del Bataller: «… qui videlicet scelatati latrones, homicide, transgressores, adulteri, fornicatores, miserorum substantie cruenti raptores, ecclesiarum violatores pro nefandis facinoribus…» (Historia Compostelana, I, LXVII, p. 107). En la primera relació no hi falten ni els malefici ni els sacrilegi incantatores, com a categories separades. E. Falque (Historia Compostelana trad. 1994, p. 182) tradueix malefici per malhechores. Ja val. Però, com m’he esforçat a mostrar, l’autor de la CAI, en situar el mot en un precís context bíblic, li atorga una dimensió teològica que en el llistat de la HC potser no tingui. Probablement no hi falta ningú dels qui podien inquietar l’ordre eclesiàstic i la salus del regne. I tots acompanyaven l’exèrcit del Bataller. Una sumària lectura d’aquest text, impulsada la seva redacció pel bisbe Diego Gelmírez, i també el de les Crónicas Anónimas de Sahagún, posa ben de manifest l’espant clerical, tal com ells mateixos el descriuen, persecucions, assassinats, robatoris d’esglésies, i de destrucció, en suma, d’Hispània quasi en termes sarraïnescos. El text de la H.C. és prou explícit sobre l’abast de la destrucció de l’ordre eclesiàstic que només es pensa comparable amb una atrició d’Hispània provocada pels sarraïns si haguessin, però, pogut («Praeterea tantam ecclesie persecutionem, tantam Hispanie attritionem, quanta nec sarraceni, si sui iuris esset, ei intulisset», H.C., LXXIX, p. 122)7. 90 Faventia 27/2, 2005 Miquel Barceló 7. E. Falque tradueix attritio per destrucció, el que potser no és incorrecte però introdueix innecessàriament una noció, la de destrucció d’Hispània pels sarraïns, que tindrà per sí mateixa un major significat. Simplifica també, en la meva opinió, la part final del text en interpretar «si sui iuris esset» com «si hubiera estado en tus manos» infligir tant de mal quan, de fet, al·ludeix a tenir jurisdicció, a tenir poder. Faventia 27/2 001-150 5/12/06 16:23 Página 90 El retorn a l’època daurada d’Alfons VI, aquella en què els malfactors ni gosaven entrar en presència del rei és, justament, el que va efectuar l’Emperador. Els «pardos» i la turba infame apareixeran posteriorment, almenys als textos. Tot i que el text de la Historia Compostelana no identifiqui la turba aliada d’Alfonso el Bataller amb «pardos» no implica que els «pardos» al·ludits a altres textos no poguessin ser descrits en els mateixos termes ni fessin el mateix tipus de guerra. O que, més tard, entre 1147 i 1149, interval en el qual habitualment s’està d’acord a fixar la redacció de la CAI, els «pardos» siguin només al·ludits, una vegada, com una milícia col·laboradora de l’exèrcit més formal de les mesnades comtals. Però el fet que protagonitzen és molt destacable: Postremo Agareni terga uertentes uicti sunt et rex Zafadola captus est in bello a militibus comitum. Quem tenentes ut adducerent in tentoria, superuenerunt milites, quos dicunt pardos, et cognoscentes interfecerunt eum. Hoc uidentes comites nimium contristati sunt et miserunt nuntios imperatori, qui erat in Legionensem ciuitatem regiam. Qui nuntiauerunt ei omnia uerba belli, ceterum postquam dixerunt «Amicus tuus rex Zafadola mortuus est», rex nimium contristatus dixit: «Mundus ego sum a sanguine Zafadole amici mei». Et cognouerunt omnes Christiani et Sarraceni ab Arabia, que est iuxta flumen Iordanis, usque ad mare Occeanum quod imperator nunquam conscius extitit mortis regis Zafadole. (CAI, II, 98). És a dir. Els comtes fan presoner el «rex Zafadola» —Sayf al-Dawla— de Córdoba, que era resistent als almoràvids i col·laborador eventual, doncs, dels exèrcits comtals i de l’Emperador. Quan, després de capturat, el portaven al campament, aparegueren els «milites, quos dicunt Pardos, et cognoscentes interceferunt eum». Cal observar l’ambigüitat de la construcció «quos dicunt Pardos», traduïble com els guerrers (milites) «que es diuen pardos». Sens dubte, es tracta d’un apel·latiu ben reconegut i acceptat per ells mateixos. En tot cas, els guerrers «pardos», indiferents a la custòdia dels comtes, en reconèixer «Zafadola», el maten, sense que, almenys que es digui, ningú no fa res excepte lamentar-se. L’Emperador, fins i tot, fa públic que res no té a veure amb el vessament de sang d’un que qualifica d’amic seu. El poder dels guerrers «pardos» havia quedat ben clar. Evidentment, no eren, trenta o quaranta anys després, la mateixa gent descrita a les Crónicas Anónimas de Sahagún de la qual es fa ressò Reyna Pastor. El nom, però, és el mateix i revela així una continuïtat de milícia, reclutament i independència de la formalitat de les mesnades comtals i de l’autoritat imperial matant un presoner reconegudament aliat del rei Alfons. Des del seu esment a Sahagún han durat, almenys, una llarga generació. I el nom? Què vol dir «pardos»? Reyna Pastor (1980, p. 125-126) resumia el que es pensava del nom citant L. García de Valdeavellano (1952, p. 873) per a qui eren anomenats «pardos» «posiblemente así por el color de sus vestiduras». L’opinió, possiblement, procedeix de la de l’editor de la CAI, Luis Sánchez Belda (1950, p. 215), que en el vocabulari annex a l’edició els fa una mena d’ordre religiosa militar i que per modèstia o vot de pobresa «llevarían un ropón pardo y de ahí su nombre; también se les llamaba “fronteros”…». Cita com a autoritat V. de la Fuente (1884, I, p. 337-343). El traductor Loquella barbarica (V) Faventia 27/2, 2005 91 Faventia 27/2 001-150 5/12/06 16:23 Página 91 Tanmateix, el sarcasme de Gonzalo Fernández de Oviedo hauria, inadvertidament, contribuït al fet que Bartolomé de Las Casas desenvolupés la més profunda teorització de destrucció social mai no feta. Que destruir els bàrbars era bo ningú, raonablement, ara no ho dubta. Però, doncs, per què se n’hauria de continuar parlant, inquirint per què va ser? No serà aquesta insistència intel·lectual una de les marques indelebles també de la barbàrie? Bibliografia BARCELÓ, M. (2005). «La spurcitia paganorum que había en Coria antes de la conquista cristiana en junio de 1142 d.C». A BARCELÓ, M.; MARTÍNEZ GÁZQUEZ, J. (eds.). Musulmanes y cristianos en Hispania durante las conquistas de los siglos XII yXIII. Bellaterra: Servei de Publicacions Universitat Autònoma de Barcelona. BARTON, S. (1992). «Two Catalan magantes in the courts of the kings of León-Castile: the careers of Ponce de Cabrera and Ponce de Minerva re-examined». Journal of Medieval History 18, p. 233-266. — (2000). «From Tyrants to Soldiers of Christ: the nobility of twelfth-century León-Castile and the struggle against Islam». Nottingham Medieval Studies 44. BATAILLON, M. (1965). Études sur Bartolomé de Las Casas. París: Centre de Recherches de l’Institut d’Études Hispaniques. Cantar del Mío Cid, III parte: Vocabulario (1954). R. MENÉNDEZ PIDAL (ed.). Madrid: Espasa-Calpe. Chronica Adefonsi Imperatoris (1950). L. SÁNCHEZ BELDA (ed.). Madrid: CSIC. Chronica Adefonsi Imperatoris (1988). A. Maya Sánchez (ed.). A FALQUE, E.; GIL, J.; MAYA, A. (eds.). Chronica Hispana saeculi XII, Corpus Christianorum, Continuatio Medievalis LXXI. Brepols: Typographi Brepols Editores Pontificii. Chronicae Adefonsi Imperatoris. Concordantiae (1996). M. MARTÍNEZ PASTOR, A.M. ALDAMA ROY, M.D. CASTRO JIMÉNEZ, M. MARTÍNEZ QUINTANA y M.J. MUÑOZ JIMÉNEZ (eds.). Madrid: Palas Atenea. Chronica Adefonsi Imperatoris (2000). S. BARTON (trad.). A BARTON, S.; FLETCHER, R. (eds.). The World of El Cid. Chronicles of the spanish reconquest. Manchester: Manchester University Press. Crónica del Emperador Alfonso VII (1977). M. PÉREZ GONZÁLEZ (trad.). León: Universidad de León, Secretariado de Publicaciones. Crónica del obispo don Pelayo (1924). B. SÁNCHEZ ALONSO (ed.). Madrid: CSIC. DUCANGE, Ch. (1954). Glossarium mediae et infimae latinitatis. Graz: Akademische Druck. FERNÁNDEZ DE OVIEDO, G. (1959). Historia General y Natural de las Indias. J. PÉREZ DE TUDELA (ed.). B.A.E.. Madrid: Atlas. GAFFIOT, F. (1934): Dictionnaire Latin Français. París: Hachette. Historia Compostellana (1988). E. FALQUE REY (ed.). Corpus Christianorum, Continuatio Medievalis LXX. Brepols: Typographi Brepols Editores Pontificii. Historia Compostelana (1994). E. FALQUE REY (ed.). Madrid: Akal. LAS CASAS, B. de (1994). Historia de las Indias, III. M.A. MEDINA; J.A. BARREDA; I. PÉREZ FERNÁNDEZ (eds.). Madrid: Alianza Editorial. — (1994). Tratados de 1552. R. HERNÁNDEZ, O.P.; L. GALMÉS, O.P. (eds.). Madrid: Alianza Editorial. — (1995). Cartas y Memoriales. P. CASTAÑEDA; C. RUEDA; C. GODÍNEZ; I. DE LACORTE (eds.). Madrid: Alianza Editorial. 98 Faventia 27/2, 2005 Miquel Barceló Faventia 27/2 001-150 5/12/06 16:23 Página 98 Las Crónicas Anónimas de Sahagún (1920). J. PUYOL (ed.). Madrid: Real Academia de la Historia. LINEHAN, P. (1992). «Falque, E., Gil, J., and Maya, A. (editors). Chronica Saeculi XII, Part I (Book Review)». Journal of theological Studies 43, p. 731-737. LOMAX, D.W. (1982). «Catalans in the Leonese empire». BHS LIX, p. 191-197. MAIER, C. (2000). Crusade propaganda and ideology. Model Sermons for the Preaching of the Cross. Cambridge: Cambridge University Press. MOORE, R.I. (1994). The Origins of European Dissent. Toronto: University of Toronto Press. NIERMEYER, J.F. (1976): Mediae Latinitatis Lexicon Minus lexique Latin Médeiéval FrançaisAnglais. Leiden Brill. PASTOR, R. (1980). Resistencias y luchas campesinas en la época del crecimiento y consolidación de la formación feudal Castilla y León, siglos X-XIII. Madrid: Siglo XXI. PÉREZ DE URBEL, Fray J. (1952). Sampiro. Su Crónica y la monarquía leonesa en el siglo X. Madrid: CSIC. PÉREZ GONZÁLEZ, M. (1993). «Influencias clásicas y bíblicas en la Chronica Adefonsi Imperatoris». A PÉREZ GONZÁLEZ, M. (coord.). Actas del I Congreso Nacional de Latín Medieval. León, p. 349-355. PESCADOR, C. (1961-1964). «La Caballería popular en León y Castilla». Cuadernos de Historia de España, XXXIII-XXXIV (1961), p. 101-238; XXXV-XXXVI (1962), p. 56201; XXXVII-XXXVIII (1963), p. 88-198; XXXIX-XL (1964), p. 169-260. PORRO, N.R. (1976). «Los caballeros lascasianos ¿pardos o de espuelas doradas?». Revista de Historia del Derecho 4, p. 183-208. POWERS, J.F. (1988). A Society organized for War. The Iberian municipal militias in the Central Middle Ages, 1000-1284. Berkeley: University of California Press. REILLY, B.F. (1998). The kingdom of León-Castilla under king Alfonso VII 1126-1157. Philladelphia: University of Pennsylvania Press. RICO, F. (1969). «Las letras latinas del siglo XII en Galicia, León y Castilla». Ábaco 2. Madrid: Castalia. SAUER, C.O. (1966). The Early Spanish Main. University of California Press. The Oxford Latin Dictionary. P.G.W. GLARE (ed.), 1982 (rep. 1994). TORRÓ, J. (2004). «L’expansió catalana i les altes conquestes hispàniques». L’Avenç 290, p. 24-29. VALBUENA REFORMADO (1863). Diccionario Latino-Español. M.D.P. MARTÍNEZ LÓPEZ (ed.), 7ª Edición, con Vocabulario Español-Latino. Madrid. Loquella barbarica (V) Faventia 27/2, 2005 99 Faventia 27/2 001-150 5/12/06 16:23 Página 99