Segona residència i multiresidència a Catalunya. Una aproximació sociodemogràfica

Resum L’objecte del present article és aportar alguns elements que ens permetin aproximar-nos a la nova realitat dels «residents múltiples» i dels «territoris residencialment compartits». Per fer-ho, partirem de l’anàlisi de la població que posseeix un habitatge secundari a Catalunya. Per això, es realitzen uns models de regressió logística que analitzen la influència de les variables sociodemogràfiques de la població en la disposició i la localització d’una segona residència l’any 1991. El tema s’aborda per al conjunt de Catalunya per províncies des d’una perspectiva geodemogràfica. L’aproximació és geogràfica perquè estudia la influència de l’hàbitat (la grandària del municipi i la província de residència habitual). És també demogràfica perquè l’anàlisi es fa considerant variables estructurals, que són les pròpies de la demografia per a l’estudi de les poblacions: l’edat, el tipus de llar en la qual resideixen, la categoria socioeconòmica i la història migratòria dels entrevistats. Paraules clau: segona residència, residencia múltiple, població temporal, factors sociodemogràfics. Resumen. Segunda residencia y multirresidencia en Catalunya. Una aproximación sociodemográfica El objeto del presente artículo es aportar algunos elementos que nos permitan aproximarnos a la nueva realidad de los «residentes múltiples» y de los «territorios residencialmente 1. Aquest article està basat en la tesi doctoral de Julián López Colás, titulada La residencia secundaria en España: estudio territorial de su uso y tenencia (Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona, 2003). Aquest treball ha estat codirigit per la Dra. Anna Cabré i el Dr. Juan Antonio Módenes. El desenvolupament d’aquesta línia d’investigació s’emmarca en el projecte I+D del Ministeri de Ciència i Tecnologia, núm. BSO2003-03443/CPSO: Vivienda, movilidad espacial y migraciones, l’investigador principal del qual és Juan Antonio Módenes. Doc. Anàl. Geogr. 46, 2005 41-62 Segona residència i multiresidència a Catalunya. Una aproximació sociodemogràfica1 Julián López Colás Universitat Autònoma de Barcelona. Centre d’Estudis Demogràfics 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain [email protected] Juan Antonio Módenes Cabrerizo Universitat Autònoma de Barcelona Departament de Geografia i Centre d’Estudis Demogràfics 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain JuanAntoni.M[email protected].es [email protected] Data de recepció: desembre del 2004 Data d’acceptació definitiva: setembre del 2005 DAG 46 001-190 24/7/06 19:37 Página 41 compartidos», a partir del análisis de la población que posee una vivienda secundaria en Cataluña. Por ello, se realizan unos modelos de regresión logística que analizan la influencia de las variables sociodemográficas de la población en la disposición y la localización de una residencia secundaria en 1991. El tema se aborda para el conjunto de Cataluña por provincias desde una perspectiva geodemográfica. La aproximación es geográfica porque estudia la influencia del hábitat (el tamaño del municipio y la provincia de residencia habitual). Es también demográfica porque el análisis se hace considerando variables estructurales, que son las propias de la demografía para el estudio de las poblaciones: la edad, el tipo de hogar en el que residen, la categoría socioeconómica y la historia migratoria de los entrevistados. Palabras clave: vivienda secundaria, residencia múltiple, población temporal, factores sociodemográficos. Résumé. Résidence secondaire et résidence multiple en Catalogne. Une perspective sociodemographique L’objet de cet article est d’apporter quelques éléments qui permettent de mieux comprendre le nouveau phénomène des «résidents multiples» et des «territoires résidentiels partagés», à partir de l’analyse de la population qui possède une résidence secondaire en Catalogne. Dans ce but, on réalise des modèles de régression logistique qui analysent l’influence des variables sociodémographiques de la population dans la possession et la situation d’une résidence secondaire en 1991. Le sujet est abordé pour l’ensemble de la Catalogne par provinces depuis une perspective géodémographique. L’approche est géographique parce que l’influence de l’habitat (la taille du territoire municipal et la province de résidence principale) est étudié. Elles est également démographique parce que l’analyse tient compte de variables structurelles spécifiques de l’étude des populations: l’âge, le type de foyer, la catégorie socioéconomique et l’histoire migratoire des personnes interviewées. Mots clé : résidence secondaire, résidents multiples, population saisonnière, facteurs sociodémographiques. Abstract. Second home and multiple residence in Catalonia. A socio-demographic perspective Through analysis of the population having a second home in Catalonia, this paper aims to provide some elements that give us a closer understanding of the new reality of «multiple residents» and the «residentially shared territories». By means of logistic regression, it attempts to analyze the influence of socio-demographic variables on second home possession and situation in 1991. From a geo-demographic perspective, the analysis is done for Catalonia at provincial level. This is also a geographic perspective since it studies the habitat (the size of municipality and the province of main residence). It is a demographic perspective because it uses specifically demographic structural variables: age, type of household, socioeconomic category and migratory history of the interviewees. Key words: second home, multiple residents, temporary population, sociodemograhic factors. 42 Doc. Anàl. Geogr. 46, 2005 Julián López; Juan Antonio Módenes DAG 46 001-190 24/7/06 19:37 Página 42 Presentació La relació entre població i territori s’ha establert tradicionalment a partir de la ubicació de la residència principal, de la «casa». Aquesta relació ha tingut sentit durant molt de temps: la majoria de les activitats quotidianes es realitzaven en àmbits propers a la residència que era el centre indiscutible, tant de la mobilitat com de la identitat territorial de la població. Aquesta estreta i simple associació entre població i lloc, entre habitant i residència, s’ha anat difuminant amb el pas del temps. La millora de les comunicacions ha permès realitzar activitats quotidianes en llocs relativament allunyats de la residència, permet mantenir intensos vincles afectius i efectius amb els «llocs d’origen» en cas de migració, i permet subdividir les funcions residencials que anteriorment es concentraven en un únic habitatge. Aquest últim cas és el que ens interessa aquí. És important l’aparició i l’extensió d’un nou model de «residència múltiple» que integra «l’habitatge habitual», que ens permet complir amb les nostres obligacions productives, i «l’habitatge secundari», que facilita a moltes persones satisfer les necessitats d’oci, possibles en el nostre model econòmic i de desenvolupament. La relació entre habitant i lloc es trenca en aquests casos. Així com també es trenca la definició clàssica de la «població d’un lloc» i s’expandeix una nova visió a partir de les «poblacions temporals». Les persones no estan adscrites residencialment a un únic lloc, mentre que els llocs acullen distintes persones en diferents moments temporals. Per tot això, tant la geografia de la població com la demografia territorial han d’incorporar les implicacions territorials i demogràfiques de la segona residència. Evidentment, són moltes les derivacions econòmiques, sociològiques i geogràfiques de la qüestió. Des d’una perspectiva urbana, aquest tipus d’habitatge presenta repercussions a tota la jerarquia urbana. En les grans aglomeracions, els desplaçaments entre el lloc de residència habitual i el segon habitatge generen una gran mobilitat els caps de setmana o els períodes de vacances. En el món rural, ha contribuït a modificar el paisatge, ha incrementat les oportunitats laborals i ha facilitat que àmplies zones, fa poc temps pràcticament despoblades, ara només ho estiguin uns quants dies la setmana o uns quants mesos l’any, la qual cosa incrementa la demanda d’infraestructures i serveis. En suma, la segona residència és un component molt important en l’ús i en la necessària ordenació del territori. Tot això, sense oblidar les seves repercussions en el mercat de l’habitatge i en el boom immobiliari actual. Segona residència i multiresidència a Catalunya Doc. Anàl. Geogr. 46, 2005 43 Sumari Presentació Estat de la qüestió Definicions i situació general de la segona residència a Catalunya Fonts i mètode de la modelització estadística Resultats Conclusions Bibliografia DAG 46 001-190 24/7/06 19:37 Página 43 L’objecte del present article és aportar alguns elements que ens permetin aproximar-nos a la nova realitat dels «residents múltiples» i dels «territoris residencialment compartits», a partir de l’anàlisi de la població que posseeix un habitatge secundari a Catalunya. Qui són aquests nous habitants múltiples? On es localitzen amb més freqüència? Quines característiques sociodemogràfiques presenten? Aquest article establirà els elements principals existents l’any 1991 a partir del Cens de Població i Habitatges i l’Enquesta Sociodemogràfica2, als quals afegirem els resultats preliminars de l’explotació del Cens de 2001. Per respondre aquests interrogants, en aquest treball, en primer lloc, s’hi emmarca l’anàlisi de l’habitatge secundari en el context de la geografia catalana i espanyola. En segon lloc, s’hi mostra el concepte d’habitatge secundari utilitzat en aquest article i la situació general d’aquest tipus d’habitatge a Catalunya. En tercer lloc, s’hi presenta la font estadística, la metodologia utilitzada i les variables considerades en el present estudi. A continuació, s’hi mostren els resultats dels dos models de regressió logística realitzats: el de possessió i el de localització d’una segona residència. Finalment, l’article es completa amb unes breus conclusions. Estat de la qüestió L’habitatge secundari ha cridat l’atenció dels geògrafs a casa nostra de fa temps. El seu impacte evident sobre els territoris rurals i costaners ha estat analitzat i constatat amb freqüència. Des de l’estudi de Barbaza (1966) sobre les transformacions de la Costa Brava per part del turisme, són moltes les referències especialitzades que es poden esmentar sobre el tema. L’origen francès de Barbaza ens recorda la gran tradició de l’estudi de la residència secundària al país veí, tant des del punt de vista geogràfic com econòmic, sociològic o antropològic, per esmentar-ne només els camps més propers. Al nostre entendre, aquesta escola continua oferint interessants enfocaments, com ara el de la multiresidència o doble residència, tendència que inspira la present aportació i la línia de recerca en què s’emmarca, així com el de l’anàlisi dels continguts i significats socials de la segona residència, tant per als seus ocupants, com per als territoris i les poblacions originàries (Bonnin i Villanova, 1999; Dubost, 1998; Perrot, De la Soudière, 1998; més recentment, Van Eetvelde i Antrop, 2004; més molts d’altres citats a López Colás, 2003). A López Colás (2003), també s’hi poden localitzar algunes aportacions efectuades per la literatura anglesa o italiana. 44 Doc. Anàl. Geogr. 46, 2005 Julián López; Juan Antonio Módenes 2. El Cens de 1991 ofereix informació sobre la localització i les característiques dels habitatges secundaris, però sense poder conèixer les característiques dels seus propietaris o usuaris. L’Enquesta Sociodemogràfica de 1991 permet obtenir les característiques dels individus propietaris o posseïdors d’un habitatge secundari. El Cens de 2001 recull tant informació del parc com dels usuaris, però amb una interconnectivitat limitada entre els dos tipus de dades. DAG 46 001-190 24/7/06 19:37 Página 44 Els geògrafs catalans i espanyols han tractat a bastament els factors contextuals responsables de l’expansió de la segona residència i les repercussions territorials i socials induïdes en les localitats on s’implanten. L’estudi de la segona residència s’ha realitzat des de diverses línies temàtiques. Esquemàticament, les línies de recerca corresponen als tres grans tipus i territoris d’especialització de la segona residència: rural, periurbana o metropolitana i litoral. Són molt nombrosos els treballs que aborden les transformacions de la segona residència a escala local i comarcal, com també les seves repercussions territorials i ambientals (citats a Anton Clavé, López Palomeque, 1996). La recerca geogràfica majoritària ha posat de relleu l’oposició tradicional entre el poblament i els usos socials, rural i urbà, i s’ha concentrat en l’anàlisi del medi rural com a territori protagonista del component de lleure de la residència múltiple. Entre els diferents treballs, destaquen els de Valenzuela (1977) i Del Canto (1981), referits a les serres de Guadarrama i Gredos; el de Chuvieco i Aldecoa (1983), sobre la serra de Madrid, o els de Salvà Tomas (1979 i 1985), sobre la segona residència i l’agricultura a l’illa de Mallorca. A Catalunya, cal destacar el treball d’Argany (1984) sobre la segona residència referit al conjunt del país. Aquest treball, realitzat a partir de les dades del Cens d’Habitatges de 1970 i 1981, estudia el parc de segones residències pel que fa a la seva localització, evolució i distribució. Aportacions més recents incorporen implícitament l’habitatge secundari, quan s’analitza la mobilitat de la població o l’ús temporal del territori (Mendizàbal, 1996, i Anton Clavé, 1991, entre d’altres). Pel que fa a les segones residències en els espais periurbans, les que són de proximitat, són nombroses les aportacions referides al conjunt d’Espanya, com ara la d’Ortega Valcárcel (1975) i Del Canto (1983). Unes altres, més nombroses que les anteriors, analitzen espais concrets: Madrid i la seva província (Valenzuela, 1976; Del Canto, 1994), Sevilla i la seva província (Requena Sánchez, 1992) o València i la seva Àrea Metropolitana (Miranda, 1985). En el cas català, aquest enfocament ha donat lloc a diversos estudis monogràfics, entre els quals destaquen Pallarès i Riera (1991) i Anton Clavé i Ibarguren (1993). En el primer, s’hi analitzen els factors que expliquen el model de distribució espacial de les segones residències a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. I, en el segon, s’hi formulen una sèrie de reflexions sobre les implicacions territorials d’aquest tipus d’habitatges en els espais ciutadans. La segona residència a les zones litorals ha donat lloc a diverses investigacions, entre les quals cal destacar la tesi doctoral de Fraguell (1994) sobre el turisme residencial a la regió de Girona i la de González Reverte (2000) sobre els processos d’urbanització i els espais turístics residencials a la Costa Daurada, per citar-ne només alguns exemples catalans. Algunes aportacions comencen a centrar-se en la transformació d’espais litorals de segona residència en àrees d’habitatge principal, especialment pel que fa a residents europeus (per exemple, IX Congreso de Población Española, 2004). Òbviament, els efectes sobre la planificació territorial han estat analitzats (per exemple, MOPT, 1991). Segona residència i multiresidència a Catalunya Doc. Anàl. Geogr. 46, 2005 45 DAG 46 001-190 24/7/06 19:37 Página 45 Tanmateix, els factors individuals i familiars que condicionen la possessió i l’ús d’aquest tipus d’habitatges han rebut menys atenció, sens dubte, per l’absència de fonts estadístiques adients (López Colás, 2003). Per això, la majoria dels precedents en la literatura no han pogut superar la fase descriptiva. No hi falten, però, aportacions teòriques que anuncien les transformacions socials en la relació amb el territori provocades pel desenvolupament econòmic, com ara, per exemple, Gaviria (1971) o Mendizàbal (1996), que estudia els nous usos metropolitans del territori. La literatura sobre aquest tipus d’habitatge ha insistit sempre en el seu caràcter familiar. Fins i tot, ha coincidit a qualificar el seu ús com una forma particular de turisme, que, amb freqüència, denomina «familiar». En general, el perfil característic dels usuaris de segones residències ha estat definit com un matrimoni amb fills, en el qual els pares tenen edats compreses entre trenta-cinc i cinquanta anys, estudis mitjans i que pertanyen a les categories socioprofessionals d’assalariats qualificats. Ha faltat, però, fer el salt de la descripció de les característiques a l’exploració inferencial dels factors determinants en la possessió i l’ús de la residència secundària, aillant les interferències entre diferents elements estructurals. El mateix succeeix amb les diferències territorials i la influència de l’entorn de la residència principal. El caràcter urbà dels usuaris de segones residències ha estat constatat en pràcticament totes les investigacions. És conegut que la possessió de la segona residència és més freqüent, com més gran és la grandària del municipi on hi ha la llar principal. Tanmateix, no se sabia la influència directa del context residencial més general sobre les propensions individuals de tenir un habitatge secundari. La present comunicació, que continua les aportacions de López Colás (2003) sobre les característiques dels posseïdors d’un habitatge secundari a l’Estat espanyol, vol començar a compensar els obligats dèficits existents a la literatura de casa nostra mitjançant l’aïllament dels factors individuals i contextuals que expliquen la difusió de la multiresidència a Catalunya. Definicions i situació general de la segona residència a Catalunya Abans de prosseguir, i per evitar confusions, és oportú precisar què és una segona residència. En aquest article, el concepte emprat serà el que utilitza l’Institut Nacional d’Estadística (INE) en el Cens d’Habitatges3i en l’Enquesta Sociodemogràfica de 1991. Un habitatge secundari és aquell no utilitzat com a habitatge principal o habitual i usat per uns altres fins de forma temporal. Per exemple, seria segona residència aquella usada per motius laborals en una determinada època de l’any. Es tracta d’un problema metodològic menor, però 46 Doc. Anàl. Geogr. 46, 2005 Julián López; Juan Antonio Módenes 3. La definició censal entén que un habitatge és secundari «[…] quan és utilitzat només part de l’any, de manera estacional, periòdica o esporàdica i no constitueix residència habitual d’una o de diverses persones. Pot ser, per tant, una casa de camp, de platja o de ciutat que s’empri durant les vacances, l’estiu, els caps de setmana, els treballs temporals o altres vegades» (INE, 1994: 35). DAG 46 001-190 24/7/06 19:37 Página 46 que cal tenir en compte per entendre determinades distribucions locals d’habitatges secundaris. L’Enquesta Sociodemogràfica utilitza la mateixa definició de segona residència que el cens i s’interessa per si els entrevistats en disposen en el moment de fer l’enquesta4. En la definició, és més important la temporalitat que no pas l’ús que se’n fa, per la qual cosa el concepte utilitzat en aquest article sobrepassa el que popularment s’entén per una segona residència: habitatge per gaudir-ne durant les vacances o els períodes d’oci. Tot i la seva amplitud, la definició estadística no inclou tots els habitatges que poden utilitzar-se temporalment per a oci. Així, per exemple, l’Enquesta Sociodemogràfica no considera com a segones residències les principals que són usades per unes altres persones com a allotjament de vacances, ni tan sols quan l’usuari temporal és el propietari de l’habitatge. Finalment, la segona residència no necessita estar situada a certa distància del domicili habitual. Estadísticament, un habitatge secundari pot localitzar-se en el mateix municipi de la residència principal o a l’altre extrem del país. En aquest context, segons el Cens de Població i Habitatges de 2001, el total de segones residències a Catalunya sobrepassa les 515.000 unitats, que, en termes relatius, representa el 15,5% dels habitatges familiars. En el conjunt de l’Estat espanyol, el percentatge és pràcticament el mateix, el 16% del total, i el parc de segones residències supera les 3.360.000 unitats. Més de 330.000 llars residents a Catalunya són usuàries habituals d’una segona residència, el 14,3% del total. En termes poblacionals, aquestes llars les formen aproximadament un milió de persones, exactament 968.351, el 15,4% de la població catalana. Dit d’una altra forma, un de cada sis residents a Catalunya és un «resident múltiple». La proporció de llars catalanes que disposen d’una segona residència és similar a la del conjunt de l’Estat espanyol, 15,1%. Se situa a prop de les Illes Balears, 14,2%, però per sota dels casos del País Valencià, Madrid, Múrcia i Aragó, que, amb valors al voltant del 20%, són al capdavant de la classificació de les comunitats autònomes. D’altres fonts estadístiques oficials, no tan exhaustives com el Cens, ofereixen indicacions sobre els usuaris catalans de segones residències, que no s’allunyen gaire de les dades anteriors. L’Enquesta Contínua de Pressupostos Familiars (INE) informa d’un 13,67% de llars catalanes que disposen d’un habitatge secundari el 2001. D’altra banda, la nova Enquesta de l’Ús del Temps (INE) de 2002-2003 assenyala el 12,2% de llars catalanes. Pel que fa a 1991, segons el Cens, el nombre de segones residències a Catalunya sobrepassava la quantitat de 472.000 unitats, el 17,3% del total d’haSegona residència i multiresidència a Catalunya Doc. Anàl. Geogr. 46, 2005 47 4. L’Enquesta Sociodemogràfica entén per segona residència «aquella de la qual el subjecte (o la família amb la qual conviu, si és un subjecte dependent) disposa per al seu ús, tenint-la en propietat, cedida pel seu propietari o llogada permanentment. No es consideren com a tals els habitatges propietat del subjecte que són llogats o cedits permanentment a unes altres persones, ni els habitatges que el subjecte llogui per ser utilitzades durant temporades inferiors a l’any» (INE, 1995: 336). DAG 46 001-190 24/7/06 19:37 Página 47 bitatges familiars. Per tant, durant la dècada de 1990, el parc de segones residències va augmentar en 42.000 unitats, el que en termes relatius implica un creixement del 8,9% total, percentatge lleugerament inferior al dels habitatges principals, que presentaven un ritme de creixement superior5. La importància relativa de la segona residència a Catalunya era pràcticament la mateixa que en el conjunt d’Espanya (17,2% del total d’habitatges familiars), però molt superior a la dels països de la Unió Europea. En els països amb un parc de segones residències més significatiu, França i Itàlia, a principis de la dècada de 1990 aquest tipus d’habitatges representaven una mica més d’una desena part del total (10,7% i 10,6% respectivament6), molt lluny del nivell de Catalunya. Així doncs, la segona residència constitueix un element fonamental del sistema de poblament territorial i d’ubicació residencial de la població catalana. Segons l’Enquesta Sociodemogràfica de 1991, el 12,3% del total de llars catalanes, que en nombres absoluts representava més de 237.000 llars7, posseïa un habitatge secundari. Aquestes llars estaven formades per 730.000 persones, poc més del 13,7% de la població catalana8. Si confiem en la comparació temporal de dues dades procedents de fonts diferents, el nombre de llars usuàries hauria crescut significativament en els deu anys del període 19912001, així com el nombre total de «residents múltiples», 107.000 llars i 240.000 usuaris, aproximadament. Comparada amb altres comunitats autònomes, la possessió de la segona residència a Catalunya se situava en posicions intermèdies, encara que lleugerament per sobre de la mitjana espanyola (11,9% del total de llars). Les màximes diferències entre comunitats autònomes oscil·laven entre les de Madrid i el País Valencià, on el 18% i el 16,5% de les llars disposaven d’aquest tipus 48 Doc. Anàl. Geogr. 46, 2005 Julián López; Juan Antonio Módenes 5. En aquest sentit, cal assenyalar que les dades han d’interpretar-se amb certa cura. És conegut que una part indeterminada dels habitatges denominats «desocupats» són veritables segones residències i el resultat final pot ser diferent en cada cens. Per això insistirem més en la comparació temporal dels usuaris, encara que també caldrà estudiar la seva comparabilitat (en funció de la disposició de les famílies a declarar-se usuàries o propietàries d’un habitatge secundari, o de manipular-ne part de la informació, per motius fiscals, per exemple). 6. El Cens francès de 1999 comptabilitza 2.642.000 segones residències, que, en termes relatius, representen el 9,2% del total d’habitatges familiars (www.recensement,insee.fr, d’abril de 2004). La dada d’Itàlia prové de l’Institut d’Estadística de Catalunya (www.idescat.es, de gener de 2004). 7. La disparitat entre el nombre de segones residències i el de llars que disposaven d’aquest tipus d’habitatge deriva de la naturalesa de les fonts. En el Cens, s’hi comptabilitzen tots els habitatges que eren utilitzats de forma estacional, ja fos per part de catalans, de la resta d’espanyols o d’estrangers. En canvi, a l’ES només hi figuren les llars en què el subjecte entrevistat era de nacionalitat espanyola, residia a Catalunaya i disposava d’una segona residència durant tot l’any. A això cal afegir-hi que una petita part de les llars, menys del 9% del total, disposava de més d’una segona residència. 8. Vegeu la representació cartogràfica dels usuaris catalans a escala provincial a l’Atlas Digital del Bienestar Social en España (Reques, 2001). DAG 46 001-190 24/7/06 19:37 Página 48 d’habitatge, i les de Castella-la Manxa i Extremadura, que registraven el 7,9% i el 4,2%, respectivament. Encara que aquí només s’estudien les llars que disposen, en qualsevol moment, d’una segona residència, cal tenir en compte que l’oci és una de les activitats humanes més compartides i que el nombre de persones que usa aquest tipus d’habitatge no es limita únicament als membres de la llar. La segona residència és el lloc en el qual, de forma habitual, es reben parents i amics. També és freqüent cedir-la a familiars o a d’altres persones per períodes breus (vacances, caps de setmana, «ponts»). A més, una família pot utilitzar assíduament un habitatge d’aquest tipus sense necessitat de ser-ne el propietari o el titular; per exemple, fills emancipats que usen el dels pares. La residència múltiple és una «experiència multiplicada» entorn de les llars propietàries que arriba a la xarxa social més pròxima. En aquest sentit, encara que no disposem de dades per comparar pròpiament Catalunya en el context internacional i, especialment, dins de la Unió Europea, a partir dels resultats espanyols, pot afirmar-se que Catalunya presenta uns dels percentatges més elevats de «residents múltiples» identificats de la Unió Europea. Segons l’European Community Household Panel (Panell de Llars de la Unió Europea), l’any 1994, el 19,1%9del total de llars espanyoles utilitzava una segona residència, la qual cosa ens duu a xifres properes a 8 milions d’usuaris. A continuació, hi trobàvem Grècia, amb el 17,9%, Itàlia i França, amb valors superiors al 10%, i molt lluny, amb valors inferiors als dos dígits, hi hauria el Regne Unit, Alemanya i Països Baixos. Aquestes dades fan esment, de manera aproximada, al conjunt de llars que utilitzen les segones residències, tot i que no en siguin els posseïdors directes. És una línia interessantíssima, però difícil d’analitzar per l’escassetat d’informació estadística. Tanmateix, ara i adés arriben dades que ens ajuden a copsar l’abast complet de l’ús residencial múltiple del territori: segons la nova Enquesta de l’Ús del Temps de l’INE de 2002-2003, al voltant del 41,3% de la població adulta catalana havia realitzat una visita al camp, a la platja o a un parc natural en les quatre setmanes anteriors a l’entrevista. Indubtablement, es tracta d’una dada poc específica. D’altra banda, l’enquesta de Turisme de Catalunya i l’Idescat «Viatges dels Catalans» comptabilitza 11,4 milions de Segona residència i multiresidència a Catalunya Doc. Anàl. Geogr. 46, 2005 49 9. A més de la diferència temporal i metodològica, la disparitat entre aquesta xifra i la provinent de l’ES de 1991 és deguda al fet que el panell utilitza un concepte més ampli de segona residència. Així, per exemple, mentre que aquesta última font pot incloure fills emancipats que utilitzen assíduament la segona residència dels pares, l’ES no contempla que una família pugui utilitzar aquest tipus d’habitatge sense disposar-ne permanentment durant tot l’any. Per altra banda, la comparació amb altres països de la Unió Europea és bastant problemàtica, ja que, sovint, el concepte d’habitatge secundari utilitzat difereix d’un país a un altre. Existeix una gran confusió a l’hora de definir la segona residència o qualsevol altre dels seus sinònims: habitatge secundari, residència secundària, residència de vacances, etc. Ni l’ús habitual que es fa del concepte, ni el de les diferents investigacions existents, ni les estadístiques oficials són gaire clars. DAG 46 001-190 24/7/06 19:37 Página 49 cipis fins 20.000 habitants i un 40% inferior les famílies que habitaven en el municipis de 20.001 a 500.000 habitants. Una altra variable que cal tenir en compte és el tipus de llar. En coherència amb el que s’ha vist sobre l’edat de la persona principal, el tipus de llar que tenia més probabilitats de disposar d’una segona residència era el format per parelles amb fills i/o ascendents. Aquest resultat posa de manifest la importància de la composició de la família i, sobretot, la importància de la presència de fills petits per disposar d’una segona residència. Finalment, el model mostra que la probabilitat de disposar d’una segona residència de les famílies que residien a Tarragona era dues vegades més gran que la de les famílies que vivien a Barcelona. Les llars de Lleida i Girona també presentaven una probabilitat de disposar d’un habitatge d’aquest tipus superior a la de les de Barcelona, però els resultats han d’interpretar-se amb certa cautela, perquè la significació estadística és més baixa que la dels de Tarragona. Modelització de la localització de la segona residència a Catalunya Segons l’ES, de les llars catalanes que disposaven d’una segona residència l’any 1991, el 56% la tenien localitzada a la mateixa província que la del domicili habitual, el 29% en una altra província de Catalunya i el 15% restant en una de la resta de l’Estat espanyol. Òbviament, és interessant fer l’anàlisi de la localització a la resta de l’Estat espanyol d’habitatges secundaris per part dels catalans. En qualsevol exploració descriptiva de les dades disponibles, hi destaca la importància de l’experiència migratòria. Com hem dit més amunt, aproximadament el 15% de les famílies catalanes amb residència secundària, més de 36.000 en xifres absolutes, la tenien a la resta de l’Estat espanyol. Doncs bé, en un 52,4% de les llars esmentades, el subjecte entrevistat havia nascut en la mateixa comunitat de localització de la residència secundària. Aquesta xifra és un mínim, perquè no és possible controlar la comunitat autònoma de naixement del cònjuge de l’entrevistat. En definitiva, les migracions interregionals del segle passat han contribuït a expandir la residència secundària entre les llars catalanes, gràcies sobretot a la reconversió o a l’herència d’antics habitatges principals. Ha estat una via per accedir a la residència secundària de llars amb pocs recursos relatius. Tanmateix, el rol d’aquests habitatges és significativament diferent del concepte de residència multiplicada que volem proposar aquí. El model es concentra a les llars catalanes amb residència secundària a Catalunya. Pel que fa al test de multicol·linealitat, a la taula 4 pot apreciar-se que les variables independents no presenten cap efecte de multicol·linealitat. Els resultats són similars als del model anterior, encara que, en aquest cas, només s’hi inclouen les llars que tenen una segona residència localitzada a Catalunya. Quant a les característiques globals (taula 5), el valor de la versemblança –2LL confirma la validesa del model. A més, mostra que les tres variables més determinants perquè una llar tingués la segona residència localitzada en una altra província eren, per aquest ordre: la província de residència habitual, la 56 Doc. Anàl. Geogr. 46, 2005 Julián López; Juan Antonio Módenes DAG 46 001-190 24/7/06 19:37 Página 56 categoria socioeconòmica i la tipologia migratòria. L’aportació explicativa de la resta de variables (grandària del municipi de residència habitual, edat de la persona principal i tipus de llar) era significativament menys important, sobretot la variable tipus de llar, que s’ha exclòs del model perquè la seva aportació és inferior al 0,1% dels guanys relatius. La taula 6 mostra la descripció exhaustiva del model de localització. La província de residència habitual era el factor que exercia més influència perquè la segona residència estigués localitzada en una altra província. Les famílies que vivien a Tarragona, Girona i Lleida (els resultats d’aquesta última cal interpretar-los amb cautela, perquè són poc significatius) registraven una probabilitat de tenir un habitatge d’aquest tipus en una altra província menor que les famílies de Barcelona. La probabilitat de localitzar la segona residència en una altra província era sensiblement menor en la categoria «baixa». La probabilitat era 2,9 vegades més alta en les categories alta i mitjana-alta i 1,8 vegades en la mitjana-baixa. Els resultats mostren que les llars encapçalades per un emigrant de curta distància era més probable que tinguessin la residència temporal en una altra Segona residència i multiresidència a Catalunya Doc. Anàl. Geogr. 46, 2005 57 Taula 4. Test de multicol·linealitat amb les variables introduïdes en el model de regressió logística per localitzar la segona residència en una altra província. Catalunya 1991. Coeficients Estadístiques de col·linealitat Model Tolerància FIV Edat agrupada 0,786 1,272 Categoria socioeconòmica 0,910 1,099 Tipus de llar 0,794 1,259 Grandària del municipi de residència habitual 0,730 1,370 Província de residència habitual 0,739 1,353 Tipologia migratòria 0,924 1,082 Font: ES 1991, INE. Taula 5. Característiques del model de localització de la segona residència a través del valor de la versemblança: –2LL. Pas –2LL Guanys % de guany Significació Província de residència habitual 141994 Categoria socioeconòmica 137836 4.157,567 2,93 0,000 Tipologia migratòria 135890 1.946,337 1,41 0,000 Grandària del municipi de residència habitual 135185 704,376 0,52 0,000 Edat agrupada 134557 628,248 0,46 0,000 Font: ES 1991, INE. DAG 46 001-190 24/7/06 19:37 Página 57 58 Doc. Anàl. Geogr. 46, 2005 Julián López; Juan Antonio Módenes Taula 6. Model de regressió logística per a la localització de la segona residència en una altra província. Catalunya 1991. Variables B ET Wald Gl Sig Exp(b) Edat De 35 a 44 anys 0,367 0,020 331 1 0,172 1,443 De 45 a 54 anys –0,023 0,020 1 1 0,531 0,977 De 55 a 64 anys –0,057 0,019 9 1 0,396 0,945 De 65 a 74 anys (referència) 0,098 1,000 Categoria socioeconòmica Alta 1,049 0,025 1734 1 0,000 2,856 Mitjana-alta 1,079 0,024 2105 1 0,000 2,943 Mitjana-baixa 0,566 0,024 550 1 0,005 1,762 Baixa (referència) 0,000 1,000 Tipus de llar Parella sense fills –0,232 0,008 840 1 0,001 0,793 Monoparentals –0,350 0,014 660 1 0,005 0,705 Unipersonals –0,865 0,011 5978 1 0,000 0,421 Parella amb fills i/o ascendents (referència) 0,000 1,000 Grandària del municipi de residència habitual (en habitants) Fins a 5.000 –0,713 0,031 544 1 0,139 0,490 De 5.001 a 20.000 –0,024 0,025 1 1 0,713 0,977 De 20.001 a 100.000 –0,206 0,020 106 1 0,335 0,814 De 100.001 a 500.000 –0,325 0,020 268 1 0,247 0,722 Barcelona (referència) 0,369 1,000 Província de residència habitual Tarragona –2,135 0,040 2872 1 0,000 0,118 Lleida –0,040 0,033 1 1 0,475 0,960 Girona –1,518 0,037 1641 1 0,000 0,219 Barcelona (referència) 0,000 1,000 Tipologia migratòria Emigrant de llarga distància –0,045 0,015 9 1 0,627 0,956 Emigrant de curta distància 0,941 0,023 1641 1 0,000 2,563 Sedentari (referència) 0,000 1,000 Constant –1,212 0,026 2195 1 0,000 0,298 Chiquadrat 16987.781 Pseudo-R20,62 n10.588 Font: ES 1991, INE. Regressió logística (mètode stepwise). Significació <0,05. DAG 46 001-190 24/7/06 19:37 Página 58 província (2,6 vegades més que els sedentaris). Sens dubte, l’associació entre les dues variables no pot entendre’s sense la importància de la localització de la segona residència en la província d’origen (probablement en el mateix municipi), i sense els avantatges econòmics i sentimentals que presenta aquesta localització, sobretot, per a les llars amb menys recursos. La probabilitat que una família d’una gran ciutat tingués la segona residència situada en una altra província era lleugerament superior a la de les famílies que habitaven a qualsevol de les altres quatre grandàries de municipis contemplats. Finalment, l’edat de la persona principal de la llar, igual que el tipus de llar, era una variable poc determinant en la localització de la segona residència. Tanmateix, les llars encapçalades per una persona d’entre 35 i 44 anys d’edat presentaven una propensió més elevada a localitzar aquest tipus d’habitatge fora de la província de residència. Conclusions Un dels propòsits inicials d’aquest article era traçar el perfil dels usuaris de segones residències l’any 1991 i determinar en quina mesura les característiques sociodemogràfiques de les llars (edat dels seus components, tipus de família o categoria socioeconòmica) influïen en la disposició i la localització d’aquest tipus d’habitatges. En aquest sentit, l’anàlisi de regressió logística ens ha permès establir que la categoria socioeconòmica era el factor més determinant perquè una llar disposés d’una segona residència. Així, per exemple, la probabilitat que les llars de categoria alta disposessin d’aquest tipus d’habitatge era més de tres vegades superior a la dels de categoria baixa. És lògic que la categoria socioeconòmica sigui la variable més determinant d’aquest estudi, ja que la segona residència és un bé car i costós que requereix una elevada inversió inicial i una despesa contínua per al manteniment, els desplaçaments i les estades, de vegades perllongades. La categoria socioeconòmica era indicativa, en part, dels ingressos de la llar, però també del nivell d’instrucció, d’informació i de la pertinença a grups socials amb un estil de vida determinat. Per això, el predomini de les categories més altes no vol dir que els requisits econòmics fossin l’únic factor per tenir una segona residència, sinó que és la suma de la importància dels elements econòmics i de factors socioculturals relacionats amb estils de vida de certs grups socials. Després de la categoria socioeconòmica, l’edat de la persona principal de la llar era la variable més important. La segona residència era més comuna en les llars que estaven en fases del cicle de vida familiar avançades, però no en les que n’estaven més. Hi ha factors generacionals al darrere. La difusió de la residència secundària no havia estat la mateixa al llarg del temps. En altres paraules, les llars els membres principals de les quals tenien poc més de quaranta anys l’any 1991 gaudien de l’edat més propícia per accedir a aquest tipus d’habitatge en el període de màxima expansió, en el primer quinquenni de la dècada de 1980. Segona residència i multiresidència a Catalunya Doc. Anàl. Geogr. 46, 2005 59 DAG 46 001-190 24/7/06 19:37 Página 59 La variable següent en ordre d’importància era la grandària del municipi de residència habitual. La seguien, per ordre d’importància, el tipus de llar i la província de residència habitual. La probabilitat de disposar d’una segona residència per part de les llars formades per una parella amb fills petits era molt superior que la de la resta de llars. És interessant veure els sentits de la influència de les variables grandària i província de residència. El factor urbà és favorable a la possessió, però no ho és el fet de residir a la província de Barcelona. Potser el context metropolità no és tan favorable com podria pensar-se. Pel que fa a la localització dins de Catalunya, els factors que incentivaven la llunyania respecte del domicili habitual eren tenir un estatus socioeconòmic alt i viure habitualment en un àmbit urbà. A més d’aquestes dues variables, era molt favorable que la llar estigués encapçalada per algú nascut a la província de la segona residència. Aquestes pràctiques residencials tenen múltiples repercussions sobre les poblacions afectades; per això el seu seguiment mostra un interès especial. Els nous resultats del Cens de 2001, a més de l’evolució, permetran conèixer amb més detall les característiques dels residents múltiples catalans i les seves pràctiques d’habitatge, com ara la integració metodològica dels factors demogràfics de les llars amb els residencials de tots dos habitatges, principal i secundari, els pols més importants del sistema de multiresidència. Bibliografia ANTON CLAVÉ, S. (1991). «Turisme i dinàmica immobiliària a la Costa Daurada de Tarragona 1985-1989». Primer Congrés Català de Geografia. Tom III: Comunicacions. Barcelona: Publicacions de la Societat Catalana de Geografia, p. 41-49. ANTON CLAVÉ, S.; IBARGUREN AIZPURUA, B. (1993). «Espacios periurbanos de ocio, espacio y uso metropolitano del espacio en Barcelona». Méditerranée, núm. 1-2, p. 61-64. ANTON CLAVÉ, S.; LÓPEZ PALOMEQUE, F. i altres (1996). «La investigación turística en España: Aportaciones de la geografía 1960-1995». Estudios Turísticos, núm. 129, p. 165-208. ARGANY COMAS, I. (1984). La segona residència a Catalunya. Barcelona: Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i Cambra Oficial de la Propietat Urbana de Barcelona. BARBAZA, Y. (1966). Le paysage humain de la Costa Brava. París: Armand Colin. BONNIN, P.; VILLANOVA, R. (1999). D’une maison l’autre: Parcours et mobilités résidentielles. Grane: Creaphis. CANTO FRESNO, C. del (1981). La vertiente meridional de la Sierra de Gredos como una área de recreo y residencia secundaria de la población madrileña. Madrid: Departamento de Geografía. Universidad Complutense. — (1983). «Presente y futuro de las residencias secundarias en España». Anales de Geografía de la Universidad Complutense, núm. 3, p. 82-102. — (1994). «La periferia metropolitana de Madrid como espacio de ocio: una nueva ruralidad». Economía y Sociedad, núm. 11, p. 131-147. CHUVIECO, E.; ALDECOA, M. A. (1983). «La segunda residencia y el medio rural». El Campo, núm. 90, p. 93-104. 60 Doc. Anàl. Geogr. 46, 2005 Julián López; Juan Antonio Módenes DAG 46 001-190 24/7/06 19:37 Página 60 DELASOUDIÈRE, M. (1998). «L’appel des lieux: un géographie sentimentale». A DUBOST, F. (dir.). L’autre maison. París: Éditions Autrement. — (1998). «De la maison de campagne à la résidencie secondaire». A DUBOST, F. (dir.). L’autre maison. París: Éditions Autrement. FRAGUELL SANSBELLÓ, R.M. (1994). Turisme residencial i territori: La segona residència a la regió de Girona. Girona: L’Eix Editorial. GAVIRIA, M. (1970). «La ideología clorofila». Ciencia Urbana, núm. 4, p. 59-63. GONZÁLEZ REVERTE, F. (2000). Procés d’urbanització i espais turístics residencials. Transformacions metropolitanes al sector septentrional de la Costa Daurada: Calafell, Cunit i el Vendrell. Tesi doctoral. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona. INE (1993). Encuesta Sociodemográfica 1991. Tom II: Resultados nacionales. Vol. 2: Movimientos Migratorios y Vivienda. Madrid: INE. — (1994). Censos de Población y Viviendas 1991: Metodología. Madrid: INE. — (1995). Censo de Viviendas de 1991. Tom I: Resultados nacionales. Madrid: INE. — (1995). Encuesta sociodemográfica 1991. Madrid: INE. — (1995). Encuesta sociodemográfica 1991. Tom I: Principales resultados (Informe básico). Madrid: INE. JOVELL, A.J. (1995). Análisis de regresión logística. Madrid: CIS. Colección Cuadernos Metodológicos, núm. 15. LÓPEZ COLÁS, J. (2003). La residencia secundaria en España: Estudio territorial de su uso y tenencia. Tesi doctoral. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona. MENARD, S. (1995). Aplied logistic regression analysis. Thousand Oaks: Sage. MENDIZÁBAL, E. (1996). L’us temporal del territori: L’exemple de la Regió Metropolitana de Barcelona. Tesi doctoral. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona. MENDIZÁBAL, E.; SÁNCHEZ, E. (1998). «La mobilitat habitual de la població a Catalunya». A GINER, S. (dir.). La societat catalana. Barcelona: Institut d’Estadística de Catalunya. MINISTERIO DE OBRAS PÚBLICAS Y TRANSPORTES (1991). Coloquio Internacional Desarrollos de Segunda Residencia (Secondary Home Development). Palma de Mallorca, 4 a 7 de juny de 1990. Madrid: MOPT. MIRANDA MONTORO, M.J. (1985). La segunda residencia en la provincia de Valencia. Valencia: Facultad de Geografía e Historia. Departamento de Geografía. Universidad de Valencia. MÓDENES, J.A. (1998). Flujos espaciales e itinerarios biográficos: La movilidad residencial en el área de Barcelona. Tesi doctoral. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona. MYERS, R. (1990). Classical and modern regression with aplications. Boston: Dusbury. «Nuevo siglo: nuevos datos, nuevos perfiles». IX Congreso de Población Española. Granada, del 23 al 25 de septiembre de 2004, AGE. ORTEGA VALCÁRCEL, J. (1975). Residencias secundarias y espacio de ocio en España. Valladolid: Departamento de Geografía. Universidad de Valladolid. PALLARÈS, R.; RIERA, P. (1991). «La residència secundaria». Papers, núm. 8. PERROT, M. (1998). «La maison de famille». A DUBOST, F. (dir.). L’autre maison. París: Éditions Autrement. RECAÑO, J.; ROIG, M. (2003). «Internal Migration and Inequalities: The Influence of Migrant Origin on Educational Attainment in Spain». European Sociological Review. Vol. 19, núm. 3, p. 299-317. Segona residència i multiresidència a Catalunya Doc. Anàl. Geogr. 46, 2005 61 DAG 46 001-190 24/7/06 19:37 Página 61 REQUENA SÁNCHEZ, M.D. (1992). Organización espacial y funcional de la residencia secundaria en la provincia de Sevilla. Tesi doctoral. Universidad de Sevilla. REQUES, P. (2001). Atlas Digital del Bienestar Social en España [en línia]. Departamento de Geografía, Urbanismo y Ordenación del Territorio. Universidad de Cantabria <http://departamentos.unican.es/geourb/datos/variables/06_1_27.html> [Consulta: 27 de juny de 2004] SABATER I COLL, A. (2004). El fenomen dels empadronaments atípics a Catalunya: Metodologia i indicadors per a un estudi de casos. Memòria de recerca. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona. SALVÀ TOMÁS, P. (1979). «Las funciones residenciales y de ocio como elementos de transformación del espacio rural de la Serra de Tramuntana de la isla de Mallorca». Trabajos de Geografía, núm. 35, p. 163-172. SALVÀ TOMAS, P.; SOCIAS FUSTER, M. (1985). «Las residencias secundarias y la agricultura a tiempo parcial en las Baleares». El Campo, núm. 100, p. 59-62. SOLSONA, M. (dir.) (1997). La sociedad andaluza de los años noventa. Sevilla: Instituto de Estadística de Andalucía. VALENZUELA RUBIO, M. (1976). «La residencia secundaria en la provincia de Madrid. Génesis y estructura espacial». Ciudad y Territorio, núm. 2-3, p. 135-153. VALENZUELA RUBIO, M. (1977). Urbanización y crisis rural en la Sierra de Madrid. Madrid: Instituto de Estudios de la Administración Local. VAN EETVELDE, V.; ANTROP, M. (2004). Analyzing structural and functional changes of traditional landscapes: Two examples from Southern France, Landscape and Urban Planning [en línia]. Vol. 67, núm. 1-4, p. 79-95, <http://dx.doi.org/10.1016/S01692046(03)00030-6> [27 de juny de 2004]. 62 Doc. Anàl. Geogr. 46, 2005 Julián López; Juan Antonio Módenes DAG 46 001-190 24/7/06 19:37 Página 62