Sobre la doctrina kantiana de la imaginació

Resum Aquest article es proposa presentar, a partir sobretot de dos textos de Kant (KrV B 151152 i Antropologia § 28) una certa idea de la imaginació transcendental (com a facultat de produir imatges en presència de l’objecte), de la imaginació empírica (com a facultat de reproduir imatges, simplement o creativament, en absència de l’objecte) i de la relació entre l’una i l’altra (essent la primera, com a facultat de presentació originària, la condició de possibilitat de la segona com a facultat de presentació derivada). Paraules clau: imaginació, Kant. Abstract The starting point of this article lays in two texts of Kant: KrV B 151–152 and Anthropology 28. The paper unfolds thereby a certain idea of the transcendental imagination (as a faculty of producing images in the presence of the object), of the empirical imagination (as a faculty of reproducing images, simply or creatively, in absence of the object) and of the relation among them inasmuch the former, as a faculty of originarian presentation, is de condition of possibility of the second as a faculty of derivative presentation. Key words: imagination, Kant. Enrahonar 36, 2004 25-41 Sobre la doctrina kantiana de la imaginació Pere Lluís Font Universitat Autònoma de Barcelona Sumari 1. Sobre la posició de Heidegger a Kant i el problema de la metafísica 2. Sobre el lloc de la imaginació en la doctrina kantiana de les facultats 3. Sobre la imaginació a la Crítica de la raó pura (i a l’Antropologia) 4. Sobre la imaginació a la Crítica de la facultat de jutjar Recapitulació Enrahonar 36 001-173 1/2/06 10:41 Página 25 El títol d’aquest article ja indica que no pretenc pas presentar-hi una síntesi de la doctrina kantiana de la imaginació, sinó simplement exposar-hi algunes idees que em sembla que veig clares.1Defensaré dues coses finalment bastant senzilles: una certa idea de la imaginació transcendental i una certa manera d’entendre la unitat entre la imaginació transcendental i la imaginació empírica. Voldria, per tant, aprofundir poc o molt en el que hi ha d’impensat en la doctrina kantiana de la imaginació per tal de fer més intel·ligible el que hi ha de pensat, posant en relleu alguna cosa del fons semiocult de la filosofia de Kant.2 M’hi he animat perquè (no sabria dir quan, però ja fa anys) vaig fer el meu petit descobriment sobre aquesta qüestió. Em vaig fixar en uns textos que de sobte se’m van tornar lluminosos, sobre els quals abans sempre havia lliscat i que no he vist explotats de manera satisfactòria enlloc. Es tracta sobretot de KrV B 151-152 i d’Antropologia § 28. Vaig assenyalar-los en un treball precedent,3però ara voldria desenvolupar algunes de les coses que allí apuntava i treure’n una mica més de suc. El marc d’aquests textos el constitueixen els llocs kantians majors en què apareix (sense cap tractament sistemàtic) el tema de la imaginació, que, com és ben sabut, són els següents: la Crítica de la raó pura, en els capítols sobre la deducció transcendental de les categories (edicions A i B) i sobre l’esquematisme; la Crítica de la facultat de jutjar, passim, però especialment els § 17, 49 i 59, la «Nota general» que segueix al § 22 i la «Nota I» del § 57, i l’Antropologia des del punt de vista pragmàtic, § 28-33. Dividiré la meva exposició en quatre punts, d’extensió desigual: en el primer, que en realitat farà la funció de consideració preliminar, prendré distància relativament a la posició de Heidegger a Kant i el problema de la metafísica (perquè aquesta no plani com un fantasma sobre tot el text); el segon tractarà del lloc de la imaginació en la doctrina kantiana de les facultats; i el tercer i el quart assenyalaran, respectivament, algunes idees sobre la imaginació en la Crítica de la raó pura i en la Crítica de la facultat de jutjar, tenint en compte alhora l’Antropologia. Acabaré amb una breu recapitulació. 1. Sobre la posició de Heidegger a Kant i el problema de la metafísica Heidegger no pretén fer història de la filosofia. El pròleg a la segona edició de Kant i el problema de la metafísica recorda que aquesta obra ofereix «un diàleg 26 Enrahonar 36, 2004 Pere Lluís Font 1. El contingut d’aquest escrit va ser objecte d’una conferència pronunciada el 20 de maig de 2004 a l’Institut d’Estudis Catalans dins del marc d’un cicle commemoratiu del segon centenari de la mort de Kant, organitzat per la Societat Catalana de Filosofia. Ara hi he afegit precisions i referències sobretot en notes al peu, però el text principal conserva, en la mesura que m’ha semblat tolerable, els trets de l’exposició oral. 2. Al capdavall, Kant mateix admet, a propòsit de Plató, que és possible d’arribar a entendre un autor més bé del que s’ha entès ell mateix (KrV, A 314 / B 370). 3. «Onze tesis sobre Kant», a: XII Congrés valencià de filosofia, València, Diputació de València, 1998. Enrahonar 36 001-173 1/2/06 10:41 Página 26 de pensaments entre pensadors», exposat a les crítiques dels historiadors de la filosofia. En rigor, és una obra que ens fa conèixer sobretot la filosofia de Heidegger, però que no per això deixa de fer aflorar importants potencialitats mig amagades de la filosofia de Kant. Recordem dues de les idees fonamentals que vertebren la posició de Heidegger pel que fa a la doctrina kantiana de la imaginació (basades sobretot en dos textos cabdals de la KrV: la versió A de la deducció transcendental de les categories i el capítol sobre l’esquematisme): 1) La imaginació és la facultat clau de la síntesi cognoscitiva i l’arrel comuna no solament de la sensibilitat i de l’enteniment, sinó també de la raó cognoscitiva i de la raó pràctica. 2) La versió B de la deducció transcendental de les categories representa una reculada en relació amb l’audaciosa versió A, perquè Kant s’hauria adonat que en aquesta quedava compromesa l’autonomia de la raó pràctica, massa sotmesa a la imaginació. Cal reconèixer, primer de tot, que Kant i el problema de la metafísica, tot i no ser una exposició in recto del pensament kantià, projecta sobre aquest un potent focus de llum. D’una banda, és un intent agosarat de pensar a fons el tema kantià de la imaginació: Heidegger és qui més ha fet per mostrar que Kant va donar a aquesta facultat els seus títols de noblesa en filosofia, ja que els filòsofs fins aleshores, amb comptades excepcions, només hi havien dedicat una atenció passatgera, amb matís sovint pejoratiu. D’altra banda, i ultrapassant el tema de la imaginació (però en estreta relació amb aquest), Heidegger introdueix en la interpretació de Kant dues idees centrals de gran calat: la de la finitud humana i la de l’ontologia fonamental (que, combinades, permetrien parlar —potser no gaire heideggerianament— d’antropologia transcendental, com a lloc de la resposta a la pregunta global kantiana «Què és l’home?»). Sobre els dos punts que he destacat relatius al problema de la imaginació, crec necessari fer algunes consideracions. És veritat que les dues versions (A i B) de la deducció transcendental de les categories tenen accents diferents: l’edició A sembla que dóna més protagonisme a la imaginació, mentre que l’edició B se centra directament en l’enteniment. Així, per exemple, B fa desaparèixer els textos (A 94, A 98 i A 115)4 en què es mencionen (de forma, val a dir-ho, bastant estranya) tres fonts del coneixement humà: el sentit, la imaginació i la apercepció. També sembla veritat que la imaginació només pot ser la facultat realment mitjancera entre la sensibilitat i l’enteniment (tal com vol aparentment el capítol sobre l’esquematisme, que no va ser modificat —recordem-ho— en la segona edició), si és la facultat radical o l’arrel comuna de les altres dues. Sobre la doctrina kantiana de la imaginació Enrahonar 36, 2004 27 4. Només deixa subsistir (de manera, sembla, poc coherent) A 155 / B 194. Enrahonar 36 001-173 1/2/06 10:41 Página 27 Però finalment la interpretació heideggeriana de la doctrina de Kant sobre la imaginació5em sembla més suggestiva que no pas convincent, per diverses raons: 1) La concepció de la imaginació com a arrel comuna de la sensibilitat i de l’enteniment no recolza en cap text de Kant i en contradiu bastants (no tots de l’edició B). A títol d’exemple, Kant afirma que «la síntesi de la imaginació és sempre sensible» (A 124); que la imaginació «pertany a la sensibilitat» (B 151); que la imaginació «és una facultat que determina a priori la sensibilitat» (B 152), i que la imaginació està sotmesa a l’enteniment (A 237 / B 296).6Però, a més, a l’Antropologia (§ 31, in fine) es diu que «l’enteniment i la sensibilitat s’agermanen espontàniament malgrat la seva heterogeneïtat per produir el nostre coneixement com si tinguessin el seu origen l’un en l’altre o tots dos en una arrel comuna; però això no pot ser, o almenys és inconcebible per a nosaltres que l’heterogeni pugui haver sortit d’una única i mateixa arrel.»7 2) La raó intrínseca més decisiva contra la concepció de la imaginació com a arrel comuna de la sensibilitat i de l’enteniment (i, per tant, com a arrel de l’enteniment) és que la imaginació no pot ser considerada (ni efectivament ni com a arrel) facultat del judici, i menys encara del judici universal i necessari. El judici, tant per Kant com per Aristòtil, és obra de l’enteniment. D’altra banda, la sensibilitat, a la qual segons Kant pertany la imaginació, no pot proporcionar necessitat. (I, si la imaginació no pot ser l’arrel comuna de la sensibilitat i de l’enteniment, a fortiori no podrà ser l’arrel comuna de la raó cognoscitiva i de la raó pràctica.) 3) La idea d’una reculada, i per tant d’un canvi doctrinal, en el capítol sobre la deducció transcendental de les categories a la segona edició en relació amb la primera, contradiu formalment el pròleg B, on Kant afirma que no ha introduït modificacions en la doctrina, sinó únicament en «el mode d’exposició» (B XXXIX). Hi ha d’haver, doncs, raons molt poderoses per pensar que Kant va introduir sense adonar-se’n un canvi tan significatiu com el que suposa Heidegger. 4) El suposat canvi doctrinal en l’edició B seria inconseqüent, ja que aquesta manté intacte el capítol sobre l’esquematisme, que per coherència, si vol 28 Enrahonar 36, 2004 Pere Lluís Font 5. Deixo de banda, per tant, la plausibilitat de la doctrina heideggeriana en ella mateixa i em limito a la seva plausibilitat com a interpretació de la kantiana. 6. Exactament: que l’experiència possible «només obté la seva unitat de la unitat sintètica que l’enteniment confereix originàriament i per si mateix a la síntesi de la imaginació en relació amb la apercepció». 7. O bé aquesta arrel comuna no pot ser cap més que la ment humana mateixa, el Gemüt, que és com no dir res. És, però, el que diu Kant quasi literalment en un altre lloc (A 50 / B 74): «El nostre coneixement sorgeix de dues fonts bàsiques de la ment [des Gemüts]», on aquest genitiu té tot l’aire de ser un genitiu subjectiu; el sentit seria, doncs: «[…] de dues fonts bàsiques que brollen de la ment». Vegeu, tanmateix, el que diu d’una banda sobre la recerca d’una facultat bàsica (A 649-650 / B 677-678), i d’altra banda sobre la impossibilitat de derivar les diverses facultats de l’ànima d’un fonament comú (KU, Introducció, III). Enrahonar 36 001-173 1/2/06 10:41 Página 28 dir el que sembla que diu, hauria hagut de ser enèrgicament modificat.8 Kant pensa, doncs, que el capítol sobre l’esquematisme és consistent amb la versió B de la deducció transcendental de les categories. 5) La idea d’una reculada perquè la versió A de la deducció transcendental de les categories comprometia l’autonomia de la raó pràctica és una dificultat derivada de la interpretació heideggeriana, no de la doctrina kantiana. Aquestes consideracions fan que jo no pugui prendre el text de Heidegger com a guia per a la interpretació de Kant. 2. Sobre el lloc de la imaginació en la doctrina kantiana de les facultats El concepte de facultat (Vermögen) ocupa un lloc important en la filosofia de Kant, sense que aquest en presenti mai una doctrina unificada. Hi trobem diverses enumeracions de facultats, fetes amb criteris diferents. D’altra banda, no sempre queda clara la distinció entre elles9ni la seva caracterització. Són capacitats diferenciades que té la ment (el Gemüt)? O són simples funcions d’una mateixa capacitat? En tot cas, com s’ha advertit tantes vegades, cal no cosificar-les i, per tant, relativitzar-ne una mica el concepte. Per aclarir la doctrina de Kant sobre les facultats de la ment humana, esdevé pertinent la distinció que fa Deleuze entre dos sentits del mot facultat:10 1) Segons el tipus de relació existent entre la representació i el subjecte o l’objecte, Kant distingeix tres «facultats globals de la ment»:11 la facultat de conèixer, la facultat de desitjar i, entremig, la facultat del plaer i del desplaer (diguem-ne la facultat de sentir), segons que es tracti d’una relació de conformitat de la representació amb l’objecte, de causalitat de la representació sobre l’objecte o d’intensificació o disminució de la força vital del subjecte per la representació. Cada una d’aquestes tres facultats, d’altra banda, té una forma superior, activa, autònoma, i una forma inferior, passiva, heterònoma, les quals són també, eventualment, considerades facultats. La forma superior de la facultat de conèixer, de la de desitjar i de la de sentir són, repectivament, l’enteniment, la voluntat (o raó pràctica) i la facultat del plaer i del desplaer estètics (que Kant fa coincidir pràcticament amb altres tanSobre la doctrina kantiana de la imaginació Enrahonar 36, 2004 29 8. Tot i que Kant deixa subsistir en l’edició B, potser per inadvertència, algunes idees que el 1787 ja no professa. Per exemple, la possibilitat de provar empíricament la llibertat pràctica (A 802-803 / B 830-831). 9. Per donar només un exemple, la KpV (A 96) identifica enteniment pur amb raó pura. 10. Gilles DELEUZE, La philosophie critique de Kant, París, PUF, 1963, p. 8 s. 11. Vegeu el quadre que figura al final de la «Introducció» a la Crítica de la facultat de jutjar, que és l’únic lloc kantià que té un aire de presentació sistemàtica de les facultats (i que serveix d’esquema per a la primera part de l’Antropologia), però que no inclou pas totes les «capacitats» o «funcions» de la ment que són tractades per Kant habitualment com a facultats. Enrahonar 36 001-173 1/2/06 10:41 Página 29 tes facultats específiques de conèixer: l’enteniment, la raó i la facultat de jutjar).12 I les formes inferiors són, respectivament, la sensibilitat, el desig (o la inclinació) i la facultat del plaer i del desplaer físics. 2) En tant que fonts específiques de representacions (de Vorstellungen), les facultats de la ment són tres: la sensibilitat, l’enteniment i la raó, a les quals cal vincular, respectivament, els tres tipus de representació considerats per Kant: les intuïcions (pures o empíriques), els conceptes (purs o empírics) i les idees. Aquestes tres facultats amb els corresponents tipus de representacions són l’objecte de l’«Estètica», de l’«Analítica» i de la «Dialèctica» transcendentals en la Crítica de la raó pura. Ara bé —i aquesta constatació és la raó de la marrada que acabo de fer per la teoria de les facultats—, la imaginació no apareix en cap d’aquestes enumeracions, tot i que està present en tota l’obra de Kant i que aquest li atribueix un paper important en el coneixement (a la Crítica de la raó pura) i en l’art (a la Crítica de la facultat de jutjar) i que li reserva un lloc destacat en l’Antropologia. No apareix en cap de les enumeracions esmentades ni és fàcil d’intercalar-la-hi respectant els criteris amb què aquestes han estat fetes. Més aviat fa figura de facultat excèntrica en relació amb cada una de les sèries. La meva proposta és que, kantianament, la podem anomenar facultat, però a condició de no considerar-la una facultat més, intercalable o afegible a alguna de les llistes, sinó la condició de possibilitat de l’exercici de totes les facultats. La funció de la imaginació és imaginar, i ni l’enteniment ni la raó ni la facultat de jutjar poden procedir sense imaginar. Aquí Kant es retrobaria amb Aristòtil, per qui no hi ha pensament sense imatge.13 La imatge acompanya sempre els conceptes. És el que llegim al començament de l’opuscle Què vol dir orientar-se en el pensament?: «Per àmplia que pugui ser l’aplicació dels nostres conceptes i, per tant, per gran que pugui ser el nostre poder d’abstracció de la sensibilitat, encara queden representacions de la imaginació [bildliche Vorstellungen] unides a aquests conceptes.»14 La imaginació (Einbildungskraft), com a facultat de les imatges (Bilder), és l’unica font de representacions en el sentit més estricte, és a dir, en el sentit figu30 Enrahonar 36, 2004 Pere Lluís Font 12. Caldria matisar únicament la identificació entre la facultat del plaer i del desplaer estètics i la facultat de jutjar. Les tres «facultats de conèixer» són enumerades també en el quadre al·ludit a la nota anterior. No s’hi recull, en canvi, la distinció, que es desprèn de tota l’obra de Kant (i que apareix explícitament, per exemple, en l’Antropologia, § 7), entre la forma superior i la forma inferior de cada una de les «facultats globals de la ment». 13. Vegeu, per exemple, De memoria et reminiscentia (449 b 30): «No és possible de pensar sense imaginació». 14. És si fa no fa el que deia Leibniz: «Els pensaments més abstractes necessiten alguna imaginació» (Réponse aux réflexions contenues dans la seconde édition du Dictionnaire critique de M. Bayle, article «Rorarius», sur le système de l’harmonie préétablie, Gerhardt, IV, 563). Vegeu també KrV, A 78 / B 103: la imaginació és «una facultat cega de l’ànima, però indispensable, sense la qual no tindríem cap coneixement»; text que cal comparar amb el de A 51 / B 75: «Pensaments sense contingut són buits; intuïcions sense concepte són cegues» (les cursives són meves). Enrahonar 36 001-173 1/2/06 10:41 Página 30 ratiu, pictòric, quasi teatral, del terme representació. Segons això, les altres facultats, que he considerat, amb Deleuze, fonts específiques de representacions, només són fonts de representacions en un sentit més ampli d’aquest mot. L’única Vorstellungsvermögen, per tant, en sentit estricte és la imaginació. Des d’Aristòtil es diu que el producte específic de la imaginació és la imatge, i que aquesta es contraposa, d’una banda, a la percepció i, de l’altra, al concepte. Pel que fa a la relació amb la percepció, quan diem, segons la doctrina tradicional, que la imaginació imagina, volem dir que reprodueix en absència de l’objecte la imatge o les imatges anteriorment percebudes (imaginació reproductiva) o que crea una imatge nova combinant en un nou quadre o en una nova seqüència elements manllevats a imatges de percepcions anteriors (imaginació creadora), amb tota la gamma intermèdia entre mera reproducció i creació. Com veurem, la gran novetat de la doctrina kantiana de la imaginació serà el paper que fa aquesta en la percepció mateixa. 3. Sobre la imaginació a la Crítica de la raó pura (i a l’Antropologia) Ja he anunciat que hi ha dos textos que trobo especialment reveladors de la novetat de la doctrina kantiana sobre la imaginació: KrV B 151-152 i Antropologia, § 28. En el passatge de la primera Crítica, hi llegim: La imaginació és la facultat de representar un objecte en la intuïció fins i tot sense la presència d’aquest.15 […] La imaginació és una facultat que determina a priori la sensibilitat. […] En la mesura que la imaginació és espontaneïtat, l’anomeno també a vegades imaginació productiva,16 i així la distingeixo de la reproductiva,17 la síntesi de la qual està subjecta exclusivament a lleis empíriques, és a dir, a les lleis de l’associació […], i per això no pertany a la filosofia transcendental, sinó a la psicologia. Aquest text de la Crítica de la raó pura esdevé encara més expressiu quan el comparem amb l’esplèndid text paral·lel de l’Antropologia: La imaginació (facultas imaginandi), com a facultat de les intuïcions fins i tot sense la presencia de l’objecte,18 és o bé productiva,19 és a dir, facultat de presentació20 originària de l’objecte (exhibitio originaria), que precedeix per consegüent a l’experiència, o bé reproductiva,21 és a dir, facultat de presentació Sobre la doctrina kantiana de la imaginació Enrahonar 36, 2004 31 15. Einbildungskraft ist das Vermögen, einen Gegenstand auch ohne dessen Gegenwart in der Anschauung vorzustellen. 16. Produktive. 17. Reproduktiven. 18. Die Einbildungskraft (facultas imaginandi), als ein Vermögen der Anschauungen auch ohne Gegenwart des Gegenstandes. Llenguatge que trenca amb la formulació tradicional, de la qual, però, queda rastre encara, aparentment amb poca coherència, en el § 15 d’aquesta mateixa obra. 19. Productiv [sic]. 20. Darstellung. 21. Reproductiv [sic]. Enrahonar 36 001-173 1/2/06 10:41 Página 31 derivada (exhibitio derivativa), que retorna a la ment una intuïció empírica tinguda anteriorment. Les intuïcions pures de l’espai i del temps pertanyen a la primera forma de presentació. L’expressió d’aquesta segona obra «auch ohne Gegenwart des Gegenstandes», com la seva equivalent de la Crítica, resulta tan nova i tan contrària a l’expectativa del lector que traductors com ara el castellà José Gaos22 o el francès Michel Foucault23 es deixen enganyar per una «precomprensió» que en falseja fins i tot materialment la lectura, ja que redueixen el «fins i tot sense la presència de l’objecte» a «sense la presència de l’objecte», suprimint l’auch («fins i tot») de l’original i convertint així l’extraordinari text kantià sobre la imaginació productiva en una banal definició psicològica de la imaginació reproductiva: «facultat de les intuïcions sense la presencia de l’objecte». Si Kant escriu que «la imaginació és la facultat de representar un objecte en la intuïció fins i tot sense la presència d’aquest»24 o que és «la facultat de les intuïcions fins i tot sense la presència de l’objecte»25, en realitat està dient que és «la facultat de representar un objecte en la intuïció» o «la facultat de les intuïcions» sobretot (o primàriament) quan l’objecte és present, i, per tant, que la percepció és el lloc originari de l’activitat imaginativa. Dit d’una altra manera: la imaginació és pròpiament la facultat perceptiva, la que produeix la imatge en l’acte de percebre, transformant la sensació en percepció. El secret de la percepció rau, per consegüent, en la imaginació, la qual, si pot ser reproductiva, és perquè és originàriament productiva: en tant que productiva, és «facultat de presentació originària», mentre que en tant que reproductiva és «facultat de presentació derivada». La imaginació productiva, que fa el miracle de la percepció, és a dir, de la presentació de l’objecte en la percepció, que està dotada d’espontaneïtat i que pertany a la filosofia transcendental, pot ser anomenada també imaginació transcendental 26, per contraposició a la imaginació reproductiva, empírica, que pertany a la psicologia. La continuació del text del § 28 de l’Antropologia és decisiva per entendre com s’articulen les diverses funcions de la imaginació; però, pres literalment, 32 Enrahonar 36, 2004 Pere Lluís Font 22. Antropología en sentido pragmático, Madrid, Revista de Occidente, 1935, i Alianza, 1991 i 2004. 23. Anthropologie du point de vue pragmatique, París, Vrin, 1964. 24. La cursiva de «fins i tot» és meva. 25. Tota la cursiva és meva. 26. A propòsit del paper de la imaginació en la síntesi cognoscitiva, alguns textos de la KrV parlen de la «funció transcendental de la imaginació» (vg. A 94, A 123-124), de «síntesi transcendental de la imaginació» (A 119 i B 151), de «síntesi transcendental pura de la imaginació» (A 101), o fins i tot de la «facultat transcendental de la imaginació» (A 102). D’altra banda, quan es diu (B 152) que la imaginació reproductiva no pertany a la filosofia transcendental sinó a la psicologia, s’està dient implícitament que la imaginació productiva sí que pertany a la filosofia transcendental. Tenint en compte aquests textos (que més avall seran, tanmateix, relativitzats) i la descripció que es fa de la imaginació productiva en els passatges analitzats, contraposada a la reproductiva, em sembla que res no s’oposa a qualificar la productiva de transcendental (qualificació que difícilment es pot aplicar a cap altra facultat). Enrahonar 36 001-173 1/2/06 10:41 Página 32 aquest passatge no sembla que lligui amb l’anterior (penso que diu de manera inadequada el que sembla que vol dir). Tal qual, diu això: En altres paraules, la imaginació és o bé creativa (productiva)27 o bé merament evocadora (reproductiva).28 La productiva, però, no és per això creadora29, és a dir, no té la facultat de produir una representació sensible30 que no hagi estat mai donada a la nostra facultat de sentir, sinó que sempre es pot retrobar allò que li serveix de matèria. És obvi que en aquest passatge no s’utilitzen les expressions imaginació productiva i imaginació reproductiva en el mateix sentit que en l’anterior: en el primer, productiva té un sentit fort i reproductiva té un sentit ampli, mentre que en el segon, productiva té un sentit feble i reproductiva té un sentit restringit; la que en la segona distinció és anomenada imaginació dichtend (productiv), que actua sobretot en la creació artística31 i que no deixa de ser (encara que creativament) reproductiva en el sentit ampli d’aquest mot, es contraposa a la imaginació zurückrufend (reproductiv), que és merament reproductiva, és a dir, reproductiva en un sentit restringit. Consegüentment, perquè el segon passatge sigui consistent amb el primer, la segona distinció no pot ser considerada una nova formulació de la primera (com dóna a entendre l’expressió «En altres paraules…»), sinó que ha de ser empeltada en el segon membre de la primera.32 Llavors tot resulta clar. Així, l’esquema que faria de desllorigador per poder pensar unitàriament la doctrina kantiana de la imaginació hauria de ser el següent: Sobre la doctrina kantiana de la imaginació Enrahonar 36, 2004 33 27. Dichtend (productiv). La continuació del text impedeix de traduir dichtend per creadora, com seria natural d’acord amb la manera habitual de designar la imaginació artística. També es podria traduir per inventiva. 28. Zurückrufend (reproductiv). 29. Schöpferisch. 30. Sinnenvorstellung. 31. Però no solament en l’art (inclòs el literari), sinó també en el somni o en el somieg (Antropologia, § 28 i 31) o en l’exaltació [Schwärmerei] (ibídem, § 30). I, hi podríem afegir, en els mites, les utopies, etc. 32. Perquè el segon passatge lligués amb el primer, hauria de començar no per «En altres paraules, la imaginació és…», sinó per: «La imaginació que abans he anomenat reproductiva és, al seu torn,…». productiv Einbildungskraft dichtend (productiv) reproductiv zurückrufend (reproductiv) Enrahonar 36 001-173 1/2/06 10:41 Página 33 cient del seu mode de creació, sap evocar imatges «d’una manera inconcebible per a nosaltres» (§ 17); en una paraula, actua en conformitat amb les seves pròpies lleis sense que sapiguem quines són aquestes lleis. Aquest funcionament inconscient de la imaginació artística és, sens dubte, l’argument principal que es pot adduir a favor d’un eixamplament del camp de la imaginació transcendental (imaginació productiva en sentit fort).57 Si fos així, hauríem de dir que la imaginació transcendental (productiva en sentit fort), a més de generar l’espai i el temps, actua en l’àmbit del coneixement com a productora d’imatges en la percepció i, probablement, en el de l’art com a creadora de formes belles. Totes les altres funcions imaginatives haurien se ser atribuïdes a la imaginació empírica. Recapitulació 1. La imaginació no és una facultat més, inserible en alguna de les llistes kantianes de facultats, sinó la condició de possibilitat de l’exercici de totes elles. 2. La funció de la imaginació és imaginar, com la de l’enteniment és entendre i jutjar, i la de la raó, raonar, pensar i manar. 3. La gran novetat de la doctrina kantiana de la imaginació és el seu paper en la percepció mateixa (la imaginació és la cuina amagada de la percepció, lloc originari de la facultat imaginativa). 4. La imaginació és la «facultat de les intuïcions» o «la facultat de representar un objecte en la intuïció» fins i tot en absència d’aquest, és a dir, primàriament en presència d’aquest. 5. La imaginació és l’autèntica facultat de les (re)presentacions en el sentit estricte, és a dir, en el sentit figuratiu, pictòric, quasi teatral, del terme. És l’autèntica Vorstellungsvermögen (facultat de representació), perquè és la Darstellungsvermögen (facultat de presentació). 6. Hi ha una unitat de la doctrina kantiana de la imaginació: la imaginació transcendental (productiva en sentit fort), com a facultat de presentació originària, és la condició de possibilitat de la imaginació empírica (reproductiva en sentit ampli) com a facultat de presentació derivada. 7. L’espai i el temps són formes a priori de la imaginació. 8. La imaginació transcendental actua de manera inconscient (hi ha un «inconscient transcendental»). 40 Enrahonar 36, 2004 Pere Lluís Font 57. Això no contradiu el que hem dit més amunt: que la imaginació creativa és una forma d’imaginació empírica (productiva en sentit feble, reproductiva lato sensu). Si aquí diem que la producció artística pot ser atribuïda a la imaginació transcendental, no és en tant que producció d’imatges (que no són mai creades ex nihilo, sinó que, d’una forma o altra, sempre se’n pot trobar l’origen en percepcions anteriors), sinó en tant que forma de producció segons una legalitat real però necessàriament desconeguda per a nosaltres. Remarquem, però, que en contra d’aquest eixamplament del camp de la imaginació transcendental es podria al·legar que la creació de bellesa no és universal, ja que no tothom és de fet artista (encara que sí potencialment). Enrahonar 36 001-173 1/2/06 10:41 Página 40 9. La imatge no és una rèplica del fenomen: la producció del fenomen i la producció de la imatge és un únic i mateix acte. 10. Sensibilitat i imaginació són dos noms d’una mateixa facultat, considerada en sentit global, encara que es contraposin en un sentit restringit dels termes. 11. La creació de formes belles pot ser pensada també com una activitat de la imaginació transcendental. 12. Fora de a) la gènesi de l’espai i del temps, b) la producció de la imatge en la percepció i c) probablement la creació de formes belles, que són atribuïbles a la imaginació transcendental, tota altra funció imaginativa pot ser atribuïda a la imaginació empírica. Sobre la doctrina kantiana de la imaginació Enrahonar 36, 2004 41 Enrahonar 36 001-173 1/2/06 10:41 Página 41