La individuació de les llengües i la traducció : consideracions entorn de la llengua amaziga (o berber)

El present treball és una reelaboració succinta de la tesi doctoral presentada a la UAB l’any 1997, «El procés d’estandardització de les llengües, estudi comparatiu i aplicació a la llengua amaziga». En aquesta versió de síntesi n’hem reduït especialment els aspectes descriptius referents a aquesta llengua nord-africana (massa detallats per al present format) i hem fet algunes consideracions referents a la traducció.1 Esperem que aquesta síntesi forçada doni en conjunt, però, una idea prou clara dels processos sociolingüístics complexos que comencen amb la individuació de les llengües com a objectes d’estandardització. El coneixement d’aquests fenòmens, ni que sigui d’una manera general, és important concretament en l’activitat de traducció, tal com assenyalem tot seguit. 1. Una versió completa dels aspectes teòrics generals d’aquesta tesi la podeu trobar sota el títol Llengua, dialectes i estandardització, publicat per Editorial Octaedro, Barcelona, 2000. Quaderns. Revista de traducció 9, 2003 35-56 La individuació de les llengües i la traducció. Consideracions entorn de la llengua amaziga (o berber) Carles Castellanos i Llorenç Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Traducció i d’Interpretació 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Sumari La traducció i la variació lingüística La noció de llengua estàndard La individuació de les llengües al si dels contínuums lingüístics L’observació de diferents contínuums lingüístics. Les llengües escandinaves El cas de l’alemany i el neerlandès El cas del català i l’occità Llengua basca o llengües basques. L’àrea gravilectal Enfocament dialèctic de la individuació La individuació i l’estandardització en la llengua amaziga Propostes per a l’estandardització de la llengua amaziga Cloenda. La variabilitat en la individuació i l’estandardització, una característica universal. Incidència en la traducció Bibliografia Quaderns 9 001-192 6/6/03 11:45 Página 35 La traducció i la variació lingüística La variació lingüística no ha rebut en general, fins al moment present, l’atenció adequada per part dels estudiosos de la traducció. A grans trets podem dir que existeix una certa consciència de la variació de les llengües, tant en l’aspecte social com en el geogràfic, i dels problemes que pot representar la traducció de les diferents varietats lingüístiques; però l’estudi del fenomen no va gaire més enllà de considerar el conjunt de les varietats com un simple repertori que posseeix cada llengua, un repertori que presenta diferències remarcables d’una llengua a una altra però que seria bàsicament invariable en nombre i suposadament estable per a cada cas. La realitat és, però, tota una altra, ja que com ho veurem en el present treball, la relació entre la llengua estàndard i els seus dialectes (i la variació lingüística en general) és un fenomen en evolució que presenta un grau elevat de tipologies diferents. No n’hi ha prou de conèixer la variació possible existent en les dues llengües en presència en tot procés, sinó que una traducció acurada exigeix el coneixement de la variació real i de la seva relació amb la llengua estàndard en cada cas. Ben poques vegades s’ha considerat que els problemes de traducció que posa la variació lingüística tinguin una relació directa amb la situació sociolingüística de les llengües. I, tanmateix, és ben cert que la implantació social més o menys estable de la llengua estàndard és el que ens permet, per exemple, l’ús de formes més o menys elaborades en la llengua de la traducció i és el que fa possible també que puguem recórrer més o menys còmodament, en el text traduït, a les formes més desviades de les que són considerades i reconegudes socialment com a normatives. Aquesta dimensió sociolingüística en la traducció és ineludible car el món no és un paradís ideal de realitats lingüístiques aïllades i immutables, sinó un univers de comunitats lingüístiques en contacte creixent que mostra una gran varietat de fenòmens en evolució. I la variació lingüística sempre té lloc en contextos concrets i en relació amb un procés d’estandardització, més o menys sotmès a interferències. L’estudi dels fenòmens d’individuació dels parlars, pels quals aquests s’agrupen en una llengua referencial, i l’evolució de l’estandardització ens mostren aspectes fonamentals de la realitat canviant de les llengües en el món d’avui. A través de la descripció de diferents realitats esbossem a les pàgines següents una aproximació al fenomen complex de l’estandardització de les llengües La noció de llengua estàndard El terme estàndard aplicat a la llengua aparegué en llengua anglesa el 1711, segons explica Joseph (1987: 3-7), utilitzat per Anthony Ashley Cooper, el qual diu referint-se als grecs: «they brought their beautiful and comprehensive Language to a just Standard… The Standard was in the same proportion carry’d into other Arts»;el segon testimoniatge és del 1742 i el devem a Richard West, el qual escriví referint-se a la llengua francesa de Racine: «is the language of the times, and that of the purest sort; so that his French is reckoned a standard». Més tard (1838-1839), 36 Quaderns. Revista de traducció 9, 2003 Carles Castellanos i Llorenç Quaderns 9 001-192 6/6/03 11:45 Página 36 Henry Hallam es refereix al diccionari de l’Académie Française en els termes de: «the most received standard of de French language». En aquests exemples i en els que se succeïren per Europa (manllevats de la llengua anglesa) a partir de mitjan segle XIX, el sentit del terme estàndard tenia relació sobretot amb els conceptes de «fixació» i de «permanència» (sens dubte a causa de les connotacions de l’arrel stand en la llengua germànica originària) alhora que amb el concepte de «model». Més tard, el terme estàndard s’anà decantant més clarament, en les aplicacions lingüístiques, cap al sentit de «punt de referència pel que fa a la qualitat». L’aparició del terme compost llengua estàndard és encara posterior i l’autor citat més amunt ens recorda la introducció (Proposal) de l’Oxford English Dictionary de 1858 com a antecedent i l’extensió posterior d’aquesta designació generalment en connexió amb el projecte de l’Oxford English Dictionary esmentat. Joseph explica l’extensió del terme llengua estàndard en la llengua anglesa com a resultat de la democratització dels usos lingüístics que acompanyà la Revolució Industrial, ja que en la nova situació en què es trencaven moltes barreres socials ja no eren tan útils les velles designacions de llengua literària ni d’anglès de la Reina, massa connotades com a minoritàries, reduïdes al conreu literari o dins l’àmbit de l’aristocràcia. D’altra banda, tampoc no hauria estat fàcil d’estendre unes designacions com llengua nacional o llengua comuna, utilitzades en d’altres països, ja que l’extensió de l’anglès en l’imperi colonial li donava un caràcter àmpliament supranacional, més enllà de la cohesió i el sentit comunitari d’una entitat nacional homogènia. Joseph (1987: 6) sintetitza finalment en el nombre de nou les característiques de la designació standard x (que correspondria a la nostra designació x estàndard, és a dir: anglès estàndard, italià estàndard, català estàndard, francès estàndard, etc.): No exposarem en detall aquestes característiques. En recordarem, tan sols, els aspectes que estimem més rellevants: —Ha d’existir el que Joseph anomena sinècdoque (la individuació, en la nostra terminologia) pel que fa a la relació establerta entre la llengua estàndard en qüestió i uns dialectes determinats. En aquest sentit, els parlants de la llengua «x» reconeixen una quantitat significativa de formes estàndard, de manera positiva respecte a les altres variants dialectals amb què entren en competència. —Només existeix un estàndard si les formes esmentades a l’apartat anterior són codificades, legislades, enregistrades i susceptibles d’utilització pels usuaris existents o potencials. L’existència de l’estàndard implica l’ús regular d’un sistema d’escriptura. Aquesta codificació demana que les persones que actuen com a forces d’estabilització lingüística tinguin funcions culturals establertes al si de la comunitat. —Cal considerar també el prestigi cultural que s’associa a alguns aspectes de la cultura pròpia o a aspectes assimilats a d’altres cultures. En funció d’això, la llengua estàndard ha d’ésser objecte dels canvis que calguin perquè aquestes funcions siguin comparables a les que existeixen en la llengua presa com a model. La individuació de les llengües i la traducció Quaderns. Revista de traducció 9, 2003 37 Quaderns 9 001-192 6/6/03 11:45 Página 37 El nostre estudi s’ocupa de descriure el procés d’aparició de la «llengua estàndard» com a varietat supradialectal i referencial de la llengua, fent una especial atenció als aspectes de la intervenció social i política en el procés. Cal remarcar que per a l’estandardització cal no sols una normativa sinó també una adequació a usos socials amplis. L’estandardització no es pot considerar assolida sense la prova de la utilització i de la difusió de la varietat estàndard en els usos supradialectals, públics i de masses que són específics d’aquesta varietat. L’estandardització seria, segons la nostra definició, aquell grau d’elaboració que permet l’establiment social d’una llengua, dins una societat determinada, és a dir, el ple compliment de totes les funcions socials que exerceix una llengua normalitzada (o normal). Aquest establiment es reflecteix en la característica que anomenem versatilitat estilística d’aquesta llengua, que es manifesta per la capacitat d’adaptar les seves varietats internes als usos socials més diversos. La individuació de les llengües al si dels contínuums lingüístics Es tracta, en el cas que ens ocupa, d’estudiar com apareix un nou individu (sorgit d’un conjunt d’elements de base) com a objecte d’estandardització; amb aquest objectiu analitzarem quines són les condicions que fan que un conjunt de parlars assoleixin el grau de cohesió necessari per a plantejar l’existència d’una llengua estàndard referencial comuna. Això representa, a la pràctica, establir la distinció clàssica entre la noció de llengua com a contraposada i distinta de la noció de dialecte. Des del nostre punt de vista partirem de la consideració prèvia que una llengua és aquella agrupació de parles (els seus dialectes) susceptible d’estandardització (homogeneïtzació i elaboració) supradialectal. Sabem, tanmateix, que, tal com nombrosos estudiosos han anat assenyalant (Lamuela, 1994: 11-13; Chambers&Trudgill, 1994: 19-25; Breton, 1979: 23-27; Haugen (1987: 79) seguint les reflexions i experiències de Ferguson i Gumperz («Linguistic diversity of South Asia», Journal of American Linguistics, 26.3, 1960) és impossible d’establir una distinció clara i inequívoca entre llengua i dialecte partint de criteris d’anàlisi de base estrictament lingüística: parles molt semblants han fonamentat sovint llengües referencials diferenciades i amb elements estandarditzats propis; i, d’altra banda, parles molt diferenciades poden tenir com a referencial una sola llengua estàndard. Les nostres propostes partiran, doncs, lògicament, d’anàlisis lingüístiques i socials combinades (és a dir, sociolingüístiques) del fenomen. Observant globalment la distribució geogràfica universal de les parles, haurem de convenir que les úniques distincions lingüísticament pertinents que es poden establir entre diferents unitats lingüístiques són les que existeixen entre diferents grans àrees amb un grau d’homogeneïtat establert al si de cadascuna, anomenades contínuum lingüístic (o també contínuum geolectal). Aquesta realitat és definida pel fet que al si d’un contínuum lingüístic existeix una gradació de les característiques lingüístiques, de manera que és possible la intercomprensió entre parles veïnes pertanyents al mateix contínuum (Chambers&Trudgill, 1994: 23). Exposada 38 Quaderns. Revista de traducció 9, 2003 Carles Castellanos i Llorenç Quaderns 9 001-192 6/6/03 11:45 Página 38 aquesta definició general, cal constatar com a primera observació que aquest fenomen d’intercomprensió que es dóna entre parles veïnes pot no existir entre parles que es trobin allunyades entre elles dins el mateix contínuum. També és possible que, a causa del fenomen gradual de diferenciació interna, dins un mateix contínuum existeixi més d’una llengua estandarditzada i reconeguda amb la seva individualitat pròpia i que, d’altra banda, hi puguin haver dins un mateix contínuum parles sense estandarditzar i/o d’assignació dubtosa entre les diferents llengües referencials que s’hagin desenvolupat. L’anàlisi adequada de la distinció entre la noció de llengua i la noció de dialecte ha de partir, per tant, a la nostra manera de veure, de l’estudi de contínuums lingüístics, ja que és tan sols al si d’aquests conjunts on poden aparèixer dubtes d’individuació, ja que d’un contínuum a un altre les solucions de continuïtat són clares. (I més encara si es tracta de contínuums constituïts de parles heterogenètiques com pot ser, per exemple, el cas de la relació existent entre parles germàniques i romàniques a Europa). Establert quin haurà de ser el nostre camp primordial d’estudi, partirem de l’asseveració que al si dels contínuums lingüístics els diferents parlars existents es poden agrupar en llengües, és a dir, en entitats col·lectives capaces de generar una varietat estàndard referencial per als diferents parlars que la reconeixen com a tal. L’observació de diferents contínuums lingüístics. Les llengües escandinaves Un primer cas que convé observar pot ser el contínuum format per les diferents llengües escandinaves, objecte fins avui d’estudis extensos i detallats, al si del qual han tingut lloc fenòmens de canvis d’assignació de parlars. Un cas conegut és el del parlar esconià (de Skåne, regió de Malmö i Lund, al sud de la península escandinava), que fou considerat un dialecte danès fins a l’annexió d’aquesta regió a Suècia el segle XVII, però que a partir d’aquesta data ha estat considerat de manera invariable com un dialecte suec (Chambers&Trudgill, 1994: 25, 29). El contínuum de les llengües escandinaves ha donat lloc també a un altre fenomen específic d’individuació, el de la individuació múltiple. Entenem per individuació múltiple aquella que té lloc damunt un contínuum lingüístic que hauria permès altrament una individuació simple (és a dir, amb un grau d’homogeneïtat interna que hauria pogut permetre una única assignació individuadora). Tal com expliquen Haugen&Markey (1972: 11) «tot Escandinàvia és una única xarxa d’isoglosses damunt la qual s’ha imposat una superestructura de sis llengües literàries». Haugen (1987: 71) escriu: «Les quatre llengües centrals són mútuament intel·ligibles (amb una mica de bona voluntat) i a la pràctica funcionen com dialectes d’una “llengua” escandinava comuna».Són llengües Ausbau (per elaboració) en la terminologia de Kloss. Aquestes llengües són l’islandès, el feroès, el neonoruec, el dano-noruec, el danès i el suec. Totes les parles escandinaves (i molt especialment les continentals) podrien trobar-se representades per una sola llengua estàndard, però han donat lloc a sis llengües estàndards. L’especificitat del cas escandinau rau sobretot en el fet que aquesta individuació hagi estat alhora nombrosa (sis llenLa individuació de les llengües i la traducció Quaderns. Revista de traducció 9, 2003 39 Quaderns 9 001-192 6/6/03 11:45 Página 39 gües estàndard) i en bona part equilibrada. Aquestes característiques el diferencien de molts altres casos de contínuums homogenis que han pogut donar lloc un nombre més reduït de llengües estàndards o que han produït la individuació amb importants fenòmens de desequilibri. Un altre fenomen important ens poden exemplificar encara les llengües escandinaves, el de la individuació complexa de la llengua noruega. Es tracta d’una àrea on existeix una doble estandardització, és a dir, dues llengües estàndards amb els usos socials compartits. Haugen (1983: 283-286) ens recorda que «Noruega té d’ençà de 1885 el luxe de dues llengües estàndard, conegudes com a nynorsk i bokmål… Són similars lingüísticament però en el sentit de l’Aubausprachen de Kloss són llengües diferents. Tots els infants noruecs han d’aprendre les dues varietats estàndard i, per a entrar a la Universitat, han de saber escriure-les. Però únicament el 16,4% dels alumnes de les escoles tenen el nynorsk com a primera llengua escrita i estan tots concentrats a les ecoles rurals de l’oest i del centre de Noruega… Entre 1905 i 1940 un dels objectius principals de la planificació oficial fou la fusió de les dues llengües estàndards seleccionant-ne les formes comunes». Convé apuntar les raons històriques d’aquest tipus d’individuació complexa de la llengua noruega. La influència exterior (en aquest cas de la llengua danesa, en el període en què Dinamarca dominà Noruega —del començament del segle XVI al principi del segle XIX) ha fet que l’elaboració seguís les directrius d’una altra llengua i que s’estabilitzés una dualitat en l’elaboració i, per tant, també en la llengua estàndard que ha durat de 1885 fins avui. El cas de l’alemany i el neerlandès Al si de l’àrea germànica occidental un altre fenomen remarcable és el de la individuació lingüísticament irregular dels diferents estàndards. És sabut que els parlars germànics occidentals constitueixen un contínuum lingüístic format per un conjunt de varietats conegudes històricament per designacions regionals i globals sovint poc definides que han abocat a dues llengües estàndards, l’alemany i el neerlandès. Ja des de la baixa edat mitjana aquestes parles han estat conegudes amb les denominacions de dietsch, duutsch o deutsch que volia dir «pertanyent al diet», és a dir, al poble, en oposició al llatí principalment. La diferenciació clara de denominacions entre varietats estandarditzades té lloc, com veurem, sobretot a partir del segle XVI,en què les dues llengües literàries (alemany i neerlandès) ja estaven ben fixades. Però les diferències al si dels parlars germànics occidentals no responen, des del punt de vista estrictament lingüístic, a aquesta doble assignació. La diferenciació principal dins aquesta àrea occidental s’estableix entre els parlars anomenats alt-alemanys i el grup dels parlars baix-alemanys (incloent-hi el neerlandès). La diferència més clara i significativa entre els parlars baix-alemanys i els altalemanys és el fet de no haver sofert els primers l’anomenada segona mutació consonàntica, característica de l’alt-alemany. També existeixen un nombre important de diferències morfològiques i de lèxic que fan que aquests dos grups siguin con40 Quaderns. Revista de traducció 9, 2003 Carles Castellanos i Llorenç Quaderns 9 001-192 6/6/03 11:45 Página 40 siderats habitualment com diasistemes ben diferenciats. Aquesta diferència és antiga i constatada ja en textos de l’edat mitjana. El baix-alemany (més concretament el baix-saxó) fou llengua vehicular de la Hansa germànica al segle XIV i influí en el vocabulari culte de les llengües escandinaves veïnes. L’alemany estàndard actual es formà a partir de les relacions comercials, polítiques i culturals dels segles XIV, XV i XVI. No tots els dialectes alemanys tenen el mateix tipus de relació amb l’alemany estàndard i mentre que els parlars que podem anomenar centrals tenen una distància lingüística mínima respecte a l’estàndard, els altres parlars més allunyats de la zona central posseeixen diferències remarcables. En la zona baix-alemanya, tant el baix-saxó com el neerlandès constitueixen diasistemes clarament diferenciats de l’alt alemany, en els aspectes fonètics, morfològics i lexicals. La llengua estàndard alemanya no reflecteix les característiques del diasistema baix-alemany (o dels diasistemes neerlandès i baix-saxó) i per aquesta raó podem dir que el baix-saxó es troba, doncs, en una situació de subordinació lingüística. D’altra banda, el neerlandès té els seus orígens en els dialectes germànics del delta dels grans rius (Rin, Mosa i Escalda). La denominació de neerlandès apareix per primera vegada el 1482 en un incunable de Gouda però fins al segle XIX és compartida amb d’altres denominacions com la de dietsch o duutsch, en els parlars locals del mar del Nord. El procés de diferenciació d’aquesta llengua referencial envers l’alemany literari té lloc més clarament a partir del segle XVI amb l’extensió de les denominacions nederduytsch i nederlands aplicades al conjunt de les disset Províncies Neerlandeses unificades sota els Habsburg. Observem, doncs, que aquest procés de formació de llengües estàndard al si de les llengües germàniques occidentals s’ha polaritzat en l’estàndard alt-alemany i l’estàndard neerlandès i no ha seguit, per tant, la divisió a partir dels trets lingüístics més remarcables que establiria la diferència més marcada entre els parlars baix-alemanys i els alt-alemanys. Les raons d’aquest procés de doble individuació irregular són d’ordre extralingüístic, raons que comentarem més endavant en l’estudi del fenomen de la individuació. Dins el contínuum de les llengües germàniques occidentals i dins l’àrea de l’alt alemany trobem, a més, casos peculiars d’ús de les diferents parles al costat de la llengua estàndard que podrien donar lloc a parlar d’individuació complexa (semblant al que hem comentat per al noruec). En algunes àrees marcades per una especificitat política i cultural (Suïssa, Alsàcia, Luxemburg, Baviera, Àustria, el Tirol) la variant dialectal posseeix una certa vitalitat però sempre en forma d’usos compartits amb la llegua estàndard. El cas de Suïssa és, però, especialment rellevant, i ja havia estat estudiat per Ferguson com un dels exemples de diglòssia. Pel que fa a les característiques d’integració social, Wüest (1988), citat per Lamuela (1994: 63), assenyala que el parlar suís és associat a la identitat nacional, mentre que la llengua estàndard alemanya és associada a una identitat de tipus lingüístico-cultural. Lamuela insisteix encara en la necessitat de remarcar que els parlants del suís-alemany esdevenen capaços d’usar la llengua estàndard a través de l’ensenyament i del consum de La individuació de les llengües i la traducció Quaderns. Revista de traducció 9, 2003 41 Quaderns 9 001-192 6/6/03 11:45 Página 41 productes culturals de diversos nivells. Es tracta d’un cas clar de distribució funcional exclusiva. Wyler (1984) remarca, a més, entre diferents aspectes del parlar suís, l’escassa elaboració morfològica i l’acceptació més àmplia d’estrangerismes d’aquest parlar pel fet d’haver quedat reservat, dins la distribució d’usos existent, gairebé a usos orals. El cas del català i l’occità Un altre cas remarcable com a exemple del que hem anomenat individuació irregular és el del contínuum catalano-occità , contínuum dividit en un conjunt de dialectes principals dels quals, els més diferenciats del nucli central llenguadocià, són el català i el gascó. En la seva gramàtica, Loïs Alibèrt (p. XVI, XVII) assenyala les següents diferències entre aquests tres parlars esmentats: Llenguadocià Gascó Català 1. ü (eskyt)/u (escut) ü/eskyt/(AFI) ü/eskyt/ (AFI) u/eskut/ (AFI) (pronunciació de la «u» com en les llengües gal·loromàniques, és a dir, «ü»=AFI:[y] o no, és a dir: AFI:[u]) 2. iè/i sièja sièja sitja 3. ai/èi/e lait lèit llet 4. au/o caul caul col 5. d>ø/u pè pè peu (evolució de «d» intervocàlica: «PEDEM») 6.-tz/-u patz patz pau 7. -l-/-r-/-llbela bera bella (evolució de «ll» intervocàlica) 8. mb/m camba cama cama 9. g/gu gardar guardar guardar 10. l-/lllop lop llop (evolució de «l» inicial) 11. f-/hflor hlor flor (evolució de «f» inicial) 12. r-/arrram arram ram (evolució de «r» inicial) 13. -s-/ø posal posal poal 14. -n-/ø luna lua lluna 15. -br-/-blèbre lèbe llebre 42 Quaderns. Revista de traducció 9, 2003 Carles Castellanos i Llorenç Quaderns 9 001-192 6/6/03 11:45 Página 42 Segons aquesta anàlisi, el català se separa del llenguadocià per 11 dels trets considerats (els numerats 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10 i 13), mentre que el gascó es diferencia per la seva banda del llenguadocià per 8 d’aquests trets (els corresponents als núm. 3, 7, 8, 9, 11, 12, 14 i 15). Les diferències entre el llenguadocià i els altres dialectes del grup catalanooccità que no hem esmentat aquí, són menys marcades i és per això que no les prenem en compte en aquest estudi. Una anàlisi estrictament lingüística permetria de considerar de manera semblant, tant el gascó com el català, com a varietats d’una mateixa llengua i faria possible de postular així un sol estàndard per al conjunt catalano-occità. Aquest fou en certa manera el sentiment general entre els escriptors i estudiosos en una primera època de la Renaixença catalana i occitana del segle XIX, en què tots els parlars es reconeixien en la llengua antiga de l’«Edat d’Or», l’anomenat llemosí. Els gramàtics occitans ho postularen més obertament en aquests termes, almenys fins al primer terç d’aquest segle (1934), en què tingué lloc la presa de posició d’un grup important d’intel·lectuals catalans, entre els quals Pompeu Fabra. En aquell manifest intitulat «Desviacions en el concepte de Llengua i Pàtria» (La Veu de Catalunya, 6 de maig de 1934) són criticades de manera explícita aquestes posicions panoccitanes: Dues són aquestes errors o desviacions que intentem de rectificar amb les presents ratlles: 1er, la concepció de la nostra Pàtria formada actualment pel territori de la Generalitat (…) 2on, la concepció que dóna a la Pàtria una extensió excessiva, que no ha tingut mai, provinent d’una confusió de catalanisme amb occitanisme. Continua l’argumentació del manifest: «… La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana» territori que identifica amb els Països Catalans. La presa de posició del manifest respecte a la diferenciació entre català i occità és clara: Avui la lingüística afirma que el català i la llengua d’oc —coneguda per tots els romanistes amb el nom de provençal— són dues llengües diferents, constitueixen dos grups lingüístics a part, malgrat les semblances de diversa índole que hom hi pugui trobar, les quals no són més grans que les que hi ha entre el castellà i el portuguès. Davant aquest manifest, el conegut gramàtic llenguadocià Loïs Alibèrt afirma en una resposta a la revista Oc (Oc III, 16-17: 80, citat per Alquézar (1992: 25): «Continuarem considerant el català com un idioma occitano-romànic, segurs d’estar d’acord amb la majoria dels savis que han estudiat la qüestió i amb la realitat viva.» A la nostra manera de veure, tot i les argumentacions d’ordre lingüístic de les diferents posicions, les raons fonamentals que les motivaven eren de tipus social i polític. El fet és que d’aleshores ençà, tot i posseir en conjunt una norma converLa individuació de les llengües i la traducció Quaderns. Revista de traducció 9, 2003 43 Quaderns 9 001-192 6/6/03 11:45 Página 43 tindrà un ús social desenvolupat. És cert que no hi haurà una veritable estandardització mentre no hi hagi un poder lingüístic amazic, és a dir, mentre no hi hagi la possibilitat de decidir en política lingüística de manera autocentrada (amb un o diferents centres propis de poder i de decisió), però aquesta necessitat no invalida pas la conveniència d’avançar en el camí de l’estandardització. La comunitat amazigòfona, que és indubtablement una comunitat lingüístico-cultural, necessita posseir un amazic comú com a llengua supradialectal per a la intercomunicació i per a la recerca superior (usos que si no és així restaran per sempre ocupats per altres llengües, fonamentalment el francès i l’àrab). El nostre raonament parteix de la constatació de l’existència de dos fenòmens socials d’abast important que postulen a favor de l’inici del procés d’estandardització des del moment present: d’una banda, l’existència d’un Moviment Cultural Amazic, un moviment que posseeix una vocació i una pràctica d’abast general (panamazic). I en segon lloc, la realitat de base lingüística i cultural que no s’oposa, ans afavoreix, aquesta tendència a la confluència. A favor de les nostres posicions podem constatar concretament que la distància lingüística entre els diferents parlars estudiats (tarifit,3tacelhit, taqbaylit) és comparable a la d’altres casos d’estandardització en funcionament actualment (com l’occità o el basc) o més ben instal·lats encara (com l’alemany). El nostre raonament central parteix, doncs, d’un plantejament de base lingüística, es fonamenta en una realitat sociocultural i s’orienta vers una necessitat estratègica tal com assenyala Kaddour Cadi (1993: 67). Per aquestes raons considerem que l’afirmació que s’ha fet en el sentit de considerar que no hi pot haver una norma berber és excessiva. Compartim les reticències de Chaker (1989:119-136) davant l’hiperpurisme que podria portar a la «creació d’un monstre normatiu completament separat dels usos reals» i les seves recomanacions de «prudència». Però, a la nostra manera de veure, això no s’ha de traduir en la impossibilitat d’elaborar un amazic comú. A partir de les consideracions precedents, la metodologia a seguir no ha de consistir en el simple fet d’escollir un dialecte concret (com recomana Racid Raha a l’article «Tamazight commune? Elle existe déjà!», a Tamazight núm. 7, setembre 1995). L’amazic comú ha d’ésser una elaboració a partir dels parlars més sòlids socialment i amb més parlants (com són els esmentats taixelhit, el tarifit i el taqbaylit) i cobrint una àrea geogràfica que pugui exercir funcions de centralitat (en el nostre cas, de pluricentralitat), tot recorrent també en alguns elements a aportacions d’altres dialectes allunyats d’aquesta zona. Aquesta àrea formada pels tres parlars esmentats (juntament amb els que hi resulten inclosos, com l’anomenat tamazight de l’Altes Mitjà), constitueix el que en un passatge inicial del present treball hem anomenat àrea gravilectal. L’estandardització de la llengua amaziga ha de partir, doncs, a la nostra manera de veure, de la tria d’aquesta àrea gravilectal formada pels parlars esmentats i ha de treure la part essencial de les característiques de la llengua estàndard d’aquests 50 Quaderns. Revista de traducció 9, 2003 Carles Castellanos i Llorenç 3. És a dir, el parlar tarifit o rifeny de la regió del Rif, al nord del Marroc. Quaderns 9 001-192 6/6/03 11:45 Página 50 parlars. Això no exclou, però, que pel que fa a diferents aspectes de lèxic, l’elaboració de la llengua estàndard amaziga no pugui recórrer (com ja ho ha fet tradicionalment) als parlars tuaregs per tal de substituir alguns dels xenismes més estridents per arrels pròpiament amazigues més ben conservades per aquests. Propostes per a l’estandardització de la llengua amaziga La proposta de codificació feta a partir dels quatre parlars esmentats no és, però, de tipus unitari sinó que parteix de l’acceptació d’una certa pluralitat (limitada) de formes. La nostra proposta de codificació de la llengua amaziga és, doncs, des d’un punt de vista general, composicional i plural, tot concentrant la tria dels seus elements essencials al si de l’àrea gravilectal escollida. Per a la construcció de l’amazic comú s’ha de procedir a una tria dels materials en els tres dominis essencials de la llengua: la fonètica, la morfosintaxi i el lèxic. L’aplicació dels criteris d’estandardització exposats als capítols precedents a aquests materials ha permès de preconitzar, en primer lloc, una grafia estàndard seguint, de manera general, els criteris precedents en aquest camp ja força desenvolupats en els estudis de la llengua amaziga. La nostra proposta exposa, amb un cert detall, les variacions gràfiques admissibles per al parlar rifeny del nord del Marroc, seguint en aquest cas els criteris adoptats per a la redacció de la nostra obra precedent, publicada l’any 1995, La llengua rifenya. En segon lloc, hem pogut elaborar aspectes importants d’una morfologia comuna amb petites variacions. En tercer lloc, hem establert una certa base d’un lèxic comú, plural però coherent, a partir del recull i la tria d’uns mil dos-cents termes del llenguatge bàsic espigolats dels tres dialectes esmentats (amb informacions addicionals d’altres parlars de l’interior de l’àrea gravilectal, o de l’exterior en els casos en què la interferència detectada podia demanar una aportació determinada per a substituir un possible xenisme). L’estudi fonètic ha permès reduir al màxim el plurimorfisme en la forma gràfica de les variacions dialectals. Amb l’anàlisi morfosintàctica s’ha pogut sistematitzar la gramàtica en aspectes morfològics essencials, que han constituït així un veritable canemàs de l’amazic comú. Pel que fa al lèxic, l’estudi ens ha mostrat la possibilitat d’elaborar un amazic comú prou homogeni per a poder acomplir les funcions comunicatives i establir unes bases sòlides per a una convergència creixent entre els diferents parlars. Les propostes per a l’estandardització del lèxic, per exemple, són de tres tipus. En una part important del lèxic estudiat les propostes porten a una selecció única, és a dir, que es proposa un sol terme com: tisit (mirall), tasarut (clau), irden (blat), aman (aigua), tiyni (dàtil), irgel (parpella), gºma (germà), argaz (home), tafawt (llum)… Un altre grup és objecte d’una selecció plural simple, és a dir, que proposa una certa pluralitat però poc complexa, ja que les variacions gràfiques corresponen a algunes regles fonètiques simples; en els exemples següents, les formes proposades en segon terme corresponen en general al parlar rifeny i es relacionen amb les formes preferents situades en primer terme per mitjà de petites variacions: tiskert / ticcert (all), ils / irs (llengua), yelli / yeπi(filla), ass-a / g-ass-a (avui), La individuació de les llengües i la traducció Quaderns. Revista de traducció 9, 2003 51 Quaderns 9 001-192 6/6/03 11:45 Página 51 ayyur / aggur (lluna)… Un tercer grup, més nombrós, porta a una selecció plural complexa, és a dir, que les propostes múltiples (dues o tres) són diverses i força diferenciades entre elles: tameddit / taduggºat (vespre), azekka / tiwecca (demà), imalass / ddurt / simana (setmana), ameksa / anilti / ani?i(pastor), ikerri / ufric/ icerri (xai), amzil / amzir / aheddad (ferrer)4… Malgrat aquesta pluralitat, important en alguns casos, cal remarcar que no representa una dificultat insuperable per a la difusió social de la llengua estàndard, amb la condició, però, que l’ensenyament de la llengua no es limiti a fer conèixer una sola variant dialectal sinó que es tingui cura de difondre arreu les propostes que són patrimoni de l’amazic comú. D’acord amb els estudis realitzats dels diferents elements lingüístics a estandarditzar (grafia, morfosintaxi i lèxic) cal concloure, doncs, que és possible una codificació dels diferents parlars escollits, de tipus convergent. Aquesta codificació convergent es basa en l’adopció de grafies compatibles i en el fet de compartir uns mateixos neologismes per a tots els parlars estandarditzats. La nostra proposta no es limita, però, a proposar una simple convergència sinó que parteix de la conveniència de reconèixer aquestes aproximacions com integrades en el procés de construcció d’un bagatge conjunt, és a dir, fent part de l’elaboració de l’amazic comú. La nostra proposta d’un amazic comú no hauria d’ésser, doncs, concebuda com una norma uniformitzadora sinó «plural i convergent», és a dir, com una «espai on la utilització d’una certa multiplicitat de formes no impedeixi una intercomunicació còmoda i no ambigua; en unes altres paraules, que permeti una bona intercomprensió». És evident que aquesta proposta demana un augment de la competència lingüística dels amazigòfons en el coneixement del material comú provinent dels diferents parlars; és a dir, que no és possible de desenvolupar amb plenitud sense un ensenyament adequat i socialment estès de la llengua. L’estandardització de la llengua amaziga requereix, doncs, al capdavall unes condicions polítiques i socials adequades i molt diferents de les que ofereixen els marcs polítics actuals, poc favorables a l’expansió social de la llengua amaziga i a la comunicació interdialectal entre parlars inclosos en diferents estats. És, doncs, imprescindible que existeixin canvis sociolingüístics importants al nord d’Àfrica, uns canvis que estan relacionats amb una possible evolució cap a uns sistemes democràtics. La creació de l’amazic comú és, doncs, per la força dels fets socials, un element del canvi democràtic a l’altra banda de la Mediterrània. Des del punt de vista de la planificació, la construcció de l’amazic comú és un procés social complex que demana una extrema prudència ja que ha de combinar els diferents objectius que són propis de tot procés d’estandardització: la intercomunicació social al si de l’àrea amazigòfona i el caràcter representatiu i emblemàtic de la llengua. És a dir, que d’una banda aquest amazic comú ha de ser prou acostat a la llengua parlada per tal de permetre una comunicació fàcil; i, d’altra 52 Quaderns. Revista de traducció 9, 2003 Carles Castellanos i Llorenç 4. En la grafia estàndard amaziga el signe cha d’ésser llegit com una <x> catalana; el signe cˇ com el dígraf <tx>; el signe πcom el dígraf «tj»; el signe γ amb un so gutural fricatiu pròxim al de la rfrancesa. Quaderns 9 001-192 6/6/03 11:45 Página 52 banda, ha d’ésser prou elaborat i alliberat d’influències alienes perquè pugui acomplir la funció referencial i emblemàtica envers la comunitat dels parlants. Amb l’objectiu d’avançar en el sentit d’un amazic comú que permeti les funcions comunicatives i emblemàtiques alhora, hem proposat dues modalitats diferents però compatibles d’una mateixa llengua comuna, definides tal com indiquem tot seguit. En l’època actual i en el futur pròxim, l’amazic comú es podria estructurar, segons les nostres consideracions i d’acord amb les tendències existents, en dos nivells: un estàndard «A», més homogeni depurat i formal; i un estàndard «B», més pròxim a les varietats de la llengua parlada, i per tant menys depurat i amb una certa (encara que mínima) variació regional. La distribució en dos nivells d’estàndard pretén d’harmonitzar diferents objectius recercables per la via de l’estandardització: —D’una banda, garantir l’ús quotidià i de masses que es portaria a terme per mitjà de les formes de l’estàndard «B» (estàndard lingüístic que permetria una aproximació important als parlars regionals realment utilitzats en la comunicació oral quotidina). —D’altra banda, fer possible la intercomunicació entre els diferents parlants d’àrees diverses, la qual cosa es portaria a terme a través tant de la pluralitat de formes de l’estàndard «B» (que haurien de ser conegudes per tots els parlants alfabetitzats); com també per mitjà de l’estàndard «A», més uniforme (encara que menys àmpliament conegut i menys utilitzat socialment). Aquesta proposta permetria també desenvolupar la tendència a la depuració i a la dignificació de la pròpia llengua, element necessari perquè la llengua del grup lingüístic pugui acomplir amb plenitud la seva funció referencial. Aquest objectiu es podria desenvolupar mitjançant l’elaboració de l’estàndard «A» sense perjudicar els usos socials quotidians de la llengua, que serien suportats, com hem assenyalat, per l’estàndard «B». Cloenda. La variabilitat en la individuació i l’estandardització, una característica universal. Incidència en la traducció En general, podem concloure que, a l’hora d’estudiar diferents contínuums lingüístics, les irregularitats que presenta la relació entre la llengua estàndard i les varietats internes de la llengua no es poden entendre considerant els aspectes purament lingüístics. Cal tenir en compte sempre consideracions d’ordre sociolingüístic. La tipologia referent a la individuació de les llengües i la teoria dialèctica que hem apuntat amb relació a aquest fenomen s’han d’entendre, doncs, com a elements d’una proposta general per a comprendre el sentit global dels processos d’individuació a partir de l’estudi de les situacions de conflicte existents. Convindrà, doncs, conèixer en cada cas, quan ens encarem a una realitat lingüística (i, concretament, en tot procés de traducció) quin és el grau d’establiment social de la llengua estàndard, el grau d’identificació amb què s’hi relacionen els diferents parlars i sovint també el grau d’interferència produït per terceres llenLa individuació de les llengües i la traducció Quaderns. Revista de traducció 9, 2003 53 Quaderns 9 001-192 6/6/03 11:45 Página 53 gües en contacte. Es tracta de consideracions que es fan habitualment d’una manera intuïtiva en la pràctica de l’activitat de traducció, en la mesura que les propostes que pren en consideració la persona que tradueix són sempre valorades des del punt de vista de la seva funcionalitat. Però, per a fer-nos més conscients en aquesta mena de valoracions i no obrar de manera poc rigorosa en les nostres tries lingüístiques, ens caldrà saber quines són les raons per les quals podem opinar que una forma o una expressió «no funciona» o que «funciona bé»; i si aquestes raons són justificades dins una comprensió global i sòlida de la llengua. Aquestes qüestions són, per exemple, ben presents per a la llengua catalana en el moment actual a l’hora d’enfrontar-nos a diferents situacions i problemes. En posarem alguns exemples. Des d’un punt de vista general, que afecta plenament l’activitat professional del traductor ¿amb quins criteris podem analitzar, per exemple, el fet que existeixi la tendència a fer més d’una versió en llengua catalana (versió catalunyesa, versió valenciana, etc.) de textos escrits o de films? Sense un criteri clar amb relació a la funció social de la llengua estàndard, no hi hauria manera d’arribar a establir un criteri adequat per a cap d’aquests dos casos. Per contra, segons unes anàlisis més matisades d’aquesta multiplicitat dispendiosa de versions, es pot arribar fàcilment a la consideració que tan sols foren justificables en casos concrets d’exercicis literaris d’abast regional; des d’un punt de vista general, l’únic camí raonable és treballar per l’acostament dels estàndards i la barreja i la neutralització dels accents, de manera que una sola versió esdevingui plenament suficient. Considerant un segon cas, si com a traductor em proposo de traslladar al català qualsevol exercici literari de transgressió lingüística realitzat en una llengua ben establerta com el francès, constataré ben aviat la limitació que representa per a la meva activitat traductora el grau menys elevat d’establiment de la llengua catalana. Els traductors som, doncs, des d’aquest punt de vista sociolingüístic, els primers interessats a posseir una llengua estàndard ben fixada respecte a la qual les variacions possibles es puguin fer clarament perceptibles. Un altre cas podria ésser la manera adequada de plantejar el problema de la traducció d’una varietat dialectal d’una altra llengua a la llengua catalana. Davant aquesta qüestió existeix el sentiment comú de tot traductor de rebutjar l’error que pot representar utilitzar per a la traducció trets dialectals catalans ben identificables, a causa de les connotacions geogràfiques, socials i culturals que el lector associa automàticament a cada dialecte català. Caldrà, doncs, un esforç important d’imaginació i recórrer més aviat a la invenció de trets dialectals artificials sense connotació atribuïble al nostre àmbit lingüístic. Aquest treball sofisticat d’«enginyeria lingüística» tampoc no fóra possible, però, si no es partís d’un coneixement sòlid de les diferents varietats dialectals existents i de la seva relació amb els trets que són atribuïbles a la llengua estàndard. I encara un darrer exemple. Si volem reproduir interferències lingüístiques que es produeixen en una altra llengua, com ho podrem fer sense posseir unes nocions suficients entorn de la variació lingüística i entorn de diferents conceptes a considerar en cada cas, com són la distància lingüística o el grau de consolidació social de la llengua estàndard? 54 Quaderns. Revista de traducció 9, 2003 Carles Castellanos i Llorenç Quaderns 9 001-192 6/6/03 11:45 Página 54 La traducció és l’exercici més esforçat de creació lingüística per tal com neix amb les servituds que li vénen marcades per la llengua de partida; és per aquesta raó que el coneixement aprofundit de les condicions socials en què els grups lingüístics desenvolupen l’activitat expressiva esdevé una exigència fonamental. La traducció és una pràctica que té els peus enfonsats en la realitat social de les llengües. Caldrà que les persones que traduïm ens en fem progressivament conscients. Bibliografia ALIBÈRT, Loïs (1935). Gramatica Occitana segon los parlars langadocians. Montpelhièr: Centre d’Estudis Occitans. ALQUÉZAR, Manuel (1992). Correspondència entre Loïs Alibert i Josep Carbonell i Gener. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. ARACIL, Lluís V. (1982). Papers de Sociolingüística. Barcelona: La Magrana. —(1983). Dir la realitat. Barcelona: Països Catalans. BRETON, Roland (1979). Geografía de las lenguas. Barcelona: Oikos-Tau. CADI, Kaddour (1993). «De la langue à Lalangue: ou tamazight et la paradoxe de la langue introuvable». A: Actes du Colloque international «Unité et diversité de tamazight» – Ghardaïa, avril 1991. Agraw Adelsan Amazigh. CHAKER, Salem (1989). Berbères aujourd’hui. París: L’Harmattan. CHAMBERS, J.K.; TRUDGILL, Peter (1994). La Dialectología. Madrid: Visor Libros. CLYNE, Michael et al. (1992). Pluricentric Languages - Differing Norms in different Nations. Berlín-Nova York: Mouton de Gruyter. COBARRUBIAS, J. (1983). «Ethical issues in status planning in Progress». A: Language Planning. Berlín-Nova York-Amsterdam: Mouton Publishers. DAOUST-BLAIS, Denise (1983). «Corpus and status language planning in Quebec: a look at linguistic education in Progress». A: Language Planning.Berlín-Nova York-Amsterdam: Mouton Publishers. DIAZ FOUCES, Oscar (1995). «Os processos de elaboraçom lingüística. A propósito de «Ausbausprachen»». Agália 41. Corunha: Associaçom Galega da Língua. EUSKALTZAINDIA (1988). Euskararen Batasuna. Euskal Herrriko Universitatea. HAUGEN, Einar (1987). Blessings of Babel - Blimgualism and Language Planning. BerlínNova York-Amsterdam: Mouton de Gruyter. HAUGEN , Einar; MARKEY, Thomas L. (1972). The Scandinavian Languages - Fifty years od linguistic research. La Haia-París: Mouton. JOSEPH, John Earl (1987). Eloquence and Power. The Rise of Language Standards and Standard Languages. Londres: Frances Pinter. JUNYENT, Carme (1986). Les llengües d’Àfrica. Barcelona: Empúries. —(1992). Vida i mort de les llengües. Barcelona: Empúries. —(1996). Estudis Africans. Barcelona: Empúries. KLOSS, Heinz (1978). Die Entwicklung neuer germanischer Kultursprachen seit 1800 (2a ed.) Düsseldorf: Schwann (citat per Lamuela). LAMUELA, Xavier (1994). Estandardització i establiment de les llengües. Barcelona: Edicions 62. —(1987). Català, Occità, Friülà: Llengües subordinades i planificació lingüística. Barcelona: Quaderns Crema. MIšESKA TOMIC´, Olga (1992). Macedonian as an Ausbau Language in Pluricentric Languages -Differing Norms in different Nations. Berlín-Nova York: Mouton de Gruyter, p. 473-452. La individuació de les llengües i la traducció Quaderns. Revista de traducció 9, 2003 55 Quaderns 9 001-192 6/6/03 11:45 Página 55 MULJAC ˇIC´, Z ˇarko (1997). «Un fantôme terminologique: la distance linguistique minimale». A: Congrés Europeu de Planificació Lingüística (Barcelona 9-10 novembre 1995). Barcelona: Institut de Sociolingüística Catalana - Direcció General de Política Lingüística, p. 34-37. NIEDZIELSKI, Henry (1980?). «Language Consciousness and Language Policy in Poland». Language in Poland, p. 134-159. NINYOLES, Rafael L. (1971). Idioma i prejudici. Palma de Mallorca: Moll. POTTIER, Bernard (1983). América Latina en sus Lenguas Indígenas. Caracas: UNESCO Monte Ávila Editores. THOMPSON, Laurence C.; THOMAS, David D. (1967). Vietnam. A: Trends in Linguistics. Vol. 2, p. 816-846. VYCICHL, W. (1993). «Le berbère: langue ou langues?». A: Actes du Colloque international «Unité et diversité de tamazight» – Ghardaïa, avril 1991. Agraw Adelsan Amazigh. WÜEST, Jakob (1988). «Le problème des langues en Suisse alémanique». A: Actes des Universités Occitanes d’Eté 1986-87. Nîmes: Association pour la Culture Occitane, p. 39-49. WYLER, Alfred (1984). «Dialekt und Hochsprache in der deutschsprachigen». Pro Helvetia. Zurich. Parteixo de la versió gallego-portuguesa: «Dialecto e língua padrom na Suiça alemã». Agália, 45 (primavera 1996). Corunha: Associaçom Galega da Língua. ZAGÓRSKA, Maria (1980?). «Standardization and the adquisition of the Standard Language in Poland». Slavonic Review, p. 91-98. 56 Quaderns. Revista de traducció 9, 2003 Carles Castellanos i Llorenç Quaderns 9 001-192 6/6/03 11:45 Página 56