La codificació del gallec o el pèndol que no s'atura

Quaderns d’Italià 8/9, 2003/2004 105-121 La codificació del gallec o el pèndol que no s’atura1 Oscar Diaz Fouces Universitat de Vigo Resum L’autor presenta alguns dels elements més significatius de la polèmica per la codificació ortogràfica de la llengua gallegoportuguesa a Galícia, com també alguns instruments teòrics per analitzar aquesta mena de processos, especialment quan afecten les minories exoglòssiques. Paraules clau: planificació lingüística, codificació ortogràfica, gallec. Abstract The author sets out some of the most significant elements within the controversy of the orthographical codification of the Galician-Portuguese language in Galicia, as well as certain theoretical instruments used in analysing these types of processes, particularly when they affect exoglossic minorities. Key words: linguistic planning, orthographic codification, Galician. 1. Presentació Al llarg dels últims trenta anys, el debat sobre la codificació del gallec ha estat, sens dubte, un tema de reflexió extraordinàriament fèrtil. Segurament, no és gaire agosarat afirmar que la hipertròfia en l’interès per qualsevol tòpic sociolingüístic és símptoma habitual d’alguna mena de desajustament que hi té a veure. El caràcter aplicat que és consubstancial a la disciplina de la planificació lingüística significa, precisament, una renúncia als apriorismes i una preferència per la recerca de solucions argumentades als problemes de caire pràctic. De manera que la concentració de treballs acadèmics al voltant d’un tema determinat tot sovint és un bon indicador de la seva magnitud real i, també, del fet 1. Agraïm al doctor José Enrique Gargallo Gil la seva lectura d’aquest treball i els seus comentaris, sempre útils i encertats. 106 Quaderns d’Italià 8/9, 2003/2004 Oscar Diaz Fouces que encara no hagi rebut una resposta prou convincent o prou consensuada. El cas que ens ocupa n’és, precisament, un exemple magnífic. Per tal d’estalviar als lectors els detalls més prolixos de la història del debat sobre la codificació del gallec, ens limitarem a reproduir alguns dels trets més significatius de les principals propostes normatives, d’ençà de 1973 fins a l’estiu de 2003, en què la Reial Acadèmia Gallega ha aprovat, per majoria, una nova proposta de modificació de les seves normes ortogràfiques i morfològiques. Per a la nostra exposició hem triat, precisament, alguns elements que hi han estat revisats. A continuació, presentarem les línies bàsiques d’aquesta nova normativa i clourem el nostre treball desenvolupant alguns conceptes que considerem que valdria la pena tenir en compte en el moment de valorar-les totes. Per a això, hem seguit el llistat de criteris de codificació proposat per X. Lamuela,2amb algun matís que nosaltres suggerim a partir de l’anàlisi d’aquest cas específic. 2. Cinc cèntims d’història Per resumir, doncs, direm que les diferents propostes normatives que han anat apareixent a Galícia al llarg dels últims anys poden classificar-se d’acord amb llur situació de proximitat o d’allunyament, pel que fa a dos pols d’atracció oposats. En primer lloc, les propostes aïllacionistes parteixen de l’opinió que la distància lingüística entre el gallec i la resta de varietats històriques amb les quals està relacionat és tan gran que, en realitat, seria legítim considerar-les llengües diferents. En conseqüència, adopten models de codificació i d’elaboració lingüística que incideixen en l’autonomia del gallec envers les varietats conegudes internacionalment com a llengua portuguesa, sense rebutjar, però, la influència de la llengua espanyola, entesa com un factor inevitable, en l’evolució recent del gallec. Els seus defensors s’estimen més d’anomenar autonomista aquesta filosofia, que troba el referent fonamental en les Normas ortográficas e morfolóxicas do idioma galego, elaborades conjuntament el 1982 per la Reial Acadèmia Gallega (RAG) i un organisme interuniversitari, l’Institut de la Llengua Gallega (ILG). Com que van ser oficialitzades per decret del parlament autonòmic gallec (173/1982, de normativització de la llengua gallega), podem dir que tenim el suport i patrocini institucional. Tanmateix, existeix a Galícia un sector de lingüistes, professors, escriptors i col·lectius cívics per als quals l’actual distància entre les varietats gallegues i portugueses del primitiu romanç gallegoportuguès obeeix, en allò més substancial, a la intromissió de la llengua espanyola. En conseqüència, afirmen els anomenats reintegracionistes, la feina que correspon a una activitat de planificació lingüística eficaç és depurar la llengua d’interferències espúries i mantenir com a referent per a la codificació i l’elaboració la resta de varietats que han pogut evolucionar lliurement. El referent teòric més elaborat d’aquesta 2. Cfr. X. LAMUELA, «Criteris de codificació i de compleció lingüística», Els Marges, núm. 53, 1995, p. 15-30. La codificació del gallec o el pèndol que no s’atura Quaderns d’Italià 8/9, 2003/2004 107 proposta són l’Estudo crítico (1983) i el Prontuário ortográfico (1985) de l’Associació Gallega de la Llengua (AGAL).3 En una situació de relativa equidistància entre totes dues postures se situa una mena de «tercera via», coneguda popularment com els mínims, que representa, efectivament, uns mínims reintegracionistes aplicats sobre la proposta institucional.4Encara que no disposi d’una argumentació teòrica gaire elaborada, aquesta proposta ha arribat a gaudir d’un cert predicament, en haver estat patrocinada per importants sectors del nacionalisme gallec, històricament compromesos amb la promoció de la llengua, que tenen com a referents principals el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) i la Confederació Intersindical Gallega (CIG). Al llarg d’aquests últims trenta anys han anat apareixent tot un munt de propostes que matisaven alguna de les anteriors, forçant-la o reconduint-la. Per exemple, hi ha en aquest moment a Galícia algun col·lectiu que defensa l’adopció pura i simple de les convencions ortogràfiques, morfosintàctiques, lexicals i estilístiques del portuguès europeu; d’altres que segueixen les pautes de l’acord ortogràfic que els països de llengua oficial portuguesa, amb l’assistència d’una delegació (extraoficial) d’observadors de Galícia, van signar a Lisboa l’any 1990;5d’altres que propugnen l’ús de la normativa institucional, matisant-la amb una sèrie de tries sistemàtiques que la forcen al màxim, però sense abandonar-la; d’altres que van elaborar uns «mínims avançats»;6d’altres que proposen que s’adopti un patró estricte d’ortografia fonemàtica… C. Álvarez Cáccamo i M. Herrero Valeiro,7potser amb un cert punt d’exageració, han arribat a aïllar fins a dotze varietats ortogràfiques gallegues, en un continuum que aniria des de l’espanyol estàndard fins al portuguès de l’Acordo de Lisboa (que no és usual ni de molt a cap país lusòfon). L’exageració a què al·ludim té a veure amb el fet evident que la presència social de tots aquests models és força diversa. A la pràctica, ja és suficient distingir entre grafies aïllacionistes i reintegracionistes, segons la nostra opinió, per l’efecte prototípic que els confereix la seva adscripció a concepcions lingüístiques prou nítides i, paradoxalment, coincidents en certa mesura: la voluntat d’autonomia de la llengua sense rebutjar la influència de l’espanyol, en un cas; i la voluntat d’autonomia de la llengua (o, millor, de la varietat de llengua), però en el si d’un sistema policèntric gallegoportuguès, en l’altre. Més endavant tornarem sobre aquestes qüestions. 3. Cfr. ASSOCIAÇOM GALEGA DA LÍNGUA, COMISSOM LINGÜÍSTICA,Estudo crítico das «Normas ortográficas e morfolóxicas do idioma galego (ILG-RAG) 1982», la Corunya: AGAL, 1983, i ASSOCIAÇOM GALEGA DA LÍNGUA, COMISSOM LINGÜÍSTICA,Prontuário ortográfico galego, la Corunya: AGAL, 1985. 4. Cfr. ASOCIAÇON SÓCIO-PEDAGÓGICA GALEGA,Orientaçóns para a escrita do noso idioma, Santiago: Xistral, 1980. 5. Cfr. Diari Oficial de la República Portuguesa, núm. 193, 23 d’agost de 1991, p. 4370. 6. Cfr. ASOCIAÇOM SÓCIO-PEDAGÓGICA GALEGA,Orientaçóns para a escrita do noso idioma, Ourense: Galiza Editora, 1982. 7. C. ÁLVAREZ CÁCCAMO i M. J. HERRERO VALEIRO, «O continuum da escrita na Galiza: Entre o espanhol e o português», Agália. Revista Internacional da Associaçom Galega da Língua, núm. 46, 1996, p. 143-156. 108 Quaderns d’Italià 8/9, 2003/2004 Oscar Diaz Fouces Com es pot veure, doncs, es tracta d’un panorama certament complicat, que la recent proposta de modificació de la normativa RAG-ILG a què més amunt hem fet referència pretendria clarificar, amb la intenció probable d’atreure cap a la posició «oficial» una bona part dels dissidents. Les reunions que van menar a la reforma van ser patrocinades per un col·lectiu vinculat al nacionalisme gallec i els mínims, l’Associació Sociopedagògica Gallega (AS-PG). Hi van participar alguns professors de l’àrea de filologia gallega de les tres universitats del país i representants de l’ILG. No hi va ser convidat cap representant del sector reintegracionista.8L’acord va ser rebutjat en una primera votació, el novembre de 2002, per la RAG, una part dels membres de la qual no ha dubtat mai a titllar-lo de «portuguesitzant»,9i va ser aprovat finalment el juliol d’enguany, com més amunt havíem avançat. Val a dir que no es tractava de la primera modificació substancial de les normes institucionals. L’any 1995 la RAG va donar el vistiplau en sessió extraordinària a una proposta de modificació aprovada pel Consell Científic de l’ILG l’11 de novembre de 1994, que recull la dotzena edició de les Normes RAG-ILG10 i que, tot i que introduïa algunes modificacions prou importants, va passar força més desapercebuda, segurament perquè no deixava albirar la possibilitat, que ara sí que existeix, d’atreure cap a les posicions oficialistes els usuaris dels mínims. Cal advertir també que la proposta codificadora institucional l’arrodoneix tot un reguitzell de referents complementaris, com són una gramàtica gallega elaborada per destacats membres de l’ILG,11 així com diversos diccionaris de rang «paraoficial», com el Xerais (1994) o directament «oficials», com els diccionaris de la llengua gallega (RAG-ILG 1990 i RAG 1997),12 especialment —però no solament— pel que fa a les tries lexicals. Segurament, la persona que llegeix trobarà que, a hores d’ara, seria un bon moment per comprovar en què es tradueixen a la pràctica totes aquestes filosofies de fons que hem anat presentant. Ens n’ocuparem a l’apartat següent, 8. Com que l’acord encara no ha estat assumit a dia d’avui (11-9-2003) pel govern autonòmic, només disposem de les informacions que ens forneixen els mitjans de comunicació (v. per exemple l’edició de 13.07.03 del diari Galicia Hoxe), així com alguna font virtual (trobareu una presentació de caire institucional, el text que va distribuir el Centre de Documentació Sociolingüística de Galícia, a la pàgina web del Consell de la Cultura Gallega, a <http://www.consellodacultura.org/arquivos/cdsg/docs/normativa.pdf> [consulta 11.09. 2003]). És molt poc probable que les institucions del govern autonòmic rebutgin l’acord, un cop acceptat per la RAG. En tot cas, aquest article ha estat redactat amb la voluntat d’il·lustrar suficientment els elements fonamentals del debat, fins i tot encara que es produís aquest hipotètic rebuig institucional. 9. Cfr., sobre la gènesi de l’acord, F. FERNÁNDEZ REI, «A proposta de acordo normativo do 2001. Notas e documentos sobre a questione della lingua galega», A Trabe de Ouro, núm. 48, 2001, p. 529-552. 10. REAL ACADEMIA GALEGA - INSTITUTO DA LINGUA GALEGA,Normas ortográficas e morfolóxicas do idioma galego, Vigo: Real Academia Galega - Instituto da Lingua Galega, 1995. 11. R. ÁLVAREZ, X.L. REGUEIRA i H. MONTEAGUDO,Gramática Galega, Vigo: Galaxia, 1986. 12. C. GARCÍA (dir.) Diccionario da Lingua Galega. Real Academia Galega - Instituto da Lingua Galega. s.l.: Real Academia Galega, 1990 i C. GARCÍA iM. GONZÁLEZ (dir.) Diccionario da Real Academia Galega. Vigo: Real Academia Galega, 1997. La codificació del gallec o el pèndol que no s’atura Quaderns d’Italià 8/9, 2003/2004 109 sempre amb les limitacions de profunditat que vol un treball d’aquestes característiques. 3. Les lletres de la discòrdia Encara que més amunt ens havíem referit a la possibilitat de simplificar tot el ventall de diferents propostes normatives en dues de més referencials, aïllacionistes i reintegracionistes, en aquest apartat ens referirem a tres normes gallegues (mínims de l’AS-PG de 1980, normes oficialitzades RAG-ILG de 1982 i normes AGAL de 1985). Això ens donarà l’oportunitat, per acabar aquest epígraf, de contextualitzar adequadament la recent proposta de modificació de la normativa de la Real Acadèmia Gallega. Cal que tingueu sempre presents com a (contra)referents les convencions de les varietats europees de l’espanyol i del portuguès. Quant als continguts, ens ocuparem fonamentalment dels aspectes més evidents de la codificació lingüística: l’ortografia i —més tangencialment— la morfologia i el lèxic. No presentarem ací tots els detalls de cada una de les propostes, sinó que ens limitarem a comparar algunes de les solucions divergents que resulten més significatives, tenint sempre present l’última reforma normativa que han impulsat els sectors oficialistes. Per facilitar les consultes, hem numerat els paràgrafs que segueixen. 3.1.1. La norma RAG-ILG utilitza els grups c/z (representant /2/)i c/q (representant /k/) en les mateixes condicions que el castellà (cero, catorce, cinco, cuarto); prescindeix de l’ús de j/g per representar /+/, argumentant que la distinció no té cap rendiment fonètic ni fonològic, i els simplifica en x(que també representa /ks/), com en Xoán, seixo, peixe, óxido; aquesta normativa accepta com a legítim l’ús de ñi ll per representar /«/ i /r/, com ho fa l’espanyol (España, coller); pel que fa a b/v, encara que tampoc no té cap correlat fonètic (totes dues grafies representen sempre [b] o [$]), aquesta norma opta per seguir criteris etimològics (automóbil, marabilla, varrer). 3.1.2. Quant a l’accentuació, el sistema proposat a la norma RAG-ILG està clarament inspirat en les convencions de l’espanyol: s’utilitza un únic tipus d’accent (´); s’accentuen les paraules oxítones acabades en vocal o en vocal + n / s/ ns i no els monosíl·labs ni les paraules que acaben en allò que els seus patrocinadors consideren «diftongs creixents» (consonant + ia / ie / io / ua / ue / uo); no s’accentuen les paroxítones acabades en cap de les combinacions anteriors; s’accentuen totes les proparoxítones. D’acord amb això, s’accentuen paraules com María o librería. 3.1.3. La norma RAG-ILG prescindeix de l’ús del guionet (-) entre els verbs i els pronoms (comelo, partilo), però l’utilitza per lligar els infinitius amb l’anomenada «segona forma de l’article», un tret dialectal particular que aparentment es vol privilegiar (come-lo caldo, lava-las orellas). Pel que fa als punts d’interrogació (¿?) i d’exclamació (¡!), se’n prescriu l’ús a començament i final de les frases, com fa l’espanyol. 110 Quaderns d’Italià 8/9, 2003/2004 Oscar Diaz Fouces 3.1.4. Ens interessa parar esment en el tractament d’alguns grups cultes, especialment significatius perquè han estat objecte de revisió posterior. Es tracta de -cci-ct-, que aquesta normativa proposa de mantenir, en general, permetent (però advertint que no és recomanable) que se simplifiquin quan són precedits de io u: corrección, dictado, lectura, práctica. Es recorda l’existència de semicultismes amb vocalització de la consonant implosiva en io u: doutor, doutoramento, doutrina, suxeitar isuxeito. A la pràctica, el diccionari de la RAG (1990) proscriu la simplificació dels grups -cci-ct-, tret de casos molt puntuals en què sí que ho permet (com ara delicto/delito). 3.1.5. Aquesta normativa manté algunes posicions particulars quant als noms de les lletres. Així, q = cu o h = hache. Aquesta segona lletra, que no representa cap fonema (/Ø/), s’utilitza al començament o a l’interior de paraula, d’acord amb criteris etimològics (home, harmonia, inhóspito), i també per representar la nasalitat velar (/√/), al costat de nen el dígraf nh,en algunes paraules concretes (unha, algunha, nengunha). 3.1.6. Les normes RAG-ILG de 1982 consideraven lletres i no pas dígrafs ch i ll, d’acord amb l’espanyol (amb els consegüents efectes, a l’hora d’ordenar alfabèticament els textos), i hi donaven el nom de che i elle, respectivament. La dotzena versió de 1995, corregida, ja els considerava dígrafs, però encara mantenia els mateixos noms.13 13. La norma RAG-ILG, malgrat el seu caràcter institucional, ha estat objecte d’interessants mutacions al llarg dels anys, no només entre les edicions de 1982 i 1995. Aquests petits canvis són especialment significatius perquè han fet col·lidir la normativa ortogràfica i morfològica institucional amb la gramàtica o els repertoris lexicogràfics que han estat investits del mateix caràcter, i aquests entre ells. Per il·lustrar això, oferim a continuació un llistat breu amb alguns exemples més, relacionats amb qüestions d’ortofonia, més casos d’ortografia, el paradigma dels relatius, la formació dels plurals o el lèxic. Agraïm les seves interessants informacions al professor Jorge Rodrigues Gomes, que s’ha dedicat a estudiar meticulosament les contínues vacil·lacions de la norma oficialitzada al llarg dels últims anys. Les dades corresponen a les Normes RAG-ILG de 1982, les de 1995, la gramática gallega de 1986 citada abans, que signen com a membres de la Secció de Gramàtica de l’ILG Álvarez, Regueira i Monteagudo, el diccionari ILG-RAG de 1990, el diccionari RAG de 1997, la segona edició del diccionari Xerais de 1988 (G. NAVAZA i X.L. MURVAIS [coord.], Diccionario Xerais da Lingua. Vigo: Xerais, 1986 [2a ed. corr. 1988]) i el Gran Diccionari Xerais de 2000 (X.M. CARBALLEIRA ANILLO [coord.], Gran Dicionario Xerais da Lingua, Vigo: Xerais, 2000). Nom de la lletra Z. 1982: ceta; 1995: zeta; 1997: ceta; 2000: ceta/zeta. Plural de control. 1982: controis; 1986: controles; 1995: controis. Plural de aval. 1982: avais; 1986: avales; 1995: avais. Ús del relatiu cuxo. 1982: Ø; 1986: cuxo (admès); 1995: Ø; 2000: cuxo (admès). Pronunciació/ortografia de f(ú/u)tbol. 1982: fútbol; 1990: futbol; 1997: fútbol. Ortografia de e(s/x)traño. 1982: extraño; 1990: estraño; 1995: estraño. Lèxic normatiu tiburón/quenlla. 1988: tiburón; 1990: quenlla; 2000: tiburón. Lèxic normatiu sacristán/sancristán. 1990: sacristán; 1995: sancristán/-ana; 1997: sacristán/sancristán; 2000: sancristán. Lèxic normatiu Rumano/rumanés. 1982: rumano; 1995 rumanés/-esa. Lèxic normatiu marroquí/marroquino. 1986: marroquino; 1997: marroquí. Lèxic normatiu champú/xampú. 1990: champú; 1995: xampú; 1997: xampú. Gènere de fraude. 1990: fraude (masc.); 1997: fraude (fem.) Gènere de eclipse. 1990: eclipse (masc.); 1997: eclipse (fem.). Gènere d’acedume. 1990: acedume (fem.); 1997: acedume (masc.) Gènere de personaxe. 1986: personaxe (masc. fem.); 1990: personaxe (masc.); 1997: personaxe (masc. fem.) La codificació del gallec o el pèndol que no s’atura Quaderns d’Italià 8/9, 2003/2004 111 3.2.1. En general, la norma AGAL-1985 segueix les convencions del portuguès estàndard, adaptant-les, si escau, al gallec. Així: zero, cinco («cinc», però zinco, «zinc»), catorze, quinze, quarto; Joám, seijo, peixe, óxido; Espanha, colher; automóvel, maravilha, varrer i també povo, haver. AGAL-1985 introdueix l’ús de çamb valor de /θ/ (o de /s/ en algunes àrees dialectals), no només entre vocals (naçom, paço), sinó també a començament de paraula en alguns casos (çapataria, çorça), recuperant una convenció històrica (i, en aquest sentit, reconeix també la possibilitat de fer la mateixa adaptació que practica la covarietat portuguesa: sapataria, sorça —en portuguès estàndard, surça). És l’única de les tres que utilitza també s/ss amb la mateixa distribució que en portuguès estàndard (assembleia, assassino, risonho), utilitzant com a argument la coherència diasistemàtica (també per al cas de b/v, c/z/q ij/g/x, al costat dels criteris historicoetimològics en els dos últims casos) i el fet que el sistema de sibil·lants medievals encara es conservi en algunes àrees gallegues (tot i que molt reduïdes), que distingeixen a la pronúncia [z] de [s]. RAG-ILG i AS-PG prescindeixen d’aquesta distinció s/ss, per considerar que no té cap correlat fonètic significatiu. 3.2.2. Pel que fa al sistema d’accentuació, la norma AGAL-85 parteix de la constatació que el gallec disposa d’un sistema heptavocàlic (i no pas pentavocàlic, com l’espanyol), per la qual cosa l’accent hauria de permetre marcar no només la tonicitat sinó també el timbre vocàlic (/g/ i /e/, /:/ i /o/). D’acord amb això, s’adopta en general el sistema portuguès, amb tres tipus d’accent (´) (^) i (`), el primer i el segon per marcar la tonicitat i l’obertura (´) o el tancament (^) de les vocals ei o, i el segon per indicar determinades contraccions usuals (aprep. + a[s] art. = à[s]). Cal destacar també que, a efectes d’accentuació, es consideren proparoxítones les paraules que acaben en consonant + ia / ie / io / ua / ue / uo (p.ex. independência, história), que la norma RAG-ILG considera paroxítones, segurament per una aplicació mimètica dels patrons ortofònics castellans.14 No s’accentuen, per tant, paraules com Maria o livraria. 3.2.3. La norma AGAL-85 utilitza el guionet (-) entre el verb i els pronoms, però no pas amb els articles: comê-lo, però comer o caldo. Quant als punts d’interrogació i d’exclamació, en prescriu l’ús només a final de frase i excepcionalment a començament, quan pugui existir confusió. 3.2.4. A propòsit dels grups -cci-ct-, AGAL-85 proposa l’eliminació sistemàtica de la primera consonant després de ii u(conduta, ditado, dicionário), així com l’adaptació dels semicultismes com ho fa el portuguès (incloent-hi a la llista perfeito, efeito, respeito, leitor, reitor, eleiçom). Pel que fa als noms de les lletres, qés anomenada quê (harmonitzant amb el portuguès estàndard, i també amb la sèrie bê, cê, dê, gê, pê) i h agá (etimològicament més adequat, que harmonitza amb el portuguès i evita el gal·licisme hache 14. L’existència freqüent de vacil·lacions en la pronúncia (i també en la representació gràfica) de formes com *historea, *lingoa(=história, língua) seria, probablement, un bon indicador de l’oportunitat de considerar que és si més no discutible parlar sempre de diftongs creixents en aquests casos, com ho fa la norma aïllacionista. 112 Quaderns d’Italià 8/9, 2003/2004 Oscar Diaz Fouces introduït a partir de l’espanyol). La representació de la nasalitat velar es fa amb el dígraf mh, en comptes de nh, que es reserva per representar /«/, d’acord amb l’ortografia històrica gallega i solidàriament amb el portuguès modern, de la mateixa manera que lh representa /r/, tot evitant les grafies espanyoles ñi ll. 3.3.1. Les normes AS-PG 1980 coincideixen amb les normes RAG-ILG en els casos de l’ús de ñi ll, així com j/g/x i c/z/q (i no utilitzen ç);15 quant a la distinció b/v, se situen a mig camí entre els usos portuguesos i espanyols (levaba, louvável, haber); i prescindeixen del doblet s/ss. La nasalitat velar es representa a l’ortografia de mínims amb nh, també com a la norma RAG-ILG. 3.3.2. Pel que fa al sistema d’accentuació, no es considera l’existència de diftongs creixents a final de paraula, de manera que s’accentuen formes com ara história o independéncia, fent servir l’accent agut (´) i reservant el greu (`) per a les contraccions à(s). No s’accentuen les formes del tipus Maria o libraria. Els mínims utilitzen també el guionet (-) entre els verbs i els pronoms, però no pas amb els articles: comé-lo, comer o caldo. 3.3.3. Quant als punts d’interrogació i d’exclamació, en prescriuen l’ús només a final de frase i excepcionalment a començament, quan pugui existir confusió, com fa la norma AGAL-85. Pel que fa al tractament dels grups -cci-ct-, segueix en general els mateixos criteris de simplificació i d’adaptació de semicultismes que aquesta última proposta. 3.4. Pel que fa a les terminacions -ancia/-áncia, -encia/-ência, -ción i-cia, les normes RAG-ILG opten, en alguns casos, per la convergència amb el portuguès (avareza, cansazo, doenza, pertenza) i en uns altres amb el castellà (aprecio, diferencia, precio, Galicia, servicio). Les normes AGAL-85 són coincidents amb les solucions portugueses (avareça, cansaço, doença, pertença, apreço, diferença, preço, Galiza, serviço). Els mínims coincideixen amb les solucions d’AGAL-85, però utilitzen de vegades una grafia diferent: avareza, cansazo, doenza, pertenza, aprezo, diferenza, Galiza, servizo. El resultat també és semblant pel que fa a les terminacions -ción/-çom i -sión/-som. RAG-ILG-82 tria sistemàticament les formes coincidents amb l’espanyol (nación, corazón, división); AGAL85 adopta les solucions històriques (coraçom, divisom); i AS-PG-80 utilitza una solució mixta (nazón, corazón, però división). 3.5. Quant als grups -ería/-aria i -ble/-vel(/-bel), RAG-ILG-82 opta sempre per la forma més semblant a l’espanyol (estable, librería), encara que accepti en teoria les alternatives (estábel, libraría), tot i que les considera «no recomanables». AGAL-85 coincideix amb el portuguès (estável, livraria) i ASPG-80 també hi coincideix (encara que de vegades s’utilitzi -bel per -vel). 3.6. En una línia semblant, RAG-ILG-82 admet la formació dels plurals de les paraules acabades en -l afegint -es, com ho fa l’espanyol, a les paroxítones (fácil-fáciles, útil-útiles), mentre que proposa que es formi amb -is només en el cas de les paraules oxítones de més d’una síl·laba (español-españois, azul-azuis, 15. Sí que ho feia una edició posterior de les normes AS-PG (1982), que va tenir un ressò social molt minvat, segurament perquè la distància amb la normativa AGAL 1985 era molt minsa. La codificació del gallec o el pèndol que no s’atura Quaderns d’Italià 8/9, 2003/2004 113 però cal-cales, tal-tales, sol-soles). AGAL-85 generalitza la solució coincident amb el portuguès: espanhol-espanhóis, azul-azuis, qual-quais, tal-tais, sol-sóis. AS-PG-80 tampoc no admet les solucions coincidents amb l’espanyol. 3.7. La vacil·lació de les normes RAG-ILG entre la coincidència amb l’espanyol i el portuguès és palesa en la distribució de les terminacions en -tade i -dade. Així, maxestade, vontade, facultade, dificultade, però liberdade per harmonia amb la sèrie verdade, herdade. AGAL-85 proposa que també s’apliqui el principi d’analogia que es reclama per justificar liberdade a formes com faculdade, dificuldade o puberdade. Novament, AS-PG-80 coincideix amb aquest parer. 3.8. Pel que fa als pronoms demostratius, RAG-ILG admet esto, eso, aquelo per a les formes neutres (al costat de isto, iso, aquilo). AGAL-85 rebutja aquesta solució harmònica amb l’espanyol, en favor de les formes úniques isto, isso, aquilo, que coincideixen amb el portuguès. AS-PG-80 també tria aquesta solució, amb la pròpia grafia (isto, iso, aquilo). La premsa escrita (especialment aquella que combrega amb les tesis oficialistes) s’ha afanyat a intentar presentar l’acord recent de reforma de la codificació institucional com unes «normes de concòrdia» que haurien de venir a posar pau en el conflicte que es viu a Galícia. Si heu anat seguint fins ara la nostra exposició, ja teniu suficients arguments per imaginar que és realment difícil que sigui així, tant per la distància que presenten les alternatives, com perquè una bona part dels participants en la discussió van restar exclosos de les negociacions des de bon començament. Amb tot i això, val la pena de fer justícia a la nova proposta de reforma i per això caldrà presentar algunes de les noves solucions i relacionar-les amb allò que fins ara hem anat exposant. Pel que fa als noms de les lletres, el de qpassa a ser que. Es manté hache (cfr. supra 3.1.5 i 3.2.4). Es limita l’ús dels punts d’interrogació i d’admiració al final de l’enunciat, tret dels casos d’ambigüitat, en els quals es recomana que s’utilitzin també al començament (cfr. supra 3.1.3, 3.2.3 i 3.2.3). Se suprimeix la primera consonant dels grups -cti -ccquan els precedeixen les vocals io u(conflito, condución). La consonant implosiva vocalitza en ien els casos de reitor (reitoría, reitorado) i seita (però sectario) (cfr. supra 3.1.4, 3.2.4 i 3.3.3). Es manté Galicia com a designació oficial del país, encara que s’accepta com a legítima Galiza (cfr. supra 3.4). S’admeten -bel i -ble (en el text s’utilitza -ble) (cfr. supra 3.5). S’incorpora puberdade al grup de paraules en -dade (cfr. supra 3.7). Es dóna preferència a -aría, tot i que també s’admet -ería (cfr. supra 3.5). La representació escrita de l’al·lomorf -lo passa a ser obligatòria només a continuació de la preposició por i de l’adverbi u, i només s’utilitza en aquests casos en el nou text de les Normes (cfr. supra 3.1.3). S’eliminen esto, eso, aquelo com a formes neutres dels pronoms demostratius (cfr. supra 3.8). Al costat de totes les propostes que podem reconèixer, en contrastar-les amb allò que havíem exposat prèviament, encara podem destacar-ne algunes altres que ací no havíem presentat, com ara la legitimació de l’ús de la contracció ao (a prep. + oart.) per ó(el text de les noves normes tria la primera solució, que és la del portuguès estàndard, AGAL-85 i els mínims); la deglutinació dels numerals entre vint i trenta (vinte e un); l’aglutinació de les locucions apenas o deva- 120 Quaderns d’Italià 8/9, 2003/2004 Oscar Diaz Fouces gènesi de llengües noves. El matís que volem introduir ens sembla oportú, perquè l’observació dels comportaments dels codificadors a propòsit de la manera com interpreten aquest criteri podria constituir una bona base per analitzar les tries exoglòssiques i les tries endoglòssiques més coincidents amb els patrons de la llengua dominant. Així, doncs, servirien per explorar la il·laboració lingüística (Abbausprache) de què parlen Lamuela i Murgades,26 el secessionisme lingüístic i els processos de reincorporació a sistemes lingüístics més extensos. Noteu que els criteris d’acceptabilitat, d’intel·ligibilitat i de difusió guanyen una nova perspectiva, força interessant, des del punt de vista d’aquest macrocriteri: les formes que promogui la codificació hauran de resultar acceptables i intel·ligibles també per als usuaris de la resta del diasistema. Alhora, caldrà privilegiar les formes que gaudeixin de la condició de més difoses en el conjunt del diasistema, sempre que es pretengui accedir als avantatges de la condició exoglòssica. En un sentit complementari, a propòsit dels criteris d’acceptabilitat, de simplicitat i de difusió, volem recordar ara que les ciències socials consideren axiomàtica la tendència a la persistència i la regularitat, i no pas al canvi, en els comportaments humans. Dit d’una altra manera, i en allò que a nosaltres ens interessa, aquelles propostes que no alteren de manera substancial els patrons normatius que operen per defecte a la varietat que és objecte de codificació tenen, en principi, més possibilitats de no provocar rebuig i de difondre’s de manera eficaç i econòmica —i, per tant, de reeixir— que aquelles altres que sí que ho fan. Tot plegat podria glossar un nou criteri de compatibilitat, amb la norma lingüística que opera per defecte a la comunitat. Ara bé, en el cas de les comunitats subordinades, el lloc privilegiat de «norma per defecte» l’ocupa, l’interfereix, o el contamina, gairebé per definició, la llengua dominant. En bona lògica, aquelles pautes normatives que més s’hi acostin tindran molt de guanyat. Paradoxalment, els usuaris poden arribar a percebre menys acceptables o menys intel·ligibles les formes que són habituals d’unes altres contrades del seu propi sistema lingüístic que no pas les formes pròpies de la llengua dominant (amb la consegüent relativització del criteri d’autonomia). Amb aquestes matisacions, ens sembla que l’anàlisi del conflicte normatiu que afecta el gallec pot guanyar en claredat. És evident que la interpretació d’aïllacionistes i reintegracionistes del macrocriteri d’adscripció és substancialment diferent. Tanmateix, és erroni pensar que només hi ha dues eleccions possibles, la reintegració o la independència lingüística. Existeix, a la pràctica, un ventall immens de possibilitats. La independència pot tenir com a referent la resta del diasistema i la gènesi d’una llengua nova, però també pot implicar (com sembla evident en el cas del gallec) un procés de convergència amb la llengua dominant (d’il·laboració) a còpia d’adoptar-la com a model per a la 1992 i O. DIAZ FOUCES, «Codificació ortogràfica: el cas gallec, entre el portuguès i l’espanyol», Els Marges, núm. 57, 1996, p. 104-114, per al cas gallegoportuguès. 26. Cfr. X. LAMUELA i J. MURGADES,Teoria de la llengua literària segons Fabra, Barcelona: Quaderns Crema, 1984. La codificació del gallec o el pèndol que no s’atura Quaderns d’Italià 8/9, 2003/2004 121 codificació, maximitzant-ne el criteri de compatibilitat. En realitat, l’adopció tècnica d’una part de les solucions dels mínims per part dels codificadors oficials hauria matisat aquesta inèrcia perillosa que només podia menar a la dialectalització. D’altra banda, també la reintegració admet un munt de matisos. En realitat, la proposta d’AGAL 1985 implica una renúncia a la postura maximalista, que consisteix a adoptar directament les convencions del portuguès estàndard. En certa manera, en el continuum de les propostes normatives que es poden registrar a Galícia, amb la previsible desaparició del sector que ocupava el (privilegiat) espai central, els mínims, les dues postures que havíem qualificat de prototípiques podrien acabar convergint a mitjà termini (en realitat, ja ho fan), potser no en la forma d’una tercera norma de síntesi, sinó en la simple convivència de totes dues, permetent que sigui la pròpia dinàmica socioeconòmica i cultural la que vagi decantant les normes i les posicions dels agents codificadors, després d’un període de convivència menys conflictiva del que ho ha estat fins aquest moment.27 Ara com ara, però, només podem deixar que passi el temps. Abreviatures AS-PG: Asociación Sócio-Pedagóxica Galega AGAL:Associaçom Galega da Língua, Comissom Lingüística RAG-ILG:Real Academia Galega - Instituto da Lingua Galega 27. Donades les característiques de la publicació que l’acull, hem reduït deliberadament en aquest treball les consideracions «sociològiques» en benefici de les «lingüístiques» (si és que és possible de separar-les). Trobareu una bona panoràmica introductòria, que aprofundeix més en les primeres qüestions, en el treball recent de M. À. PRADILLA, «El gallec: un cas d’individuació lingüística en un context de minorització», dins M. À. PRADILLA (ed.), Identitat lingüística i estandardització, Valls: Cossetània, 2003, p. 135-165, i una reflexió més extensa en el llibre de V. RODRIGUES FAGIM,O galego (im)possível, Santiago de Compostel·la: Laiovento, 2001.