Joan Vila, D'Ivori, a Buenos Aires i Madrid (1911--1923)

LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 327-341 Joan Vila, D’Ivori, a Buenos Aires i Madrid (1911–1923) Santi Barjau Museu de les Arts Decoratives Palau de Pedralbes Avinguda de la Diagonal, 686 08034 Barcelona. Spain [email protected] Resum El dibuixant Joan Vila Pujol, conegut com D’Ivori (Barcelona 1890-1947), ha estat objecte d’una monografia que en repassa totes les etapes creatives. Al present article els primers anys d’activitat són analitzats amb més detall, i en especial s’hi comenta el treball de Joan Vila a Buenos Aires, entre 1911 i 1913, i a Madrid, entre 1920 i 1923. S’hi aporten algunes referències inèdites a llibres il·lustrats per ell o a col·laboracions a revistes. També s’hi fa una especial menció als exlibris dissenyats per l’artista en aquest període. Paraules clau: dibuix, Catalunya, Argentina, segle xx. Abstract Joan Vila D’Ivori at Buenos Aires and Madrid (1911–1923) The illustrator Joan Vila Pujol, known as D’Ivori (Barcelona 1890-1947), has been object of a monograph that reviews all his creative phases. In this paper the first years of activity are analized with most detail: the work of Joan Vila at Buenos Aires, between 1911 and 1913, and at Madrid, from 1920 to 1923, is particularly discussed. References are made to previously unknown books illustrated by him as well as collaborations in magazines. A special mention is also made to the booklplates designed by the artist in that period. Key words: drawing, Catalonia, Argentina, 20th century. LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 328 Santi Barjau Hem volgut aprofundir l’estudi dels primers anys d’activitat del dibuixant Joan Vila, que acabaria fent popular el pseudònim D’Ivori. Precisament la primera etapa ens sembla la més desconeguda, però també la més interessant de tota la seva carrera. Entre els inicis i 1923, aproximadament, Joan Vila Pujol (Barcelona, 1890-1947) va seguir un camí de recerques i afirmació personal que es reflecteix en les successives signatures que utilitza als seus treballs: després de les primeres obres de 1905-1908, amb la firma «J.Vila», aviat consolida una elegant signatura, només amb el cognom «Vila» (1908-1914), que manté també en la seva etapa argentina; de nou a Europa, es fa anomenar simplement «Joan» (19141916) i de seguida hi incorpora el renom atesa la blancor de la seva pell, «Joan D’Ivori», fórmula que utilitza sobretot entre el 1916 i el 1917. De mica en mica abandona el nom de fonts i passa a firmar els seus treballs com a «D’Ivori» o fins i tot només amb les lletres «D’I». A la primeria dels anys vint sembla que tindria lloc una etapa d’activitat a Madrid, que també ha estat força menystinguda, i que tanca el primer període de l’activitat del nostre artista, el qual el 1923 es casava i es reintegrava a la vida barcelonina. En aquell moment ja havia assolit també el que havia de ser el seu estil més peculiar, però que no ens ha de fer oblidar l’existència d’unes etapes prèvies a les quals malauradament hom no ha prestat prou atenció. D’Ivori, la màgia de la il·lustració L’aparició de monografies dedicades als grans artistes de la nostra tradició recent és sempre un motiu de joia, per tal com cobreixen uns buits importants en la nostra percepció de l’art català dels segles xix i xx. No ens enganyem: la literatura artística catalana encara és força precària en determinats àmbits com ara l’estudi de l’aportació de molts dibuixants, dedicats a les tasques més anònimes de l’art comercial o a la il·lustració de premsa, entre tants altres temes inexplorats o coneguts de manera deficient. Fins fa poc, la figura de Joan Vila Pujol, D’Ivori, havia estat una d’aquestes presències que tothom reconeixia amb més o menys intensitat però que no sempre mereixien l’atenció deguda i no s’integraven prou en el discurs hegemònic dels historiadors de l’art ni en els plans museístics ni expositius. Val a dir que l’any 1971 Josep M. Cadena ja escrivia al Diario de Barcelona un article, «D’Ivori, un olvidado dibujante»1, reivindicatiu de la seva personalitat artística i ple de notícies interessantíssimes; i el desembre del 1975, en plena Setmana del Llibre Infantil i Juvenil, la delegació barcelonina de l’Instituto Nacional del Libro Español celebrava, al Saló del Tinell, una completa exposició bibliogràfica sobre D’Ivori, el catàleg de la qual seria per molt de temps l’únic estudi dedicat de manera monogràfica a l’artista2. Amb motiu d’aquella exposició, Francesc Fontbona lamentava, en un article aparegut el 1976 a Serra d’Or que, per culpa d’un «convencionalisme absurd», els artistes que treballaven en formats bidimensionals però no eren pintors de cavallet fossin considerats de segona classe o pertanyents a un món diferent, de manera que els seus treballs originals eren menystinguts i les seves aportacions, sovint de primeríssima qualitat, poc valorades3. Actualment aquesta perspectiva s’ha anat corregint i, en el cas de D’Ivori, en els darrers anys han anat apareixent novetats interessants. 1. Josep M. Cadena, «D’Ivori, un olvidado dibujante», Diario de Barcelona (24 de gener de 1971), p. 27. [Si no es diu altrament, les referències hemerogràfiques corresponen a Barcelona.] 2. Exposición D’Ivori (cat. exp.), Saló del Tinell, Barcelona, 1975. 3. Francesc Fontbona, «A propòsit de l’exposició-homenatge a d’Ivori», Serra d’Or, XVIII, 198, (15 de març de 1976), p. 178. 4. Josep M. Cadena, Montserrat Castillo, Pilar Vélez, D’Ivori, la màgia de la il·lustració, Ajuntament de Barcelona, 1997, col·lecció. «El Traç que Alliçona, 2». Amb tot i ser estimable, el llibre té algun defecte, com quan, a la pàgina 128, s’hi diu que Rafael Benet «l’equiparà amb Espinal», quan en realitat el crític comparava els dibuixos de Joan Vila amb els gravats francesos d’Épinal. 5. Potser ens hem precipitat en dir això: de fet no es pot dir que l’obra pictòrica de Joan Vila sigui prou coneguda, si no és per un grapat d’olis escadussers, en mans de familiars i col·leccionistes. Molt sovint només són documentats a través de fotografia, com per exemple una interessant Natura morta —amb l’aire hiperrealista dels quadres de Feliu Elias— reproduïda a l’anuari L’Abella d’Or del 1932, en l’edició dedicada en aquella avinentesa a les «Arts, construcció, decoració». LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 329 Joan Vila, D’Ivori, a Buenos Aires i Madrid (1911–1923) Per aquest motiu, el volum D’Ivori, la màgia de la il·lustració, publicat per l’Ajuntament de Barcelona en la seva col·lecció «El Traç que Alliçona», es va poder celebrar com un esdeveniment amb motiu de la seva aparició l’any 1997. La col·lecció, dedicada als il·lustradors catalans que van participar de l’esclat creatiu de les darreries del segle xix i primera meitat del xx, arribava així a la segona entrega, després d’uns quants anys de letargia. El primer volum, aparegut el 1990, havia estat dedicat a J. G. Junceda i constituïa un interessant treball de l’especialista Montserrat Castillo. Aquesta autora, juntament amb Josep M. Cadena i Pilar Vélez, fou també responsable del volum que ara comentem4. El llibre, excel·lentment il·lustrat, era dividit en tres parts, confiades a cadascun dels tres autors esmentats. El periodista Cadena (de qui hom recorda interessants treballs sobre escriptors i ninotaires al Diario de Barcelona de la dècada de 1970, com l’article que hem esmentat abans), firma un perfil biogràfic de Joan Vila, mentre que les historiadores de l’art Castillo i Vélez enfoquen l’il·lustrador des de dos vessants complementaris: la primera, en l’àmbit del llibre infantil i de les revistes (temàtica a la qual va dedicar l’important volum Grans il·lustradors catalans); la segona, amb l’anàlisi del treball de l’artista en els camps del llibre de bibliòfil i de l’exlibrisme. Tot i que els autors demostren haver-se coordinat, es té la sensació de trobar-se davant de tres treballs independents, cosa que porta a repeticions i superposicions potser innecessàries. Però el volum, en conjunt, constitueix una bona introducció a la personalitat i l’obra de Joan Vila, a través de la qual tots els públics poden arribar a conèixer un autor que, malgrat que ja gaudia d’un cert consens sobre la seva qualitat, encara no disposava d’una monografia adequada. Altrament, convé ressaltar que aquest llibre no és una mera recopilació de les dades ja conegudes, sinó que s’- hi endevina una tasca de recerca de primera mà, amb la col·laboració directa de la família VilaRufas, cosa que permet gaudir de notables primícies, com ara uns dissenys per a vitralls, absolutament inèdits i reproduïts a tot color. La intenció declarada dels autors és concentrar-se en l’activitat de D’Ivori com a il·lustrador del llibre en totes les seves categories, evitant qualsevol referència als seus treballs més comercials: anuncis de premsa, cartells, decoració de locals i altres activitats considerades únicament «alimentícies». Decisió lícita, però no indiscutible: aquesta visió massa culturalista, que potser és coherent amb l’orientació que hom vol donar a la col·lecció «El Traç que Alliçona», té en canvi l’inconvenient de dissociar unes activitats que en el fons eren unitàries. En la producció de Joan Vila, un logotip per a Ibero Films, un anunci de braguers o un cartell folklòric per a l’Exposició Iberoamericana de Sevilla tenen el mateix valor com a disseny gràfic que un ex-libris o uns frisos ornamentals destinats a un llibre de bibliòfil. L’avinentesa d’aquesta monografia tan llargament esperada s’hagués pogut arrodonir amb algunes dades relatives a aquests altres àmbits, cosa que sí que s’ha fet amb el disseny de vitralls (fill d’un vitraller, el jove Joan va començar el seu ensinistrament artístic en aquesta disciplina) o bé la pintura de cavallet (tasca que l’ocupà parcialment durant alguns anys, però que no afegeix llorers a la seva glòria, tot i que presenta un encant innegable)5. De tota manera, convé felicitar-se per l’exhaustivitat cronològica que presideix el triple estudi de Cadena, Castillo i Vélez: tots els períodes de l’activitat de D’Ivori com a il·lustrador al servei de les arts del llibre hi són reflectits. Això, que és totalment lloable, impedeix potser adonar-se de la qualitat desigual de l’obra ivoriana, i en especial camufla l’amanerament gràfic dels anys darrers, en contrast amb l’originalitat del primer període. Treballs inicials El nostre plantejament de la qüestió ens porta a insistir en els primers períodes creatius de Joan Vila, tant a Barcelona com a l’Argentina i a Madrid, sense que vulguem desestimar el moment de plenitud de les dècades de 1920 i 1930, força ben estudiats al llibre esmentat, ni els darrers anys de privacions i desenganys, en plena postguerra. Malauradament, tot i centrar-nos preferentment en una etapa d’uns dotze anys, els que van de 1911 a 1923, som conscients de no haver arribat a aprofundir totes les qüestions que ens havíem proposat. Sense treure mèrits a la influència positiva que hauria obtingut a l’Acadèmia Borrell i al Cercle Artístic de Sant Lluc, sembla clar que els primers treballs gràfics i els primers èxits de Joan Vila li vénen de la mà del seu mestre Josep Triadó. Deixant de banda els projectes de vitralls, reproduïts per Montserrat Castillo al llibre que glossàvem fa una estona, només tenim unes vagues notícies de la feina del jove dibuixant entre el 1905 i el 1908, com ara uns ex-libris i la participació en alguns concursos i exposicions. En diversos números de la Revista Ibérica de Exlibris dels anys 1905 i 1906 es reprodueixen tres marques de biblioteca firmades per J. Vila. Com era habitual en l’època, porten una numeració que permet situar-los en una cronologia relativa. L’exlibris número 1, destinat a Joan Vila, i datable el 1905, presenta una gran V, un diamant de vitraller i la representació ingènua d’una vila dalt d’un pujol, cosa que el fa entrar de ple en la categoria de les marques parlants. Aquest primer treball ha estat LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 330 Santi Barjau atribuït per J. M. Cadena al pare de D’Ivori amb arguments que no ens convencen. No sabem per quin motiu aquest disseny ha de ser escatimat a un jove de quinze anys que aviat demostraria l’excel·lència del seu llapis. El principal argument de Cadena és que a la revista l’autor hi és anomenat «Sr. En Joan Vila», però també seria lògic pensar que l’articulista no sabia que fos un noi, o ho callava. És clar que del pare de Joan Vila Pujol, el vitraller Joan Vila Valls, en sabem ben poca cosa: només ens consta que a l’exposició barcelonina de belles arts del 1907 exposava un conjunt de vidrieres projectades per Triadó i executades als seus tallers. L’ex-libris número 2, per a Maria Vila, germana de l’artista, apareix a la revista el 1906 i presenta una composició ornamental en la línia de Josep Triadó, com també el que porta el número 4, per a Joan Vila Pujol, amb una dama galant en un jardí. En aquesta seqüència ens faltaria localitzar l’ex-libris número 3, que encara no hem trobat en cap col·lecció; però no descartem que es pugui tractar del projecte que Joan Vila presentava el mateix any 1906 al concurs convocat per l’Institut Català de les Arts del Llibre (ICAL), per tal de premiar una marca per als llibres de la seva biblioteca. Els vencedors dels guardons van ser tres dels dibuixants més destacats de l’exlibrisme moFigura 1. Projecte de marca per al Foment de les Arts Decoratives (1908). LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 331 Joan Vila, D’Ivori, a Buenos Aires i Madrid (1911–1923) dernista: Josep Triadó, Alexandre Cardunets i Joaquim Renart, però també es van concedir sis mencions, una de les quals va correspondre a J. Vila6. Es tracta d’un projecte que resumeix els ensenyaments de Triadó: un atlant, dempeus sobre una mènsula en forma de mussol, sosté un llibre sobre el seu cap i és flanquejat per dos gerros decoratius. Encara dins de l’estela de Triadó cal esmentar el projecte que Joan Vila va presentar el 1908 al concurs per al segell del Foment de les Arts Decoratives (FAD). El vencedor del primer premi va ser el versàtil Francesc Labarta, i el segon guardó va ser un altre cop per a Cardunets, mentre que es concedia el tercer premi a Joan Vila. En un article aparegut a la Revista Gràfica, Josep Triadó sortia en defensa del seu deixeble i afirmava que ell invertiria el veredicte, tenint en compte que el disseny de Vila era el que millor s’adaptava als procediments de reproductibilitat tècnica7. Al projecte (figura 1) apareixen una figura femenina i una de masculina que aboquen l’aigua d’unes àmfores en un test decoratiu del qual brosta un arbre. Dos escuts i una silueta de ciutat ocupen el fons de la composició. Les figures tenen aquell aire prerafaelita típic del modernisme de Triadó. Pocs mesos després, Joan Vila va participar en una exposició de «tarjetes de visita y’ls seus similars» organitzada per l’Institut Català de les Arts del Llibre. En un angle de sala Parés es van penjar les targetes dibuixades per un grapat d’artistes catalans, entre els quals ens consten els noms de Llorenç Brunet, Baldomer Gili i Roig, Víctor Oliva, Darius Vilàs, Eusebi Busquets, Alexandre Cardunets, Santiago Ferrer, Josep Fàbregas Bausili, Enric Puig, Josep Ribot, Modest de Casademunt, Antoni Cuadrench i Antoni Saló. Joan Vila hi va dur la seva targeta personal —amb la indicació de «no venal»—, que només coneixem per una mala reproducció de la Revista Gràfica. Hi apareix una figura masculina, de regust quatrecentista, que sembla portar alguna cosa a la mà. La targeta, ja amb la firma que serà característica de l’artista els anys següents, conté una adreça de la rambla de Prat, 3-5, al barri de Gràcia, on devia residir o tenir-hi un estudi8. Les rondalles populars i els llibres per a Gustau Gili Tots aquests treballs són estimables però encara ens semblen massa deutors de l’estil del seu mestre. Però Joan Vila farà una entrada de cavall sicilià en el món de la il·lustració amb Les rondalles populars catalanes, que havien estat recopilades per Pau Bertran i Bros, i que Ramon Miquel i Planas editava pòstumament en dos volums apareguts el 1908 i el 1909, estampats per Fidel Giró. No hem d’insistir en l’excel·lència d’aquest treball. Ens limitem a remetre el lector a l’anàlisi que en fa Montserrat Castillo, tot i remarcant que era l’inici de la col·laboració de Joan Vila amb Miquel i Planas, important impulsor de la bibliofília a Catalunya. El jove dibuixant il·lustrà totalment el llibre amb composicions que ocupen la meitat superior de cada pàgina. L’estil de les il·lustracions ja revela un creador madur. Diguem, també, que, segons La Vanguardia9, el novembre del 1908 el mateix Miquel i Planas va fer al Centre Excursionista de Catalunya una conferència sobre rondalles populars catalanes, en la qual es van fer projeccions lluminoses dels dibuixos de Joan Vila. Una segona edició bibliofílica del recull, ampliada amb nous continguts però sense afegir-hi cap més il·lustració, va veure la llum el 1909 amb un nou títol: El rondallari català i en un sol volum. Amb tot, el treball del dibuixant presenta alguna novetat, en especial un ex-libris universal (dos follets que sostenen un llibre i betes ornamentals) que du un enigmàtic número 4, que ens pot fer creure que també hi ha altres ex-libris d’aquest tipus que no tenim localitzats. Encara en l’estela d’aquests llibres, l’any següent Mercè Ventosa publicava un treball que s’- hi pot relacionar, Ulisses i Polifem en la rondallística catalana, edició limitada en paper de fil, promoguda pel Centre Excursionista de Catalunya i impresa per L’Avenç10. Es tracta d’un recull comentat de rondalles de tema ciclopi; si per a la «Rondalla d’en Pere Xic» s’utilitzen les il·lustracions de Joan Vila ja emprades el 1908 a Les rondalles populars catalanes, en canvi a la «Rondalla de l’home que llevava la pell de l’esquena» trobem cinc il·lustracions que no apareixien en el llibre esmentat. Es tracta de dibuixos del mateix format, i en nota al peu s’agraeixen a l’editor (és a dir, a Ramon Miquel i Planas) «les ben ensopegades il·lustracions den Joan Vila.» Podem pensar, doncs, que el nostre artista va fer algunes il·lustracions que al final no havien estat utilitzades al llibre definitiu de Les rondalles... i que trobaven sortida aquí. Joan Vila referma la seva mestria de dibuixant a través de diversos llibres editats per Gustau Gili en la col·lecció «Emporium»11. Castillo comenta àmpliament dues d’aquestes obres: La tragedia de la reina (1910) i Almas celtas (1913)12, però sembla ignorar altres llibres de la mateixa sèrie on el nostre artista va deixar la seva empremta. Es tracta del curiós volum de Fermín Sacristán, Regalo de boda (1911, si bé fou acabat d’imprimir el setembre de 1910), totalment inclassificable, i d’Alain y Vanna (1913), novel·la històrica d’ambientació medieval, deguda a la ploma apologètica de l’autora francesa Marie Reynés-Monlaur. També és de Vila, sens 6. Biblioteca de Catalunya, actes de l’Institut Català de les Arts del Llibre, sessió pública de 26 de desembre de 1906. A la Revista Gràfica, VI, 10-12 (octubre-desembre de 1906), hi ha el veredicte del concurs d’ex-libris, i tots els projectes hi són reproduïts. 7. J. Triadó, «Concurso de proyectos para el sello del Fomento de las Artes Decorativas», Revista Gràfica, VIII, 4-6 (abril-juny de 1908), p. 42-43. Es tractava d’escollir una marca per al FAD, i no, com afirma Castillo, d’un «concurs de marques comercials». 8. Joaquim Renart, «Esposició de Projectes de Tarjetes de visita y’ls seus similars», Revista Gràfica, VIII, 10-12 (octubre-desembre de 1908), p. 101-104. 9. La Vanguardia, (27 novembre 1908), p. 4. 10. Un exemplar a la biblioteca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. No apareix al repertori, altrament força complet, que hi ha al catàleg de l’exposició del 1975. Aquesta referència procedeix, com altres dades que hem emprat en aquest article, de l’escrit inèdit presentat el 1933 per Josefina Morató Pou com a treball de final de carrera a l’Escola de Bibliotecàries: Assaig per a una bibliografia d’Edicions de bibliòfil i tiratges especials, impresos a Catalunya, Balears i València des de 1900, manuscrit conservat a l’Escola de Biblioteconomia. 11. En aquesta important collecció, iniciada el 1908, també aparegueren llibres il·lustrats per Joaquim Torres-Garcia, Joan Llimona, Maria Oller [Rabassa ?], E. Vulliemin i E. Pascual [Eduard o Emili P. Monturiol?], pel cap baix. Potser en altres llibres de la col·lecció es poden trobar il·lustracions de Joan Vila, però no ho hem pogut aclarir en consulta amb l’editor Gili. 12. Robert Hugh Benson, La tragedia de la reina, 1910; Reynés-Monlaur, Almas celtas, 1913. LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 332 Santi Barjau dubte, el dibuix art déco per a unes guardes, amb arabescos lila i blau-gris i el text «Ex-libris / Biblioteca Emporium», i que hem vist per exemple al llibre de Benson, El amo del mundo, si més no en la tercera edició, del 1911. El Regalo de boda (figura 2) és un recull de consells, poesies i acudits una mica misògins sobre el matrimoni, i la intervenció del nostre artista cobreix materialment el llibre des de la coberta i la doble pàgina de portada fins al colofó, amb desenes de petits dibuixos distribuïts al llarg de les seves 317 pàgines. Elements al·legòrics (cors, copes de vi), amorets i petites testes quadrades, d’aire primitivista, així com petites escenes figuratives, donen idea dels innombrables recursos del dibuixant. En les figures humanes trobem un cop més aquells tipus expressius que Joan Vila ja havia emprat al llibre de les rondalles. A la darrera il·lustració apareixen, lleugerament caricaturitzats, l’autor del text i el propi il·lustrador, saludant el públic com els actors de teatre després d’una representació. La coberta original del llibre presenta uns motius ornamentals d’origen orgànic (fulles cordiformes) i aparença sofisticada, que Vila utilitzarà assíduament els anys següents13. Aquests elements decoratius responen a una visió personal del secessionisme austríac, cosa que ens impulsa a incloure’ls en l’art déco. Ja sabem que a Catalunya aquesta tendència, en comptar amb la competència ofuscadora d’un concepte tan absorbent com és el noucentisme, potser encara no ha estat prou reivindicada, tot i que ara ja disposem de treballs d’Alícia Suàrez, Mercè Vidal, Eliseu Trenc i Mariàngels Fondevila14. De tota manera creiem que, al costat de l’art déco més ple dels anys vint, en els anys anteriors a l’esclat de la Primera Guerra Mundial ja es poden trobar manifestacions matineres del nou estil, potser vinculades amb tot allò vienès, que en l’art català no es poden limitar certament als treballs de Xavier Gosé i Ismael Smith. La segona obra per a Gili segueix la línia de les altres novel·les ja conegudes. A les pàgines d’Alain y Vanna (figura 3) hom pot trobar escenes habitades per les figures dels protagonistes, en uns marcs d’escassa sofisticació ambiental, si bé tot hi respira goticisme, a to amb la temàtica del llibre. La primera il·lustració d’aquest volum és particularment notable: un grup de copistes en un scriptorium escolta atentament el dictat del mestre. Ens agradaria veure en algun d’aquests copistes el retrat idealitzat del mateix Joan Vila, el qual anys més tard adoptarà personalment aquesta identitat en fer els seus famosos llibres manuscrits en exemplar únic. En algunes il·lustracions d’Alain y Vanna, en concret les escenes de batalla, Joan Vila manifesta un clar influx d’un dibuixant del cercle secessionista vienès, Carl O. Czeschka, i en concret del seu llibret Die Nibelungen, editat el 190915. Ens consta que aquest petit llibre luxós, amb il·lustracions a doble pàgina —com les del llibre obrat per Joan Vila—, va tenir un cert èxit a Catalunya, ja que l’- hem localitzat a algunes biblioteques, com per exemple la del dibuixant Lluís Garcia Falgàs, i és força probable que D’Ivori el conegués. En una altra sèrie editada en aquella època pel mateix Gustau Gili apareix un nou treball del nostre artista: es tracta de la coberta, a diversos colors, del llibre d’Eduard Fontserè, Ciencias FíFigura 2. Dibuixos per al llibre Regalo de boda (Barcelona, 1911). 13. Aquest llibre no és fàcilment consultable a les grans biblioteques públiques, però sabem que n’existeix un exemplar a la Biblioteca de Sitges i altres en colleccions particulars. 14. Mariàngels Fondevila, La incidència de l’art déco a Catalunya: les arts decoratives, tesi doctoral inèdita, Universitat de Barcelona, 2001. LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 333 Joan Vila, D’Ivori, a Buenos Aires i Madrid (1911–1923) sicas y naturales, del 1911, que gaudiria d’un gran predicament (n’existeix una cinquena edició del 1934 i també fou objecte de traducció catalana apareguda el 1932)16. En aquells anys Joan Vila també havia començat a treballar per a revistes. El 1909 publicava unes il·lustracions a La Rondalla dels dijous, prou ben estudiades per Montserrat Castillo. Simultàniament treballà per al setmanari satíric Papitu, en la que sembla una de les seves úniques concessions a Figura 3. Il·lustració del llibre Alain y Vanna (Barcelona, 1913). 15. Franz Keim, Die Nibelungen–Dem deutschen Volk wiedererzählt, Gerlach und Wiedling, Viena-Leipzig, 1909. 16. Aquesta edició és l’única que s’esmenta al catàleg de l’exposició del 1975. 17. Flama, «A propòsit de les ilustracions d’un llibre», La Veu de Catalunya (24 de novembre de 1910), p. 4-5. l’actualitat. Castillo i Cadena esmenten dos dibuixos, apareguts amb la firma «Iras». L’atribució sembla correcta, per més que enlloc no hi consta que aquest dibuixant sigui efectivament Joan Vila i tampoc no sembla que fes servir aquest pseudònim en cap altre lloc ni moment. Per altra banda, Cadena intenta rellegir la firma com una traslació de les lletres que formen el cognom Vila, però això no sembla gaire clar. Dels treballs apareguts a Papitu el millor sens dubte és al número 44, del 29 de setembre del 1909 (p. 716), un dibuix excel·lent que representa les figures de la mort i el diable, en un estil expressiu i arcaïtzant. En canvi, l’altre acudit, al número 67, del 9 de març del 1910 (p. 147), amb dues figures dempeus, és molt petit i no tan reeixit. Convé dir també que abans d’aquests dos dibuixos n’hi ha un altre que Cadena i Castillo sembla que ignoren, i on veiem dues dones —una amb un cistell, l’altra amb un nen a coll— que dialoguen (número 42, 15 setembre 1909, p. 682). Joan Vila portaria uns dibuixos a l’Exposició Internacional d’Art de Barcelona del 1911; els títols amb què aparegueren al catàleg, «El vaixell de les ànimes (leyenda celta)» i «Ilustraciones del libro Los Magos», poden guardar alguna relació amb treballs esmentats, com ara el llibre Almas celtas. No sabem quina repercussió van tenir aquestes aparicions públiques de Joan Vila ni com van influir en la recepció de la seva obra. Castillo esmenta un article de Flama (Joaquim Folch i Torres), del 1910, a la pàgina artística de La Veu de Catalunya, en el qual pondera admirativament l’aparició de La tragedia de la reina17. Però sobretot voldríem insistir en la bondat de la primera etapa, quasi expressionista. Per altra banda, tot i la forta influència britànica destacada pels altres comentaristes, en els elements decoratius també hi veiem un coneixement de treballs vienesos. Però al principi de l’any 1911 Joan Vila marxava a l’Argentina pels motius ja esmentats per Cadena: el jove dibuixant tractava de deslliurar-se del servei militar fugint a l’estranger i, malgrat que finalment no li va ser necessari, optà per obrir-se camí durant quasi tres anys a Buenos Aires, que en aquells moments era una metròpoli puixant que atreia gent de tot el món i, entre ells, nombrosos dibuixants que feren de la premsa portenya una de les més interessants en el vessant de la il·lustració. A Buenos Aires Des del 1911 Joan Vila es trobava establert a Buenos Aires, segons assenyala l’enciclopèdia Espasa, tot i que no ens consta el moment exacte de la seva arribada. Hi viuria de manera ininterrompuda fins a final de 1913. Malgrat la brevetat d’aquest període argentí, és una llàstima que LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 334 Santi Barjau Figura 4. Anuncis del Vino Cordero a la revista Caras y Caretas de Buenos Aires (1912). Figura 5. Il·lustració de la narració «San Miquele Arcangelo» a Caras y Caretas (1912). Figura 6. Il·lustració de la poesia «Canto de la mañana» a Caras y Caretas (1914). Figura 7. Il·lustració del conte «Por cuenta propia» a la revista Fray Mocho de Buenos Aires (1912). LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 335 Joan Vila, D’Ivori, a Buenos Aires i Madrid (1911–1923) al llibre D’Ivori, la màgia de la il·lustració, hi sigui tractat tant de passada. Amb prou feines se’ns diu que treballà als setmanaris Caras y Caretas i La Semana Universal, així com per a la Sociedad Argentina de Música de Cámara. És clar que aquest oblit s’estén a d’altres fonts, de manera que el nom de Joan Vila no apareix tampoc al Diccionari dels catalans d’Amèrica, publicat el 1992. Certament, i a falta de dades més concretes que ni tan sols els fills de Joan Vila estan en condicions de proporcionar-nos, no podem ni tan sols esbossar les diferents activitats, els contactes personals i professionals ni les vicissituds amb què es degué veure animada aquesta estada sudamericana del dibuixant. Amb prou feines podem fer una primera relació dels indrets on va treballar i analitzar-ne alguns dels dibuixos més destacats. Hem intentat entrar en contacte amb els estudiosos de la premsa il·lustrada argentina de la primera meitat del segle xx, però de moment tampoc no hem pogut treure’n cap notícia positiva. En concret, no sembla que hi hagi cap notícia de Joan Vila a Buenos Aires corresponent a l’any 1911. Això pot indicar una arribada més tardana del que imaginàvem, o bé uns inicis difícils en el món editorial de la capital argentina. En canvi, des del principi del 1912 les seves il·lustracions comencen a aparèixer amb certa assiduïtat a tres de les revistes més importants de la ciutat. En concret, hem localitzat treballs de Joan Vila a Caras y Caretas entre el gener del 1912 i el febrer del 1914 (figures 4, 5 i 6) i a Fray Mocho entre l’octubre del 1912 i l’abril del 1914 (figura 7), mentre que també s’esmenta la seva participació a La Semana Universal en dates indeterminades. Com es pot veure, després de la seva marxa cap a Europa encara van anar-se’n publicant durant uns quants mesos, de la mateixa manera que en absència d’ell a Barcelona s’havien anat publicant llibres amb les seves il·lustracions. Atès que les revistes esmentades no són de consulta fàcil, creiem que val la pena indicar en quins números surten els seus dibuixos: • Caras y Caretas XV, 692, 6 de gener de 1912: anunci Vino Cordero XV, 693, 13 de gener de 1912: anunci Vino Cordero XV, 694, 20 de gener de 1912: «San Miquele Arcangelo» (2 dibuixos) XV, 710, 11 de maig de 1912: «El sudario de oro» (2 dibuixos) XV, 714, 8 de juny de 1912: «Obstáculo» XV, 727, 7 de setembre de 1912: «La carreta pasa» XVI, 744, 4 de gener de 1913: anunci Stomalix XVI, 748, 1 de febrer de 1913: «Canción de los peregrinos» XVII, 796, 3 de gener de 1914: «Goethe–Schiller– Heine» XVII, 801, 7 de febrer de 1914: «Canto de la mañana» XVII, 803, 21 de febrer de 1914: «Intermezzo– Cabellera–Desgranando lágrimas–El supremo dolor» • Fray Mocho I, 23, 4 d’octubre de 1912: «Pláticas parisienses con Fray Mocho» (2 dibuixos) I, 24, 11 d’octubre de 1912: «El cuarto (composición)» (dibuix en colors) I, 34, 20 de desembre de 1912: «De cómo se publicaron los “pactos de Mayo” antes de lo convenido» I, 35, 27 de desembre de 1912: «Problema resuelto» (3 dibuixos); «Por cuenta propia» (2 dibuixos) II, 36, 3 de gener de 1913: «La separación de la iglesia y el estado» II, 43, 21 de febrer de 1913: «¿Dónde están las de Mistonghini?» (2 dibuixos) II, 51, 18 d’abril de 1913: anunci balneari Ostende III, 103, 17 d’abril de 1914: «Tentativa de suicidio» (2 dibuixos) En aquesta revista, que feia poc que s’havia començat a publicar quan Joan Vila s’hi incorporà, també hi dibuixà capçaleres per a les seccions «Carreras» (dos models diferents) i «De todo un poco»18. La intervenció a La Semana Universal, documentada per Cadena, es basa en retalls de premsa propietat de la família Vila, però ha estat impossible consultar aquesta revista a les hemeroteques. En conjunt, aquestes tres publicacions representaven el punt àlgid de la il·lustració argentina de principi de segle. També hi treballaren espanyols, com l’incommensurable Sirio i el també excel·lent Quesada Hoyo, a més de molts altres dibuixants amb cognoms germànics, francesos, italians... Molts d’aquests il·lustradors també apareixen al costat de Joan Vila a les pàgines del Almanaque Peuser de 1913, editat per la Casa Jacobo Peuser de Buenos Aires (n’hi ha un exemplar a la Biblioteca de Catalunya). El nostre biografiat hi 18. Per altra banda, considerem molt dubtós atribuir a Joan Vila una historieta de vuit vinyetes firmada per Hamlet: «Notas para el próximo mensaje», Fray Mocho (Buenos Aires), II, 72, (12 de setembre de 1913).