La litografia a Catalunya de 1815 a 1855 : de Josep March a Eusebi Planas

147-160 Resumen La primera litografia realitzada a l’Estat espanyol fou obra de Josep March, que la féu a Barcelona el 1815. Després, el 1820, l’impressor Antoni Brusi obrí el primer taller litogràfic de caire privat i comercial de tot l’Estat. Noms com ara Montfort, Ferran, Planella, Estivill i algun altre assajaren la nova tècnica entre 1825 i 1840 aproximadament. El 1839, Francesc Xavier Parcerisa inicià l’obra magna de la il·lustració litogràfica: els onze volums amb més de sis-centes làmines dels Recuerdos y Bellezas de España, editats fins al 1872. Però el veritable desenvolupament tècnic de la litografia tingué com a protagonista Eusebi Planas (1833-97), que, format en els millors tallers de París, assolí una elevada qualitat artística comparable a la dels seus col·legues francesos. Paraules clau: litografia, Eusebi Planas, il·lustració segle XIX. Abstract Lithography in Catalonia (1815-1855). From Josep March to Eusebi Planas The first lithograph to be made in Spain was done by Josep March in Barcelona in 1815. Later, in 1820, the printer Antoni Brusi opened the first private, commercial lithograph workshop in the country. Artist such as Montfort, Ferran, Planella or Estivill tried out the new technique between 1825 and 1840. In 1839 Francesc Xavier Parcerisa embarked on the magnum opus of lithograph illustration: the eleven volumes, containing over six hundred plates, of the Recuerdos y Bellezas de España, which were all published by 1872. But the central figure of the real technical development of the lithograph was Eusebi Planas (1833-97) who, after training at the best workshops in Paris, attained a high artistic quality comparable to that of his French colleagues. Key words: lithography, Eusebi Planas, illustration 19th century. Pilar Vélez Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi Barcelona La litografia a Catalunya de 1815 a 1855 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 De Josep March a Eusebi Planas 148 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 Pilar Vélez Per primer cop a la història, la litografia va possibilitar a les arts gràfiques gaudir d’una dimensió «quotidiana» en començar a caminar al pas de la impremta. Amb aquestes paraules resumia Walter Benjamin l’aportació de la litografia al camp de la reproductibilitat gràfica1. Veritablement, aquesta nova tècnica va significar una contribució cabdal a la reproducció de la imatge gràfica, després d’uns quants segles en mans exclusivament del gravat sobre fusta —xilografia— i el gravat sobre metall —calcografia—. La litografia introduí un nou suport, la pedra, i alhora una nova concepció de la matriu reproductora, car, a diferència de la xilografia i la calcografia, pròpiament sistemes de gravat —ja que en les matrius emprades es diferenciava clarament la part que s’havia d’estampar d’aquella que en l’estampa havien de ser els blancs—, aquest nou procediment, en canvi, oferia una diferenciació d’arrel química entre la part dibuixada —no gravada— i la zona dels blancs. És per això que es parla d’un sistema d’estampació plana o sistema planogràfic, i no pròpiament d’un sistema de gravat quan es fa referència a la litografia. El procediment és el següent: Sobre una pedra calcària i porosa, prèviament polida, es dibuixa al llapis o tinta grassos. Després es renta amb aiguafort i es prepara amb una composició d’aigua engomada que només penetra allà on hi ha dibuix o tinta grassa. Finalment s’entinta: les zones humides rebutgen la tinta i aquesta només roman en les parts grasses. En últim terme, es duu a cap l’estampació i la imatge passa al paper. Una de les conseqüències immediates de l’ús de la litografia és el fet que el gravador, com a traductor de l’obra d’un dibuixant, no fa falta, car dibuixant i gravador litògraf poden ser una mateixa persona, ja que el dibuixant pot treballar directa1. W. BENJAMIN, L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, Edicions 62/Diputació de Barcelona, p. 34. 2. El text original de Marcel de Serres, del qual derivà aquest, s’intitulava «Notice sur la lithographie, ou sur l’art d’obtenir une impression avec la pierre» i fou publicat en els Annales des Arts et Manufactures (París), vol. LI, març-juny de 1814, p. 307-330. 3. Entitat cabdal com a impulsora de l’activitat comercial i industrial del país, des de la seva fundació el 1758 fins a la seva desaparició el 1847. Entre la seva àmplia labor de caire cultural creà també diverses escoles, com ara la Escuela Gratuita de Diseño (1775). 4. Sobre aquestes primeres aportacions litogràfiques, vegeu M. TWYMAN, Lithograph 18001850, The Tecniques of Drawing on Stone in england and France and Their Application in works of Topography, Oxford Uni-versity Press, Londres, 1970. 5. Dades extretes de C. GRISSO, Alois Senefelder: El arte de la Litografía, PPU, Barcelona, 1993, p. 69-70, volum que ofereix la primera traducció castellana íntegra del text de Senefelder. 6. Aquest contracte, com tants altres documents, va desaparèixer a conseqüència de l’incendi de la guerra del 1936. De totes maneres, afortunadament, la traducció castellana d’aquest contracte havia estat publicada en el número 2 de la revista Crónica Poligráfica del 1924 (p. 23-25), versió que vaig recollir a P. VÉLEZ, El llibre com a obra d’art a la Barcelona vuitcentista 1850-1910, Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 1989, p. 21, nota 10. 7. Sobre aquest llibret ja n’havia parlat a Pilar VÉLEZ, op. cit., p. 5253. Vegeu també els estudis ment sobre la pedra. L’intermediari entre el dibuixant i l’estampa definitiva, per tant, desapareix i ens trobem per primera vegada al davant d’una imatge no manipulada, original, sense necessitat de traducció, com havia fet falta fins aleshores. Rapidesa, fidelitat i economia són tres dels grans avantatges d’aquest nou procediment gràfic, que de seguida assoliria un important paper al servei de la il·lustració de llibres i revistes. El seu origen data de 1796 —ara fa precisament dos-cents anys—, quan el bavarès Aloys Senefelder, tot perseguint un sistema ràpid i econòmic per reproduir les seves solfes, finalment, gràcies en part a l’atzar i a les seves dots d’observació, fa les primeres provatures litogràfiques. Un fet clau dins del món de la reproducció gràfica de la primera meitat del segle XIX va ser la difusió arreu d’Europa de la nova tècnica litogràfica mitjançant algunes publicacions de caràcter tecnicocientífic promogudes i avalades per diverses institucions amb finalitats socioeconòmiques i culturals. En el cas concret de Catalunya, aquesta difusió tingué lloc fonamentalment gràcies a l’article «Noticia sobre la lithografia o arte de imprimir con moldes de piedra», del francès Marcel de Serres2, dins de les Memorias de Agricultura y Artes, editades amb el suport de la Junta de Comerç de Barcelona3, publicació que obeïa al desig de posar-se al dia en l’aspecte tècnic després de la nefasta etapa de la Guerra del Francès. Marcel de Serres, comissionat pel govern del seu país, va anar a Munic a aprendre la nova tècnica, i el seu article n’era una bona, pràctica i divulgadora síntesi. De totes maneres, ja amb anterioritat s’havien publicat alguns altres textos sobre la nova tècnica litogràfica, com ara el llibre de Heinrich Rapp, Das Geheimniss des Steindruks, editat el 18104. 149La litografia a Catalunya de 1815 a 1855. De Josep March a Eusebi Planas LOCVS AMŒNVS 3, 1997 específics de J. VEGA, Origen de la litografía en España. El Real Establecimiento Litográfico, Museo Casa de la Moneda, Madrid, 1990, p. 43-45, i R.M. SUBIRANA, Els orígens de la litografia a Catalunya, Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 1991, p. 19-20. 8. Segons F. TORRES AMAT, Memorias para ayudar a formar un Diccionario Crítico de los Escritores Catalanes, Barcelona, 1836, p. 292-293. 9. E. CANIBELL, «Primer centenario de la litografía en España», Anuario Tipográfico Neufville (Barcelona), 1922, p. 83. Tres anys El propi Senefelder, en canvi, no es decidí a posar per escrit la seva troballa fins més endavant. L’any 1818, més de vint anys després de la invenció de la nova tècnica, publicà a Munic el seu tractat Vollstandiges Lehrbuch der Steindruckerei, on recollia no només la història de la recerca i el descobriment, sinó també els diversos procediments litogràfics descoberts per ell. Era un volum de trescentes pàgines, de format quart i amb vint estampes. Un any després, Senefelder, que s’havia traslladat a París, publicà l’edició francesa del seu text, tot i que més abreujada que l’edició alemanya: L’Art de la Lithographie. El mateix any es publicà també l’edició anglesa: A Complete Course of Lithographie5. Així doncs, la tècnica va divulgarse primer a través d’altres autors que no pas pel propi inventor. Pel que fa a Catalunya, si de fer història es tracta, és cert, que ja el 1807, Carles de Gimbernat, aleshores vicedirector del Reial Gabinet d’Història Natural de Madrid, havia estat aprenent la nova tècnica amb un deixeble directe, germà del propi inventor Senefelder a Munic. D’aquest fet en tenim coneixement, car es va conservar el contracte, signat a Munic el 24 de març del 1906, entre Gimbernat i Karl Senefelder, a la biblioteca del Seminari Conciliar fins a la guerra del 19366. En aquest contracte ja es fa palès no sols el problema de l’aprenentatge d’una nova tècnica, sinó sobretot la dificultat de trobar una bona matèria primera —les pedres— per tal d’obtenir uns resultats dignes. El primer fruit d’aquest aprenentatge fou el Manual del soldado español en Alemania, opuscle que data del 1807. Editat a Alemanya, és obra conjunta del català i del seu mestre alemany i és la primera aplicació de la litografia a la cartografia, tal Figura 1. Pàgina litografiada del Manual del soldado español en Alemania, opuscle realitzat a Munic el 1807 per Gimbernat i Senefelder. Biblioteca de la Real Academia de la Historia, Madrid. com ho fa constar Senefelder. Es tracta en definitiva del primer llibre imprès en castellà il·lustrat amb litografies7. Sembla, però, que Gimbernat ja havia tramès a la primera secretaria d’estat del govern una memòria del nou procediment allà après molt abans de l’edició del manual8. Una dada també molt primerenca és la notícia donada per primera vegada per Eudald Canibell, segons el qual, el mallorquí Bartomeu Sureda —director de la Real Fábrica de Porcelana del Retiro—, que havia après la tècnica a París, l’any 1811 ja havia intentat fer algunes litografies9. 150 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 Pilar Vélez De Josep March a l’abolició del privilegi d’Antoni Brusi (1815-1825) En l’actualitat, l’any 1996, dos-cents anys després de la invenció de la litografia, podem afirmar que Catalunya és el primer indret de tot l’Estat espanyol on ja l’any 1815 es conreà la litografia. Cal dir que l’estudi de la introducció de la litografia a casa nostra i en general arreu d’Europa no va iniciar-se de manera rigorosa i en profunditat fins no fa gaires decennis. Fins aleshores la bibliografia existent anava repetint una sèrie de dades, sovint no comprovades documentalment, que havien establert unes teories que semblaven inamovibles10. En el cas de Catalunya, fins que no apareixen les aportacions dels darrers anys, la bibliografia més rellevant sobre el tema, pràcticament l’única, eren dos articles, un de 1822, de Valeri Serra i Boldú, escrit amb ocasió de l’aleshores recent centenari de la introducció de la tècnica a Catalunya, i un de Feliu Elias de l’any 1834, escrit a propòsit del centenari de la mort de Senefelder11. Avui per avui, com ja he avançat, sabem que la litografia més antiga realitzada i conservada a Catalunya és obra de Josep March i data de 1815. A partir de la lectura dels articles de Marcel de Serres a las Memorias de Agricultura y Artes, Josep March, alumne de l'Escuela Gratuita de Diseño de la Junta de Comerç, fa els primers experiments litogràfics. Així consta a l’Arxiu de l’esmentada entitat: «[…] con el auxilio de estos escritos, uno de los alumnos de la citada escuela de estatica D. José March, sujeto hábil en el dibujo de flores, emprendió por si solo realizar en esta ciudad el nuevo arte, compuso perfectamente las pastillas de tinta litográfica y el lápiz artificial, pero de ningún modo pudo encontrar piedra proporcionada para la impresión litográfica. Imprimió litograficamente el escudo de armas de la Junta, de que acompaña dos exemplares, como las muestras del lápiz y tinta litograficos; no siendo de extrañar la menor perfección en el escudo por no haber podido March, á pesar de sus diligencias, hallar la piedra propia para esta clase de impresión y haberse valido del material no util al intento»12. Aquests primers intents frustrats de March van ser fins i tot comentats en el segon volum de les Memorias de Agricultura y Artes del gener del 181613. Tanmateix, a nivell de tot l’Estat, el nom que va destacar com a introductor «oficial» de la litografia va ser el de José María Cardano, el qual, pensionat pel govern central, va anar a Munic per tal d’aprendre la nova tècnica l’any 1818, dada que fou coneguda a Barcelona a través d’un article del Diari de Barcelona14, on es ressenyava la notícia de l’arribada de l’esmentat Cardano a Madrid, en haver-se-li acabat ja la pensió atorgada pel rei Ferran VII per fer el seu aprenentatge litogràfic a Alemanya15. després, Félix Boix publicà un article intitulat «La litografía en España», Arte Español (Madrid), núm. 8, 1925, p. 279-320, on citava quatre litografies de Sureda, tres de les quals també hi eren reproduïdes, per bé que encara avui es desconeix on es troben. R.M. SUBIRANA, op. cit., p. 21, en reprodueix una, amb un retall d’una altra, per un error fotogràfic. J. VEGA, op. cit, p. 45, en reprodueix aquesta mateixa i una altra. En tots dos casos parteixen de les imatges donades per Boix. 10. En els darrers anys s’han publicat a Catalunya alguns estudis que ara ens permeten fer tal afirmació. Vegeu R.M. SUBIRANA REBULL, op. cit., i de la mateixa autora l’opuscle Josep March: un pioner de la litografia, Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 1992. Gràcies als dos treballs, avui sabem que la primera litografia realitzada a l’Estat espanyol fou obra de l’esmentat Josep March i que data del 1815. De fet, Subirana arriba fins a 1825. D’aquesta data en endavant, no existia fins ara un estudi que resseguís el desenvolupament de la litografia a Catalunya. L’objectiu d’aquest article és fer un recorregut al màxim d’exhaustiu possible que continuï de 1825 fins al 1855, fins i tot amb algunes aportacions relatives als anys 1815-25, i encara amb alguns exemples notables posteriors fins al 1860, pels tallers i els dibuixants litògrafs que van treballar en aquestes dates, fonamentalment a Barcelona, fins arribar a assolir un alt nivell tècnic. Quant a les darreres aportacions sobre la litografia a Espanya, vegeu també l’exhaustiva tesi doctoral de J. VEGA, op. cit. 11. Vegeu VALERI SERRA I BOLDÚ, «La introducció de la litografia a Catalunya», D’ací i D’Allà (Barcelona), núm. 54, juny de 1922, p. 464-467 i Feliu ELIAS, «El debut de la litografia a Barcelona», Las artes del libro (Barcelona), núm. 19, març-abril de 1934, p. 17-19 i d’ell mateix, l’article homònim publicat a Mirador (Barcelona), núm. 279, 7 de juny de 1934, p. 7. 12. Vegeu els documents de la Biblioteca de Catalunya, Arxiu de la Junta de Comerç, capsa 75, II, LV, I, 37-38. 13. Tal com ja va remarcar R. M. SUBIRANA, op. cit., p. 25. 14. Del 24 de desembre de 1818. 15. Aquest article que ja vaig comentar a El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (18501910), p. 53, en reproduïa un altre publicat a la revista Crónica Científica y Literaria (Madrid), 2 de desembre de 1818, núm. 178. 16. Biblioteca de Catalunya, Arxiu de la Junta de Comerç, capsa 75, lligall LV, folis 1, 33 i 1.34. Davant d’aquest fet, l’esmentat Josep March, el 2 de gener de 1819, s’adreçà a la Junta de Comerç per tal de deixar constància del seu coneixement i aplicació de la litografia anteriors als de Cardano, així com de la seva dificultat per trobar les pedres més adients per a l’estampació litogràfica. Ell mateix comentava les deficiències de l’escut d’armes de la Reial Junta de Comerç que dibuixà i estampà litogràficament: «Faltaba verdaderamente la perfeccion en dicho escudo, pero esto ni era por defecto mio, ni del arte, sino de no haber encontrado ni en Monjuich ni en las demás montañas vecinas que recorri, la piedra propia para semejante clase de impresion, y tuve que servirme de marmol que no es piedra para ello»16. El 1820, un any després d’aquestes cuites, Fidel Roca, natural de València i professor de «Nobles Artes en la clase de pintura y grabado, y director de la Academia de dibujo de la Ciudad de Logroño acaba de llegar de París, en cuya capital ha permanecido siete meses, con el objeto de aprender el arte de lithografia o grabado en piedra, invencion tan util a todos los artistas como el estampado de las fabricas, y a otros ramos de la industria»17. No sols hi ha constància d’aquest fet, sinó que també existeixen unes proves dels seus primers assaigs litogràfics. Igualment, se sap que s’adreçava a la Junta de Comerç i s’oferia com a professor de litografia «[…] pues esta arte proporciona a los profesores el poder ellos mismos gravar sus dibujos, viéndose en ellos aquel toque vigoroso, y la originalidad del autor. Todos los artistas principales de París se an dedicado a esta arte, y los Vernets, Isabei, Jacob, Sengri, Charlet y otros, an hecho ver que la lithografia es susceptible de la mayor perfeccion, y adaptable a todo genero de dibujo»18. I encara afegia en una nota respecte a les pedres: «El encontrar piedras lithograficas en Cataluña no seria dificil pues estoy enterado, que en dicho principado se hallan varias minas de sulfato de cal, y de consiguiente, haciendo algunas experiencias, no dudo que las encontraría al instante». Però la resposta de la Junta, tot i agrair i valorar l’oferiment de Roca, fou negativa, car afirma: «[…] no se halla en la actualidad en disposición de plantificar la escuela de litografia». De fet, com ja es veurà més endavant, la litografia no va gaudir mai d’una especial consideració a l’Escola de Llotja. Mentrestant, a Madrid, José María Cardano havia estat nomenat litògraf de cambra del rei i el 16 de març de 1819 havia obert el taller del Establecimiento Litográfico del Depósito Hidrográfico, vigent fins al 1825. L’any 1820 fou un any clau per a la litografia a Barcelona. Antoni Brusi i Mirabent presenta el 29 de desembre d’aquell mateix any a la Junta Nacional de Comerç els primers assaigs fets en el seu taller de litografia. Brusi, encoratjat per Francesc Salvà i Campillo, metge i investigador, havia afegit 151La litografia a Catalunya de 1815 a 1855. De Josep March a Eusebi Planas LOCVS AMŒNVS 3, 1997 al seu taller d’impremta i a la seva foneria tipogràfica creada el 1818, un taller de litografia, al front del qual, assessorat per un bon deixeble de Senefelder, Engelmann, hi col·locà Louis Vuillaume, que fins aleshores havia treballat a París. El rei li atorgà un privilegi exclusiu per cinc anys que després li fou renovat. En realitat, el seu taller va ser el primer que de fet divulgà la litografia a Espanya, car fou el primer que edità llibres de gran difusió, sobretot si es compara amb la labor duta a terme després pel Real Establecimiento Litográfico de Madrid, fundat exclusivament al servei de la casa reial i vigent entre 1825 i 1836. De totes maneres, Brusi, en el seu propi diari, quan feia un any que el seu taller estava en funcionament, comentava el problema de trobar pedres útils a Catalunya mateix per al dibuix i l’estampació, per tal que no s’haguessin de portar d’Alemanya. A Vic, Cervera i al Camp de Tarragona sembla que se’n començaven a trobar algunes d’adients19. Sens dubte, el problema de la matèria bàsica era cabdal. Cristòfol Montiu, un altre dels pioners de la tècnica litogràfica, ja des del 1818 perseguí també una bona qualitat en les pedres per tal d’assolir la màxima qualitat en les estampacions litogràfiques i n’oferí algunes mostres al taller Brusi20. Amb data de 24 de setembre de 1824, Eulàlia, la vídua de Brusi —Antoni Brusi morí el 1821 víctima de l’epidèmia de febre groga que envaí Barcelona—, escriu a Montiu tot comentant-li: «Tres son los defectos que encontramos en la piedra que para ensayar la litografia se sirvió V.S. mandarnos; esto es la calidad de argilosa y fexinosa, la de porosa y la de negruzca. Porque la argila a los pocos ejemplares que se tiran se deslia y escampa y de consiguiente deslia e inutiliza la letra. Los poros no permiten escribir en la piedra con finura y firmeza porque destemplan la pluma y separan la tinta; a mas de que tantas son las manchas que salen en la impresion, cuantos son aquellos y las rayas que tambien tiene dicha piedra. El color negruzco impide que se pueda dibujar con perfeccion en ella con el lapiz porque ofrezca y confirme las medias tintas. Esto es lo que podemos contestar a V.S. A pesar de todo lo dicho hemos impreso en la misma piedra el escrito litográfico que incluimos: las manchas y puntitos que se notan en él son efecto de los defectos de ella. El escrito se ha hecho con toda la finura susceptible. Es de los primeros ejemplares. Si se tiraran más saldrian a proporcion todos los demas defectos por lo que llevamos dicho. Asi lo entendemos. Barcelona, 18 de febrero 1825»21. El cert és que el conflicte de les pedres portà la seva cua i Cristòfol Montiu no s’acontentà amb aquesta resposta22. Figura 2. Josep March. Escut de la Reial Junta de Comerç de Catalunya, 1815, la litografia més antiga de tot l’Estat espanyol. Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya, Barcelona. Figura 3. Imprès publicitari litografiat de la casa Antoni Brusi. Barcelona, 1820. Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya, Barcelona. 17. Biblioteca de Catalunya, Arxiu de la Junta de Comerç, capsa 75, lligall LV, 1, 43 (1812). 18. Biblioteca de Catalunya, lligall LV, 1, 43 (21 d’abril de 1820). 19. Tal com ja vaig apuntar a P. VÉLEZ, op. cit., p. 54, segons consta al Diario de Barcelona, 13 de setembre de 1821, p. 1892-94. 20. La seva primera litografia del 1818 fou reproduïda a R. M. Subirana, p. 65. 21. Biblioteca de Catalunya, C. 76, 11, LV, 11, 12, 13. 22. R. M. SUBIRANA, op. cit. p. 3138, recull amb detall tot aquest conflicte. 152 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 Pilar Vélez 23. Segons J. VEGA, op. cit., p. 67. 24. Volum que hem tingut ocasió de consultar gràcies a l’amabilitat del seu propietari, el Sr. Jordi Estruga, que m’ha facilitat l’accés a la seva col·lecció de llibres i estampes litogràfiques. 25. R. M. SUBIRANA, op. cit., p. 48, esmentava l’article de Serra i Boldú, op. cit., però no va trobar cap exemplar d’aquest llibre. També comenta que ni tan sols surt repertoriat en A. PALAU DULCET, Manual del librero hispano-americano, Barcelona, 1948-1977. 26. Només en tinc coneixement per un catàleg de la Llibreteria Antiguària Els Gnoms (núm. 88). Aquest llibre no consta en el repertori d’Antoni PALAU, op. cit., ni és tampoc citat per R. M. Subirana, op. cit. 27. Sobre Brusi i els seus col·laboradors, remeto a SUBIRANA, op. cit., p. 39-52. 28. D’aquest llibre n’existeix una segona edició de 1828, que conté també dinou litografies, totes, però, diferents de les de la primera edició, tret de la núm. 17 que copia la de 1821, per bé que s’hi ha suprimit la signatura de Vuillaume. També són fetes a la ploma. 29. La primera edició era de 1749 i fou la primera manifestació a Catalunya dels nous sistemes pedagògics francesos de Port Royal. 30. Col. Jordi Estruga. 31. D’Antoni Ferran en el Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional d’Art de Catalunya (GDG. MNAC) es conserven nou litografies totes signades (A. F., A. Ferran o Una altra problemàtica fou la sorgida arran de l’atorgament del privilegi exclusiu a Antoni Brusi, impressor de cambra del rei d’Espanya, per part del propi monarca el 1820. Ben aviat, el mateix any, l’impressor edità un fullet publicitari de la seva «Imprenta Litográfica/perfeccionada por el litógrafo/ M.G. Engelmann,/introducida en Barcelona á espensas/de/D.Antonio Brusi,/impresor de cámara de S.M./En primero de diciembre de/1820». Engelmann, deixeble directe de Senefelder, posseïa aleshores el taller més important de litografia de tot Europa. Antoni Brusi, acollint-se a un decret del 14 d’octubre de 1820, segons el qual «todo el que invente, perfeccione o introduzca un ramo de industria tiene derecho a su propiedad por el término y bajo las condiciones que esta ley señala»23, aconseguí el privilegi de l’exclusivitat durant cinc anys, en presentar-se com a introductor d’una premsa litogràfica segons l’havia perfeccionat Engelmann. De totes maneres, ja amb data de 1819, existeix una edició de Brusi amb làmines litogràfiques, fet que planteja diversos interrogants davant de les afirmacions anteriors. Es tracta de la novel·la de Francisco Guillermo Ducray Duminil, Alejo o la casita en los bosques, quatre volumets amb dues litografies anònimes i sense datar, al llapis gras24. Serra i Boldú ja havia comentat el fet que Brusi havia establert la seva primera premsa litogràfica l’octubre de 1819, tot i que aquesta informació fins ara no s’havia pogut comprovar documentalment25. Si fos certa aquesta data, significaria que hi va haver una premsa litogràfica anterior a la relació establerta amb la casa Engelmann de París. El llibre citat en pot ser una prova, tot i que potser la data correspon a la part tipogràfica, realitzada abans que les estampes litogràfiques, que s’hi podien haver afegit després, potser ja el 1820, per bé que la impressió del llibre podia ser d’un any o, si més no, d’uns quants mesos abans. El mateix es pot dir d’una altra novel·la també procedent del taller d’Antoni Brusi, intitulada El subterráneo, ó Las dos hermanas Matilde y Leonor, anònima i editada en tres volums, il·lustrada amb tres estampes litogràfiques, datada també el 181926. El primer litògraf del taller Brusi fou el francès Louis Vuillaume, del qual no se’n tenen fins ara gaires referències, per bé que se sap que provenia del taller parisenc d’Engelmann i fou l’autor de les litografies més antigues realitzades a Barcelona després dels intents de J. March i C. Montiu27, tot i que no foren gaire reeixides. Litografies seves apareixen en llibres com ara el Oficio de la Semana Santa (1820), editat per J. Fco. Piferrer o el Tratado de Física completo y elemental… (1821) d’Antonio Libes, per al qual en féu dinou a la ploma28, com en diverses làmines de tota mena. Un altre litògraf —mai no estudiat fins ara en relació amb la litografia a Catalunya—, que treballà per a la casa Brusi, va ser Josep Santiró, que cap a 1826 marxà a Madrid on treballà amb Madrazo al Real Establecimiento Litográfico. És aquest fet el que justifica segurament l’afirmació anterior. Ell, però, fou l’autor de les vuit litografies a la ploma que serveixen d’il·lustració didàctica d’una nova edició del volum del popular pedagog setcentista Baldiri Rexach, Instruccions per la ensenyansa de minyons29, editat per Brusi cap al 1825 aproximadament30. Però l’octubre del 1821 havia mort Antoni Brusi. Aleshores el seu taller passà a denominar-se Imprenta litográfica de la Viuda e hijos de D. Antonio Brusi. L’any 1823, arran del retorn del govern absolutista de Ferran VII, que anul·là tots els actes del govern constitucional anterior, la vídua Brusi sol·licità immediatament del monarca un nou privilegi exclusiu. Davant d’aquest fet, però, Antoni Monfort, que havia d’acabar sent un altre dels noms capdavanters dels inicis litogràfics a Barcelona, va adreçar-se a la Junta de Comerç amb data 24 de setembre del 1824, exposant el seu interès per la tècnica litogràfica i els seus primers assaigs que havia hagut de frenar a causa del privilegi exclusiu concedit a Brusi, mentre sol·licitava evidentment la difusió de la tècnica i la no exclusivitat per a la Vídua Brusi. Així mateix, va escriure al rei en uns termes semblants i finalment la solució reial fou clara i contundent, ya que abolí per sempre el privilegi dels Brusi, de manera que tothom pogués conrear lliurement la litografia. Aquí, doncs, acabà el conflicte i s’inicià la veritable història dels tallers litogràfics a Catalunya. Monfort treballà de valent i aconseguí una qualitat força superior a l’obtinguda per Brusi. Adrià Ferran (1774-1840), Antoni Ferran (1786-1858)31, F. Ferreras i Bonaventura Planella (1772-1844) foren alguns dels dibuixants litògrafs Figura 4. A. Montfort. Paysanos labradores del Vallés en Cataluña. c.1825. Gabinet de Dibuixos i Gravats. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Barcelona. 153La litografia a Catalunya de 1815 a 1855. De Josep March a Eusebi Planas LOCVS AMŒNVS 3, 1997 que treballaren per a ell. Entre les realitzacions més primerenques fetes en el seu taller, probablement l’any 1825, consten una col·lecció de música —no localitzada fins ara— i un «dibujo ejecutado con el lápiz, el primero de una colección de trajes de paisanos catalanes»32. La divulgació de la tècnica litogràfica (1825-1839) Si el taller de Brusi data de 1820 i el de Monfort de 1825, a partir justament d’aquesta darrera data, un cop abolits tota mena de privilegis, devien començar a obrir-se d’altres tallers litogràfics autònoms o bé com a complement de tallers tipogràfics o d’impremtes preexistents. És cert també que en els primers anys de la litografia arribaren a Barcelona molts litògrafs francesos, fonamentalment de tallers parisencs, car París fou la ciutat on la nova tècnica havia tingut de seguida un ressò més gran. No sols Vuillaume, sinó també molts altres que comentaré tot seguit —Bodin, Lorichon, Giraud…—, van introduir aquí el nou procediment. Fins ara no s’ha fet una història ni un catàleg dels tallers ni dels dibuixants litògrafs de la primera meitat del segle XIX a Catalunya. El cert és que quan en els anys quaranta Eusebi Planas (1833-1897) —que havia de ser el protagonista de la veritable revifalla de la litografia— decidí dedicar-s’hi, s’adonà que el nivell d’aquesta tècnica a Barcelona era molt deficient encara. Per això Planas el 1849 se’n va anar a París per tal d’aprendre-la bé. Havien passat vint-i-cinc anys des de l’abolició del privilegi de Brusi i, en canvi, segons testimonis de l’època, els resultats en general no eren prou reeixits. D’aquí el gran triomf i la gran aportació de Planas. De totes maneres, entre 1825 i 1855, any en què apareixen les seves primeres litografies postparisenques, producte també dels primers tallers que treballaven realment «a la francesa» —que volia dir obres de tanta qualitat com les de Daumier o Gavarni—, a la ciutat comtal s’obrien i treballaven diversos tallers i encara més nombrosos dibuixants, car el traç sobre la pedra a primera vista no semblava exigir gaire preparació ni especials aptituds. Pel que fa a l’ensenyament acadèmic de la litografia, les dades que en tenim són molt escasses. Després de l’etapa que podem denominar autodidacta, a partir de la divulgació que se’n féu sobretot mitjançant la Memoria de Agricultura y Artes, amb l’article de M. de Serres publicat el 1815 i els contactes en el cas de Brusi amb Engelmann i alguns litògrafs francesos, sembla que ja en el decenni dels trenta, hi va haver un cert intent de difondre la tècnica acadèmicament. Segons Carrera Pujal, l’abril del 1847, el director general de l’Escola de Llotja, va recordar a la Junta de Comerç que quan Josep Marià de Cabanes (1775-1842) n’havia estat vocal en els anys trenta, havia mirat d’instaurar una classe de litografia i que havia fet construir una premsa millor que les fins aleshores conegudes. Malgrat tot, quan ho va tenir tot a punt, Cabanes ja no ostentava aquell càrrec i l’havien destorbat diverses qüestions polítiques. No fou fins el 1847 quan la Junta finalment nomenà Antoni Roca —un dels principals gravadors calcògrafs d’aleshores—, director de gravat per tal que ensenyés la talla dolça, la xilografia i la litografia. Sembla que Roca l’any 1848 llogà un local al carrer de Sant Pau per fer-hi les classes de gravat i devia ser on Planas va anar a aprendre’n sense gaire èxit33. És a dir, dels intents frustrats dels anys trenta passem ja als darrers anys quaranta, tot i que sense uns resultats gaire reeixits, car de fet Roca era un especialista en el gravat sobre metall i no un litògraf. A més, de fet, la litografia a Llotja mai no fou considerada una especialitat de rang artístic com ho va ser la calcografia i en menor grau la xilografia. Ara bé, en canvi tenim altres dades sobre la litografia a Llotja que ens informen des d’una altra perspectiva. El pintor Vicenç Rodes (1783-1858), que seria director de l’Escola de Llotja entre 1837 i Antoni Ferran), amb temes de captaires, dibuixades al llapis gras, de traç un xic tou i insegur (GDG. MNAC 5845 a 5854). Aprofito l’ocasió per agrair a Anna Roda i Cecília Vidal del GDG que m’hagin facilitat la consulta del seu fons litogràfic. 32. Segons la instància d’Antoni Monfort adreçada al president de la Reial Junta de Comerç de Catalunya. BC. A. J. C., C. 75, II, LV, I, 5. R. M. SUBIRANA, op. cit., p. 55, reproduí un dibuix que podria correspondre a aquest, conservat avui al GDG. MNAC. Darrerament, però, n’ha aparegut un altre, qui sap si el ressenyat per Monfort o bé un de posterior, tot i que forma part de la mateixa sèrie, intitulat Una familia de Guissona en Cataluña. Col. Jordi Estruga. 33. Aquestes dades ja vaig avançar-les en la conferència impartida a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi el 15 de maig de 1996. Vegeu «Eusebi Planas: La il·lustració vuitcentista barcelonina», Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona), vol. X, 1996, p. 55-57. Figura 5. Francesc Xavier Parcerisa, Frontispici del primer volum dedicat a Catalunya dels Recuerdos y Bellezas de España, Barcelona, 1839. Museu Frederic Marès, Barcelona. Foto A. Lerma. 154 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 Pilar Vélez 34. Vegeu F. MARÉS DEULOVOL, Dos siglos de enseñanza en el Principado, Barcelona, 1964, p. 333. 35. Segons afirma Maurici SERRAHIMA, «Vicenç Rodes», Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona (Barcelona), vol. V, 1935, p. 177. 36. De Gotardo Grondona, en el GDG. MNAC es conserven una sèrie d’estampes calcogràfiques, bona mostra, però, de la seva labor com a cal·lígraf, datades algunes l’any 1835 i 1837. GDG. MNAC 5267 i 5269. 37. Segons M. A. CASANOVAS, «El gravat», dins de L’Art Català II, Aymà S.A. Editora, Barcelona, 1958, p. 305. 38. Segons J. F. RÀFOLS, Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, vol. II, Millà, Barcelona, 1951-54, p. 547. 39. El taller Monfort apareix encara a la guia de Barcelona de 1849 i també a la de 1854. En la de 1864 torna a sortir un Josep Monfort a la plaça del Pi, potser un hereu dels primers Monfort. Brusi ja no és present a la del 1849. 40. Per exemple L’ayo nell’imbarazzo. Melodrama giocoso da rappresentarsi nel teatro dell’ eccma cittá di Barcellona. Anno 1828, dalla Tipografia della vedova e figli di D. Antonio Brusi. 41. És el cas de la novel·la de S. JOHNSON, El héroe de Abisinia, Imp. José de Orga, València, 1834. 42. Vegeu del taller Monfort, La desterrada de Holy-Rood, Imp. José Torner, Barcelona, 1832. 43. Com és el cas, entre d’altres, dels Anales de nuevos descubrimientos usuales y prácticos o memorias de economía industrial, rural y doméstica, Imp. José Torner, Barcelona, 1828; Arte de trabajar en cartón toda clase de obras de utilidad y recreo, Imp. José Torner, Barcelona, 1829; Manual práctico del zapador para los trabajos de sitio, E. Aguado Imp., Madrid, 1832, llibre que, tot i ser editat a Madrid, compta amb litografies de Vuillaume estampades per Monfort. 44. Vegeu J. F. RÀFOLS FONTANALS, Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña, vol. I, Ed. Millà, Barcelona, 1951, p. 286. 45. Es tracta del primer volum d’una sèrie que hem pogut consultar en la col·lecció del Sr. Jordi Estruga. 46. Col. Jordi Estruga. 47. Col. Jordi Estruga. 48. Segons E. TRENC, Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona, Gremi d’Indústries Gràfiques, Barcelona, 1977, p. 11. 1858 —primer interí i després efectiu—, quan només hi era professor «de colorido y composición»34, l’any 1834 va haver de fer de cap i de nou tots els models de dibuix de l’Escola, models que eren estampes litogràfiques realitzades per ell directament sobre la pedra, labor en la qual era molt destre35. De moment, però, no hem pogut trobar cap testimoni litogràfic d’aquest tipus, fet fàcilment explicable pel caràcter d’ús i, per tant, efímer, d’aquestes làmines. De totes maneres, aquest fet ens demostra l’ampli ventall de possibilitats de la litografia, derivat del seu fàcil i ràpid maneig. També des del punt de vista de l’ensenyament, coneixem una altra dada segons la qual l’any 1853, Gotardo Grondona36 havia fundat una acadèmia de litografia a Barcelona37, on s’ensenyava especí-ficament cal·ligrafia i gravat litogràfic38, tot i que no he pogut comprovar-ho documentalment de cap manera. Per tant, davant d’aquestes imprecisions, només puc fer esment de tots aquells tallers que apareixen ressenyats al peu de multitud d’impresos entre 1825 i 1855, data en què Planas dóna pas realment a una nova etapa litogràfica. Mentre encara funcionaven les litografies de Brusi i Monfort, en els anys trenta començaren a sorgir nous tallers. En realitat, tant Brusi com Monfort van seguir treballant fins ben entrat els anys quaranta i fins als cinquanta39. Entre els volums més populars editats per Brusi amb estampes litogràfiques a partir de 1825 hi ha els llibrets d’òperes o d’operetes, sempre amb la portada en italià, en algun cas de seda en lloc de paper, també litografiada40. Igualment, Brusi de vegades també litografià per a algunes editorials de fora de Catalunya, especialment valencianes41. Quant a Monfort, cognom que aplega diversos litògrafs, pare i fill o bé dos germans, Antoni i Josep Eusebi, al llarg dels anys treballà en diverses empreses editorials, tant de caire literari com tècnic. Com era usual en aquells anys, normalment les litografies que il·lustraven novel·les gairebé sempre eren fetes al llapis gras42, mentre que les làmines dels llibres de caire més tècnic sempre eren a la ploma43. Cal dir que fins ben entrats els anys quaranta i encara en el decenni posterior, a Barcelona solien conrearse dos tipus de litografia: el pròpiament litogràfic, és a dir al llapis gras, i la litografia a la ploma que imitava el gravat a la talla dolça, és a dir, el gravat del burí sobre la planxa de coure. Aquest segon sistema, útil com hem vist, en la il·lustració de caràcter tècnic i precís, sembla en part aferrar-se al gust de l’etapa anterior, que considerava molt més noble el gravat calcogràfic que no pas el xilogràfic o bé ara la nova litografia. Cap al 1836 sorgeixen ja nous noms. Un dels primers és el del llibreter i impressor Ignasi Estivill Figura 6. Lluís Rigalt, Hospital d’Arenys de Mar (Barcelona). Litografia realitzada el 1846 per Rigalt, però estampada al taller Fernique et Cie de París. Arxiu Històric Fidel Fita, Arenys de Mar. 155La litografia a Catalunya de 1815 a 1855. De Josep March a Eusebi Planas LOCVS AMŒNVS 3, 1997 i Cabot, el negoci editorial del qual ja funcionava en el primer quart del segle XIX i l’origen del qual ja es remuntava al segle XVIII. Ell devia ser un dels primers impressors que amplià el seu taller amb una gran secció de litografia, i ell mateix fou dibuixant litògraf44. Obra litogràfica molt primerenca, segurament d’Estivill, atesa la seva ínfima qualitat, devien ser les quatre estampes que il·lustren el volum de Domingo Vilá y Tomás, Biblioteca romántico-moderna (1837)45. En canvi, de 1836 són ja unes litografies prou reeixides del taller de Gaspar, un dels primers, per tant, que neixen també en els anys trenta. Es tracta de les dues estampes que il·lustren el primer volum de La Estrangera ó la mujer misteriosa, del Vizconde de Arlincourt, litografies en aquest cas a la ploma46. D’un any després, també de Gaspar, és l’estampa que il·lustra la Relación de las solemnes y patrióticas ecsequias con que la ciudad de Barcelona honró en 5 de febrero de 1837 la memoria de los que fallecieron para defender y salvar a la inmortal Bilbao, en aquest cas al llapis gras. Gaspar posseïa també impremta47. Igualment de 1836 sembla ser la Litografia Reynolt que després esdevindria la Litografía Mercantil48. I d’aquests anys, sinó anterior, devia ser el taller Gardette i Cia, l’autor, segons Feliu Elias, de la primera litografia acolorida i daurada a mà a Catalunya, tot i que, segons altres fonts, podia haver estat la casa Brusi la capdavantera en aquesta especialitat49. De fet, de dades gaire precises dels anys trenta no n’existeixen. Ara bé, tenim coneixement d’alguns exemples concrets que ens ajuden a establir, si més no, un fil de continuïtat després dels experimentals anys vint. És el cas d’una sèrie de litografies satíriques intitulada Colección de caricaturas Sancho Gobernador, al llapis gras, realitzades entre 1835 i 1837, estampades, tal com hi consta, a la «Litografía de A. Calle del Vidrio, 23»50. Segons el crític Raimon Casellas eren «relativamente garbosas de procedimiento técnico aunque malas de dibujo hechas en Barcelona […]» i podien ser obra del pare de l’escultor Medard Sanmartí, d’Adrià Ferran —a qui ja he relacionat en els darrers anys vint amb Montfort—, o del fins ara inconegut Segur51. De 1837 és també un llibret íntegrament litogràfic, possiblement el primer llibre totalment litogràfic estampat a Catalunya. Em refereixo a l’edició de la Colección de cartas y otros escritos para la instrucción de los niños, d’A. Pujol, amb dinou làmines amb models de cartes, felicitacions i tota mena d’escrits52. L’editor especialitzat en llibres litografiats havia de ser Esteve Paluzíe i Cantalozella (1809-1873), que obrí el seu taller a Barcelona l’any 1841 i que es féu popular pels seus volums d’escriptura cursiva litografiats a mà, procediment que ell denominà 49. Segons F. ELIAS, El debut de la litografia, p. 18, aquesta primera litografia catalana en colors i or data de 1847 i és la portada d’un devocionari que es conserva a l’Arxiu Municipal Històric, avui Arxiu Històric de la Ciutat. Pel que fa a la incerta referència de Brusi, vegeu C., «La casa Brusi», Revista Gràfica (Barcelona), 1900, p. 51. 50. A la Secció de Reserva de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya se’n conserva una col·lecció. 51. Ja vaig apuntar-ho a P. VÉLEZ, op, cit. 52. Es tracta d’una segona edició d’aquest títol. La primera, segons m’informa Jordi Estruga, era tipogràfica. 53. Del primer volum dedicat a Catalunya, datat el 1839, en féu dos tiratges diferents el mateix any, car segons que sembla el primer, amb unes estampes poc contrastades i força esvaïdes, no el devia convèncer prou. De fet, totes les litografies de la segona estampació, tret d’un parell o tres, són diferents de les anteriors. Dada que ja va remarcar F. FONTBONA al volum Del Neoclassicisme a la Restauració, dins la Història de l’Art Català, vol. VI, Edicions 62, Barcelona, 1983, p. 92. 54. J. F. RÀFOLS, Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, vol. II, Millà, Barcelona, 1951-54, p. 889. 55. De Madrid sobretot la litografia de Donon, del carrer Victoria, 1, que, entre altres coses, s’ocupà en gran part del segon tiratge del primer volum de Catalunya, però també de J. Aragón i algunes altres. 56. Al GDG. MNAC s’hi conserven onze litografies de Bodin, totes les quals imiten el gravat a la talla dolça, entre les que hi ha datades la més primerenca és de l’any 1840. 57. Tenia el taller a la Fonda Oriente, Rambla de Santa Mònica, 8. 58. GDG. MNAC 4876. autografia. Un dels volums que tingué més ressò va ser la seva Paleografía española, editat el 1846. Dels Recuerdos de F.X. Parcerisa als inicis d’Eusebi Planas (1839-1849) A les darreries dels anys trenta s’inicia una magna labor editorial on la litografia, per primera vegada a Catalunya, hi té un paper veritablement cabdal. Em refereixo, sens dubte, als Recuerdos y Bellezas de España, concebuts i il·lustrats íntegrament per un sol home, Francesc Xavier Parcerisa (18031876). Es tracta d’onze volums de format foli, que apleguen més de sis-centes litografies al llapis gras, exhaustiva recopilació de monuments de tots els indrets de l’Estat, en gran part medievals, car la seva realització respon al prototípic caràcter arqueologista romàntic. Parcerisa, que també fou pintor a l’oli, segons que sembla, només va litografiar els volums dels Recuerdos, car no se’l veu participar en cap altra empresa editorial. Ara bé, ell tot sol va arribar a litografiar més de sis-centes estampes, totes dibuixades del natural53. El cert, però, és que Parcerisa era poc hàbil en el tractament de les figures, que normalment li quedaven encarcarades i amb una certa desproporció. Els paisatges, tant els ambients naturals com els arquitectònics, eren molt més reeixits. Segons Ràfols fou autodidacta, ja que no hi havia professors de litografia en aquells anys54. Per a Parcerisa treballaren diversos tallers litogràfics, tant de Barcelona com de Madrid55, i també hi col·laboraren alguns dibuixants litògrafs, que en alguns casos litografiaren els dibuixos de Parcerisa. És el cas de Bodin, un litògraf que començà fent dibuixos litogràfics imitant el gravat de talla dolça, tal com es palesa en la portada del primer volum dels Recuerdos (1839)56. Així doncs, si més no, Bodin estava en actiu des de 1838-3957. Un altre nom que apareix ja en aquest mateix primer volum és el de Lorichon, del qual conec un retrat litogràfic al llapis gras de Guillem Oliver i Sardà, primer alcalde constitucional de Barcelona, càrrec que ocupà encara no tot l’any 1837, període durant el qual probablement devia ser fet l’esmentat retrat58. Francesc X. Parcerisa tenia el taller al carrer de la Fontseca número 8. El fet que treballés amb d’altres tallers de Barcelona i de Madrid, ens fa suposar que el seu no era de prou envergadura: Bodin, Lorichon i també F. Álvarez, que ja apareix en el primer volum del Recuerdos, Ferrando Roca i alguns tallers madrilenys s’ocuparen bàsicament de l’estampació dels dibuixos de Parcerisa, que de vegades comptà amb la col·laboració d’algun altre