La Guerra Gran a l'abric de la historiografia catalana

Resum La historiografia catalana de la Guerra Gran s’ha trobat malauradament sempre a l’ombra de dues grans guerres, que han acaparat majoritàriament l’atenció dels historiadors d’ací i de l’estranger: la Guerra de Successió, en què es perderen les llibertats de Catalunya, i la Guerra del Francès, en què transcorregueren els inicis de la Revolució liberal espanyola. No obstant això, la Guerra Gran s’ha caracteritzat també, fins els anys seixanta d’aquest segle, per servir a un discurs polític, ja sia reaccionari, catalanista o liberal. Tanmateix, els historiadors catalans de finals d’aquest segle han sabut atorgar-li la importància que mereixia i desabillar-la dels tòpics que majoritàriament l’han acompanyat d’ençà de 1793-1795. Paraules clau: historiografia catalana, Guerra Gran, segles XVIII, XIX iXX. Resumen. La «Guerra Gran» al abrigo de la historiografía catalana La historiografía catalana de la «Guerra Gran» se ha encontrado, desafortunadamente, siempre a la sombra de dos grandes guerras, que han acaparado mayoritariamente la atención de los historiadores de aquí y del extranjero: la Guerra de Sucesión, donde se perdieron las libertades de Cataluña, y la Guerra de la Independencia, donde transcurrieron los inicios de la Revolución liberal española. A pesar de ello, la «Guerra Gran» se ha caracterizado también, hasta los años sesenta de este siglo, por servir a un discurso político, ya sea reaccionario, catalanista o liberal. No obstante, los historiadores catalanes de finales de este siglo han sabido otorgarle la importancia que merecía y desarroparla de los tópicos que mayoritariamente la habían acompañado desde 1793-1795. Palabras clave: historiografía catalana, «Guerra Gran», siglos XVIII, XIX y XX. Abstract The «Guerra Gran» in the perspective of Catalan historiography Catalan historiography of the «Guerra Gran» has always been unfortunately found in the shadow of two great wars, which have monopolised the national and foreign historians’ attention: the Succession War where Catalonia liberties were lost, and the Independence War where the Spanish Liberal Revolution started. However, the «Guerra Gran» has also been characterised until the 60’s of this century, to be useful for a political speech: reactionary, catalan nationalism or liberal. But catalan historians from the end of this century knew how to give the importance that the war deserved and save it of the topics which have gone with it from 1793-1795. Key words: Catalan historiography, «Great War», centuries XVIII, XIX and XX. Manuscrits 18, 2000 199-217 La Guerra Gran a l’abric de la historiografia catalana Ma. Betlem Castellà i Pujols Universitat Autònoma de Barcelona La Guerra Gran a la Catalunya de finals del segle XVIII Quan va esclatar la Guerra Gran a mitjans de 1793, i homes i cabals foren mobilitzats a toc de sermó per fer front als «perversos» francesos decidits a: […] dar la ley á todo el mundo, ò por mejor decir, de trastornar todo el mundo para establecer las leyes y máxîmas de su fantasía (Armañá, 1793: 1), els pocs nassos dels homes de lletra dedicats a la història continuaven encara, majoritàriament, entaforats entre els relligats de paper groguenc de la documentació original de l’edat mitjana. Algunes vegades, amb la intenció de comprovar-ne l’autenticitat, segons el corrent del criticisme; altres, amb la finalitat d’ordenar-los i arxivar-los (Grau, 1992); i altres, amb l’interès d’observar-los a la llum dels criteris de la raó i de la lògica arran de la influència de la il·lustració. De manera que, aquests nassos amagats entre la paperassa antiga deixaren per a la posteritat la tasca d’escriure una història dels fets que se succeïen al Principat entre els anys de 1793 i 1795, quan la nació veïna portava quatre anys de Revolució i de lluita per aconseguir, entre altres coses, la instauració dels drets de l’home i del ciutadà. Així doncs, caldrà esperar al segle XIX per trobar els primers escrits referents a la Guerra Gran; la majoria d’aquests, entre les primeres històries de Catalunya i de comarques1. Tanmateix, no serà necessari recórrer a aquest segle de Renaixença i d’inicis del catalanisme polític, per trobar algunes explicacions sobre els fets transcorreguts a la fi del XVIII, ja que puix que els eclesiàstics del Principat encarregats per les instàncies oficials d’obtenir voluntaris i recursos per a la guerra, així com també d’elaborar un discurs contrarevolucionari capaç de frenar les noves idees, es dedicaren a explicar en els seus sermons, des de l’altar, els successos de la guerra tenyint-los, la majoria de vegades, amb color de patriotisme i d’ideologia reaccionària. Con tan manifiesto peligro —es preguntava, l’arquebisbe de Tarragona— ¿podrá cesar mi afecto de clamar, excitando mas y mas vuestro zelo, vuestro amor á la religión, al Rey, á la patria, y á vosotros mismos, para libraros de su furor? […]. Pero ¿quién ignora quanto peligran en esta guerra las almas, la santa iglesia, y la sagrada religión de que soy ministro? La guerra que hace casi á toda la christiandad la nación francesa, ó por mejor decir, su iniqua Convención, puede y debe llamarse con toda propiedad persecución de la religión christiana (Armañá, 1794: 2-3). 200 Manuscrits 18, 2000 Ma. Betlem Castellà i Pujols Sumari La Guerra Gran a la Catalunya de finals del segle XVIII La Guerra Gran a la Catalunya del segle XIX La Guerra Gran a la Catalunya de la primera meitat del segle XX La Guerra Gran a la Catalunya de la segona meitat del segle XX 1. Vegeu per a les històries de Catalunya: Balaguer, 1863; Bofarull, 1878; Aulèstia, 1887. I per a les històries de comarques: Pella, 1883; Paluzie, 1860. De fet, la redacció d’alguns successos sobre la guerra no fou tasca exclusivament d’eclesiàstics, ja que la publicística de fil i cordill, feta sovint per versaires de professió, es veié envaïda per plecs poètics dedicats a la Guerra Gran. Homes de lletra, majoritàriament cultes, foren els qui elaboraren aquesta publicística amb més intenció d’adoctrinar i de mobilitzar la població amb discurs reaccionari (Cahner, 1998) que no pas de satisfer les possibles curiositats dels ciutadans del Principat respecte als successos ocorreguts a la ratlla de França. No obstant això, els fulls esgrogueïts dels sermons eclesiàstics i de la publicística de fil i canya no foren pas els únics que serviren de suport a un discurs contrari a la Revolució Francesa i defensor de l’Antic Règim polític, econòmic i social a partir del lema: Déu, Pàtria i Rei. Els dietaris d’aquesta època i els llibres de memòries es feren també ressò del missatge que les instàncies oficials i eclesiàstiques propagaven amb certa insistència, probablement, pel caràcter conservador de les plomes que omplien, de tant en tant, les seves pàgines2. Tanmateix, aquest discurs, contrari als esdeveniments revolucionaris, no fou capaç de frenar, malgrat l’obstinació de la jerarquia política i eclesiàstica, l’arribada de notícies i escrits que acabarien sembrant, per aquell temps, la llavor de la Revolució. I així ho feia evident un canonge, resident a Madrid, en una carta dirigida a un seu amic: Cuando vengas no conocerás este mundillo. Pasó el siglo de la literatura […] Todos se han metido de hoz a coz a políticos. Todo es hablar de notícias, de reformas, de arbitrios, etcétera. Vente, pues, con literaturas a esa gentecilla y ya no entenderán tu lenguaje. Hasta los mozos de esquina compran La Gaceta. En las tabernas y en los altos estrados, junto a la Mariblanca y en el café, no se oye más que batallas, revolución, convención, representación nacional, libertad, igualdad. Hasta las putas te preguntan por Robespierre y Barrère, y es preciso llevar una buena dosis de patrañas gacetales para complacer a la moza que se corteja. ¿Crees recargado este retrato? pues ven acá y verás lo que es bueno (Higuerela del Pino, 1989: 566). Tot amb tot, sermons eclesiàstics, publicística de fil i canya, dietaris i memòries, il·lustren un apassionant —malgrat que senzill i perillós— esbos sobre la significació de la Guerra Gran i de la Revolució Francesa, i ens ajuden a concloure que els historiadors del segle XVIII no restaren pas massa interessats a explicar els fets contemporanis, potser per sentir, talment com assenyalà Miquel dels Sants Oliver en el seu llibre Catalunya en temps de la Revolució Francesa que […] la història, com més acostada a nosaltres, fa de més mal escriure en certs aspectes. Perque […] ja no’s tracta del esquelet ni del fòssil, sinó del cadavre encara calent qu’es precís estudiar y fer reviure ab tota la seva integritat biològica y activa, no simplement anatòmica. Axí pot dirse d’aquests anys de Catalunya en temps de la gran Revolució y encara de tot el segle XVIII, després de la cayguda de la nostra nacionalitat (Oliver, 1911-12: 7). La Guerra Gran a l’abric de la historiografia catalana Manuscrits 18, 2000 201 2. Pel que fa a dietaris i memòries, vegeu Maldà, 1987; AHCB-ms. A-165; Simón, 1989; Furriols, 1958-60; Godoy, 1839 i Coroleu, 1888. Així doncs, caldrà esperar als autors de les històries de Catalunya i de comarques del XIX per trobar la història de la Guerra Gran, a pesar de no tenir aquests, talment com ressenyava Jaume Vicens i Vives, ni idea de l’ofici d’historiador, ni mètode, ni «model» (Grau i López, febrer de 1991: 66). Ja que, segons Vicens, l’historiador del XIX, […] si era federal prenia qualsevol document d’arxiu i, mutilat o no, el catapultava contra la monarquia centralitzadora; si venia de les files carlines, exaltava un altre retall de paper com a símbol de la grandesa de les antigues institucions de la terra, que pel sol fet de l’antigor eren les més perfectes i justes del món; si sentia en el seu cor la fiblada regionalista, es feia un deure combatre contre les nefastes influències del Ponent peninsular. I tot plegat es cuinava amb molts adjectius i frases declamatòries, que tan plaïen als paladars de l’època de la Restauració (Grau i López, 1991: 66). La Guerra Gran a la Catalunya del segle XIX Feia més de cent anys que havia finit la Guerra Gran quan Miquel dels Sants Oliver, a l’inici del seu llibre Catalunya en temps de la Revolució Francesa, escrivia: Comptades són les referencies de les histories generals d’Espanya als fets de Catalunya en semblant època. Una quartilla de paper sobra per a extractar lo que diuen en Lafuente y en Víctor Gebhart, si es descompta l’espay que destinen a la guerra del Rosselló, tractada militarment. No mólt més explicits resulten els historiadors monogràfichs del regnat de Carles IV, com Andréu Muriel ò’l general Gómez de Arteche, y en poch els aventatgen les histories particulars de Catalunya. Fòra lo que’s refereix a la dita campanya contra la Convenció (1793-1795) y a les batalles y moviments dels exèrcits, lo demés pot reduhirse a una trentena de ratlles (Oliver, 1911-12: 5-6). Resulta, doncs, evident a partir d’aquestes línies de Miquel Oliver, que per als investigadors isolats i autodidactes de l’últim terç del segle passat —talment com definia Rovira i Virgili els historiadors catalans d’aquest període (Rovira, 1924)— els fets entorn de la Revolució Francesa no despertaven gaire interès. Exceptuantne els esdeveniments bèl·lics de la Guerra Gran que podien esdevenir dignes de lloança per omplir les pàgines, inicialment, d’una primera Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón […] escrita para darla a conocer al pueblo recordándole los grandes hechos de sus ascendientes en virtud, patriotismo y armas, y para difundir entre todas las clases el amor al país y la memoria de glorias pasadas (Balaguer, 1863: 3). Tanmateix, caldria dir que no tan sols existí una manca d’interès per part de la historiografia catalana del XIX, pels fets entorn de la Revolució francesa o pel regnat de Carles IV a Catalunya —talment com deia Miquel Oliver— sinó que existí una manca de curiositat per tots aquells fets que se succeïren a partir de 1714 quan s’esdevingué, a la fi de la Guerra de Successió, el triomf de la monarquia 202 Manuscrits 18, 2000 Ma. Betlem Castellà i Pujols absolutista i centralista dels Borbons, i l’abolició de les lleis i institucions del govern català. I és significatiu d’aquest desinterès l’inici del capítol de Víctor Balaguer dedicat a Ferran VI, Carles III i Carles IV en la seva Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón: Como no es la historia de España la que se escribe hay que abrazar por medio de una rápida ojeada los sucesos de las épocas de Fernando VI, Carlos III y Carlos IV. Cataluña en ellos no tiene historia (Balaguer, 1863: 393). Sens dubte, els historiadors de la Renaixença es trobaren molt més interessats a redactar una primera història general de Catalunya i a escriure les gestes i glòries passades d’una època medieval que no pas a esbrinar quins motius provocaven els canvis socials durant aquells anys i anteriorment; […] ja que comparant aquelles époques (medievals) ab avuy —segons Antoni Aulèstia— veyent lo que erem y lo que hem perdut, es com s’ha reanimat en les generacions actuals aqueix esperit, barreja d’enyoransa y desig de protesta y d’aspiració; que tendeix a reintegrar a la nostra terra en la plenitud de sos drets y de son cabal (Grau i López, 1991: 64). De manera que, apareixia, a partir dels estudis sobre l’edat mitjana i de la redacció d’una història de Catalunya, una clara intencionalitat de vincular història i política, ja que amb la narració d’aquests successos —sobretot, dels primers— s’exposava a la llum d’un públic lector cada vegada més nombrós, antigues formes de govern contràries a la centralització i a la uniformització, i clarament propícies a les diverses tendències del XIX, ja fossin aquestes progressistes, federalistes o regionalistes. Així doncs, i enquadrats els historiadors d’aquest segle en el marc del catalanisme polític, no ha de resultar estrany que empressin els fets de la Guerra Gran amb l’objectiu de localitzar el primer despertar de Catalunya després de 1714, ja fos a conseqüència de la formació de la Junta o del primer batalló de voluntaris, segons Antoni Bofarull (Bofarull, 1878); o de la creació de sometents, segons Pella i Forgas (Pella, 1883). En opinió d’Antoni Aulèstia: Per a Catalunya es la guerra aquella com lo despertador de son esperit tants anys adormit. Ab la gloria militar present, recorda ses gestes d’altres dies, y se li refresca la memoria de sa gloriosa nacionalitat; ab l’ús de les armes y la restauració del sometent, adquireix força pera l’esdevenidor; y les metexes necessitats de la lluyta la posen en lo cas de tenir que recorre a son antich procediment autonómich pera atendre a la propia defensa (Aulèstia, 1887: 211). Probablement amb semblants argumentacions, i altres interpretacions de la Guerra Gran, els historiadors del XIX pretengueren comprendre els orígens de la seva realitat política. De fet, Pella i Forgas situava en aquests anys de Revolució a França i de Contrarevolució a Espanya els orígens dels partits liberal i carlí del XIX (Pella, 1883); i Antoni Aulèstia, proper a Valentí Almirall, els orígens del regionalisme: La Guerra Gran a l’abric de la historiografia catalana Manuscrits 18, 2000 203 […] se pot dir que axí com una guerra acabá ab ses llibertats, altra iniciá a la terra en la restauració regionalista moderna, que, com débil raig del auba que apunta, apareix ja en aquella ocasió (Aulèstia, 1887: 211). Víctor Balaguer, Antoni Bofarull, Antoni Aulèstia, Esteve Paluzie i Pella i Forgas anaren més enllà de localitzar en els anys de 1793 i 1795 els orígens del seu context polític. La majoria d’ells copsaren que les discrepàncies i les desconfiances entre el llevant i el ponent peninsular ja foren presents durant el conflicte armat entre la França republicana i la monarquia borbònica; sobretot entorn a la creació de la Junta i dels sometents; així com també, apreciaren que part dels problemes econòmics de Catalunya tenien el seu fonament en la Pau de Basilea que havia possibilitat, amb l’enemistat amb Anglaterra, la pèrdua del mercat colonial. Així doncs, amb interpretacions molt lligades al catalanisme polític del període i a la situació econòmica del país —dificultats per reorientar el comerç cap a l’interior— els historiadors de la Renaixença anaren elaborant una història pròpia dels esdeveniments que s’havien succeït al Principat, deslligant-se de les històries d’Espanya i dels seus autors que, segons Víctor Balaguer, […] escrivien muy satisfechos la historia de Castilla creyendo escribir la de España (Balaguer, 1860: 11-12). La Guerra Gran a la Catalunya de la primera meitat del segle XX La historiografia catalana d’inicis del segle XX s’esdevingué en un període dominat pel predomini del catalanisme conservador i pel conflictiu context social i econòmic d’una societat mitjanament industrialitzada. En aquest context, aparegué Catalunya en temps de la Revolució Francesa, de Miquel del Sants Oliver (Oliver, 1911-12); i Historia del pensamiento político catalán durante la guerra de España con la República Francesa (1793-1795), d’Àngel Ossorio i Gallardo (Ossorio, 1977); amb una finalitat que sovint no discrepà d’aquelles anteriorment ressenyades: emprar la història com argumentació a una idea política. Miquel Oliver, en solfa amb el catalanisme, interpretà —a semblança dels seus predecessors— alguns dels episodis de la Guerra Gran: A Barcelona s’obre l’allistament, cundeix l’entusiasme bèlich entre la joventut, s’organitsen els donatius patriòtichs; y la comissió o junta magna que’s forma ab tal objecte, tal vegada sense propòsits delibertats, no fa més que recullir una tradició dormida, encara que no perduda en la conciencia nacional, y tornar a les normes del temps preborbònic (Oliver, 1911-12: 159). Mentre que Àngel Ossorio, governador civil de Barcelona sota el govern de Maura i durant els fets de la Setmana Tràgica, considerà que el conflicte propicià que Catalunya tingués present que […] ella por sí sola, no constituía la plenitud de su substancia. En otros términos, que no vivía sólo por sí y para sí. Mas claro todavía, que su esencia era religiosa y 204 Manuscrits 18, 2000 Ma. Betlem Castellà i Pujols monárquica y que todas sus franquicias, todos sus derechos históricos, todos sus sueños realizados no serían absolutamente nada si ligaba su suerte á la de unos sectarios, contradictores de los dogmas con los cuales había sido poderosa la tierra catalana. Vió, en fin, que por encima de Cataluña estaban la religión y la monarquía y se prestó a defenderlas, fusionando su interés con el interés general de España (Ossorio, 1977: 306). De fet, Ossorio i Gallardo pretenia, en un moment políticament complex, atenuar, mitjançant les seves interpretacions de la Guerra Gran, les diferències i discrepàncies entre el llevant i el ponent peninsular manifestant sovint que […] todo lo catalán —lo que gusta y lo que enoja— es netamente español y para España existe, siendo ceguera fatal el repelerlo como extraño en vez de cuidarlo como propio (Ossorio, 1977: 19). Es podria precisar, sobretot arran de la monografia d’Àngel Ossorio, que la Guerra Gran ja no servia per manifestar exclusivament particularitats i diferències de Catalunya respecte a Espanya, talment com havia estat majoritàriament el cas durant la Renaixença; sinó que servia per manifestar per damunt de les particularitats —enmig del predomini del conservadorisme— les similituds de Catalunya amb la resta de l’Estat espanyol. Amb aquesta idea d’acostar Catalunya i Espanya, no ha de resultar estrany que Ossorio i Gallardo critiqués les interpretacions donades pels historiadors de Catalunya a la Guerra Gran, implicats bona part d’ells en el moviment del catalanisme polític: Los catalanistas han dado á la guerra una importància exagerada. Algunos, como Bori i Fontestá llegan á decir que Cataluña se dispuso á constituirse en diputación, y que Godoy se apresuró á preparar la paz para ahogar esos gérmenes regionalistas. ¡Es un colmo suponer que la paz de Basilea se debió á la prevención contra el catalanismo! No me parece tampoco fácilmente demostrable el aserto de Pella y Forgas de que en esa guerra nació el partido liberal catalán contemporáneo. Son igualmente exagerados los que creen ver en 1795 cuajada la simiente del regionalismo actual y preocupado de exterminarla el Estado Español (Ossorio, 1977: 308). Tanmateix, i malgrat aquest embolcall polític que Miquel Oliver i Àngel Ossorio donaren a les seves obres, cal remarcar que els dos polítics-historiadors per elaborar la seva obra no sols empraren un nombre considerable d’estudis bibliogràfics, sinó que van fer un important treball d’arxiu, diferenciant els seus escrits dels estudis precedents que, majoritàriament, no fonamentaven les seves explicacions amb la documentació primària del període i empraven les monografies franceses3escrites des d’inicis del segle XIX per sostenir part dels seus arguments. De fet, l’obra d’Ossorio i Gallardo fou fins als anys noranta —i, malgrat les seves interpretacions— l’únic treball global sobre la Guerra Gran, ja que aquest autor intentà no sols explicar les La Guerra Gran a l’abric de la historiografia catalana Manuscrits 18, 2000 205 3. Les monografies franceses emprades pels historiadors del segle XIX foren Marcillac, 1808 i Fervel, 1853. Els historiadors del segle XX consultaren, de més a més Vidal, 1889 i Torreilles, 1896. campanyes militars —referenciades en la majoria de les històries de Catalunya del XIX— sinó comprendre —segons ell— els motius que portaren a la guerra, el caràcter inexcusable del conflicte, la necessitat de defensar Déu i rei, i la conveniència de destronar la tirania regnant a França. Així doncs, i fins a l’aparició de Guerra Gran a la ratlla de França. Catalunya dins la guerra contra la Revolució Francesa (1793-1795), de Roura i Aulinas (Roura, 1993) caldrà localitzar les properes explicacions del conflicte entre articles monogràfics i noves històries de Catalunya. Durant els anys vint i trenta del segle XX els treballs entorn a la Guerra Gran es caracteritzaren per la manca d’escarafalls sonats en contra de la Revolució Francesa. De fet, fins aleshores, amb més o menys intensitat, totes les plomes del XVIII, del XIX i d’inicis del XX havien estat mullades per oposar-se als esdeveniments de la França revolucionària i per advertir que les idees —a Catalunya, i a Espanya— no havien estat estimades. Carles Pi i Sunyer i Ferran Soldevila, entre articles4i una nova història de Catalunya (Soldevila, 1934-35), aprofitaren el conflicte de la Guerra Gran per manifestar la seva simpatia per la Revolució de 17891799. De fet, Ferran Soldevila escrivia: No cal dir que, homes lliberals que som, en el cas concret de la «Guerra Gran» ens plauria molt més de veure els nostres antepassats col·laborant a l’obra de la Revolució francesa que oposant-s’hi (Soldevila, 1924: 223). Tanmateix, ens restaria per saber quina obra de la Revolució recolzaria Ferran Soldevila, o Pi i Sunyer, que considerava «com evolució progressiva per a la Humanitat l’arrelament de les idees de la Revolució» (Pi, 1925: 136). Ferran Soldevila, però, més dedicat a la història que Pi i Sunyer, reprengué en la seva història de Catalunya, i pel que fa a la Guerra Gran, part de les interpretacions dels historiadors precedents, com les de Miquel Oliver o les d’Antoni Aulèstia, que atribuïen al conflicte el desvetllament de l’esperit autonòmic adormit d’ençà de 1714. Ferran Soldevila escrivia: La Guerra Gran posa en certs aspectes, un aturador a la davallada. Més, encara: amb el trasbalsament, en profunditat, que duu a la terra catalana, posa, ça i lla, al descobert la persistent vitalitat de l’esperit autòcton, desvetlla sentiments i records, aspiracions i neguits, que ens permeten assegurar la possibilitat de ressorgiment (Soldevila, 1935: 63). Però Ferran Soldevila acceptà també algunes de les interpretacions d’Àngel Ossorio i afirmà que la Guerra Gran fou […] el primer acte d’espanyolisme col·lectiu dels catalans perquè Catalunya comparteix els sentiments del poble espanyol, combat sense cap aspiració de reconquesta autonòmica, no sent, en cap dels seus estaments o dels seus homes, la més tènue vacil·lació davant l’avinentesa que, per a reprendre la llibertat, li ofereixen les insinuacions, les esperances i fins els projectes revolucionaris (Soldevila, 1935: 63). 206 Manuscrits 18, 2000 Ma. Betlem Castellà i Pujols 4. Vegeu els articles següents: Soldevila, 1924 i Pi, 1925. Tanmateix, per a Ferran Soldevila, la Guerra Gran fou alguna cosa més per a Catalunya i, enmig del context de la II República, escrigué: Si, del 1714 ençà, hi ha hagut per a ella una ocasió propícia a la recuperació de la llibertat, i fins i tot a la consecució de la independència, és certament aquella. Sens dubte, la Revolució, si Catalunya s’hi hagués prestat, l’hauria ajudada a erigir-se en República independent. I en l’estat en què va arribar a trobar-se l’exèrcit espanyol, aquest no hauria pogut oposar-se a l’esforç combinat del naturals i dels exèrcits de la Convenció. La República catalana hauria estat un fet (Soldevila, 1935: 78-79). Amb tot, no és estrany que un jove Vicens i Vives —que ja s’havia enfrontat amb Antoni Rovira per acusar-lo aquest últim d’escassa catalanitat i de poca sensibilitat nacional— digués que la síntesi de Ferran Soldevila […] no és altra cosa que una línia que, amb les seves corbes ascendents o descendents, condueix de la naixença de Catalunya al ressorgiment del segle XIX, recordant a cada moment, la discrepància dels fenòmens que estudia del camí ideal que devia seguir la trajectòria proposada (Muñoz, 1997: 65). Iniciava aleshores Jaume Vicens les seves crítiques a la historiografia precedent que patia l’excés d’embolcalls polítics i el predomini de la història política en detriment d’una anàlisi econòmica i social dels fets. Però després de la guerra civil ja no hi hagué esma, òbviament, per continuar les polèmiques historiogràfiques que des d’inicis dels anys trenta s’havien originat entre Jaume Vicens, Antoni Rovira i Ferran Soldevila. Poques foren les plomes que d’immediat retornaren als tinters sense ànim de servir al règim i al seu discurs. De fet, les que hi retornaren no escrigueren pas, majoritàriament, sobre els segles XVIII, XIX i XX que quedaren, malauradament, a l’abric del silenci i de la tergiversació. Arran d’això, la Guerra Gran patí, fins a l’impuls donat per Jaume Vicens a la història contemporània, els efectes d’una història dedicada […] a la exaltación de lo nacional y destinada a ponderar las anécdotas, las biografias y los grandes hechos de armas de los momentos de grandeza y hegemonía de España en el mundo, de la época llamada imperial (Muñoz, 1997: 176). No obstant això, i durant els anys quaranta, hi hagué l’obra de Carrera i Pujal que, analitzant la història política i econòmica de Catalunya durant els segles XVI i XVIII (Carrera, 1947), posà de manifest dues coses respecte a la Guerra Gran: «la primera, la fidelidad al Rey» —dels súbdits catalans— «y su amor a la Religión y a la Pàtria» (Carrera, 1947: 98); i la segona, les pèssimes conseqüències econòmiques de la guerra a partir exclusivament de la documentació, prescindint de la bibliografia precedent i de tota narració dels fets que ocorregueren entre 1793 i 1795 a l’antic Principat. Amb tot, i en el marc de la postguerra, Jaume Carrera s’allunyava de les interpretacions que des de mitjans del segle XIX copsaven la guerra com el desvetllament de l’esperit autonòmic; ressenyant sols aquells trets més acceptables per al règim i el seu discurs. La Guerra Gran a l’abric de la historiografia catalana Manuscrits 18, 2000 207 Fonts arxivístiques i documentals citades AHCB-ms., A-165. Dietari de Ramon Cornet. Cosas acontecidas en la ciudad de Barcelona. ARMAÑÁ, F. (1793). Pastoral del Arzobispo de Tarragona, D. Francisco Armañá, con motivo de haberse declarado la guerra a Francia. Biblioteca de Catalunya, Col·lecció Bonsoms, núm. 928. — (1794). Pastoral en que descubriendo los impios proyectos de los llamados patriotas franceses, los engaños de sus alevosas promesas, y los horrorosos efectos de su furor, se exhorta nuevamente a la vigorosa defensa de la religión y de la Patria. Biblioteca de Catalunya, Col·lecció Bonsoms, núm. 6257. Bibliografia A.D. (1990). Església i societat a la Catalunya del segle XVIII. Cervera: UNED. — (1997). III Congreso de Historia Militar. Saragossa: Instituto Fernando el Católico. AULÈSTIA, A. (1887). Història de Catalunya. Barcelona: La Renaixença. AYMES, J.R. (1991). La guerra de España contra la Revolución Francesa (1793-1795). Alacant: Instituto de Cultura Juan Gil Albert. BALAGUER, V. (1863). Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón. Barcelona: Libreria de Salvador Manero, vol. 5. BOFARULL, A. (1878). Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña. Barcelona: Juan Alen y Fuganull, editor, vol. 9. — (1989). «Les esquadres de Catalunya i la Revolució», Jacobinisme. Reacció i Revolució a Catalunya i a Espanya, 1789-1837. Bellaterra: Universitat Autonòma de Barcelona, p. 205-210. CAHNER, M. (1998). Literatura de la Revolució i la Contrarevolució (1789-1849). Barcelona: Curial. CAHNER, M.; DURÁN, E. (1959). «La guerra gran a través de la poesia de l’època (17931795)», Germinàbit, núm. 58, p. 2-5. CARRERA, J. (1947). Historia política y económica de Cataluña, siglos XVI-XVIII. Barcelona: Casa Bosch. — (1951). La Barcelona del segle XVIII. Barcelona: Casa Bosch. CASTELLS, I. (1971). «Els rebomboris del pa de 1789 a Barcelona». Recerques, núm. 1, p. 51-81. CATALÀ, R.; GUAL, V. (1994). «La base fiscal pel sosteniment de la guerra gran. El cas del Baix Gaià». Estudis Altafullencs, núm. 18, p. 57-91. GODOY, M. (1839). Memorias de Don Manuel Godoy. Girona: Vicente Oliva, editor, 5 vol. COROLEU, J. (1888). Memorias de un menestral de Barcelona, 1792-1864. Barcelona: La Vanguardia. FÀBREGAS, J. (1995). Catalunya i la Guerra Gran: el voluntariat dels Miquelets. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. [Treball de recerca inèdit]. FERRER, J.A. (1989). «El Valle d’Arán durante la guerra contra la Convención (1793-1795)». Jacobinisme. Reacció i Revolució a Catalunya i a Espanya, 1789-1837. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, p. 257-281. FERVEL, J.N. (1853). Campagnes de la Révolution française dans les Pyrénées Orientales. París: Ed. Pillet Fils Ainé, 2 vol. FURRIOLS, M. (1958-60). «Diari de mossèn Isidre Serrat, 1796-1815». Ausa, núm. 3, p. 16-21. GRAU, R. (1992). «Criticisme». Diccionari d’història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, p. 320-322. 214 Manuscrits 18, 2000 Ma. Betlem Castellà i Pujols GRAU, R.; LÓPEZ, M. (1991). «Sobre la tradició historiogràfica». L’Avenç, núm. 145, p. 64-69. HIGUERELA DEL PINO, L. (1989). «El concepto sobre la Francia revolucionaria según el clero español de la época». Repercusiones de la Revolución Francesa en España. Madrid: Universidad Complutense de Madrid, p. 555-580. JIMÉNEZ, M. (1992). El canonge Dorca i la il·lustració gironina. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. [Treball de recerca inèdit]. JORDÀ, R. (1975). La Guerra Gran vista des d’Olot (1793-1795). Barcelona: Rafael Dalmau. JOVER, J.M. (1976). «Corrientes historiográficas en la España Contemporánea». Once Ensayos sobre la Historia. Madrid: Fundación Juan March, p. 215-247. LLADONOSA, J. (1967). Invasions i intents d’integració de la Vall d’Aran a França. Barcelona: Rafael Dalmau. LLIMARGAS, J. (1989a). «Un cas ordinari: l’hereu Vinyoles contra la Revolució Francesa (1793-95)». La Revolució Francesa i el procés revolucionari a Catalunya i al País Valencià. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, p. 115-124. — (1989b). «La Revolució Francesa “carregada de romanços”». L’Avenç, núm. 122, p. 42-47. — (1992). «Les chansons catalanes à succés populaire sur la Révolution Française. Un discurs contre-révolutionnaire innefficace». Annales Historiques de la Révolution Française, núm. 2, p. 245-256. — (1994). «La difussion des nouvelles en catalogne a la fin du XVIIIè siècle (1789-1799): Rumeurs et nouvelles de la Révolution Française». Annales Historiques de la Révolution Française, núm. 1, p. 83-95. — (1999). Consens i coerció en l’exercici del poder a Catalunya. La Junta provincial de 1794-1795. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. [Treball de recerca inèdit]. MALDÀ, BARÓ DE (1987). Calaix de Sastre. Barcelona: Curial, vol. 2 i 3. MARCÉ, M.C. (1987). «La rereguarda a Sabadell durant la Guerra Gran». L’Avenç, núm. 104, p. 114-119. — (1988a). «La immigració francesa a Sabadell a la darreria del segle XVIII». Arraona. Revista d’Història, núm. 2, p. 27-34. — (1988b). «La Guerra Gran a Sabadell, 1793-1795». Quaderns de la Fundació Bosch i Cardellach. Sabadell. MARCILLAC, L. (1808). Histoire de la guerre entre la France et l’Espagne pendant les anées de la Révolution française, 1793, 1794 et partie de 1795. París: Chez Maginel. MERCADER, J. (1957). El segle XVIII. Els capitans generals. Barcelona: Vicens i Vives. MOREU, E. (1955). Un barceloní a la cort de Maria Antonieta: Sartine (Barcelona, 1729; Tarragona, 1801). Barcelona: Selecta. — (1967). Revolució a Barcelona el 1789. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. MUÑOZ, J. (1997). Jaume Vicens i Vives. Una biografia intel·lectual. Barcelona: Edicions 62. NADAL, J. (1980). Història de Catalunya. Bilbao: La Gran Enciclopedia Vasca. vol. 9. OLIVER, M. (1911-12). Catalunya en temps de la Revolució Francesa. Barcelona: Il·lustració Catalana. OSSORIO, A. (1977). Historia del pensamiento político catalán durante la guerra de España con la República Francesa (1793-1795). Barcelona: Ed. Grijalbo. [Monografia original, Madrid, Oliva-Villanueva y Geltrú, 1913]. PALUZIE, E. (1860). Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes, su historia civil, religiosa y local. Barcelona: Establecimiento Tipográfico de Jaime Jepús. PELLA, J. (1883). Historia del Ampurdan. Estudio de la civilización en las comarcas del noreste de Cataluña. Barcelona: Luis Tasso y Serra. La Guerra Gran a l’abric de la historiografia catalana Manuscrits 18, 2000 215 PI, C. (1925). «La vida a la frontera durant les guerres amb la França». Revista de Catalunya, núm. 2, p. 133-147. PUIG, Ll.M. (1978). «L’impacte de la Revolució Francesa (1780-1808)». Història de Catalunya. Barcelona: Salvat, vol. 5, p. 103-117. RECASENS, J.M. (1963). El corregimiento de Tarragona en el último cuarto de siglo XVIII, Aspectos económico y político-social. Tarragona: Sociedad Arqueológica. RIERA, E. (1989). «Control y represión de franceses en Catalunya durante la Guerra Gran». Repercusiones de la Revolución Francesa en España. Madrid: Universidad Complutense de Madrid, p. 327-344. RIQUER, M. (1979). Quinze generacions d’una família catalana. Barcelona: Planeta. ROURA, Ll. (1984a). «El pensament antifilosòfic i contrarevolucionari de la jerarquia eclesiàstica espanyola». Trienio, núm. 3, p. 57-65. — (1984b). «Poders i mentalitat: Anotacions entorn a la intermediació cultural a la Catalunya del segle XVIII». Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya. Barcelona: Universitat de Barcelona, vol. 2, p. 621-627. — (1986a). «Els francesos a Mallorca: notes per a una aproximació al bandejament i la immigració a finals del segle XVIII». El regne de Mallorca i el Sud francès. Palma de Mallorca: Institut d’Estudis Baleàrics, p. 129-139. — (1986b). «La Real Junta de la Frontera (1797-1799) y los daños causados por la Guerra Gran». Estudios de Historia Social, núm. 36-37, p. 221-228. — (1988). «La “unanimidad española” frente a la Francia de la Revolución». Revista de Historia das Ideias, núm. 10, p. 57-68. — (1989a). «La sociedad catalana y la guerra entre España y la Convención: ¿una lucha contra la Revolución? Trienio, núm. 13, p. 57-68. — (1989b). «Exèrcit i societat a la Guerra entre Espanya i la Convenció». Jacobinisme. Reacció i Revolució a Catalunya i a Espanya, 1789-1837. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, p. 299-316. — (1989c). «L’accueil de la Révolution Française en Espagne (1789-1795): Guerre et Révolution. Etat de la recherche». L’Image de la Révolution Française. París: Sorbonne, p. 653-659. — (1990). «La Revolución Francesa. Una mirada al Bicentenario», a Historia Social, núm. 8, p. 135-155. — (1993). La guerra gran a la ratlla de França. Catalunya dins la guerra contra la Revolució Francesa (1793-1795). Barcelona: Curial. — (1994). «Une Republique catalane au temps de la Révolution? Annales Historiques de la Révolution Française, núm. 2, p. 257-265. ROVIRA, A. (1924). «La gran pietat de la nostra història». Revista de Catalunya, núm. 1, p. 536-546. ROVIRA, S. (1979). «Altafulla i la Guerra Gran». Quaderns d’Història Tarraconense, núm. 1. Tarragona, p. 129-156. RUBÍ, B. (1984). Els caputxins a la Barcelona del segle XVIII. Aproximació històrica-bibliogràfica. Barcelona: Caputxins de Sarrià. RUIZ, J. (1987). «Defensa y juntismo en la Barcelona de la Guerra Gran (1793-1795)». Trienio, núm. 10, p. 27-43. SAGNES, J. (dir.) (1993). L’Espagne et la France a l’époque de la révolution française (17931807). Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan. SANTA, A. i altres (1993). 1793. Naixement d’un nou Món a l’ombra de la República. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida. SIMON, M.C. (1982). «Bibliografía de Cataluña (1766-1820». Cuadernos Bibliográficos, XLII. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. 216 Manuscrits 18, 2000 Ma. Betlem Castellà i Pujols SIMÓN, A. (1989). «Catalunya i la Revolució Francesa. La visió d’un llibre de memòries». Trienio, núm. 14, p. 131-142. SOBREQUÉS, J. (1964). «La immigració francesa a Arenys de Mar a finals del segle XVIII (1791-1798)». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 17, p. 419-435. SOLDEVILA, F. (1924). «L’esperit bel·licós – II». Revista de Catalunya, núm. 1, p. 218-227. — (1934-35). Història de Catalunya. Barcelona: Alpha. SOLER, S. (1984). «Aspectes de la Guerra Gran: el terç de voluntaris del partit de Besalú». Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, núm. 2, p. 106-126. TASIS, R. (1962). La Revolució Francesa i Catalunya. Barcelona: Rafael Dalmau. TORREILLES, P. (1986). Perpignan pendant la Révolution, 1789-1800. Perpinyà: Imp. de Charles Latrobe. TORT, F. (1967). Biografia històrica de Francisco Armanyà Font. Vilanova i la Geltrú: Imprenta Socitra. UCELAY, E. (1990). «La historiografia catalana dels anys 60 i 70: marxisme, nacionalisme i mercat cultural català». Historiografia catalana. Balanç i perspectives. Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials de Girona, p. 53-89. VALMASEDA, J.; VAQUER, F.J. (1989). «La Seu d’Urgell a la Guerra Gran». La Revolució Francesa i el procés revolucionari a Catalunya i al País Valencià. Bellaterra: Universitat Autonòma de Barcelona: p. 183-197. VIDAL, P. (1889). Histoire de la Révolution française dans le département des Pyrénées Orientales. Perpinyà: L’Indépendant. VIGO, E. (1956). La política catalana del gran Comitè de Salut Pública. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. VILAR, P. (1964). Catalunya dins l’Espanya moderna. Barcelona: Edicions 62. — (1973). «Ocupació i resistència durant la Guerra Gran i en temps de Napoleó». Assaigs sobre la Catalunya del segle XVIII. Barcelona: Curial, p. 93-131. La Guerra Gran a l’abric de la historiografia catalana Manuscrits 18, 2000 217