La investigació mediàtica a l'Amèrica Llatina completa un cicle

Resum Durant els últims quaranta anys, la investigació mediàtica a l’Amèrica Llatina ha demostrat un compromís notablement consistent amb l’anàlisi crítica, i ha aconseguit respondre a les demandes de les circumstàncies polítiques de cada període. Al mateix temps, ha completat un cicle: de la investigació aplicada al desenvolupament dels mitjans (applied media development research)dels anys 1950 i 1960, fins a la recerca aplicada al desenvolupament dels mitjans dels 1990. Examinant les orientacions de la recerca en comunicació a Llatinoamèrica en quaranta anys, aquestes dues tendències —d’una banda, l’habilitat a comprometre’s amb l’activisme polític i, de l’altra, el més recent retorn a una disciplina més aplicada— semblen sorgir més com a resultat de les canviants relacions entre els mitjans i l’Estat llatinoamericà, que no pas del fracàs o d’una intuïció crítica especial dels intel·lectuals llatinoamericans. Aquest article explora aquesta relació i el tipus de recerques mediàtiques que genera. Paraules clau: Investigació comunicativa llatinoamericana, anàlisi crítica, teoria de la dependència, polítiques de comunicació nacionals, cultura popular, polítiques culturals. Abstract. Latin American Media Research Completes a Cycle Over the last forty years media research in Latin America has maintained a strikingly consistent relation with critical analysis, and has been able to respond to the demands of the political circumstances of each period. At the same time, it has completed a cycle: from the applied media development research of the 1950s and 1960s, to that of the 1990s. An examination of the orientation of communications research in Latin America over this forty year period indicates that two tendencies —the ability to take a politically active stand, and the more recent return to a more applied discipline—, stem more from the changing relationships between the media and the Latin American state than from failure or from any particular critical intuition on the part of Latin American intellectuals. This article explores this relation and the type of media research which it gave rise to. Key words:Latin American communications research, critical analysis, dependence theory, national communications policies, popular culture, cultural policies. * Traducció: Renata Veloso. Anàlisi 19, 1996 105-121 La investigació mediàtica a l’Amèrica Llatina completa un cicle* Elizabeth Fox Partnertship for Child Survival Washington D.C., USA. Rebut: octubre/1995 Anàlisi 19 079-121 17/9/96 15:29 Página 105 Durant els últims quaranta anys, la investigació mediàtica a l’Amèrica Llatina ha demostrat un compromís notablement consistent amb l’anàlisi crítica, tot aconseguint respondre a les demandes de les circumstàncies polítiques de cada període. Al mateix temps, ha completat un cicle: de la investigació aplicada al desenvolupament dels mitjans de comunicació de massa a les dècades de 1950 i 1960, fins a la recerca aplicada al desenvolupament dels mitjans de comunicació de massa a la dècada de 1990. En examinar les orientacions de la recerca en comunicació a l’Amèrica Llatina en quaranta anys, aquestes dues tendències —per una banda, l’habilitat en comprometre’s amb l’activisme polític i, per l’altra, el més recent retorn a una disciplina més aplicada— semblen ser més el resultat de les canviants relacions entre els mitjans de comunicació de massa i l’Estat llatinoamericà, que no pas del fracàs o d’una intuïció crítica especial dels intel·lectuals llatinoamericans. En aquest article m’agradaria explorar aquesta relació i els tipus de recerques mediàtiques engendrades per ella. En termes generals, fins als anys seixanta, la relació entre l’Estat i els mitjans de comunicació de massa a l’Amèrica Llatina era de suport per part de l’Estat i d’encoratjament als mitjans de comunicació de massa comercials privats. Als anys seixanta, la relació es transformà i passà a ser de confrontació i conflicte entre els amos dels mitjans de comunicació de massa i els governs reformistes. Als anys setanta, la relació canvià una altra vegada vers el control exercit pels règims autoritaris sobre els mitjans de comunicació de massa, i, finalment, amb el retorn dels règims democràtics, vers la privatització i desreglamentació dels mitjans de comunicació de massa. La recerca mediàtica examinà diferents temes i aplicà diferents teories a cada fase d’aquesta relació. Durant la primera etapa d’harmonia, en ser bàsicament una relació mútuament beneficiosa entre els mitjans de comunicació de massa privats i els governs llatinoamericans, la investigació mediàtica era bàsicament acrítica i aplicada, i explorava el potencial de desenvolupament de la ràdio i de la televisió, a més de l’impacte dels seus missatges sobre actituds i creences. En creixer la mida i la influència dels mitjans de comunicació de massa, els Estats sentiren la necessitat d’assumir un rol més directe en l’administració d’aquests. Els líders miraren amb més cura el creixent poder dels mitjans de comunicació de massa i intentaren disminuir el control privat, ampliar el contingut nacional i establir alguna mena de control estatal sobre els mitjans audiovisuals —ràdio i televisió—, i fins i tot sobre la premsa. És aquí on es troben les arrels dels estudis crítics en comunicació. Els investigadors treballaven sovint dintre dels moviments de reforma mediàtica enllestits sota la direcció del govern o dins les organizacions internacionals intergovernamentals per a la construcció d’un nou ordre nacional i internacional de la informació. Els esforços investigadors se centraren en un incrementat rol domèstic i internacional dels Estats en els mitjans de comunicació de massa i en la cultura. El fracàs dels règims reformistes a l’hora d’assolir els seus objectius socials i polítics més amplis i l’onada de règims autoritaris que s’estengué per tota la regió, sovint quedant-s’hi per dècades, conduí a la formació d’una nova escola d’investigació de la comunicació. Les dictadures imposaren una censura polí106 Anàlisi 19, 1996 Elizabeth Fox Anàlisi 19 079-121 17/9/96 15:29 Página 106 tica severa sobre determinats periodistes, però, en general, van permetre el desenvolupament comercial de la indústria mediàtica privada, sempre que aquesta donés suport al règim. Els investigadors crítics treballaven en col·laboració amb les temptatives de comunicació alternativa, o, des dels seus llocs d’exili, en contra dels règims autoritaris. Parlaven obertament en contra dels Estats sobre temes com ara mitjans i democràcia, comunicació política i comunicació alternativa. El retorn gradual dels règims democràticament elegits i els mercats més oberts van engendrar una forma més pragmàtica de la recerca mediàtica, en general dirigida pels beneficis i pels mercats, o centrada en temes com ara la reglamentació —més que control— dels mitjans de comunicació de massa privats. Els mitjans de comunicació de massa es van fer cada cop més autònoms en relació amb l’Estat, però no antagònics en relació amb ell, tal i com havien estat al començament de la reforma mediàtica administrada per l’Estat. La reaparició de la recerca aplicada en comunicació a àrees com la salut i l’educació, i el creixement dels estudis culturals entraven menys en conflicte amb els mitjans de comunicació de massa privats i eren més apropiats al renaixement de la democràcia i a la construcció de les institucions democràtiques. Emergí un estil de recerca que era, de moltes maneres, més funcional pel que fa a les rutines de treball dels mitjans de comunicació de massa en les societats, i pel que fa també als usos per part dels Estats dels mitjans de comunicació de massa en els seus programes de comunicació. Investigadors de la comunicació administraren campanyes polítiques, presidiren consells de radiodifusió nacionals, dirigiren canals públics de televisió i treballaren sobre temes com la reglamentació dels mitjans de comunicació de massa en un mercat lliure. L’intens, a vegades feroç, diàleg crític de la comunitat d’investigadors llatinoamericans sobre temes com mitjans de comunicació de massa i cultura reflecteix la relació canviant entre l’Estat i els mitjans de comunicació de massa. Això també explica bé la relativa estretesa de la mirada de la comunitat d’investigadors llatinoamericans, la qual, en la seva majoria, ha seguit el seu propi camí: agafà dels corrents intel·lectuals forans el que li servia per completar els seus propis arguments, però retornant sovint al seu propi diàleg intern, modelat sobretot per la canviant relació entre els mitjans de comunicació de massa i l’Estat. Començament de la recerca crítica A final dels anys cinquanta i començament dels seixanta, els països llatinoamericans foren bufetejats per greus problemes econòmics i creixents pressions socials. En un esforç per tractar aquests problemes i reduir la pressió social, els governs s’embarcaren en ambiciosos programes de desenvolupament, sovint a través de programes internacionals de desenvolupament com ara l’Aliança pel Progrés, el Banc Mundial i l’Organització dels Estats Americans. Els governs van aportar diners per a equipaments i programes de comunicació per tal d’utilitLa investigació mediàtica a l’Amèrica Llatina completa un cicle Anàlisi 19, 1996 107 Anàlisi 19 079-121 17/9/96 15:29 Página 107 zar els mitjans de comunicació de massa en educació, salut, desenvolupament rural i planificació familiar. Un gran nombre de les primerenques recerques en comunicació a i sobre Amèrica Llatina es relacionaren d’alguna manera amb la planificació, la realització o l’avaluació de la comunicació per al desenvolupament. En alguns països, però, la històrica relació harmònica entre l’Estat i els mitjans de comunicació privats establerts començava a fer-se malbé. A més de voler restringir el potencial de desenvolupament dels mitjans de comunicació de massa, els governs sentien la necessitat de controlar els que eren privats o de crear els seus propis mitjans per tal de comunicar-se directament amb les creixents masses de votants, cada cop més exposades a la ràdio i a la televisió. Presidents llatinoamericans, com Eduardo Frei i Salvador Allende a Xile, Juan Velasco a Perú, Luis Echevarría a Mèxic i Carlos Andrés Pérez a Veneçuela, argumentaren en favor dels mitjans de comunicació de massa públics o administrats per l’Estat i en favor també de les polítiques nacionals de comunicació. Com a resposta, els mitjans de comunicació privats esdevingueren cada cop més defensius i hostils envers l’Estat. Un dels supòsits de la comunicació per al desenvolupament era que els mitjans de comunicació de massa privats volien socis en el desenvolupament, encara que les seves motivacions fossin comercials. L’orientació privada i comercial dels mitjans de comunicació de massa llatinoamericans es va anar establint fermament durant dècades, juntament amb un elevat percentatge de continguts, suport econòmic i control forans. Els Estats no havien concebut mai com a amenaçadores aquestes operacions. Elles esdevingueren amenaçadores, però, amb el fracàs del desenvolupament a l’hora de resoldre els problemes socials. Per què, es preguntaren els líders polítics, hom havia de creure innocentment que els mitjans de comunicació de massa promourien un comportament prodesenvolupament quan els seus amos s’interessaven sobretot pel benefici personal? El 1976, Luis Ramiro Beltrán presentà una comunicació a la Conferència de l’Associació Internacional per a la Recerca de la Comunicació de Masses (IAMCR) a Leipzig. La seva comunicació, «Alien Premises, Objects and Methods in Latin American Communications Research (Premisses alienes, objectes i mètodes en la recerca de la comunicació llatinoamericana)», posteriorment publicada en tot el món (Beltrán, 1976 i 1979), resumí les principals crítiques sobre deu anys de recerca de la comunicació per al desenvolupament a l’Amèrica Llatina. La comunicació contenia les objeccions d’aquells líders polítics i intel·lectuals llatinoamericans que començaven a mirar críticament el paper dels mitjans de comunicació de massa a les seves societats. Beltrán i els seus col·legues de la Comunicació per al Desenvolupament havien administrat programes per a l’expansió de l’agricultura, havien inspeccionat campanyes de planificació familiar i salut i havien cooperat amb exercicis d’educació i aprenentatge a distància. Ara qüestionaven l’objectivitat de la «ciència» de les comunicacions, la seva habilitat per mesurar els canvis de comportament dels habitants d’una regió i la necessitat de reenfocar la recerca. 108 Anàlisi 19, 1996 Elizabeth Fox Anàlisi 19 079-121 17/9/96 15:29 Página 108 Ells creien que el focus de la recerca sobre l’individu i el comportament individual —i no sobre les constrenyidores estructures socials— era, per naturalesa, conservador. Els qüestionaris, les mostres, les entrevistes i les anàlisis estadístiques utilitzats en l’avaluació i l’orientació de les estratègies mediàtiques no podrien començar a copsar les complexitats i la diversitat cultural dels habitants del vast continent. Els resultats d’aquest tipus de recerca servien al manteniment de l’statu quo i imputaven la culpa del subdesenvolupament als individus abans que als constrenyiments econòmics i polítics. (Irònicament, vint anys després, aquests mateixos qüestionaris, mostres, entrevistes i anàlisis estadístiques s’han tornat a posar de moda, ara aplicats pels investigadors de la comunicació en escrutinis electorals.) Els investigadors qüestionaren els mitjans de comunicació de massa privats comercials i el tipus de comportament que encoratjaven —consumisme, elitisme i racisme. El 1973, una trobada organitzada pel Centre Internacional per a l’Educació i la Comunicació a Amèrica Llatina (CIESPAL), feta a Costa Rica, recomanà com a focus principal de la recerca en comunicació: L’anàlisi crítica del rol de la comunicació a tots els nivells d’operació, tant pel que fa a la dominació interna de classes, com pel que fa a la dominació externa, i l’estudi dels nous canals, missatges, situacions de comunicació, etc., que contribueixin al procés de transformació social. (Lenguages, núm. 1, abril, 1974, citat a Sánchez Ruiz, 1992: 21-2). Aquestes qüestions van obrir diferents rutes de recerca i activisme al camp de mitjans de comunicació de massa i cultura. Una ruta fou la de l’anàlisi crítica de l’estructura nacional dels mitjans de comunicació de massa —una tradició de la recerca llatinoamericana que segueix avui; vegeu, per exemple: Fernández, 1982; Herrán, 1991; Hurtado, 1989; Gargurevich, 1987; Lira, 1987; Mayobre, 1986; Moreira, 1989; Sodre, 1981; Rivadeneira i Tirado, 1986. Gran part d’aquestes recerques es dedicaven a documentar el control monopolístic exercit per les empreses privades debroadcasting, el seu excessiu comercialisme i els seus continguts socialment improductius. Sovint s’ajuntava amb una defensa nacionalista envers la dominació forana dels mitjans de comunicació de massa i de la cultura. Inicialment, aquest tipus d’investigació aturà de sobte les recomanacions de canvis específics en la forma de propietat o control dels mitjans de comunicació de massa. Més tard, molts dels autors treballaren directament amb els moviments de reforma dels mitjans de comunicació nacionals a la regió —Antonio Pasquali i Oswaldo Capriles a Veneçuela, Luis Peirano i Rafael Roncagliolo a Perú, i Fàtima Fernández a Mèxic. La primera onada d’investigacions crítiques problematitzà els mitjans de comunicació de massa i la seva relació amb els Estats. Als mitjans de comunicació de massa ja no se’ls veia neutrals en el procés de desenvolupament i es transformaren en part d’una crítica més àmplia del paradigma de la modernització. Si se suposava que els mitjans de comunicació de massa estaven al servei del desenvolupament i no ho estaven, aleshores hi havia quelcom equivocat amb els mitjans de comunicació de massa, i els Estats havien de fer-hi alguna cosa. La investigació mediàtica a l’Amèrica Llatina completa un cicle Anàlisi 19, 1996 109 Anàlisi 19 079-121 17/9/96 15:29 Página 109 Dependència Els fracassos percebuts en el desenvolupament i la modernització impulsaren els estudis sobre mitjans de comunicació de massa i cultura cap a l’òrbita de la teoria de la dependència, potser la teoria crítica més original procedent de l’Amèrica Llatina. L’anàlisi des de la teoria de la dependència va néixer de la crisi de les teories del desenvolupament i de la comprensió de la dependència com a element clau en l’explicació de les desgràcies econòmiques i de la manca d’habilitat de la regió per prosperar. Subdesenvolupament, segons la teoria de la dependència, no era pas una fase rudimentària del desenvolupament o el resultat de cultures i actituds tradicionals, tal i com mantenien els teòrics del desenvolupament. El subdesenvolupament era el resultat de la forma com aquestes societats i economies eren inserides en els mercats mundials. Les teories de la dependència llatinoamericanes reconceptualitzaren les teories marxistes de l’imperialisme i de la naturalesa disfuncional del capitalisme des de la perspectiva de la perifèria. A l’àrea de mitjans de comunicació de massa i cultura, la dependència fou expressada en termes de dominació cultural. Les cultures oprimides eren sufocades per les cultures dels seus mestres forans, moltes vegades amb l’auxili de col·laboradors nacionals. La teoria de la dependència cultural, derivada de l’anàlisi marxista, va centrar el seu focus sobre el material base de la indústria internacional mediàtica. D’acord amb aquestes teories, la inversió dels publicistes principals, distribuïdors de programes i broadcasters nord-americans a l’Amèrica Llatina, i el paper del govern dels Estats Units en el suport de les seves operacions foranes foren els elements determinants en l’evolució dels mitjans de comunicació de massa llatinoamericans. Alguns dels treballs primerencs duts a terme en aquest marc vingueren dels Estats Units (Schiller, 1969). La influent publicacióComunicación y Cultura en América Latina, editada primerament (1973) a Santiago de Xile i després a Buenos Aires i a Ciutat de Mèxic, que es va traslladar amb la successió de cops militars a la regió, conté gran part de la literatura més representativa d’aquest enfocament feta pels llatinoamericans i per investigadors crítics de Nord-amèrica i Europa, com per exemple les de Dorfman i Mattelart, 1970; Mattelart, 1970. L’anàlisi des de la teoria de la dependència i els subsegüents estudis sobre sistemes mundials i transnacionalització als anys setanta proveí el marc intel·lectual a molts estudis sobre mitjans de comunicació de massa i cultura a l’Amèrica Llatina. L’Institut d’Estudis Llatinoamericans —ILET, a Ciutat de Mèxic, Santiago i Buenos Aires—, i l’Institut per a l’Amèrica Llatina —IPAL, a Lima, Perú—, ajuntaren els esforços dels investigadors que treballaven des dels seus propis països, o des de l’exili, sota la financiació de l’ILET i de l’IPAL; per exemple: Arriaga, 1980; Beltrán i Fox, 1980; Esteinou, 1983; García Canclini i Roncagliolo, 1988; Portales, 1981 i 1987; Reyes Matta, 1983; Roncagliolo, 1986, i Seler i Roncagliolo, 1979. Els seus estudis descriviren el control i la propietat forans dels mitjans de comunicació domèstics i la creixent naturalesa multinacional i transnacional 110 Anàlisi 19, 1996 Elizabeth Fox Anàlisi 19 079-121 17/9/96 15:29 Página 110 de les inversions, programacions, audiències i publicitat a l’Amèrica Llatina. Aquestes recerques van coincidir amb el posicionament, cada cop més nacionalista, dels Estats llatinoamericans al fòrum internacional en temes com ara l’autonomia cultural, el flux internacional d’informació i notícies, inversions estrangeres en les indústries culturals. Polítiques nacionals de comunicació i reforma Una altra ruta de la recerca crítica i políticament orientada de la comunicació que emergí de la regió estava estretament connectada amb els moviments per a la reforma domèstica política i social. Des dels anys setanta i fins cap a la meitat dels vuitanta, foren duts a terme a tota la regió esforços pel que fa a les polítiques de comunicació nacionals —notablement a Xile, Veneçuela, Perú, Mèxic i, breument, a Argentina. Aquests esforços, enfocats ostensiblement sobre el paper deficient dels mitjans de comunicació de massa privats en el foment de la participació social i del desenvolupament social i econòmic, varen ser generalment iniciats pel govern com a part de reformes polítiques i econòmiques més àmplies, i sovint resultaven en una ampliació del paper de l’Estat sobre els mitjans de comunicació d’àmplia difusió. Quasi uniformement, aquestes polítiques conduïren a una oposició activa envers els mitjans de comunicació de massa privats. A pesar de les diferències entre els partits i les ideologies polítiques que motivaren les reformes mediàtiques, aquestes compartiren algunes característiques. Totes les reformes es preocuparen per la introducció del servei públic en les funcions dels mitjans de comunicació de massa, per la preservació de les tradicions culturals i creatives, i per la formulació de polítiques pels nombrosos sectors perjudicats de la societat. Totes intentaren dividir les estructures democràtiques i els arranjaments financers i administratius de manera que fossin representatius i participatius. I cap, amb l’excepció de Cuba, no va proposar el control parcial o total de l’Estat sobre els mitjans de comunicació de massa com a única alternativa als que eren comercials privats de massa. A Xile (1966-1973), els moviments de reforma mediàtica implicaren l’establiment d’una xarxa nacional de televisió controlada pel govern. A Veneçuela (1970-1975), el moviment de reforma, sostingut pel president i dut a terme pels principals intel·lectuals veneçolans, intentà ampliar el rol del sector públic en els mitjans de comunicació d’àmplia difusió, tot incloent-hi l’establiment d’un sistema «mesclat» debroadcastingpúblic-privat. A Perú (1968-1975), les reformes arribaren encara més lluny: varen expropiar interessos controladors en les estacions de ràdio i televisió privades, varen nacionalitzar els diaris líders i els varen col·locar sota el control del govern mitjançant el pla, mai no realitzat, de posar-los a l’abast dels sectors organitzats de la població. A Mèxic (els anys setanta), el «dret de comunicar» fou inscrit a la Constitució Mexicana, i el govern mexicà féu significants incursions en el monopoli privat de broadcasting, tot incloent-hi la legalització del dret del govern de fer servir el 12,5% del temps d’emissions d’àmplia difusió de la televisió comercial privada per als La investigació mediàtica a l’Amèrica Llatina completa un cicle Anàlisi 19, 1996 111 Anàlisi 19 079-121 17/9/96 15:30 Página 111 usos del govern i l’establiment d’una xarxa de televisió educativa nacional. A Argentina, el president Juan Perón (1973-74) renacionalitzà la televisió i expropià els estudis de les cadenes privades. Amb l’empitjorament de les condicions econòmiques cap al començament de la dècada de 1980, la major part dels governs llatinoamericans havien fet un pas enrere en relació amb les seves temptatives de control estatal i de polítiques culturals nacionals, i havien fet les paus amb les indústries domèstiques privades de broadcasting. Els governs d’Amèrica Llatina, però, van seguir tenint un paper actiu en els moviments per a la reforma internacional dels mitjans de comunicació de massa i per un nou ordre mundial de la informació a través d’organitzacions com ara el Pacte Andí, el Bloc del Tercer Món a les Nacions Unides, el Moviment dels Països no Alineats, la Comissió McBride, i les diferentes activitats sota l’ègida de la UNESCO. Els líders polítics i intel·lectuals llatinoamericans s’uniren als països africans i asiàtics en les demandes de sobirania política, econòmica i cultural. Els investigadors de la comunicació foren protagonistes en molts moviments nacionals de reforma mediàtica, subministrant la informació i la planificació i sovint participant directament en la seva realització. Gran part de les recerques d’aquest període en els països on es feien les reformes estaven connectades d’alguna manera amb la justificació, la planificació, l’avaluació o l’aplicació de programes que buscaven la limitació dels mitjans de comunicació privats, l’augment dels continguts nacionals, l’eixamplament de la participació popular, i l’increment dels mitjans de comunicació de massa governamentals. Els investigadors Antonio Pasquali, Luis Ramiro Beltrán, Carlos Ortega, Luis Peirano, Luis Aníbal Gómez, Oswaldo Capriles, Elizabeth Safar i molts altres treballaren directament en moviments de reforma als seus països. Més tard, els investigadors llatinoamericans, molts dels quals estaven exiliats dels seus països a causa de la repressió política sota el govern dels militars, seguiren jugant un paper molt important als debats internacionals sobre l’imperialisme cultural: protestaven en contra del creixent paper central de les corporacions transnacionals en el control mundial dels mitjans de comunicació de massa i de la cultura. La contribució de l’ILET fou especialment important en aquest camp —va començar les seves activitats a Mèxic sota la direcció dels intel·lectuals xilens exiliats Juan Somavia i Fernando Reyes Matta, i amb la col·laboració de l’argentí Héctor Schmucler, del peruà Rafael Roncagliolo, del xilè Diego Portales, a més d’altres comunicòlegs mexicans i llatinoamericans. Els mitjans de comunicació de massa, l’autoritarisme i la democratització A molts països, els programes per al desenvolupament i les reformes socials i econòmiques dels anys seixanta i setanta no varen complir la seva promesa de democràcia política, creixement econòmic i seguretat social. Les desigualtats socials i les rigideses estructurals semblaven ser creixents. Crítics de la dreta posaven en dubte la capacitat dels governants civils tant com a fonts de plani112 Anàlisi 19, 1996 Elizabeth Fox Anàlisi 19 079-121 17/9/96 15:30 Página 112 ficació i lideratge econòmic, com també com a vehicles per a una redistribució de poder i riquesa. Creixien els moviments revolucionaris i les pressions per una ampliació de la participació política, mentre que les estructures social i política tradicionals semblaven incapaces de contenir-los. Per a alguns, els militars aparegueren per tal d’oferir l’única solució. La nova generació de règims militars que escombrà l’Amèrica Llatina esperava aconseguir el desenvolupament econòmic mitjançant un estat autocràtic que emprà tecnòcrates cada cop més estretament associats amb corporacions transnacioanls. Els règims militars que enderrocaren els governants civils per tota la regió (Brasil 1964, Xile 1973, Uruguai 1973, Argentina 1976, Bolívia 1980) manipularen símbols del nacionalisme i de la modernització, i utilitzaren els mitjans de comunicació de massa per tal de controlar la informació i la comunicació pública i privada. Els militars varen posar els mitjans de comunicació privats d’àmplia difusió sota el seu control; varen censurar diaris i revistes i varen arrestar i matar periodistes. Al mateix temps, la nova ideologia del creixement econòmic sota l’autoritarisme polític donà tota la llibertat al creixement comercial i transnacional dels mitjans de comunicació de massa. Les grans inversions militars en les noves tecnologies de la comunicació, l’establiment d’una infraestructura nacional i l’extensa utilització de la publicitat promocionarien, en el futur, el desenvolupament comercial delbroadcasting. Les dictadures militars s’aferraven al poder per tot el continent —en el cas de Xile, fins als anys noranta. Si la investigació i la política sobre mitjans de comunicació de massa i cultura durant els anys setanta s’havien preocupat de treballar amb l’Estat per tal de reformar els seus recursos comunicatius, als anys vuitanta va ocupar extensament les anàlisis una perversa fascinació que s’oposava a l’estat autoritari i a la seva manipulació i control dels recursos comunicatius. A causa de la manca de capacitat dels investigadors a l’hora de treballar dins l’Estat o per fer reformes dirigides per aquest, els seus interessos es varen abocar sobre l’estudi de l’oposició i la resistència populars envers el control autoritari. Les riques i variades recerques produïdes en alguns països sota règims autoritaris inclouen anàlisis crítiques de la manipulació dels mitjans de comunicació de massa i dels estralls en les llibertats personals fets pels militars —per exemple, els treballs de Giselle Munizaga i Paulina Gutiérrez a Xile i el de Patricia Terreno a Argentina. D’altres estudis van investigar l’ús que feien els règims autoritaris dels mitjans de comuniació; analitzaren també els mitjans de comunicació de massa «alternatius» i de resistència sota les dictadures, els límits i les dificultats de la «redemocratització» del sistema mediàtic nacional (Portales, 1981). Institucions d’investigació privades com ara CENECA a Xile, CEDES i CLACSO a Argentina, i universitats com ara la Universidade de Campinas i la de São Paulo a Brasil van jugar un paper clau en el manteniment de la investigació crítica, sovint sota difícils circumstàncies. En alguns països, per exemple el Paraguai, la manca de llibertat intel·lectual i les limitadíssimes condicions per aconseguir beques durant el govern dels militars, deixà poc espai per a la recerca i l’anàlisi de la comunicació i de la cultura. A d’altres La investigació mediàtica a l’Amèrica Llatina completa un cicle Anàlisi 19, 1996 113 Anàlisi 19 079-121 17/9/96 15:30 Página 113 ESTEINOU, J. (1983). Medios de comunicación y construcción de la hegemonía. Mèxic: ILET/Nueva Imagen. —(1992). Los medios de comunicación ante el tratado de Libre Comercio. Mèxic: PCF. FARAONE, R. (1992). Reflexiones sobre Comunicación Social. Montevideo: Universidad de la República/ FHCE. FERNÁNDEZ, F. (1982). Los medios de difusión en México. Mèxic: Juan Pablo. FIESTA, R.; LINS DA SILVA, C.E. (eds.) (1986). Comunicación Popular y Alternativa. Buenos Aires: Ediciones Paulinas. FORD, A.; RIVERA, J.B.; ROMANO, E. (1985). Medios de Comunicación y Cultura Popular. Buenos Aires: Legasa. FOX, E. (1988). Politics and Mass Media in Latin America: the Struggle for Democracy. Londres: Sage. —(1989). Medios de comunicación y Política en América Latina: la lucha por la democracia. Barcelona: Gustavo Gili. FOX, E. i altres (1982). Comunicación y Democracia en América Latina. Lima: DESCO. GABAY, M. (1988). Política, Información y Sociedad. Represión en el Uruguay contra la Libertad de Información, de Expresión y Crítica. Montevideo: Centro Uruguay Independiente. GARCÍA CANCLINI, N. (1982). Las Culturas Populares en el Capitalismo. Mèxic: ILET/Nueva Imagen. GARCÍA CANCLINI, N. (ed.) (1987). Políticas Culturales en América Latina. Mèxic: Grijalbo/Enlace. —(1989). Culturas Híbridas: Estrategias para entrar y salir de la modernidad. Mèxic: Grijalbo. GARCÍA CANCLINI, N.; RONCAGLIOLO, R. (eds.) (1988). Culturas Transnacionales y Culturas Populares. Lima: IPAL. GARGUREVICH, J. (1991). Historia de la Prensa Peruana 1594-1990. Lima: La Voz. —(1987). Prensa, Radio y TV. Historia Crítica. Lima: Horizonte. HERRAN, M.T. (1991). La Industria de los Medios Masivos de Comunicación en Colombia. Bogotà: FESCOL. HUESCA, R.; DERVIN, D. (1994). «Toward Communication Theories of and for Practice: The Past/Future of Latin American Alternative Communication Research». A: Journal of Communication. Autumm (Tardor) 1994. Vol. 44, núm. 4, p. 53-73. HURTADO, M. de la L. (1989). Historial de la TV en Chile (1958-1973). Santiago: CENECA. KUNSCH DROHLING, M. (ed.) (1993). Indústrias Culturais e os Desafíos da Integraçao Latino-Americana. Sao Paulo: Intercom. LANDI, O. (1984). «Cultura Política en la Transición Democrática». A: OSZLAK, O. i altres. Proceso, Crisis y Transición Democrática. Buenos Aires: CEDAL. —(ed.) (1987). Medios, Transformaciones Culturales y Política. Buenos Aires: Legasa. —(1992). Devórame otra vez: Qué hizo la televisión con la gente y qué hace la gente con la televisión. Buenos Aires: Planeta. LINS DA SILVA, C.E. (1990). «Indústria da Comunicaçao: Personagem Principal das Eleiçoes Presidenciais Brasileiras de 1989». A: Intercom. Revista Brasileira de Comunicaçao, núm. 62/63. LIRA, J.P. (1987). Televisión en Chile: Un Desafio Nacional. Santiago: CED/CENECA. MARTÍN-BARBERO, J. (1987). De los Medios a las Mediaciones: Comunicación, Cultura y Hegemonía. Barcelona: G. Gili. 120 Anàlisi 19, 1996 Elizabeth Fox Anàlisi 19 079-121 17/9/96 15:30 Página 120 —(1989). Procesos de Comunicación y Matrices de Cultura: Itinerario para Salir de la Razón Dualista. Mèxic: G. Gili. MARQUES DE MELO, J. (1993). «Investigación en Comunicación: Tendencias de la Escuela Latinoamericana». Anuario del Departamento de Historia, 5, Madrid: Editorial Complutense, p. 201-223. MATTELART, A. (1970). «Estructura del poder Informativo y dependencia. La Dependencia del Medio de Comunicación de Masas». Cuadernos de la Realidad Nacional, núm. 3. MATTELART, A.; MATTELART, M. (1986). Le Carnaval des Images. París: INA/ Documentation Française. MATTELART, M.; PICCINI, M. (1974). «La televisión y los sectores populares». Comunicación y Cultura, núm. 2. MAYOBRE, J.A. (1986). Las Políticas de Televisión en Venezuela. Lima: IPAL. MICELI, S. (1984). Estado e Cultura no Brasil. Sao Paulo: DIFEL. MONT, C.G. (1992). El Desafio de los Nuevos Medios de Comunicación en México. Mèxic: AMIC/Diana. MOREIRA, S.V. (1991). O Rádio no Brasil. Rio de Janeiro: Rio Fundo Editora. PEIRANO, L. i altres (1978). Prensa, Apertura y Límites. Lima: DESCO. PEIRANO, L.; SÁNCHEZ LEÓN, A. (1984). Risa y Cultura en la Televisión Peruana.Lima: DESCO/YUNTA. PORTALES, D. (1981). Poder Económico y Libertad de Expresión: La Indústria de la Comunicación Chilena en la Democracia y el Autoritarismo. Mèxic: ILET/Nueva Imagen. PORTALES, D. (1987). La Dificultad de Innovar. Santiago: ILET. PROTZEL, J. (1991). «Vargas Llosa y Fujimori: de una modernidad a otra. Crisis del Marketing Político en Perú». Diálogos de la Comunicación, núm. 29. REYES MATTA, F. (1983). Comunicación Alternativa y Búsquedas Democráticas. Mèxic: ILET/FES. RAMA, C. (ed.) (1992). Industrias Culturales en Uruguay. Montevideo: ARCA. RIVADENEIRA, R.; TIRADO, N. (1986). La televisión en Bolivia. La Paz: Quipus. RONCAGLIOLO, R. (1986). «Transnational Communication and Culture». A: ATWOOD,R.; MCANANY, E. (eds.) Communication and Latin American Society, 79-88. Madison: University of Wisconsin. SÁNCHEZ RUIZ, E. (1992). Medios de Difusión y Sociedad. Guadalajara: Centro de Estudios de la Información y la Comunicación. SELSER, G.; RAFAEL, R. (1979). Trampas de la Información y Neocolonialismo: las agencias de Noticias frente a los Países no Alineados. Mèxic: ILET. SCHILLER, H. (1969). Mass Communication and the American Empire. Boston: Beacon. SCHNITMAN, J. (1984). Film Industries in Latin America: Dependency and Development. Norwood: Ablex. SIMPSON, M. (1981). Comunicación Alternativa y Cambio Social. Mèxic: Universidad Nacional Autónoma de México. SINCLAIR, J. (1994). «Culture and Trade: Some Theoretical and Practical Considerations on Cultural Industries». Comunicació presentada a la XIXena Conferència Internacional de l’Associació per a la Recerca de la Comunicació de Masses. Seül, Corea, del 3 al 8 de juliol de 1994. SODRÉ, M. (1981). O Monopólio da Fala: Funçao e Linguagem da Televisao no Brasil. Petróplis: Vozes. La investigació mediàtica a l’Amèrica Llatina completa un cicle Anàlisi 19, 1996 121 Anàlisi 19 079-121 17/9/96 15:30 Página 121