Notes a «L'expedició dels khàzars»

Les meves circumstàncies personals van impedir-me d’enllestir l’article en homenatge al professor Balasch com hauria desitjat; per això, aprofitant una recent estada de treball a Alemanya, m’he animat a redactar aquestes breus notes per polir-ne alguns aspectes i comentar-hi bibliografia de la qual encara no disposava aleshores. Només havia pogut accedir al text georgià de la K‘art‘lis C‘xovreba en la vella edició de M.F. Brosset (St. Petersburg 1849-50; reimp. N. Marr 1923 = M), que vaig trobar ja fa anys a Bonn (Kh. 47-48, n. 5); aquest estiu, però, vaig tenir ocasió de consultar a Tübingen un exemplar de l’edició més recent de S. QauxücÔiüsvili (T‘bilisi, I-II, 1955-59 = Q), que col·laciona nous manuscrits i incorpora un ric aparat crític; quant al passatge sobre l’expedició khàzara (vol. I, p. 11-12), cal dir que, malgrat algunes lectures divergents1i una puntuació més generosa, és essencialment el mateix. El Durdzuket‘i, així com el seu epònim Durdzuk, que jo identificava (Kh. 47) amb els txetxens, es corresponen en realitat amb tot el grup vainakh o txetxenoinguix. Diverses inscripcions urartees esmenten campanyes dels reis Iüspu(w)ine, Minuð, Argiüste I i Sardure II (s. IX-VIII aC) contra els LŸüsð, Kðtarzð, Wi õru/U úru i EtiuÄe/ne, tribus provinents del sud de Transcaucàsia. Hom ha identificat Kðtarzð i Wi õru amb el KlardüzetÔi i l’Odzrxe, dues contrades del K‘art‘li occidental, mentre que EtiuÄe recorda l’arm. Utik‘, nom d’una província tocant al llac Sevan; en qualsevol cas, si la tradició georgiana respon a fets reals, aquests foren els veritables «targàmides»2. Lordkipanidze proposa que, a conseqüència de la destrucció del reialme de QulÄð pels cimmeris ca. 720 aC, el poble colc va dividir-se en dues parts, l’una a * Notes complementàries a la darrera part («Grecs, assiris, cimmeris i escites») d’ALEMANY, A. (1998). «L’expedició dels khàzars: un paral·lel caucàsic d’Heròdot?». Faventia 20/2, p. 45-59 (citat «Kh.»); aquest afegitó s’integra també dins del projecte d’investigació PS94-0118 de la DGICYT. 1. Així e.g. Q 12, l. 1 ücÔrdilosani, 2 TÔuxarisi, Mtueris cÔixe, 7 motquenna, 9 t‘vissa = M 22, l. 10 ücÔrdiloetÔisani, T‘uxarisisa, Mtkvris-c‘ixe, 14 mostqvenna, 16 missa, etc. 2. Cf. MELIKISCHWILI, G. (1980). «Urartu und das südliche Transkaukasien». Georgica 3, p. 35-36; DIAKONOFF, I.M.; KASHKAI, S.M. (1981). RGTC 9. Wiesbaden, p. 34-35, 48-49, 52, 102-3. Faventia 21/1, 1999 151-153 Notes a «L’expedició dels khàzars»* Agustí Alemany i Vilamajó Universitat Autònoma de Barcelona Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Data de recepció: 5/10/1998 Faventia 21/1 151-153 16/3/99 12:54 Página 151 l’est del Pont Euxí (gr. ΚολχÝσ,georg. Egrisi, la Còlquida clàssica) i l’altra a la seva costa sud-oriental, fet que explicaria per què Xenofont situa Trapezunt i Cerasunt «al país dels colcs» (Anab. IV, 8, 22; V, 3, 2 ν τÿ ΚÞλχων / ΚολχÝδι χñρÿα)3. En un complet estat de la qüestió sobre les incursions cimmèries i escites, Diakonoff considera la costa oriental de la mar Negra «impracticable / impossible for horsemen» (cf. Kh. 58, n. 40), i també suggereix, contra Heròdot, que els cimmeris travessaren els passos occidentals del Gran Caucas (Kluxor, Mamison-Alagir o fins i tot Darial)4; així mateix, situa Guriània (Kh. 57) al curs superior del riu Kura, entre el llac øCildir i l’actual Axalc‘ixe, de manera que caldria cercar la «Cimmèria» (KUR.ga-mir-ra) de les cartes de Sargon II a la Geòrgia central, potser prop de Gori5. Encara avui, hom sol derivar el georg. gmiri «heroi», oss.ir. g¡ymõry,dig. gumeri,gæmeri «gegant» del nom dels cimmeris, que Holzer reconstrueix com *Ákmera- / Ákmeri- «camperol» (?) < ide. *Ághmero-6. De fet, sembla que aquests, després de llur desfeta a mans dels escites, s’assentaren al nord-est de l’Àsia Menor, com demostra la forma Gamirk‘, nom armeni de Capadòcia7. Els oracles d’Asarhaddon (680-69 aC) es troben tan aviat en neobabiloni (NB) com en neoassiri (NA); segons una teoria de Jussi Aro, hom hauria usat el NB al principi del seu regnat, mentre que els documents en NA aparegueren gradualment a finals d’aquest; totes les notícies sobre els Iüskuzðja (excepte SAA IV § 23) es troben en NB8. En un sorprenent article, si més no, Janos Harmatta interpreta una inscripció en luvi jeroglífic (?) trobada en un fragment d’un plat d’argent procedent de la tomba «escita» de Ziwiye (Saqqez, SE del llac Úrmia, Kurdistan iranià) com «an adoption 152 Faventia 21/1, 1999 Agustí Alemany i Vilamajó 3. LORDKIPANIDZE, O. (1996). Das alte Georgien (Kolchis und Iberien) in Strabons Geographie. Neue Scholien. Amsterdam, p. 74-75, n. 94; 154-55, n. 274; sobre els colcs a Trapezunt, C.M. DANOFF RE S IX (1962) 1034-35; LENDLE, O. (1995), Kommentar zu Xenophons Anabasis (Bücher 1-7). Darmstadt, p. 288. 4. DIAKONOFF, I.M. (1985). «Media», a GERSHEVITCH, I. (ed.). The Cambridge History of Iran 2. The Median and Achaemenian Periods. Cambridge, p. 36-148 (esp. p. 89-109 i en concret 96, n. 4). El recent estudi d’IVANTCHIK, A.I. (1993). Les Cimmériens au Proche-Orient (Orbis Biblicus et Orientalis, 127). Friburg-Göttingen, només m’ha estat accessible a través d’una recensió del mateix DIAKONOFF a JAOS 115/3 (1995) 475-77. 5. DIAKONOFF, I.M. (1984). The Pre-History of the Armenian People. Nova York, p. 175, n. 253; cf. CHI 2 (1985) 95. 6. Així HOLZER, G. (1989). Entlehnungen aus einer bisher unbekannten indogermanischen Sprache im Urslavischen und Urbaltischen. Viena, p. 180-87 (val a dir que la «llengua incògnita» és la cimmèria); per a gmiri < ΚιµµÛριοι, cf. ASSATIANI, N.; BENDIANACHVILI, A. (1997). Histoire de la Géorgie. París, p. 32; per al georg. TSCHENKÉLI, K. (1965-74) Georgisch-Deutsches Wörterbuch, I-III, Zürich, vol. I, p. 199; per a l’oss. ABAJEV, V.I. (1958-95) Istoriko-•timologiüceskij slovarÕ osetinskogo jazyka,I-V, Moscou-Leningrad, vol. I, p. 530. 7. Cf. C.F. LEHMANN-HAUPT RE XI (1921) 421; DIAKONOFF, CHI 2 (1985) 97, n. 3. Sobre els cimmeris a l’Àsia Menor, vegeu BOUZEK, J. (1983) «Les cimmériens en Anatolie», Forme di Contatto e Processi di Transformazione nelle Società Antiche. Pisa-Roma 145-61. 8. ARO, J. (1966). «Remarks on the Practice of Extispicy in the Time of Esarhaddon and Assurbanipal». CRRAI 14, p. 109-117 (esp. p. 114); cf. SAA IV (1990) p. LVI. Faventia 21/1 151-153 16/3/99 12:54 Página 152 and adaptation of the Hieroglyphic Hittite alphabet (sic) to another language», en aquest cas «some Old Iranian dialect, apparently the language of the Transcaucasian Scythians»; i vet aquí que en llegeix una seqüència de signes com <par-tì-ta5-wa5> = *PÛta-tavah-«who has force for fighting», és a dir, el rei Προτο©àησ/Bartatua (cf. Kh. 55-57), de manera que ens trobaríem davant d’un document redactat a la seva cort o cancelleria; el problema és que no ens ha pervingut cap altre monument epigràfic de la llengua dels escites i els trets d’aquest fan difícil de creure en el desxiframent del savi hongarès9. La notícia d’Heròdot sobre una hegemonia escita (I106, 1 πd µÛν νυν κτg καd εκοσι τεα qρχον τσ \ΑσÝησ ο Σκà©αι), així com el fet que els profetes esmenten junts «els regnes d’Urartu, Manna i Escítia» (Jer. 51, 27 maml´ÿkoÿt Arara Minni w´-Aüskenaz)i que la documentació neoassíria usa molt sovint el determinatiu KUR «país» aplicat als Iüskuzðja (e.g. SAA IV §§ 20, 24, 67), per no parlar del poder efectiu que devia tenir Bartatua com per sol·licitar en matrimoni una filla d’Asarhaddon, ha fet conjecturar sovint l’existència d’un estat escita al Pròxim Orient10. Notes a «L’expedició dels khàzars» Faventia 21/1, 1999 153 9. HARMATTA, J. (1990). «Herodotus, Historian of the Cimmerians and the Scythians», Hérodote et les peuples non grecs. Entretiens sur l’Antiquité Classique XXXV. Ginebra, p. 115-30. Sobre els jeroglífics (potser urarteus) de l’artefacte en qüestió, cf. DIAKONOFF CHI 2 (1985) 115: «whether they belong to a writing system is not at all clear»; és revelador el fet que HARMATTA (ibídem, p. 123, n. 19) cita de passada el capítol «The Scyths» (CHI 2 [1985] 149-199), obra de T. SULIMIRSKI, qui creia que la tomba de Ziwiye era la de Bartatua (p. 172); com a exemple dels mètodes de HARMATTA, val a dir que, en només tres línies, el mot «rei» apareixeria dos cops, l’un com a ideograma (LUGAL) i l’altre en la forma inusitada <ki-©s3-a4-‡> = /xüsaya/. 10. Per a les evidències arqueològiques a favor (i en contra), POGREBOVA, M.-N. (1984) «Les Scythes en Transcaucasie», DHA 10, p. 269-84, probable digest d’un treball obra de l’autora i de S. ESAJAN, «Skifskije meüci i kinüzali, obnaruüzennyje v ZakavkazÕje (Espases i punyals escites descoberts a Transcaucàsia)». Vestnik obüsücestvennyx nauk AN Arm. SSR 9, 1981; cf. també AWALISCHWILI, G. (1985). «Die Kimmerer und Skythen und Transkaukasien». Georgica 8, p. 44-46; tots dos contenen abundant bibliografia soviètica sobre el tema. Segons YUSIFOV, Y.B. (1982). «On the Scythians in Mannea», Societies and Languages of the Ancient Near East. Studies in Honour of I.M. Diakonoff, Warminster, p. 349-56, a mitjan segle VII aC «the two centres of the Cimmero-Scythian coalitions [un amb Bartatua i l’altre amb Iüspakaja] were considered as a united state, and this is the reason for the emergency of the tradition of the united Scythian state». Faventia 21/1 151-153 16/3/99 12:54 Página 153