Les Condicions socials de la lluita contra la pobresa. Una crítica de les hipòtesis dels capitals individuals i de la mobilitat

Resum L’article exposa diverses crítiques de les hipòtesis sobre el capital social, el capital humà i la mobilitat social (de posició i d’ingrés), les quals sovint es presenten com un argument empíric a favor de l’estratègia de combatre la pobresa ensenyant les persones pobres a utilitzar aquests capitals individuals per aprofitar els canals de la mobilitat. Arriba a la conclusió que aquestes crítiques posen en dubte l’efectivitat d’aquesta estratègia. Paraules clau: desigualtats, pobresa, estructura social, capital humà, capital social. Resumen. Las condiciones sociales de la lucha contra la pobreza. Una crítica a las hipótesis de los capitales individuales y de la movilidad El artículo expone varias críticas de las hipótesis sobre el capital social, el capital humano y la movilidad social (de posición e ingreso), que a menudo se presentan como un argumento empírico a favor de la estrategia de combatir la pobreza enseñando a las personas pobres a utilizar estos capitales individuales para aprovechar los canales de movilidad. Llega a la conclusión de que estas críticas ponen en tela de juicio la efectividad de esta estrategia. Palabras clave: desigualdades, pobreza, estructura social, capital humano, capital social. 1. Aquest treball s’emmarca en el projecte de recerca «Globalización y desigualdades en América Latina: formación, contenidos e impactos de las políticas educativas y de lucha contra la pobreza en Argentina, Brasil y Chile», finançat pel Ministeri de Ciència i Tecnologia i el FEDER (projectes I+D, amb referència SEC2002-02480), que duu a terme el Seminari d’Anàlisi de la Política Social (del Departament de Sociologia i de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB). N’he pogut presentar i discutir diverses versions anteriors a la II Conferencia Internacional «Desarrollo Humano Sostenible, Sociología y Sociedad», Càtedra Internacional UNESCO «Desenvolupament Humà Sostenible» i Xarxa UNESCO/ UNITWIN «Medeuramèrica per al Desenvolupament Humà» (l’Havana, 07-2002, on vaig poder assistir gràcies a un ajut per a viatges del Departament de Sociologia de la UAB), a un dels seminaris del SAPS (UAB, 11-2002). Agraeixo els comentaris que se m’han fet totes tres vegades, i al IV Congrés Català de Sociologia (Reus, 2003). Agraeixo també els comentaris dels avaluadors anònims de Papers. Revista de Sociologia. Papers 74, 2004 67-84 Les condicions socials de la lluita contra la pobresa. Una crítica de les hipòtesis dels capitals individuals i de la mobilitat1 Xavier Rambla Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Sociologia Seminari d’Anàlisi de la Política Social. Institut de Govern i Polítiques Públiques 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain xavier[email protected] Abstract. The social conditions of anti-poverty policies. A critique of the hypotheses about individual capitals and social mobility The article presents several critiques of the hypotheses on social capital, human capital and social mobility (with respct to position and income). These theses are often seen as an empirical argument in favor of the anti-poverty strategy that aims to teach the poor how to use these individual capitals in order to avail of the channels of mobility. The conclusion states that these critiques cast doubt on the effectiveness of this strategy. Key words: inequalities, poverty, social structure, human capital, social capital. La pobresa ha tornat a ser objecte de les declaracions polítiques internacionals des de fa uns quants anys. A diferència de la dècada de 1980 i de començament de la de 1990, avui en dia els principals governs, les Nacions Unides i les altres organitzacions supragovernamentals tenen molts dubtes sobre la capacitat del lliure mercat per eradicar-la. La pobresa, d’altra banda, ha esdevingut un dels objectes d’estudi més interdisciplinaris de les ciències socials. Tant és així que esdevé molt difícil parlar-ne sense evocar els termes econòmics que fan referència a la distribució dels recursos i els termes sociològics amb què designem l’estructura social, o també els termes pedagògics que identifiquen les formes d’aprendre. Aquesta oscil·lació entre la fe i l’escepticisme en el poder dels esforços individuals i els mercats per generalitzar la prosperitat és un episodi més dels moviments intel·lectuals que han fet aflorar i han submergit aquests dubtes des de fa ben bé dos-cents anys. De fet, als anys seixanta, la majoria de les recomanacions oficials i acadèmiques donaven per suposat que els estats de benestar i l’ajut internacional podien resoldre el problema de la pobresa; en canvi, als anys vuitanta, s’esperava que els mercats aconseguissin aquesta fita, això sí, sempre que els governs sabessin deslliurar-los d’un cúmul de càrregues i de rigideses. Però el que potser és més peculiar del darrer canvi d’opinió és un cert consens sobre les maneres de combatre la pobresa. Tot i que la discrepància en aquesta qüestió és tan antiga com el mateix debat, a hores d’ara s’estén una vaga esperança en la possibilitat que les persones pobres aprenguin per si mateixes a sortir del mal pas. Aquesta expectativa, tanmateix, recolza en unes hipòtesis sobre els factors de la pobresa, així com sobre l’efecte de diversos possibles remeis sobre aquests factors. A grans trets, s’admet que si aconseguim universalitzar el coneixement, gairebé tothom aprendrà a enginyar-se la seva 68 Papers 74, 2004 Xavier Rambla Sumari La lluita contra la pobresa Eixamplen els capitals individuals les vies de mobilitat? Algunes objeccions a les hipòtesis dels capitals individuals i la mobilitat Conclusions i implicacions Bibliografia manera de guanyar-se la vida; encara més, sovint es dóna per descomptat que la causa de la pobresa rau més aviat en la ignorància que no pas en la manera de distribuir els recursos. L’article que llegiu intenta esclarir en què es basa aquesta idea, i arriba a unes conclusions bastant escèptiques al respecte. En particular, trobareu a les pàgines següents una comparació de les propostes polítiques contemporànies de lluita contra la pobresa i la discussió d’una de les hipòtesis proposades per analitzar-la. Aquesta manera de delimitar el tema crida, doncs, l’atenció sobre el diagnòstic i més endavant recorda la seva relació amb les propostes. Per evitar malentesos, voldria afegir en aquesta introducció tres comentaris previs. En primer lloc, com diuen explícitament els discursos polítics, l’economia proporciona moltes mesures i controvèrsies sobre les connexions entre el creixement econòmic i l’alleujament de la pobresa, però la majoria d’experts està d’acord que aquestes connexions no esgoten l’explicació ni el camp de les intervencions necessàries. En segon lloc, també és notable l’adhesió que han despertat les definicions de la pobresa que en tenen en compte diverses dimensions i processos. S’entén que la pobresa sorgeix quan les persones no poden satisfer les seves necessitats pel que fa a l’ingrés, l’educació, la salut, les condicions laborals, les relacions socials o l’accés als serveis i recursos bàsics. Per anomenar les diverses maneres de combinar aquests factors s’utilitzen termes com ara «pobresa humana», «exclusió» o «vulnerabilitat», però aquí em limitaré a fer servir el terme «pobresa» en un sentit general que al·ludeix alhora als denominadors comuns d’aquestes visions d’una realitat polifacètica. Tanmateix, malgrat la importància d’aquests punts de convergència, intentaré mostrar de quina manera dues posicions es confronten i es contraposen en molts altres aspectes. En tercer lloc, voldria apuntar una distinció important entre les pretensions de l’article i altres possibles aproximacions a l’estudi de la pobresa. D’aquesta manera, tot i que he il·lustrat la presentació de les propostes amb les tesis de diversos autors, no és la meva intenció revisar el pensament polític sobre la pobresa d’una manera sistemàtica; igualment, tot i que he esmentat algunes connexions entre aquestes hipòtesis d’anàlisi i les recomanacions que s’hi han inspirat, no és tampoc la meva intenció classificar les diverses estratègies de lluita contra la pobresa. El text consta de tres grans parts. La primera distingeix dues orientacions de les propostes contemporànies de lluita contra la pobresa segons si responen a una lògica de la inducció o de l’extensió de la ciutadania. La segona part discuteix la hipòtesi que els capitals humà i social obren el camí de la mobilitat social o de la sortida de la pobresa. Finalment, la conclusió resumeix breument la qüestió i procura mostrar algunes relacions específiques entre l’anàlisi i les propostes. La lluita contra la pobresa A primera vista, és unànime la convicció que les institucions polítiques han de combatre totes les cares de la pobresa tenint en compte com s’acumulen els seus factors en uns determinats col·lectius socials. Però l’acord es trenca a l’hora Les condicions socials de la lluita contra la pobresa Papers 74, 2004 69 d’assenyalar quin mecanisme pot ser més decisiu per contrarestar aquest fenomen. Aquesta discrepància es pot resumir en poques paraules apuntant que algunes propostes de la lluita contra la pobresa recomanen en darrera instància que cal induir els pobres a superar la seva situació, mentre que unes altres col·loquen l’acció política estatal en aquesta darrera instància decisiva. Es tracta de dues lògiques d’actuació diferents, que coincideixen a observar diverses vessants del problema, però no ordenen les solucions segons un mateix ordre de prioritats. Denominaré la primera com la «lògica de la inducció», perquè espera induir els pobres a sortir-se’n pel seu compte. El terme «inducció», a més, també evoca el procediment metodològic d’extraure conclusions a partir de sumar casos individuals. Doncs bé, si se’m permet la metàfora, la lògica de la inducció també confia que s’eradicarà la pobresa si aconseguim que totes les persones pobres aprenguin individualment les maneres de superar els seus problemes. I definiré com a «lògica de l’extensió de la ciutadania» la segona, ja que dóna la màxima importància a la universalització dels drets socials, a més del que puguin fer individualment les persones que veuen malmesos els seus drets perquè són pobres. La «lògica de la inducció» combina els principis de l’acció selectiva i de l’activació. L’acció selectiva persegueix la màxima eficiència de l’actuació tot delimitant el col·lectiu més necessitat, d’acord amb un (p. ex., ingrés) o diversos (p. ex., ingrés, educació i salut) criteris, i concentra tot l’esforç en aquest grup. L’activació consisteix a estimular un col·lectiu perquè aprofiti els recursos de què disposa per superar les seves privacions. Normalment, l’activació s’empra per afavorir la inserció laboral, però també és aplicable a organitzar un negoci propi o animar algú perquè la seva prole vagi a escola o perquè sanegi el seu barri. El Banc Mundial2(2001) defineix la inducció com l’ampliació de les oportunitats dels pobres, la seva potenciació i el reforç de la seva seguretat. Per la seva banda, la CEPAL3(2000) ha esdevingut un dels principals promotors institucionals de l’acció selectiva (o «focalización») per contrarestar la pobresa. Val a dir que avala la seva proposta amb el sòlid argument que és la millor manera d’aprofitar al màxim uns recursos col·lectius escassos en bé dels grups que encara pateixen més escassesa dins de l’escassesa. L’activació, en fi, s’ha 70 Papers 74, 2004 Xavier Rambla 2. «La pobresa és el resultat de processos econòmics, polítics i socials […] Per això és crucial l’ampliació de les oportunitats (estimulant el creixement, fent que els mercats funcionin millor per als pobres i reforçant els seus actius) per reduir la pobresa. […] Per això és crucial la potenciació (empowerment) dels pobres (fent que l’estat i les institucions socials siguin més responsables davant d’ells) per reduir la pobresa […] Per això és crucial reforçar la seguretat (reduint el risc de guerra, malaltia, crisi econòmica o desastre natural) per reduir la pobresa» (World Bank, 2001). 3. «La universalidad no es contraria a la posibilidad de establecer criterios de selectividad. Además, ante la escasez de recursos públicos, en particular durante las crisis y los ajustes económicos y en economías poco desarrolladas, se impone la selectividad como forma de superar que los servicios sociales lleguen a la población más pobre y se logre mayor equidad y eficiencia en el uso de los recursos» (CEPAL, 2000). incorporat a la panòplia d’instruments que molts organismes supragovernamentals (OECD4, 2001a; CEPAL5, 2002; CE Lisboa6, 2000) fan servir o proposen, en la majoria de casos pensant en el mercat laboral i la formació dels treballadors. La «lògica de l’extensió de la ciutadania» reclama dels estats les decisions explícites de garantir els drets socials. Els termes de «desenvolupament humà» o de «treball decent» amb què el PNUD7(1997) o l’OIT8(ILO, 2001), respectivament, hi fan referència al·ludeixen fins i tot al caràcter moral d’aquest compromís polític. El primer amida els esforços per combatre la pobresa humana amb uns nivells similars de desenvolupament econòmic, i el segon sosté que les polítiques d’estendre la protecció social a tots els treballadors haurien de contribuir molt a reduir la pobresa. Les condicions socials de la lluita contra la pobresa Papers 74, 2004 71 4. «The strong relationship between employment status and poverty transitions is in line with the general thrust of employment-oriented social policy. However, the high incidence of poverty among working households indicates the need for policies that improve employment retention and enhance movement up job ladders for individuals in houses that exit poverty […] The empirical analyses also confirm [that] a more extensive welfare state reduces poverty in a single year [and] also tends to reduce poverty persistence» (OECD, 2001a). 5. «En las teorías sobre el capital humano se destacan dos elementos fundamentales que han de considerarse en la lucha contra la pobreza: primero, que las diferencias en los logros educativos constituyen el factor más determinante de las desigualdades y del acceso al bienestar y, segundo, que la satisfacción de las necesidades básicas tiene un enorme potencial productivo individual y social, en la medida en que acrecienta las capacidades de las personas para contribuir al crecimiento económico y satisfacer sus propias necesidades» (CEPAL, 2002: cap 3). 6. «32. La nueva sociedad basada en el conocimiento ofrece un enorme potencial para reducir la exclusión social, tanto mediante la creación de las condiciones económicas para una mayor prosperidad con mayores niveles de crecimiento y empleo, como propiciando nuevas formas de participación en la sociedad. Al mismo tiempo, se corre el riesgo de dar pie a una diferencia cada vez mayor entre quienes tienen acceso a los nuevos conocimientos y quienes quedan excluidos. […] Para evitar este riesgo y aprovechar al máximo este nuevo potencial, deben hacerse esfuerzos para mejorar las cualificaciones, promover un acceso más amplio a los conocimientos y oportunidades y luchar contra el desempleo: la major salvaguardia contra la exclusión social es un trabajo» (Consejo Europeo de Lisboa, 2000). 7. «El progrés en la reducció de la pobresa d’ingrés i el progrés en la reducció de la pobresa que afecta les eleccions i les oportunitats humanes no sempre són paral·lels […] Comparant l’Índex de Pobresa Humana i l’Índex de Desenvolupament Humà s’observen aguts contrastos en alguns països. Aquestes diferències haurien d’alertar els polítics de la necessitat de distribuir millor el desenvolupament humà, és a dir, fer-lo més favorable als pobres» (PNUD, 1997). 8. «26. Translating the concept of decent work into a policy framework for poverty reduction will require attention to its four broad and interconnected components, as follows: employment, standarrds and fundamental principles and rights at work, social protection and social dialogue. 27. With respect to poverty reduction, the immediate goal will certainly involve a combination of measures to promote productive employment and social protection, but rights and representation are needed to achieve these advances. Realizing the mutually reinforcing potential of these dimensions of decent work will need a focus on the institutional conditions that create opportunities for women and men and exploit their capabilities through work» (ILO, 2001: 8). La mateixa varietat de les citacions mostra el predomini de la primera perspectiva. En general, totes dues es presenten com els «nous» remeis de la pobresa, però l’extensió de la ciutadania és tan sols un epígraf més dins de la llarga llista d’objectius de dues agències de l’ONU, mentre que la idea de la inducció encapçala molts informes específics i figura entre les condicions dels crèdits del Banc Mundial o entre els criteris de la convergència europea. D’altra banda, malgrat l’aire de novetat amb què aquestes propostes es presenten, no és possible entendre-les al marge de les tradicions del pensament polític que evoquen d’una manera més o menys directa. De fet, com els partidaris de la inducció avui en dia, des de fa dos-cents anys, molts pensadors han volgut combatre la pobresa ensenyant els pobres a deseixir-se millor. Normalment, l’argumentació a favor d’aquesta línia d’acció destaca la fluïdesa del creixement productiu i de l’estructura social, alhora que dóna la darrera paraula a les qualitats personals dels pobres. Se’n deriven recomanacions pragmàtiques d’educar-los perquè treballin per si mateixos, així com el dubte que l’acció estatal directa de compensar les seves mancances sigui veritablement efectiva. Acabaré aquest apartat recollint algunes referències històriques a les dues lògiques d’actuació. Aquests exemples indiquen de quina manera s’han anat travant les connexions entre unes afirmacions de fet i unes justificacions del que cal fer. Així, Thomas Malthus va dibuixar un diagnòstic molt pessimista, per tal com dubtava que els recursos cresquessin al mateix ritme que la població. Tanmateix, trobava una escletxa per a l’esperança en la possibilitat que s’abolissin les lleis d’assistència parroquial als pobres, de tal manera que aquests disposessin de llibertat per assentar-se a conrear els camps on creguessin, o bé fossin internats en uns asils de «tracte dur» si no es veien capaços d’incrementar els recursos alimentaris treballant amb aquesta autonomia (Malthus, 1985 [1798]: 62-63). Alfred Marshall (1966 [1890]: VI, XIII) era molt més optimista sobre el creixement econòmic, per tal com esperava que la riquesa relativa s’estengués cap avall fins a convertir tot home en un «cavaller econòmic» autònom. Però per ell creixien alhora el dividend nacional i l’energia, la intel·ligència i l’amor propi dels pobres, la qual cosa reforçava la seva laboriositat, temperància i capacitat d’estalvi. De la mateixa manera, Joseph Schumpeter és conegut per les teories que el cicle econòmic desfermava una destrucció creativa i que l’èxit de l’empresa capitalista depenia també de l’arrelament de l’esperit empresarial. Aquestes hipòtesis eren complementàries amb l’observació que les classes socials eren obertes, com un hotel o un autobús, de tal manera que sempre estaven plenes de persones diferents (Schumpeter, 1986 [1950]: 131); el moviment entre les unes i les altres depenia de la capacitat individual per prosperar. Aquests tres autors donen exemples de la construcció històrica de la «lògica de la inducció». Les seves anàlisis coincideixen a detectar una voluntat de les persones per treballar pel seu propi bé i, per tant, dedueixen que la incapacitat per actuar així és una de les causes principals de la pobresa. Només el pessimista Malthus hi va afegir una recomanació sobre com es podia induir els pobres a sortir del forat, ja que els optimistes Marshall i Schumpeter 72 Papers 74, 2004 Xavier Rambla suposaven que aquesta habilitat s’aprenia espontàniament. Les propostes contemporànies matisen la «duresa malthusiana», però cerquen la manera d’ensenyar la «laboriositat marshalliana», i per tant activar els «moviments schumpeterians» entre posicions. Els arguments a favor d’estendre la ciutadania sovint s’han limitat a recordar la distància que separa les intencions de la realitat, però ja fa uns cinquanta anys que també han anunciat la possibilitat de superar-la gràcies a l’Estat de benestar. Condorcet, Engels i Thomas Marshall, en diversos moments, han suposat que els factors estructurals determinen la pobresa amb més pes que els personals i, en conseqüència, han proposat canvis de l’estructura social per eradicar aquesta pobresa. Filòsof i matemàtic, Condorcet va proclamar que la desigualtat s’establia entre categories de persones i també respecte als mínims necessaris per a una vida digna. La primera es mesurava segons la dispersió estadística, mentre que la segona responia a la distància respecte a una unitat que representava els valors dignes. D’acord amb aquesta noció, volia prendre les mides del progrés al llarg de tres dimensions: la disminució de la desigualtat entre nacions, l’avenç de la igualtat a dins d’un mateix poble, i a través (entre altres coses) d’una veritable igualtat entre els sexes, el perfeccionament de l’home, el qual «tornés comunes les virtuts domèstiques, veritable fonament de totes les altres, i empenyés la instrucció tot generalitzant-la» (Condorcet, 1793, cap. X). Engels va completar aquesta esperança que el progrés duria una societat més justa amb l’observació de les condicions de vida dels obrers industrials. El seu argument adduïa que el capital condemna els obrers a la fam o els col·loca a frec de patir-la, i reclamava, doncs, la supressió d’aquesta mena de relacions econòmiques (Engels, 1965 [1845]: 46). Cent anys després, Thomas Marshall (1998 [1950]: 40) cercava la manera que la pobresa fos evitable en les societats capitalistes mitjançant la consciència social. Aquesta era el reconeixement dels factors pels quals els rics depenien també dels pobres, o els capitalistes dels proletaris en l’esquema dual de classes. Entenia Marshall que la protecció contra les malalties infeccioses, la seguretat d’una previsió social col·lectiva, els beneficis d’una població educada o també l’estímul d’una demanda efectiva mínima, en darrera instància acabaven operant pel bé de tothom. Malgrat que al segle XIX no es comprenia bé aquesta interdependència, la mateixa extensió de la ciutadania social acabava fent palès que «la reducció de les classes, com la del fum, es converteix en una meta que cal perseguir, sempre que resulti compatible amb l’eficàcia contínua de la màquina social». Les propostes actuals, doncs, intenten assolir l’«ideal» de Condorcet i resoldre el «problema» d’Engels amb l’Estat de benestar. A diferència de Condorcet i de Th. Marshall, però, desconfien de les forces teleològiques del progrés social. Eixamplen els capitals individuals les vies de mobilitat? La lògica de la inducció proposa empènyer els pobres perquè aprenguin a guanyar-se la vida. Aquesta estratègia expressa una notable confiança en a) la possibilitat d’engegar algun mecanisme per induir els individus a prosperar, i Les condicions socials de la lluita contra la pobresa Papers 74, 2004 73 b) l’existència d’algun marge de maniobra dels individus per alterar la seva dotació de recursos. En contraposició, la lògica de l’extensió de la ciutadania proposa generalitzar els drets socials, perquè, entre moltes altres coses, recolza en els dubtes sobre aquesta possibilitat i sobre l’existència d’aquest marge. Doncs bé, les teories dels capitals individuals (humà i social) i la tesi que la mobilitat és la mesura moderna de la desigualtat intenten satisfer aquella confiança de la lògica de la inducció. Una bona part, doncs, del crèdit d’aquesta estratègia ha de dependre de la validesa d’aquestes tesis. El capital humà Gary Becker (1987) ha especificat els mecanismes pels quals, a parer seu, el capital humà provoca les desigualtats. El capital humà sorgeix de les habilitats adquirides pels individus, ja que el mercat laboral assigna més ingressos als qui tenen més estudis. Llavors, la formació és una mena d’inversió individual els beneficis de la qual són els ingressos durant la vida laboral. Segons aquest autor, el capital humà determina que, al llarg del temps, la desigualtat de les rendes familiars i la mobilitat entre generacions tendeixin a equilibrar-se. Entre els factors d’aquest equilibri figuren moltes circumstàncies, des de la sort fins al creixement econòmic o la discriminació. Però els factors principals depenen del comportament dels individus. D’aquesta manera, la mobilitat entre generacions és el producte de la capacitat de les famílies per fer la transmissió hereditària de les seves dotacions i de la propensió a invertir en els seus fills. La primera facultat, com és obvi, està més relacionada amb la propietat que amb el capital humà, però la segona és el producte de la inversió familiar en aquest capítol. A partir d’aquest raonament, Becker arriba a hipòtesis molt més precises sobre la discriminació i l’acció de l’estat. En tota anàlisi de la discriminació, argumenta, cal distingir entre les restriccions legals de les oportunitats d’una minoria i les decisions individuals dels membres d’aquesta minoria, perquè molt sovint les minories accedeixen a menys recursos a causa de la seva feble inversió en capital humà més que de l’aplicació desigual de les lleis. L’acció de l’estat destinada a fomentar la igualtat mitjançant els impostos i les despeses progressives, d’altra banda, pot ser contraproduent, en la mesura que redueix la diferència d’ingressos segons els estudis i, per tant, desanima la inversió en capital humà9. 74 Papers 74, 2004 Xavier Rambla 9. A una conclusió anàloga va arribar Wilenski (1975: 109) tot revisant els experiments de l’impost negatiu als Estats Units. El govern va comparar el comportament d’un grup de llars de baix ingrés a les quals va atorgar un subsidi durant tres anys amb el comportament d’altres llars del mateix ingrés que no rebien cap subsidi. Els resultats van palesar que les dones de les llars subsidiades van reduir el seu nombre d’hores de treball remunerat, i els fills joves van trigar més temps a buscar feina. El capital social Coleman (1988) ha complementat aquesta anàlisi amb la seva hipòtesi sobre el capital social. Aquest està configurat per la xarxa de relacions personals dels individus i per la seva confiança en la reciprocitat aliena donades unes condicions. Molts canvis socials actuals amenacen de destruir el capital social, tal com palesen les fragmentàries xarxes socials de molts pobres o de molts barris degradats a les grans ciutats. Però també es poden identificar altres factors que contribueixen a crear-ne, com ara pot ser l’ethos comunitari de les escoles privades catòliques nord-americanes. L’efecte del capital social sobre la pobresa, doncs, variarà d’acord amb la importància més o menys gran d’aquestes institucions, però també de la seva mateixa influència sobre l’acumulació del capital humà. Ateses aquestes circumstàncies, l’acció estatal podria perjudicar l’estoc de capital social d’un país. Si més no, l’extensió dels drets de ciutadania mereix aquesta reserva a ulls de Coleman (1988). O bé, Murray (1999: 14) es preocupa en la mateixa línia pels efectes perversos de l’anomenada «custòdia democràtica», que consisteix a donar subsidis i aïllar la infraclase. Als Estats Units, no ha impedit pas que la cultura violenta d’aquest grup s’hagi estès com una taca d’oli des de la minoria afroamericana fins a la majoria blanca, tal com indica l’augment dels índexs de criminalitat, d’abandonament de l’ocupació i d’embaràs a fora del matrimoni. Fukuyama (2001: 18) rebla el clau adduint que el capital social és un subproducte de l’acció, perquè els individus aprenen a conrear les seves relacions i a confiar en les altres persones després que fracassen les seves estratègies egoistes (p.ex., experimentant diverses vegades els perjudicis del dilema del presoner); en conseqüència, la protecció estatal «altruista» entorpeix aquest aprenentatge. Reconeixent alguns d’aquests eventuals obstacles, en els darrers anys s’han precisat diverses hipòtesis sobre una virtual contribució de l’estat a la lluita contra la pobresa mitjançant diversos possibles efectes beneficiosos de les polítiques públiques sobre el capital social. Narayan (1999) ha establert una tipologia mundial de les condicions socials de la lluita contra la pobresa. Les correlacions estadístiques entre, d’una banda, la igualtat social, la confiança i la implicació cívica, i, d’una altra, el creixement econòmic, indiquen, segons aquest autor, que la prosperitat econòmica depèn del bon govern (respectuós dels drets civils, competent, transparent, mereixedor d’autoritat i dotat de recursos) i de l’anomenat «capital social pont» (que estableix vincles entre els grups diferenciats més clarament en una societat). El bon govern i l’absència d’aquest capital provoquen una circumstància d’exclusió de masses (EUA), el mal govern i la mateixa manca de ponts duen al conflicte (Índia o Colòmbia), i el mal govern en un context on abunden els ponts obliga les societats a deseixirse per perilloses vies informals com ara la màfia (Àfrica o Rússia). En conseqüència, les mesures més convenients per alleujar la pobresa haurien de reforçar les capacitats dels pobres (perquè empenyin vers el bon govern) i establir els fonaments del capital social pont (generalitzant la informació sobre les oporLes condicions socials de la lluita contra la pobresa Papers 74, 2004 75 Bibliografia ACKER, J.(1988). «Class, Gender and Relations of Distribution». Signs, 13(3), p. 33-71. ATRIA, R. (2003). «Capital social: concepto, dimensiones y estrategias para su desarrollo». A CEPAL Capital social y reducción de la pobreza en América Latina y el Caribe [en línia], www.cepal.org, 02/03. BECKER, G. (1987). «Desigualdad y movilidad intergeneracional». A Tratado sobre la familia (cap. 7). Madrid: Alianza. BLAU, P.; DUNCAN, O.D. (1996 [1967]). «American Occupational Structure». A HOLMWOOD, J. (dir.). Social Stratification. Cheltenham (Regne Unit): An Elgar Reference Collection. CARABAÑA (1999). Dos estudios sobre movilidad intergeneracional. Madrid: ArgentariaVisor. CARNOY, M. (1999). Globalization and educational reform: what planners need to know. París: UNESCO/ IIEP. CASTEL, R. (1995). Les métamorphoses de la question social. París: Fayard. CASTELLS, M. (1998). La era de la información III: Fin de milenio. Madrid: Alianza. CASTELLS, M.; AOYAMA, Y. (1994). «Hacia la sociedad de la información: Estructura del empleo en los países del G-7 de 1920 a 1990». Revista Internacional del Trabajo, 113(1), p. 5-35. CEPAL (2000). Equidad, desarrollo y ciudadanía [en línia], www.eclac.es/publicacion, 11/02. — (2002). Panorama social de América Latina [en línia], www.eclac.es/publicacion, 03/03. CLARK, T.N.; LIPSET, S.M. (1996). «Are social classes dying?». A LEE, D.J.; TURNER, B. (eds.). Conflicts about Class. Debating Inequality in late Industrialism. Londres i Nova York: Longman. COLEMAN, J. (1988). «Social Capital in the Creation of Human Capital». American Journal of Sociology, 94. Suplement, p. 95-120. CONDORCET (1995 [1793]). Esquisse d’un Tableau Historique des Progrès de l’Esprit Humanine [en línia], ishi.lib.berkeley.edu, 09/01. CONELL, R.W. (1997). Escuelas y justicia social. Madrid: Morata. CONSEJO EUROPEO DE LISBOA (2000). «Modernización del modelo social europeo mediante la inversión en capital humano y la constitución de un estado activo de bienestar». Conclusiones de la Presidencia [en línia] http://ue.eu.int, 04/2004. CORNIA, G.A. (2001). «Social Funds in Stabilization and Adjustment Programmes: A Critique». Develompent and Change, 32, p. 1-32. CREEDY, J. (1998). The Dynamics of Inequality and Poverty. Cheltenham (Regne Unit): Edward Elgar. DAHAN, M.; GAVIRIA, A. (2001). «Sibling Correlations and Intergenerational Mobility in Latin America». Economic Development and Cultural Change, 49, p. 537-554. DEVELOMENT ASSISTANCE COMMITTEE (DAC/ OECD) (2001). In the Face of Poverty. Meeting with Global Challenge Through Partnership [en línia], www.oecd.org/ dac/poverty, 15/05/02. ENGELS, F. (1965 [1845]). La situación de la clase obrera en Inglaterra. Barcelona: Editorial Futuro. ERIKSON, R.; GOLDTHORPE, J. (1996 [1992]). «Concepts, Data and Strategies of Equiry: The Constant Flux: A Study of Class Mobility in Industrial Societies». A 82 Papers 74, 2004 Xavier Rambla HOLMWOOD, J. (dir.). Social Stratification. Cheltenham (Regne Unit): An Elgar Reference Collection. FUKUYAMA, F. (2001). «Social capital, civil society and development». Third World Quarterly, 22(1), p. 7-20. GARDINER, K.; HILLS, J. (1999). «Policy Implications of New Data on Income Mobility». The Economic Journal, 109, F91F111. GIDDENS, A. (2000). «The Question of Inequality». A GIDDENS, A. The Third Way and Its Critics. Londres: Polity, p. 88-114. ILO (2001). «Poverty Reduction and Decent Work in a Globalizing World». Working Papers on the Social Dimension of Globalization, GB.280/WP/SDG/1 [en línia], http://www.ilo.org/public/english/standards/relm/gb/docs/gb280/pdf/sdg-1.pdf, 04/2004. KORPI, W. (1999). «Faces of Inequality: Gender, Class and Patterns of Inequalities in Different Types of Welfare States». Social Politics: International Studies in Gender, State and Society, 10. KORPI, W.; PALME, J. (1998). «The Paradox of Redistribution and Estrategies of Equality: Welfare State Institutions, Inequality and Poverty in the Western Countries». American Soc. Review, 63 (5), p. 661-688. LONDOÑO, J.L. (2000). Ideas para una estrategia de trabajo del PNUD en sectores sociales. Informe de Consultoría para PNUD [en línia] www.undp.org, 05/2002. MALTHUS, T.R. (1985 [1798]). Un assaig sobre el principi de població. Barcelona: Edicions 62. MARSHALL, A. (1966 [1899]). Principles of Economics. An Introductory Volume. Londres: Macmillan. MARSHALL, Th. (1992 [1950]). «Ciudadanía y clase social». A MARSHALL, Th.; BOTTOMORE, T. Ciudadanía y clase social. Madrid: Alianza. MATEO, M.A. (2001). «Desiguales, pobres y excluidas. Lecciones metodológicas desde la (ausente) perspectiva de género». Papers. Revista de Sociologia, 65, p. 167-179. MAUGER, G. (2001). «Les politiques d’insertion. Une contribution paradoxale à la déstabilisation du marché du travail». Actes de la Recherche en Sciences Sociales, 136-137, p. 5-14. MORLEY, S. (1998). «La pobreza en tiempos de recuperación económica y reforma en América Latina: 1985-1995». A GANUZA, A.E.; TAYLOR, L.; MORLEY, S. Política económica y pobreza en América Latina y el Caribe. Madrid: Ediciones Mundi Prensa/ PNUD. MURRAY, Ch. (1999). «And Now For the Bad News. Symposium: The Underclass and America’s Future». Society, 37, 1(243), p. 12-15. OCDE (1996). «Earnings inequality, low-paid employment and earnings mobility». Employment Outlook. París: OCDE [en línia], www.oecd.org, 03/03. — (2001a). «When Money is Tight: Poverty Dynamics in OECD Countries». Employment Outlook. París: OCDE [en línia], www.oecd.org, 03/03. — (2001b). Education at a Glance. París: OCDE [en línia], www.oecd.org, 12/2001. — (2001c). Programme for International Student Assessment [en línia], www.pisa.oecd.org, 09/02. PNUD (1997). Desarrollo humano para erradicar la pobreza. Informe sobre Desarrollo Humano. Barcelona: Ediciones Mundi Prensa. — (2000). Informe sobre el desenvolupament humà. Barcelona: Centre UNESCO de Catalunya. — (2002). Informe sobre desarrollo humano [en línia], www.undp.org, 05/03. Les condicions socials de la lluita contra la pobresa Papers 74, 2004 83 PRIETO-RODRÍGUEZ, J.; SALAS, R.; ÁLVAREZ-GARCÍA, S. (2002). «Movilidad social y desigualdad económica». Documentos de Trabajo del Instituto de Estudios Fiscales, 7/02 [en línia], www.minhac.es/ief, 12/02. REQUENA SANTOS, Félix (coord.) (1999). Sociedad, cultura y desarrollo. Apuntes para un análisis comparado entre España y Estados Unidos. Málaga: Universidad de Málaga y Universidad de Almería. RIVERO, J. (1999a). Educación y exclusión en América Latina. Reformas en tiempos de globalización. Buenos Aires: Miño y Dávila. — (1999b). «Educación y pobreza: políticas, estrategias y desafíos». Revista Paraguaya de Sociología, 36(106), p. 107-144. ROBINSON, J. (2001). «Where Does Inequality Come From? Ideas and Implications for Latin America». OECD Development Centre. Technical Papers, 188 [en línia], www.oecd.org/dev/Technics, 10/02. ROSANVALLON, P. (1995). La nouvelle question sociale. Repenser l’état-providence. París: Seuil. SCHUMPETER, J. (1986 [1950]). Imperialismo. Clases sociales. Madrid: Tecnos. SIMMEL, G. (1988). Sociologia. Barcelona: Edicions 62. TOWNSEND, P. (1996). A Poor Future. Can We Counter Growing Poverty in Britain and Across the World? Londres: Lemos & Game. WATERS, M. (1996). «Succession in the stratification system». A LEE, D.J.; TURNER,B. (eds.). Conflicts about class. Debating inequality in late industrialism. Londres i Nova York: Longman. WILENSKI, H.L. (1975). The Welfare State and Equality. Structural and Ideological Roots of Public Expenditure. Berkeley. University of Californa Press. WOLF, M.; WADE, R. (2002). «3-Round Letter Exchange on World Poverty and Inequality». Centre for the Study of Globalisation and Regionalisation, 5th Annual Conference [en línia], www.warwick.ac.uk/fac/soc/CSGR/Pwade.pdf, 04/03. WORLD BANK (2001). World Development Report 2000/2001. Attacking Poverty. Overview [en línia], www.worldbank.org, 05/2002. WRIGHT, E.O. (1997). Class Counts. Comparative Studies in Class Analysis. Nova York: Cambridge University Press. — (2001). «Propuestas utópicas reales para reducir la desigualdad de ingresos y riqueza». A GARGARELLA, R.; OVEJERO, F. (comps.). Razones para el socialismo. Barcelona: Paidós. ZABALA, I. (1999). «Un viaje a través del tiempo: treinta años de pensamiento económico feminista en torno al desarrollo». A CARRASCO, C. (ed.). Mujeres y economía. Barcelona: Icaria. — (2001). «El desarrollo humano desde una perspectiva de género». A IBARRA, P.; UNCETA, K. (coords.). Ensayos sobre el desarrollo humano. Barcelona: Icaria. 84 Papers 74, 2004 Xavier Rambla